Arxius de: desembre, 2010

Lluís Meseguer

des. 30, 2010   //   publicat per Lluís B. Meseguer   //   Autors  //  Comentaris tancats a Lluís Meseguer     

Lloc i any de naixement

  • Herbers, 1953

Nom complet

  • Lluís Bartomeu Meseguer Pallarés

Nom de ploma

  • Lluís Meseguer

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Francesc Mezquita Broch

des. 27, 2010   //   publicat per Francesc Mezquita   //   Autors  //  Comentaris tancats a Francesc Mezquita Broch     

Lloc i any de naixement

  • Vila-real, 1947

Nom complet

  • Francesc Mezquita Broch

Nom de ploma

  • Francesc Mezquita Broch

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Rosa Miró

des. 26, 2010   //   publicat per Rosa Miró Pons   //   Autors, Diversos  //  Comentaris tancats a Rosa Miró     

rosa-miroLloc i any de naixement

  • Castelló de la Plana (1961)

Nom complet

  • Rosa Maria Miró Pons

Nom de ploma

  • Rosa Miró

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Octavi Monsonís

des. 25, 2010   //   publicat per Octavi Monsonís   //   Autors  //  Comentaris tancats a Octavi Monsonís     

octavi-monsonisLloc i any de naixement

  • Borriana, 1949

Nom complet

  • Octavi Monsonís Arnandis

Nom de ploma

  • Octavi Monsonís

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Les obvietats insòlites

des. 21, 2010   //   publicat per Josep Porcar   //   Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Les obvietats insòlites     

Més o menys fundat, tinc el pressentiment que la recessió vigent està posant de moda als mitjans de comunicació de masses una mena d’espectacle de la constatació, d’exhibicionisme de les evidències, de vedetisme probatori, amb una ansietat que sembla gairebé un trastorn d’ordre obsessiu-compulsiu. Les poques certeses que ja teníem, poques i lletges, alguns anys relaxades a l’ombra d’una presumpta prosperitat, se’ns revelen ara de nou, esvanit ja el miratge, com si ens les acabaren de demostrar i descobrir. Amb comptades excepcions, els cèlebres cables de WikiLeaks, si més no els propalats fins ara, poden ser interpretats com un paradigma d’aquesta veta de mercat comunicatiu que té com a finalitat afegir valor a una cosa que servidor anomenaria l’obvietat insòlita, per la qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació d’un fet que amb antelació existia ja en el seu repertori de conviccions. Per exemple, que el govern espanyol amagà els vols il·legals de la CIA. Quina sorpresa! Aquesta notícia de la SER, de l’any 2006!, entre moltísimes altres, ja ens havien alertat dels enganys del Govern i ja formaven part dels nostre imaginari. Davant de l’obvietat insòlita, la resposta institucional ha estat el silenci, o el balbuceig. No cal que cap govern acredite la veracitat de les confidències ventilades, perquè ja s’encarrega de compulsar-les el periòdic que les divulga. Per descomptat, ben salpebrades d’astorament i morbositat: cal vendre. La millor prova de la dissolució imminent d’aquesta veta de mercat informatiu és, per un costat, la necessitat/ansietat diària i creixent que el mitjà de comunicació té d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Per un altre costat, la caducitat intrínseca de la notícia.

Aquest fenomen comunicatiu pot ser una moda, però no és nova en absolut. És com l’antic hippysme, avui dia assimilat pels pijos: el pihippysme. Denis McQuail, en la seua «Introducció a la teoria de la comunicació de masses», recorda que un dels pares fundadors de la sociologia de la informació, Walter Lippman, que era periodista, concebia la naturalesa de les notícies en aquest sentit: «La notícia no és un espill de les condicions socials, sinó la constatació d’un aspecte que ha esdevingut notori». L’important no és el fet, sinó la notorietat d’algun aspecte del fet, el valor ressenyable. Per això, la premsa, diu McQuail, passava i passa revista a llocs com les comissaries de policia, els tribunals de justícia, els hospitals i els parlaments, on hi ha més possibilitats, més ràpidament, de constatar esdeveniments. Doncs bé, a tots eixos espais físics, ara haurem d’afegir els virtuals i intangibles, és a dir, els wikileaks. Aquesta moda informativa s’emmarca perfectament en la teoria de la modelació de les pautes mentals dominants de Gerbner (1967), per la qual els mitjans de comunicació tenen propensió a oferir versions uniformes i relativament consensuades de la realitat social. Per això els cables esbombats són també una manera que tenen els mitjans de tornar a la societat i dir: sí, això era així.

No tot és blanc o negre, però. La propagació compulsiva d’evidències té precisament el valor de les asseveracions concloents. Tota pedra fa paret i les delacions conegudes palesen que les democràcies del nostre temps són pures màscares al servei d’interessos privats. Els famosos cables, però, són un exemple més d’aquest espectacle de la constatació que esmentava al principi. Us en donaré un altre. La setmana passada vaig tindre la sort de veure al web de TV3 un documental que connecta amb aquest fenomen mediàtic de la revelació de certeses que, d’alguna manera, ja teníem assimilades. El documental és «Comprar, llençar, comprar. La història secreta de l’obsolescència programada». La seua gran aportació, més que la de desvelar un secret, és la d’airejar la velada història d’una activitat abusiva que les grans empreses han intentat ocultar a l’opinió pública al llarg de la història: planned / built-in obsolescence. La diferència amb els wikileaks és que el documental fa un pas endavant, des de la revelació de la certesa a la reivindicació de la certesa. Qui no ha pensat mai: «Les sabatilles de la marca SBT s’acaben trencant sempre pel mateix lloc!» Doncs bé, el documental ens ensenya per què el forat que surt en la puntera de la sabatilla SBT està calculat, predissenyat, programat de fàbrica. És a dir, que el producte ve desfasat de sèrie. L’aplicació del concepte de caducitat planificada al turnismo polític, al mercat laboral, el cultural o el mediàtic, és altament inquietant. Demà hi ha VAGA DE CONSUM. La revalidació pública de certeses com aquesta, sincerament, em sembla immensament més profitosa per al ciutadà que el consum de grans filtracions insalubres. Però això, afortundament, ja ho jutjareu vosaltres. Us deixe penjat ací el documental.

Publicat originalment a Salms

PDF   ·   Versió imprimible

Antologia d’escriptors castellonencs

des. 3, 2010   //   publicat per Vicent Pitarch   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Antologia d’escriptors castellonencs     

Institut d’Estudis Catalans / Universitat Jaume I
Estudis Romànics, XXXI, 2009, p. 577-580

Lluís Meseguer
«Antologia d’escriptors castellonencs. Les lletres de Castelló de la Plana i les comarques valencianes del nord en les primeres dècades del segle XX»
València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 653.

El novembre de 2007 i dins els actes commemoratius del 75è aniversari de les Normes de Castelló, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) inaugurava a Castelló de la Plana l’exposició «Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32». L’exposició comptava amb un catàleg voluminós, editat amb el luxe, la profusió de documents il·lustratius i el rigor dels estudis aplegats, que caracteritzen la sèrie bibliogràfica de catàlegs que publica l’AVL. Dos anys més tard, el professor i acadèmic Lluís Meseguer (el qual havia estat l’impulsor principal, el comissari de l’exposició i l’editor del catàleg, juntament amb Josep Palomero) treu a la llum el llibre Antologia d’escriptors castellonencs, una obra –així mateix publicada amb el segell de l’AVL– que bé pot ser considerada com la projecció i el complement de les recerques i de les iniciatives propedèutiques que va auspiciar aquesta institució acadèmica com a homenatge a les Normes de Castelló. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner