Per Francesc Calafat, Quaders El País (pàg. 3), 06/10/2011
Jordi Colonques, Món animal, Benicarló: Onada, 2011
Jordi Colonques s’estrenà com a narrador a les acaballes dels noranta del segle passat. Era molt jove. Publicà uns quants llibres. Després ha estat uns quants anys sense publicar. És un autor que es decanta per la literatura de guerrilla: caricaturitza el món actual amb calibre gros. Si més no, és el que feia en Sang i fetge (2001). Ara, una dècada després, ha perfeccionat i ha fet més complexa la seua escopeta literària. Món animal és una mena de fauna humana, amb un nombre significatiu d’espècimens, que conduirà l’acció cap a un zoo, una paròdia del muntatge que hi ha al riu de València i dels parcs temàtics, i que funciona com a símbol de l’univers narratiu. Li ix molt bé el retrat deformat de la venda ambulant.
La novel·la és un retaule bigarrat d’històries entrecreuades, protagonitzades per una trentena de personatges, però que creix sobre dos fils centrals. Tenim, d’una banda, Gus i l’entorn de sa mare. El jove és un gandul immens a qui cal engolir cabassades de greixos per a fer funcionar la maquinària. De l’altra, l’aparició d’un cadàver d’un immigrant de l’est. La novel·la no es fonamenta en la graduació de la intriga. Més aviat al contrari, el narrador mostra les cartes en cada moment. L’autor, conscient dels límits, juga fort a allò que li interessa: perfilar detalladament i amb força els personatges i les situacions. Ha de fer creïble el deliri dels desenllaços. Per això esdevé eficaç el realisme dels detalls i d’escenes del nostre món amb l’esperpent i l’estètica de la lletjor. Hi abunden ambients decrèpits i casposos.
Jordi Colonques pinta uns personatges triturats per alguna misèria. Amb tot, cerquen desesperadament una escletxa, una sortida. Els uns, somien ser venedors o artistes; els altres, fotre el sistema. Provoquen l’humor i gelen el riure. Sentim l’horror de les seues vides, la inutilitat dels seus esforços. Percebem l’absurd dels seus somnis, però també la urgència de sobreviure.