Arxius de: Desembre, 2011

La vida mentrimentres

Des 29, 2011   //   publicat per Joan Garí   //   El Pont recomana  //  Comentaris tancats a La vida mentrimentres     

Odissea, Homer, trad. Joan Francesc MiraOfici de Lector, 12/11/2011

Homer
«Odissea»
Traducció de Joan F. Mira
Proa, Barcelona, 2011

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l’Odissea. Eren els anys agredolços del final de l’adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l’editorial Alpha, de la col·lecció «Clàssics de tots els temps». El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així –perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l’orgull de comptar amb la millor versió que s’havia fet dels vells versos d’Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi («Uns mots del traductor»), ens explicava –i jo subratllava– que «és en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual».

Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l’«Odissea» i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d’Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d’Homer. Aquesta humilitat l’honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l’apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l’ànima quan l’autor de les «Elegies de Bierville» signa aquesta celebèrrima invocació:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia…”

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Estic absolutament segur que l’hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l’autor de «Borja papa» ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d’un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.

Dit tot això, també m’agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l’«Odissea» és un d’aquell llibres que s’han de llegir, i s’han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d’Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix –d’ençà d’Homer– en la manera que tenim d’entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que –el propi Mira ho ha recordat– l’essencial de l’«Odissea» no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d’un final que clou l’aventura i inaugura potser una etapa d’avorriment conjugal indigna d’algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d’Ítaca –Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba– és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però –¡aquests temps!–, és lògic que alguns albiren la restitució de l’ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.

La lliçó d’Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l’anar fent mentrimentres. La vida –com va dir aquell– és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l’«Odissea» ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

PDF   ·   Versió imprimible

«Raons de sang i foc», de Pep Castellano

Des 28, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «Raons de sang i foc», de Pep Castellano     

Raons de sang i foc, de Pep CastellanoPer Josep Lluís Navarro
L’Illa Revista de Lletres, núm. 59, hivern 2011

Pep Castellano
«Raons de sang i foc»
Premi Blai Bellver de Narrativa
Bromera, Col. L’Eclèctica, 204, Alzira, 2011

«Raons de sang i foc» ens endinsa en la revolta de les Germanies als carrers de Castelló. Malgrat el fragor de la violència i el saqueig despietat, el desig sorgeix als clots de la blanqueria. Saïda, filla d’un sabater moro, és sotmesa al xantatge del poder local arran d’un vell assumpte tèrbol de què no és culpable, i menyspreada pels agermanats a causa de la seua fe. Manel, cristià aprenent d’adober i simpatitzant de la Germania, covarà cap als moros sentiments contradictoris. Pot l’amor triomfar per damunt dels credos? Pot l’alegria de viure véncer el dolor?

Aquesta novel·la fa una mirada al nostre passat més sagnant, en una crida subtil a la convivència de cultures, i retrata com en temps de crisi suren l’odi i els prejudicis envers les minories. Castellano els dóna veu a través de Salma, alcavota i protectora de Saïda que, amb saviesa refranyera, vivesa de contacontes i una llengua rica i genuïna, narra aquest relat de valentia i lluita per la supervivènlia.

Un tast de la novel·la (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

«La mà de ningú», de Vicent Usó

Des 28, 2011   //   publicat per r. e.   //   Recensions  //  Comentaris tancats a «La mà de ningú», de Vicent Usó     

Per Llorenç Capdevila
El Pou de la Gallina, desembre 2011

Vicent Usó
«La mà de ningú»
Proa, Barcelona, 2011

El valencià Vicent Usó, dues vegades finalista del Sant Jordi i amb un corpus narratiu iteressant, acaba de publicar una peculiar novel·la negra.

La mà de ningú (Proa, 2011) és una novel·la d’aquelles que, com se sol dir, atrapen el lector. Potser algun dels habituals del gènere trobarà que s’entreté una mica massa en els detalls superflus, en la descripció de gestos i situacions; i potser algun altre se sentirà molest per no trobar-se amb una trama linial, amb un protagonista clar i amb una mica més de sang i fetge, però el cas és que a mi em va atrapar fins a la darrera pàgina. Es tracta d’una història situada a França i protagonitzada per sis personatges: un vell pagès que fuma d’amagat i que no vol sentir dir res sobre deixar de conrear la terra; un transportista d’origen balcànic, brut i gras, que parla amb una amant imaginària; un senegalès que ven pel·lícules pels carrers de París i que no sap on passarà la nit; una okupa desarrelada i generosa que es guanya la vida fent malabars; una dona maltractada que fuig d’un passat fosc i es refugia en una gran mansió on acaben de contractar-la com a serventa; i un metge vidu que estima amb bogeria les seves dues filles petites i treballa fent un horari força intempestiu. Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Quan la ficció és real

Des 27, 2011   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Quan la ficció és real     

És poc comú, i potser per això notícia, que un autor deixe escrita una lectura comentada d’una obra seua. No sabem ben bé què mena un autor a donar aquest pas, però és sens dubte esclaridor i suggestiu en el cas de Carles Bellver, que els darrers dies d’aquest 2011 està publicant al seu blog ressenyes detallades sobre diferents claus i passatges del seu darrer llibre, «L’home del calendari», especialment aquells on el joc entre ficció i realitat és més intens i boirós. En paraules de El Llibreter, un dels blogs literaris més celebrats de la Xarxa:

Sembla ser que hi ha qui opina que la tirada fantàstica i el final obert dels contes de Carles Bellver són la causa d’una indefinició i d’una ambigüitat que afavoreixen la suspensió del judici, amb el perill de caure en el divorci de la realitat. Estan segurs que és un estil que no agradarà a tothom, amb una certa tendència a la fragmentarietat, a la dispersió: els relats s’estiren i es bifurquen, tot sovint intercalant-hi digressions sobre temes que hi tenen una relació com a molt tangencial, o no cap.

Entre les claus que Bellver comenta, cal destacar l’apunt referent al personatge que dóna titol i cara a la coberta del llibre, Brown Jenkin, una «rata diabòlica amb cara i manetes humanes», en paraules de Bellver, una mena de rosegador que H. P. Lovecraft caracteritza en «Els somnis de la casa de la bruixa». Bellver ens revela:

Jo m’invento que va ser un -odiós- personatge real i que Lovecraft, amb aquella imatge -‘invertida però exacta, com en un espill màgic’- feia broma. Sóc jo que faig broma, és clar. Barrejo dades històriques amb referències literàries, hi afegeixo les meves gotes d’estricta ficció, ho combino tot plegat segons la fòrmula conspiratòria que Lovecraft atribuïa a Charles Fort, i frueixo del còctel. Del pastitx.

Llegir-ne més

PDF   ·   Versió imprimible

Un pont per a un Nadal sense ponts

Des 22, 2011   //   publicat per l’editor   //   Diversos  //  Comentaris tancats a Un pont per a un Nadal sense ponts     

El Pont vol felicitar-te aquestes festes amb un regal. Enguany, les festes de Nadal cauen en caps de setmana, i no podrem gaudir de dies de pont. Nosaltres, però, volem que us hi arribe el nostre. I ho fem de la mà del pontaire i poeta valler Josep Lluís Abad, que ha tingut la iniciativa i la generositat de regalar als lectors una selecció de versos del seu darrer poemari: «Llibre d’Aín». Al seu blog podem llegir-ne els perquès:

Fidel als darrers anys he de fer-vos un regal.

En aquesta societat les coses no van molt bé: em referisc a la mancança de treball per moltes persones, l’afebliment de les il·lusions minades dia rere dia, la inseguretat del menjar immediat a taula… i sempre resta, què farem demà?

Ara mateix les veus que intenten solucionar aquestes necessitats humanes, miren cap a un lloc que no és l’adequat: els especuladors, els qui defrauden el país, aquells qui empobreixen les nacions, els qui maltracten i menyspreen els sense nom, els corcons que roseguen tot desfent la cultura… Tots aquests semblen riure, car certa classe d’individus foscos els renova la sang, vampirs de l’esperança.

No per evitar tot açò, no és per evadir-me que escric poemes. Aquests meravellosos artefactes em confirmen més humà encara, m’arrelen a la terra que visc, són espills per reflectir la llum que el món i d’altres persones ens regalen.

S’acosta Nadal, símbol de fraternitat i humilitat ben entesa, humilitat que persegueix la Justícia en aquesta Terra, ací i ara, que denuncia els traficants d’humanitat, Nadal que hauria d’ésser una realitat quotidiana diària, no fixada en dates concretes, comercials, individualisme, consumisme va.

Podeu descarregar des d’ací la selecció de poemes d’Abad.

PDF   ·   Versió imprimible

RTVV parla del darrer llibre de Vicent Usó

Des 20, 2011   //   publicat per l’editor   //   Audiovisuals, Blog, Multimèdia, Notícies  //  Comentaris tancats a RTVV parla del darrer llibre de Vicent Usó     

Un microreportatge de Susanna Lliberós sobre «La mà de ningú» (Proa),  la darrera novel·la de Vicent Usó. Explica la història de sis personatges aparentment sense connexió però vinculats per un crim que està relacionat amb un episodi fosc de la història recent d’Europa. Una novel·la negra que indaga alhora en la personalitat dels personatges.

PDF   ·   Versió imprimible

Josep Usó guanya el 17è premi de narrativa Ciutat de Torrent

Des 19, 2011   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Josep Usó guanya el 17è premi de narrativa Ciutat de Torrent     
Font: Ajuntament de Torrent

El vila-realenc Josep Usó i Mañanós ha guanyat el dissetè premi de narrativa juvenil Ciutat de Torrent amb una novel·la titulada «Fàtima i Cristina». Teresa Broseta obtingué el premi de teatre juvenil amb l’obra «Rellotge de cucut», i M. Carme Arnau en poesia, pel poemari «Paraules sota la pell de l’univers». Han sigut jurat d’aquests premis la fins fa poc presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres;  el vicepresident de de l’esmentada entitat, Josep Palomero; l’escriptor i membre també del Consell Valencià de Cultura, Ricardo Bellveser; l’escriptor  de l’Olleria, Francesc Mompó i  el escriptor de València, Vicente Muñoz Puelles; l’autor i poeta de Catarroja Berna Blanch; el regidor de Cultura, Modesto Muñoz, i el president de Caixa Rural de Torrent, Gerardo Puchol. En aquesta edició dels premis han participat més de 70 obres literàries, 40 en la modalitat de poesia, 28 en narrativa i 14 en la modalitat de teatre.

PDF   ·   Versió imprimible

Sobre la vida, la mort i la creació

Des 15, 2011   //   publicat per Josep San Abdón   //   Blog, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a Sobre la vida, la mort i la creació     

Converses i lectures, 15/12/2011

Ricard Martínez Pinyol
«La inspiració i el cadàver»
Editorial Moll, Palma, 2011

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota,Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, «Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor», tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: «Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu

Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, «Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd», i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a «Aporia». Som un no res, l’existència és un buit com es pot llegir als poemes L’àngel de les mans o L’espill negre: «un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s’allunyi cap a les fondàries.» L’amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: «Veig l’orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l’espai que desocupa l’absènciaLlegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Vicent Pallarés i la seua literatura

Des 15, 2011   //   publicat per l’editor   //   Audiovisuals, Blog, Multimèdia  //  Comentaris tancats a Vicent Pallarés i la seua literatura     
PDF   ·   Versió imprimible

Joan Pla i la seua literatura

Des 15, 2011   //   publicat per l’editor   //   Audiovisuals, Blog, Multimèdia  //  Comentaris tancats a Joan Pla i la seua literatura     
PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:12»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner