Cavall trencat, IV

IV

Oh bell cavall,

plou a ciutat on es cou la desgràcia

i la soledat dels homens rovella

l’esperança. “Escolte el piafar

de les constelacions als estables”

 

tal com diu Tranströmer, però no res

canviarà sense els mots i la dansa.

Per això cantarem i ballarem

per foragitar les grans injustícies.

 

Farem la cara roja als miserables

embaucadors  amb pedigrí polític.

Fan ganyotes i lladren descosits

però són cartons buits cremats de falla.

 

Diuen que no hi ha blat, tampoc avena.

Ens tasaran l’aire i la llibertat?

Vetaran els colors del pensament?

Perdrem la  veu a martellades d’aigua!

 

Ara volen acurtar-nos el viure,

ampliar la fam i el dol tan cruel.

Imposen punyals d’acer, la moneda

cilici i convenció  dels canalles.

 

Però cap abús ens desfarà els somnis:

Nens de cors purs somriuran la justícia,

i les milotxes  parlaran dels  vents.

La vida no és l’atzar d’ una tómbola

 

i la Terra exigeix mans de llum i roses

per trencar les cabotades d’arena,

l’aridesa dels jous que ens  esclavitzen:

Oh bell cavall que esclafes els ullals

de la tristesa!