Apunts per a l’esbós d’una literatura íntima.

Som animals, intel·ligents, però animals. Amb sentiments, però també animals i no podem ni hem de negar-ho.

Som animals intel·ligents que ens apropem a l’escriptura amb multiplicitat d’intencions, d’esperançes, de projeccions.

És una sort o benedicció adonar-se que som efímers, caducs, com petits cristalls de calcantita dissolts per l’aigua.

Com en certes espècies, els escriptors podem desenvolupar una mirada “potent” sobre la realitat. Però aquesta pot esdevenir prepotent, altívola i, aleshores, acostumem a mirar per damunt del muscle els altres escriptors. Comprendre que no som predadors dels altres companys manifesta una certa maduresa.

Diluir l’ego no significa solament ser permeable als altres, car els escriptors tenim la boca molt ampla. Diluir l’ego  significa considerar vitalment el do de qui t’interpel·la, de qui treballa a la teua vora, germà o germana en la paraula.  Diluir l’ego és rescabalar de l’oblit els qui treballen en la lentitud dels silencis, aliens a marques, institucions, editorials i conxorxes; és creure en “tot allò de tu”, en allò que t’identifica, és abandonar-se al dring pur, a la prístina veu de l’altre perquè et complementa i et dignifica.

Quan es genera una literatura íntima no hi ha lloc per a les ombres, ni per a les persecucions sumaríssimes. S’esvaeix el menyspreu i l’endogàmia literària s’evapora.

És plausible conrear la desafecció  de “l’autobombo” en la literatura del segle XXI?

Fragment d‘ “Entomologia de la desafecció: apunts per a l’esbós d’una  literatura íntima.”