Dels lleus abismes

Fa temps que el grafit no dibuixa piruetes  perquè treballe en una taula invisible, plena d’esbossos d’aire, memòria i vida.

Batalla el cor per tan sols pensar com t’hauré de dir aquest nou perfil d’amor.

Sembla que vas a la teua, aliena al diccionari del viure; però no existeix res més fals que aquesta afirmació, car parles amb fets.

Presideixes l’ordre exacte del desig, la naturalitat i aqueix somriure interior més enllà dels mots amb què t’intente la fotografia.

Petit, m’agafe a la barana del món, on se’m fan lleus els abismes. També sentir-me pell i llum en la fondària  del silenci.

M’estimes.

 

Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”