Vicent Pau Serra. Una èpica del cor.

oct. 13, 2014   //   Biblioteca  //  Comentaris tancats a Vicent Pau Serra. Una èpica del cor.     

Per Jaume Garcia Llorens
Publicat a: Levante de Castelló (19-IX- 2014)

Vicent Pau Serra i Fortuño

Vicent Pau Serra i Fortuño. Foto: V. J. Almela

Corrien els anys 80. Xarxa Teatre començava el seu enlairament com a companyia de referència nacional i internacional amb una sèrie d’espectacles, entre ells, El dolçainer de Tales. Hui en dia, tothom associa aquest títol a la factoria vila-realenca però pocs recorden que el text el va fixar Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora, 1944-Castelló, 2013).

Mestre de formació, la seua personalitat polifacètica és la responsable d’una copiosa obra que abasta diversos camps: de l’etnografia a la poesia passant pel goigs o el teatre. Membre de diversos ens festers (la Junta de Festes, l’Agrupació Folklòrica El Millars o la colla el Pixaví, entre altres) la seua obra etnogràfica descriptiva tracta temes com la dolçaina i el tabal, els jocs infantils valencians, els malnoms i les dites, però aconsegueix el cim amb El dolçainer de Tales (1987, Diputació de Castelló), editat conjuntament amb Diego Ràmia, responsable de la recuperació musical, llibre i posterior espectacle que es planteja com un homenatge i recuperació de les cançons d’aquests dolçainers amb la posada en escena d’un espectacle intentant reviure la música de Tales en el seu context originari.

Juan María Calles definí Vicent Pau com a “poeta de poemes, de versos davant una tradició problemàtica i rimes amb enginy”. És Serra un poeta més vivencial que de l’experiència, que plasma poèticament episodis o moments quotidians sense veure-hi ni donar-los cap transcendència (“He trobat, en mig dels papers / un tros d’estiu”), conscient com és de la rapidesa del pas del temps i de la discreció com a actitud vital davant el dia a dia.

Dos obres de Vicent Pau Serra

Dos obres de Vicent Pau Serra

Autor de poemaris inèdits (Jorns d’avalot; Per sempre veus; Somni marí, entre altres) i publicats (El temps de l’àpat -1992; Del temps i l’esperança- 2009; Arrels d’arena -2010 o l’Antologia poètica 1968-2010 que li publicà l’Ajuntament de Castelló el 2012), el vers de Vicent Pau normalment és breu, atent al ritme més que al concepte, amb un ampli ventall d’àmbits temàtics que comparteix amb uns altres autors del nostre domini lingüístic: la persistència del paisatge terral i marítim, el sentiment religiós i amorós, la inquietud accelerada arran del pas del temps, una persistent confiança en el poder de la paraula o la poesia i la vida com a mitjans d’autoconeixença i d’aprenentatge continu (“Ara comprenc que el viure és una escola / on som alumnes sempre”).

A més d’aquests paràmetres, cal tindre en compte la pervivència profusa de la poesia submisa a imperatiu o circumstàncies pragmàtiques. La jocfloralesca, la circumstancial, la costumista, la religiosa. Baste considerar que la poesia mariana de format populista ha estat conreada fins i tot per poetes com Garcia Grau o Josep Porcar: poesia de culte vinculat estretament a la terra, amb les constants semàntiques de la figura de Maria, la maternitat, la identificació amb la terra, o l’harmònica bondat, com podem comprovar en els nombrosos goigs o sonets a la mare de Déu del Lledó que va escriure i publicar.

Vicent Pau Serra

Vicent Pau Serra, en una parada d’El Pont Cooperativa de Lletres durant la Festa per la Llengua. Foto: Vicent Jaume Almela

L’obra de Vicent Pau forma un contínuum amb referents sèniors, com Artola, Peris o Alfred Giner Sorolla, expressió d’una voluntat ferma de romandre compromés amb la seua terra i la seua llengua: voluntat i compromís amb la societat del seu temps i la seua terra. És el poeta el transmissor dels models ancorats en la nostra tradició, la que ens defineix l’origen i què som. (“Diran que tinc el signe de l’herència, / que sóc ressò dels meus avantpassats. / No li tinc por a ser com fou un altre. / Tinc por a ser sols ombra, brou o pols.”). Uns models que s’han de perpetuar, no trencar. Uns models que ens identifiquen i que ens mostren l’amor de Vicent Pau per la seua terra, pel seu país, pel seu paisatge i la seua geografia, diferent, però, al beatus ille horacià: la seua terra és bella, però alhora l’estima i li dol, perquè ja ens avisa que si no continuem sent nosaltres, correm un greu perill (“No hi ha / major enemic del poble / que el poble / que deixa / en mans alienes / el seu treball / per assolir / el seu destí”).

Podem afirmar que tota la poesia de Vicent Pau Serra està impregnada d’amor, si entenem, és clar, l’amor com la capacitat de l’ésser humà de voler estar acostat, el més semblant possible, a la màxima essencialitat humana, en allò que s’entén com a sentiments i la seua manifestació. O si l’entenem, segons ens esmenta, profundament i suspicaçment, Joan Fuster a la primera entrada del seu Diccionari per a ociosos, com la manera que han tingut els escriptors per a formalitzar les passions, el foc interior, la bellesa externa i interna i els desigs més humans i carnals: l’amor als éssers estimats i més pròxims, adreçat sempre a un TU que es fa presència (“Ets la mesura/ del meu temps / amada”), l’amor com a sensualisme i com a sensibilitat vital (“Et dec una paraula”), i com a manera humana de poder escapar de la mort (“Entre el vent”).

Vicent Pau Serra i Fortuño, poeta

Vicent Pau en l’homenatge poètic i musical a Bernat Artola. Fot: Artur Álvarez

Una veu, la de Vicent Pau Serra, per a qui el poema és una veu compartida amb els altres (“Cançó de comiat”), un escut contra la mort, i que, d’una manera pareguda al tòpic clàssic de l’homo viator, recrea la vida de l’ésser humà com a viatge i un diàleg, amb una doble travessia existencial: de Castelló, amb escala a l’interior del poeta fins a arribar al paper publicat, posseït per la quimera del record i la memòria del seu Castelló, locus amoenus impregnat per la seua mirada poètica mitjançant una profunda i activa contemplació del paisanatge de la seua ciutat i del paisatge natural dels seus voltants.

El 2009, com ens indica Paquita Roca en el pròleg a Siluetes en blanc i negre, va ser “l’inici d’un període de boires”. A pesar de tot, Vicent Pau “conservava la facilitat per jugar amb les paraules, el sentit del ritme i el domini de la rima”. Amb Siluetes en blanc i negre, estem davant d’un centenar de dècimes, l’estrofa favorita de Vicent Pau, on comprovem el poder de rehabilitació i d’estimulació que pot contenir la poesia: el record, la memòria i l’esperança que s’abracen a unes siluetes que, com se’ns diu en la introducció a manera de paratext, són “Imatges tretes / del fons de la memòria / escrites perquè l’esdevenidor / recorde algunes persones / de la gent castellonenca / que estime de tot cor”.

 

[audio:http://dl.dropbox.com/u/5196913/elpont_arxius_descarregables_web/vicent_pau_serra_sempre_nauxer.mp3]

«Sempre nauxer», poema de Vicent Pau Serra i Fortuño

Mai no va tenir vaixell,
Però estimava la mar
I a ella va dedicar
Amb tot el cor carn i pell.

Cada poema que d’ell
Sortia tenia sal
I aquell sabor especial
Feia que el seu pensament
Fos un sentir permanent
Sota els seus peus un fanal.

PDF   ·   Versió imprimible

Tancat als comentaris.

Darreres recensions

arquitectura-de-la-ficcio-vicent-uso
incert-alberg-josep-igual
nectari-recensions
coberta
rere-la-paraula-aina
els fils de la memòria

Arxiu històric

Totes les seccions