Escoltant peroracions estèrils
de polítics que creuen poder salvar
la humanitat,
ahir vaig recordar-te.
I per tu, se m’obriren horitzons
de núvols, actituds per demostrar-te
i anar molt més enllà d’aquest amor
tan íntim, particular.
Oh bella dona dels núvols,
motiu i esperó per projectar-me!
Regira’m la sang, perquè no perdré
l’esperança.
Mentre una ànima bategue
i el món s’enrune, escamparé l’amor,
acció total que mai no es vanta.
Amb ell, els altres impulsen els límits
i no mai resten.
Oh belles ments
que silencioses ens milloreu
la realitat mare que ens acull!
Vosaltres, els meus núvols, petits fragments
viatgers d’una il·lusió total
que no mai podria encotillar-se…
La pobra fe que en mi titil·la
per vosaltres creix, s’arrela i s’afermança.