Dues boires

juny 7, 2016   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Dues boires     
«Les veus i la boira», de Vicent Usó

«Les veus i la boira», de V. Usó

Per Lluís Llort
Publicat a: El Punt Avui (15-V- 2016)

Títol: «Les veus i la boira»
Autor: Vicent Usó
Premi Alfons el Magnànim
Editorial: Bromera, Alzira, 2015

Avui toca una obra cuinada a foc lent durant anys i una altra que manté la vigència dues dècades i mitja després de ser publicada. I totes dues unides per la boira, en una la climatològica i la que provoquen els replecs de la memòria, i en l’altra… l’etílica i cocaïnica.

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil.

A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal.

Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novel·la, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

A través de la recerca del periodista Mateu Sequeral, que comença a finals de la dècada del 1990, en què reprèn la del seu pare, i sempre narrat per una dotzena de personatges, Usó ens ofereix una història amb amors, traïcions, mentides, mort i silenci, tot envoltat de la boira de la condició humana. Ens mostra postals de la Guerra Civil i la postguerra, del boom turístic a Mallorca. Setanta anys d’història a través d’aquestes veus tan diferenciades recollides en entrevistes, cartes, retalls de diari… Com a Rashomon, la suma de mirades conforma, a més de la història sabuda, la del misteri d’unes morts i, en especial, de les Columbretes, un personatge més, que ens explica molt sense parlar.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) ja havia viatjat al passat, i més remot, a La mirada de Nicodemus, ja havia narrat combinant veus a La mà de ningú i ja havia guanyat premis (dos cops finalista del Sant Jordi, amb Les ales enceses i El músic del bulevard Rossini) com l’Andròmina amb Crònica de la devastació, una magnífica i preciosista novel·la sobre la guerra i els seus efectes. Ja ho havia fet, deia, sí, però sempre se supera, sempre millora.

Vicent UsóTambé amb boira de fons dins la trama (la mental provocada per la ingesta d’alcohol i altres substàncies), La Magrana ha reeditat la novel·la del 1989 Canya o mitjana, sense cap motiu aparent més enllà d’un rescat merescut perquè, sense ser una gran obra en sentit absolut (com el 99% en els darrers mil anys), atresora unes virtuts que posades en el mercat actual encara creixen més. Els autors són Ramon Solé (Barcelona, 1953), guitarrista i propietari (amb Pere Pina) des del 1977 del bar Almirall, conegut per la seva bella estètica modernista i escenari de bona part de la novel·la, i el periodista Carles Serrat (Barcelona, 1961). El 1992 van publicar la segona i, si no m’equivoco, última novel·la a quatre mans, El fill de la Lola.

Canya o mitjana narra les peripècies del jove tortosí Ricard que, sense ofici ni benefici, accepta l’oferta d’un antic amic per dur un bar a Barcelona. Allà ja hi treballa el Cholo, un cambrer també jove que iniciarà Ricard en el consum de cocaïna. Fins més enllà de mitja novel·la la trama és el dia a dia de Ricard al bar, consumint alcohol i cocaïna i lligant amb dues dones molt atractives. A partir d’aquí la trama s’accelera amb l’entrada de traficants d’heroïna, un policia a punt de jubilar-se, un clan gitano, un grup de templers, algun assassinat i la plàcida vida de la Montserrat, la tortuga que el Ricard ha comprat a les Rambles.

Les virtuts passen per l’ambientació, que és dels vuitanta en petits detalls, sense abusar, com podria passar si fos escrita ara, en què referents, marques i modes de l’època sovintejarien per demostrar la tasca de documentació. És políticament incorrecta en diversos sentits: masclista, homòfoba, racista, fa apologia del consum de drogues… i això, de tant en tant, és un glop d’aire fresc. Com que està narrada en primera persona i present, manté un ritme molt alt. Els diàlegs funcionen perfectament i els personatges es fan entranyables. Fins i tot la correcció i el registre d’un català de fa 27 anys surt ben parat. El fil de la trama és prim i la resolució de tot plegat força precipitada, però importa poc perquè Canya o mitjana permet passar una estona molt divertida, sense complexos ni additius afegits, natural i espontània.

Dues obres es podria dir que oposades, recomanables totes dues, per entrar sense por en dues menes de boires.

PDF   ·   Versió imprimible

Tancat als comentaris.

Darreres recensions

coberta
els fils de la memòria

Arxiu històric

Totes les seccions