Què era el Pont i en què s’ha convertit?

img_20160913_182840798-01
Jana als afores de la Vilavella

Mire el cel del nord quiet, dempeus, a la vora de Jana que rossega una branca eixuta, morta, d’allò que fou, en altre temps, esponerós taronger.

Bandades d’avions i oronetes fan camí cap al sud dels seus desitjos, solquen cels tot cercant aqueixa tenor daurada de l’astre africà.

No necessiten ponts, ni autopistes, ni andròmines per tal d’orientar-se en aquest camí vital.

Abaixe els ulls cap a les 38 mirades de companys del Pont i busque en els seus ulls tan sols un lleu vestigi que són vius, que aquest Pont aviat no serà derruït.

Què diuen els companys? Provoquen o publiquen en aquest úter rodó i oxigenat?
Paladegen els mots i amb ells titil·len?
Ha esdevingutimg_20160913_192201-01-01 el Pont tan sols un trist reservori que aglutina caduques informacions?

Comparteixen poemes, música, lectures, llibres, horitzons novells, el bategar de les paraules?

Són els escriptors una fauna hiperbòlica, egotista i dissecada? Suren en fornícules sens color?

A la meua vora, hieràtica, Jana observa el moviment d’uns llavis que dicten pedres com paraules.
Allunyat de qualsevol passió, desenganxat dels mots, els veig partir sense importar-me llur destinació.

El Pont és i serà allò que els seus membres vulguen ser, escric sota un horitzó descafeïnat.

Plovisqueja en aquest capvespre de setembre: les oronetes sobrevolen el lent passeig dels núvols que m’escolten. No em mulla la melangia, ni em dessagne de tristesa, no existeix cap por.