Secció: Biblioteca

El paradís a les fosques

oct. 15, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a El paradís a les fosques     

paradís-fosquesPer Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Soberanisme (10-X- 2018)

Títol: «El paradís a les fosques»
Autor: Vicent Usó
Premi Enric Valor de novel·la
Editorial: Bromera, Alzira, 2018

Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.

Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.

L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.

Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.

Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.
En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.

La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.

El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més baixos.

En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges…, individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.

La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant i que ni tan sols capaços d’intuir.

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Àlvarez canta “10 POETES CONTEMPORANIS” del País Valencià. Campanya a la plataforma de mecenatge VERKAMI.

set. 17, 2018   //   publicat per Editor El Pont   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Artur Àlvarez canta “10 POETES CONTEMPORANIS” del País Valencià. Campanya a la plataforma de mecenatge VERKAMI.     

El cantautor castellonenc Artur Àlvarez comença una campanya de mecenatge en la plataforma VERCAMI per a l’edició del seu nou treball discogràfic. Un projecte molt especial en el qual música i canta a 10 poetes contemporanis del País Valencià. Com comenta l’escriptor Manel Alonso: “deu poetes valencians vius, cinc homes i cinc dones de diferents generacions i procedències”. Segurament, com a botó de mostra, la selecció és molt atractiva. Estem parlant de Manel Alonso, Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Alba Fluixà, Gràcia Jiménez, Susanna Lliberós, Francesc Mompó, Àngels Moreno, Vicent Penya, Josep Porcar.

Un treball discogràfic que, en certa manera, té també vocació de document. En ell, incloem la recitació dels poemes realitzada pels mateixos creadors. I Artur, fidel al seu estil, ens proposa 10 moments musicals plens d’intimitat, lirisme, calidesa i una particular manera d’interpretar. Com insinua el mateix autor, per a escoltar a mitja llum, tranquil·lament, assaborint un combinat, una cervesa, refresc, ….

Un treball que necessita la teua ajuda. Val la pena que dediques uns minuts per a visitar el projecte en la plataforma VERKAMI, veges les variades recompenses proposades i faces la teua aportació al projecte.

 

ENLLAÇ DE LA CAMPANYA VERKAMI:

https://www.verkami.com/projects/21514-10-poetes-contemporanis-del-pais-valencia-nou-disc-del-cantautor-castellonec-artur-alvarez

PDF   ·   Versió imprimible

Poemari per a ociosos

jul. 24, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Poemari per a ociosos     

Per Manel Alonso, Diari Gran del Soberanisme, 24-VII-2018
poemari-per-a-ociosos

Autor: Manel Pitarch
Títol: Poemari per a ociosos
Bromera, Alzira, 2018

Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.

Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.

Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.

La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociososde Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.

Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.

Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.

En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.

Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

PDF   ·   Versió imprimible

Es presenta la publicació «Caragola» d’Artur Àlvarez, premi Miquel Peris i Segarra 2017

maig 21, 2018   //   publicat per Editor El Pont   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Es presenta la publicació «Caragola» d’Artur Àlvarez, premi Miquel Peris i Segarra 2017     

Títol: CARAGOLA
Autor: Artur Àlvarez
Edita: Ajuntament de Castelló de la Plana
Castelló, maig de 2018
Premi Miquel Peris i Segarra 2017 / Premis de la Mar

 

En l’acte de lliurament dels Premis de la Mar 2018 (Centre Cultural LA MARINA-Grau de Castelló) ha vist la llum “CARAGOLA”. Poemari guanyador del premi de poesia MIQUEL PERIS i SEGARRA 2017 (Premis de la Mar) d’Artur Àlvarez.

Extracte del pròleg de la publicació:

“Amb Caragola se’ns presenta als ulls, tot seguit, el miracle de la gratuïtat. Al llarg de 20 onades, el poeta ens ofrena parcel·les d’intimitat compartida.
Sí, lectors, el doble gènere del mot “Mar” dóna per a molt. Element en principi neutral, s’abilla d’un gènere determinat pel compromís i insistència -dins del joc poètic- del malabarista dels somnis, del poeta.
Artur apama amb paraules l’experiència amorosa en dolça tranquilitat. Acota els amants envoltats de la sal lluminosa que els uneix.

Enlairant la veu d’Artur pels boscos d’Aín, qui us escriu, el príncep de les milotxes.”

Extracte de les paraules d’agraïment de l’autor:

“Sempre he entés la creativitat com una necessitat, així com fer d’aquesta necessitat un motiu per compartir i crear aliances. Una cosa així com una creativitat alternativa en la qual prevalgue el compartir per sobre d’altres finalitats més materials.
I tingueu la seguretat, que veure publicat el poemari “Caragola” i poder-lo compartir amb els futurs lectors, plena totes les meves expectatives.
Per tot això, simplement, gràcies! Moltes gràcies!”

PDF   ·   Versió imprimible

Les llàgrimes d’Orfeu

abr. 30, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Les llàgrimes d’Orfeu     

llagrimes-orfeu-pallaresManel Alonso
Diari Gran del Sobiranisme, 6 de febrer de 2018

Títol: Les llàgrimes d’Orfeu
Autor: Vicent Pallarés
Edita: 3i4
València, desembre de 2017
Premi Andròmina de Narrativa / Premis Octubre

El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.

L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.

El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,… i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.

Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.

Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.

PDF   ·   Versió imprimible

Napalm: un exercici de justícia poètica

febr. 20, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Napalm: un exercici de justícia poètica     

napalm-bromeraAnna Maria Villalonga
Núvol, 27-10-2017

Títol: Napalm
Autor: Joan Canela i Jordi Colonques
Edita: Bromera
Alzira, de 2017
XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. Aquesta és la lectura que en fa Anna M. Villalonga.

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva.

Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.

Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols.

Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu.

La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen és trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès.

En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

PDF   ·   Versió imprimible

La profunda dignitat i transparència del llenguatge poètic

gen. 5, 2018   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a La profunda dignitat i transparència del llenguatge poètic     

Publicat per la Universitat de Cadis

És bonic i bell aquest nou regal que se’m fa de poder parlar de poesia. A més a més us he de dir que quan alguna persona em demana una comanda així, tan sols em neix del cor dir sí o sí. No mai em negaria. Avui es tracta, a més, de la meua germana, un altre esperit que ens fecunda.

La poesia no serveix per a res en concret i per això mateix obri en canal la terra que xafem perquè s’oxigene i parisca els seus fills: gratuïtat, veritat, bellesa i bondat.

– Per què un poeta dibuixa paraules en la neu? Perquè la gèlida neu crema els cors dels qui saben admirar-la.

– Per què una poeta grava noms en les ones d’una platja? Perquè l’arena no se senta mai sola i ens acarone sense fer-nos mal.

– Per què un poeta que camina per la ciutat cisella amb la mirada paraules al vent? Perquè cada ànima que a la seua vora camine no romanga invisible.

Per què una poeta li mussita sons a la nit que arriba? Perquè el pàlpit petit de la seua veu il·lumine els cansats, els trists i els de perduda esperança. Perquè nodrisca els lluitadors, els qui regalen lentament la vida pròpia.

Per què un llibre de poesia no necessita de cap presentació?

Perquè qui el presenta i el llibre – igual com els lectors- són dues peces de la vida que estan connectades i vibren en la seua totalitat. Adonar-se d’aquesta connexió t’ adreça al viatge d’una íntima felicitat.

Primer fill: Gratuïtat.

Per què existeix la poesia? Perquè som animals que sentim, perquè hem vingut pel regal d’uns pares, perquè, de petits, els mots ens han engronsat de la bondadosa mà dels mestres, per la solitud quan de les seues cintes  a ella ens hem sentit lligats.

Us adoneu, gratuïtat.

Segon fill: Veritat.

Per què llegim poesia? És el camí més bell i desinteressat que ens condueix a la veritat.  La poesia no vol mai figurar,  no li interessa l’aparença de l’univers, ella no espera res de ningú, ni pretén seduir, desisteix d’honors, mèrits, càlculs o  rèdits.

No mai la poesia ha de ser un mitjà per a qualsevol finalitat. Ella és fi en si mateix; per ella i en ella palpita l’Univers.

La poesia camí cap al coneixement profund d’una Humana Veritat.

Tercer fill: Bellesa.

Per què enamora la poesia? Perquè no fa accepció de persones, perquè s’estima totes les llengües, és indiferent a posició social, pobresa, lluïment o fama, diners. Ella penetra molt més enllà de coneixements intel·lectuals, s’escapa de descripcions objectives i balla amb les passions humanes, fa l’ullet a la Vida tota.

La poesia abillada o nua és la bellesa que es presenta i s’entortolliga als cors.

Quart fill: Bondat.

Per què la poesia convida a l’acció, al compromís desinteressat i al canvi positiu contra tota injustícia?

Perquè ella és amable, reconforta, acull i no mai foragita, ni a la teua cara t’escup. La poesia sempre és noble, respectuosa i reivindicativa quan s’escau; no crítica amb maldat, no construeix habitatges de perjuri, ni divaga amb perjudicis; tampoc no mai calumnia. Ella no és envejosa, ni es vanta.

La poesia estén la mà, t’ofereix recer i no mai abandona, no murmura, ni t’utilitza; no és hipòcrita, ni oportunista. Sempre, sempre és transparent.

La poesia és l’aigua de l’ésser humà, la seua bondat, facilita l’elegància interior, possibilita la fe en els altres, la promou, confia en el relleu i treball de les persones, genera empatia, col·labora en la consecució de la Justícia humana sense grandiloqüències, sense fer escarafalls.

Aquestes humils paraules han estat l’excusa per tal d’aproximar-nos a la lectura del  segon llibre titulat Retazos de otoño en Primavera, de l’autora Maritxé Abad i Bueno (escriptora vallera resident a Dos Hermanas, Sevilla) i publicat per la Universitat de Cadis.

Ara tots junts  és hora de llegir, de vibrar. Una petita mostra:

 

Los helechos, a sus anchas,
me hablaron de ti:
el orégano hizo hincapié en tu sonrisa
liviana ella…
Mariquilla, con su traje de fiesta
me advirtió que estabas cerca,
cerca tu pálpito del mío…
Entonces, el té rosado
lució su son alegre y, su aroma a menta
refrescó el recuerdo.
Nos convertimos en corazones de hiedra,
cara a cara,
sin tapujos,
amándonos las diferencias,
respetándonos los ritmos apaisados
y fuimos al unísono
hojas de chopo.

 

****     ****

No hieren las palabras fruto del despecho:
sólo lastiman al corazón que no entiende.

 

****    ****

Derramar sueños de confianza
entre tomates maduros fritos,
esparcir cebolla en los días
de nacimiento constante
y berenjena,
aliños de cariño
cada día del año.
Así, amanezco
y estoy
por un amor de siempre
en tu casa de besos,
amasando.

PDF   ·   Versió imprimible

El llibre de l’homenatge a Carles Salvador

nov. 12, 2017   //   publicat per l’editor   //   Acte honorífic, Biblioteca, Blog, Edicions El Pont, El Pont recomana, Intervencions, Lectures i recitals  //  Comentaris tancats a El llibre de l’homenatge a Carles Salvador     

El Pont edita l’obra col·lectiva commemorativa de l’homenatge a Carles Salvador celebrat el 25 d’octubre del 2015 per El Pont Cooperativa de Lletres al Teatre del Raval de Castelló de la Plana. Se n’ha fet una edició especial limitada, de la qual ara us n’oferim la versió digital, totalment accessible via ISSUU i també en PDF.

coberta

El Pont Cooperativa de Lletres i la figura de Carles Salvador formen i formaran sempre un nexe d’unió. És així des del 25 de setembre del 2010, quan l ’ Aula Museu Carles Salvador, seu de l’eminent fundació que porta el seu nom a Benassal, fou escenari del naixement, al nord del País Valencià, d ’ aquesta entitat que associa escriptors, filòlegs, historiadors i, també, altres estudiosos i artistes amants, tots, de la literatura. I, des d ’ aleshores, aquell bressol benassalenc és també la seu oficial d ’ aquest col·lectiu literari que té el seu camp d ’ acció a les comarques caste­llonenques i, alhora, fa pont amb la resta d’entitats i institucions del país.

partitura-carles-salvadorCoincidint amb el cinqué aniversari fundacional d’El Pont, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua nomenà Carles Salvador Escriptor de l ’ Any 2015. Era doble, doncs, el motiu per a la commemoració. Celebrat al Teatre del Raval de Castelló el 25 d’octubre de 2015, amb el títol genèric Un pont de lletres per a Carles Salvador, poetes i altres artistes d’El Pont, en col·laboració amb el grup de teatre l’Enfilat, van oferir un gran recital de poemes propis inèdits, ideats especialment per a l’ocasió, en homenatge al mestre de Benassal. Amb la presentació de Vicent Jaume Almela, president de l’entitat, i amb pròleg de Lluís Meseguer (AVL/Universitat Jaume I/El Pont), el llibre aplega les poesies i les partitures interpretades durant aquell vespre de tardor. Un recull líric d’interés i gaudi per als lectors que, sobretot, vol ser un digne i valuós testimoni d’estima i memòria per una persona que va dedicar la vida a la poesia, la filologia, l’ensenyament i la innovació pedagògica, contribuint enormement a la recuperació i vigoria de l’idioma en tots els àmbits.

poetes homentage carles salvador

D’esquerra a dreta, els poetes d’El Pont Cooperativa de Lletres Romà Bernad, Josep Porcar, Josep Lluís Abad, Susanna Lliberós, Reis Lliberós, Vicent Jaume Almela, Manel Pitarch, el cantautor Artur Álvarez i l’escriptor i presentador de l’acte Antoni Pitarch

Susanna Lliberós, Vicent Jaume Almela, Manel Pitarch, Josep Porcar, Romà Bernad, Josep Lluís Abad i Reis Lliberós (per ordre d’aparició) fan un cant coral a Carles Salvador, atenent a diferents valors i fites de la seua vida i obra. Al llibre també s’hi reprodueixen les partitures de dos poemes emblemàtics de Salvador, Idil·li i Poema de tardor, que el cantautor Artur Álvarez va compondre i va voler cantar amb guitarra el dia de l’homenatge. El volum aplega, doncs, tots els poemes interpretats pels poetes d’El Pont durant aquell vespre de tardor en homenatge al mestre de Benassal, al qual també va unir-se després, amb una obra visual, el poeta Antoni Albalat. Celebrem poder afegir aquesta nova obra col·lectiva a l ’homenatge permanent que aquest grup literari ret al mestre, perquè ell dóna sentit a la nostra vida literària des d ’ aquell naixement a l ’Aula Museu Carles Salvador de Benassal el 25 de setembre del 2010.

 

PDF   ·   Versió imprimible

El Magnànim publica la «Poesia Completa 1976-2016» de Marc Granell

nov. 11, 2017   //   publicat per l’editor   //   El Pont recomana, Notícies  //  Comentaris tancats a El Magnànim publica la «Poesia Completa 1976-2016» de Marc Granell     

«Els seus versos continuen sent colpidors, vitals, necessaris», explica en el pròleg el crític Francesc Calafat

grnaell-poesia-completaLa Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar l’obra completa del poeta Marc Granell. La seua singularitat, segons Calafat, «va lligada a una manera ben personal de dir les coses: és una poesia de rotunditats, de denúncies expressada amb imatges colpidores i plàstiques, que avança a colps d’un ritme sincopat, de repeticions d’opressiva eficàcia». La poesia de Marc Granell es pot considerar «una poesia de la consciència i de la mirada escèptica davant la realitat. Hi ha en l’obra de Marc Granell la urgència d’elaborar una fórmula de supervivència, però feta des de la creença que l’art no és més que un pas de ball, un simulacre, moralment irrenunciable, però, al capdavall, un pas de ball necessari per participar en la gran dansa de la vida».

Marc Granell (València, 1953) –que va rebre el passat 3 de novembre el Premi a la Trajectòria Literària  Plaça del Llibre 2017–, va començar a publicar els seus primer poemaris durant els anys 70 i 80. L’any 1977 va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés  amb Llarg camí llarg, premi que el va situar entre els poetes més importants del moment. Després van seguir poemaris com Notícia de la tribuRefugi Absent i Materials per a una mort meditada, que va merèixer el premi Ausiàs March de Gandia. La seua trajectòria literària va continuar amb Fira desoladaVersos per a AnnaCorrent de fonsMatèria d’ombra. L’any 2000 va publicar la seva poesia completa fins a aquell moment, Poesia reunida. 1976-1999, i després va seguir publicant amb regularitat amb títols com  El camins i la miradaPoemes del caminantL’Horta nostra  i Tard o d’hora, entre d’altres. El 2015 es va publicar una nova antologia poètica, Notícia de la tribu. Antologia poètica. Amb la intenció d’apropar la seua poesia al públic infantil i juvenil va publicar L’illa amb llunesLa lluna que riuOda als peusLa vida que creix, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. 

Granell en una il·lustració de J. Porcar

Granell és un dels poetes més transcendentals i que més han influït en la poesia catalana del País Valencià durant l’últim terç del segle XX i principis del XXI. Professionalment dedicat a la traducció i altres treballs editorials, com la direcció i la publicació de diverses col·leccions literàries, la seua producció és bàsicament poètica. Metodològicament situat dins de l’anomenada generació poètica dels setanta, el poeta ha discutit sovint aquesta catalogació, ja que considera que no és un dels autors més representatius de la poesia dels setanta des d’un punt de vista formal, per bé que reconeix una clara vinculació pel que fa a la seua participació en les activitats generacionals.

En paraules de Ramon Córdoba Caro, que ha publicat recentment una investigació sobre l’obra del poeta a la col·lecció Estudis filològics la Universitat Jaume I, «quan s’analitza tota la producció del poeta des d’una perspectiva diacrònica, es pot establir una correlació entre el subjecte líric i la figura de la col·lectivitat, amb l’establiment d’una nova oposició esperança/desencant, entesa com l’expressió d’un sentiment comunitari compartit davant les expectatives de millora que oferia la transició sociopolítica de la societat espanyola durant l’últim terç del segle xx. A mesura que el poeta va madurant, la seua visió força crítica dels primers poemes socials es va transformant progressivament en més tolerant davant les mancances humanes, sense oblidar mai les seues inquietuds obsessives, que el menen a la intensificació de la seua visió escèptica sobre el gènere humà».

Ja podeu adquirir l’obra completa a la web del Magnànim.

 

No hi ha llum com la llum amb què il·lumines
el món quan apareixes i t’acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
debades desxifrar tanta tenebra.
 
No hi ha mar com la mar amb què m’inundes
de puresa la pell en l’abraçada
quan arribes i els cossos s’entrellacen
en l’oblit del desert i de les ombres.
 
No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes
cada instant que amb tu estic, cada presència
tan clara com les sendes que transite
en tu i amb tu cap a cims bells i savis.

 

De Versos per a Anna  (1999)

 

PDF   ·   Versió imprimible

«Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela

nov. 10, 2017   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a «Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela     

Mar Fontana
Llavor Cultural, 18 d’abril de 2017

Títol: També el vertigen
Autor: Vicent Almela
Edita: Viena Edicions
Barcelona, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona

Els poemes que integren També el vertigen (Viena Edicions, 2016) són petits banys de realisme, la intensitat dels quals va en augment a mesura que avancen els versos: cada una de les quatre parts en què està estructurat el llibre, encapçalades, la majoria, amb citacions de poetes estimats per l’autor, és un pas més en el dedins del poeta. Trenta-dos poemes de mot sincer, planer, i de fraseologia concisa, directa, que han merescut el darrer Premi Betúlia de Poesia (Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona).

De primer, la mirada del poeta ens situa en un temps passat, el de la seva infantesa, i en un entorn determinat, la Vall d’Uixó i els seus entorns. Records familiars —amb un paper destacat de la figura dels avis—, la descoberta de l’amor, moments de partida i moments de dol amaren les paraules d’una certa recança: «I mai no arrecera prou el record / quan el fred naix als ossos».

Inevitablement, el temps, aquest «cercle fet de cercles», ens condueix al present, ara amb el món urbà com a escenari on experiències i sensacions s’esdevenen en companyia de la infantesa d’altres: petites —i grans— vides que s’apleguen en racons «on la ciutat / oblida el seu nom» i on «el veritable nus / no coneix l’asfalt del benestar». Llocs fronterers, com les platges que guaiten l’horitzó com a límit infranquejable, testimonis de somnis bruts, mirades perdudes i anhels cecs que colpeixen la sensibilitat del poeta.

Els poemes de vers més narratiu que predominen en les dues primeres parts donen pas a d’altres de més breus, amb metàfores encara més potents que afegeixen encara més càrrega emotiva a les imatges.

I la paraula, forma de supervivència, projectil vers el «cor negre de la bèstia», atorga als versos de la tercera part un to més malenconiós: hi trobem els perills de l’enyor que «llaura camins / que a cegues ressegueixes», l’amenaça constant dels dies comptats sense els quals «seria senzill viure», i la por, aquesta «entranya fosca que vol dominar-te».

Seguint el to in crescendo arribem a la darrera part del llibre, la quarta, en què les hores lleus conviuen amb el vertigen, amb la ferida encara oberta provocada per la pèrdua i els seus pedaços, una absència indefugible («Et dic que no voldria / escriure el que escric») que fa que el poeta només pugui oferir «un amor ple de vidres».

Estimar és viure «un fràgil equilibri / d’arenes movedisses», viure és ser conscient de l’alteració d’aquest equilibri que suposa l’adversitat. Aquesta és una de les certeses que revela També el vertigen.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:1234567...20»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner