Secció: Biblioteca

La profunda dignitat i transparència del llenguatge poètic

gen. 5, 2018   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a La profunda dignitat i transparència del llenguatge poètic     

Publicat per la Universitat de Cadis

És bonic i bell aquest nou regal que se’m fa de poder parlar de poesia. A més a més us he de dir que quan alguna persona em demana una comanda així, tan sols em neix del cor dir sí o sí. No mai em negaria. Avui es tracta, a més, de la meua germana, un altre esperit que ens fecunda.

La poesia no serveix per a res en concret i per això mateix obri en canal la terra que xafem perquè s’oxigene i parisca els seus fills: gratuïtat, veritat, bellesa i bondat.

– Per què un poeta dibuixa paraules en la neu? Perquè la gèlida neu crema els cors dels qui saben admirar-la.

– Per què una poeta grava noms en les ones d’una platja? Perquè l’arena no se senta mai sola i ens acarone sense fer-nos mal.

– Per què un poeta que camina per la ciutat cisella amb la mirada paraules al vent? Perquè cada ànima que a la seua vora camine no romanga invisible.

Per què una poeta li mussita sons a la nit que arriba? Perquè el pàlpit petit de la seua veu il·lumine els cansats, els trists i els de perduda esperança. Perquè nodrisca els lluitadors, els qui regalen lentament la vida pròpia.

Per què un llibre de poesia no necessita de cap presentació?

Perquè qui el presenta i el llibre – igual com els lectors- són dues peces de la vida que estan connectades i vibren en la seua totalitat. Adonar-se d’aquesta connexió t’ adreça al viatge d’una íntima felicitat.

Primer fill: Gratuïtat.

Per què existeix la poesia? Perquè som animals que sentim, perquè hem vingut pel regal d’uns pares, perquè, de petits, els mots ens han engronsat de la bondadosa mà dels mestres, per la solitud quan de les seues cintes  a ella ens hem sentit lligats.

Us adoneu, gratuïtat.

Segon fill: Veritat.

Per què llegim poesia? És el camí més bell i desinteressat que ens condueix a la veritat.  La poesia no vol mai figurar,  no li interessa l’aparença de l’univers, ella no espera res de ningú, ni pretén seduir, desisteix d’honors, mèrits, càlculs o  rèdits.

No mai la poesia ha de ser un mitjà per a qualsevol finalitat. Ella és fi en si mateix; per ella i en ella palpita l’Univers.

La poesia camí cap al coneixement profund d’una Humana Veritat.

Tercer fill: Bellesa.

Per què enamora la poesia? Perquè no fa accepció de persones, perquè s’estima totes les llengües, és indiferent a posició social, pobresa, lluïment o fama, diners. Ella penetra molt més enllà de coneixements intel·lectuals, s’escapa de descripcions objectives i balla amb les passions humanes, fa l’ullet a la Vida tota.

La poesia abillada o nua és la bellesa que es presenta i s’entortolliga als cors.

Quart fill: Bondat.

Per què la poesia convida a l’acció, al compromís desinteressat i al canvi positiu contra tota injustícia?

Perquè ella és amable, reconforta, acull i no mai foragita, ni a la teua cara t’escup. La poesia sempre és noble, respectuosa i reivindicativa quan s’escau; no crítica amb maldat, no construeix habitatges de perjuri, ni divaga amb perjudicis; tampoc no mai calumnia. Ella no és envejosa, ni es vanta.

La poesia estén la mà, t’ofereix recer i no mai abandona, no murmura, ni t’utilitza; no és hipòcrita, ni oportunista. Sempre, sempre és transparent.

La poesia és l’aigua de l’ésser humà, la seua bondat, facilita l’elegància interior, possibilita la fe en els altres, la promou, confia en el relleu i treball de les persones, genera empatia, col·labora en la consecució de la Justícia humana sense grandiloqüències, sense fer escarafalls.

Aquestes humils paraules han estat l’excusa per tal d’aproximar-nos a la lectura del  segon llibre titulat Retazos de otoño en Primavera, de l’autora Maritxé Abad i Bueno (escriptora vallera resident a Dos Hermanas, Sevilla) i publicat per la Universitat de Cadis.

Ara tots junts  és hora de llegir, de vibrar. Una petita mostra:

 

Los helechos, a sus anchas,
me hablaron de ti:
el orégano hizo hincapié en tu sonrisa
liviana ella…
Mariquilla, con su traje de fiesta
me advirtió que estabas cerca,
cerca tu pálpito del mío…
Entonces, el té rosado
lució su son alegre y, su aroma a menta
refrescó el recuerdo.
Nos convertimos en corazones de hiedra,
cara a cara,
sin tapujos,
amándonos las diferencias,
respetándonos los ritmos apaisados
y fuimos al unísono
hojas de chopo.

 

****     ****

No hieren las palabras fruto del despecho:
sólo lastiman al corazón que no entiende.

 

****    ****

Derramar sueños de confianza
entre tomates maduros fritos,
esparcir cebolla en los días
de nacimiento constante
y berenjena,
aliños de cariño
cada día del año.
Así, amanezco
y estoy
por un amor de siempre
en tu casa de besos,
amasando.

PDF   ·   Versió imprimible

El Magnànim publica la «Poesia Completa 1976-2016» de Marc Granell

nov. 11, 2017   //   publicat per l’editor   //   El Pont recomana, Notícies  //  Comentaris tancats a El Magnànim publica la «Poesia Completa 1976-2016» de Marc Granell     

«Els seus versos continuen sent colpidors, vitals, necessaris», explica en el pròleg el crític Francesc Calafat

grnaell-poesia-completaLa Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar l’obra completa del poeta Marc Granell. La seua singularitat, segons Calafat, «va lligada a una manera ben personal de dir les coses: és una poesia de rotunditats, de denúncies expressada amb imatges colpidores i plàstiques, que avança a colps d’un ritme sincopat, de repeticions d’opressiva eficàcia». La poesia de Marc Granell es pot considerar «una poesia de la consciència i de la mirada escèptica davant la realitat. Hi ha en l’obra de Marc Granell la urgència d’elaborar una fórmula de supervivència, però feta des de la creença que l’art no és més que un pas de ball, un simulacre, moralment irrenunciable, però, al capdavall, un pas de ball necessari per participar en la gran dansa de la vida».

Marc Granell (València, 1953) –que va rebre el passat 3 de novembre el Premi a la Trajectòria Literària  Plaça del Llibre 2017–, va començar a publicar els seus primer poemaris durant els anys 70 i 80. L’any 1977 va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés  amb Llarg camí llarg, premi que el va situar entre els poetes més importants del moment. Després van seguir poemaris com Notícia de la tribuRefugi Absent i Materials per a una mort meditada, que va merèixer el premi Ausiàs March de Gandia. La seua trajectòria literària va continuar amb Fira desoladaVersos per a AnnaCorrent de fonsMatèria d’ombra. L’any 2000 va publicar la seva poesia completa fins a aquell moment, Poesia reunida. 1976-1999, i després va seguir publicant amb regularitat amb títols com  El camins i la miradaPoemes del caminantL’Horta nostra  i Tard o d’hora, entre d’altres. El 2015 es va publicar una nova antologia poètica, Notícia de la tribu. Antologia poètica. Amb la intenció d’apropar la seua poesia al públic infantil i juvenil va publicar L’illa amb llunesLa lluna que riuOda als peusLa vida que creix, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. 

Granell en una il·lustració de J. Porcar

Granell és un dels poetes més transcendentals i que més han influït en la poesia catalana del País Valencià durant l’últim terç del segle XX i principis del XXI. Professionalment dedicat a la traducció i altres treballs editorials, com la direcció i la publicació de diverses col·leccions literàries, la seua producció és bàsicament poètica. Metodològicament situat dins de l’anomenada generació poètica dels setanta, el poeta ha discutit sovint aquesta catalogació, ja que considera que no és un dels autors més representatius de la poesia dels setanta des d’un punt de vista formal, per bé que reconeix una clara vinculació pel que fa a la seua participació en les activitats generacionals.

En paraules de Ramon Córdoba Caro, que ha publicat recentment una investigació sobre l’obra del poeta a la col·lecció Estudis filològics la Universitat Jaume I, «quan s’analitza tota la producció del poeta des d’una perspectiva diacrònica, es pot establir una correlació entre el subjecte líric i la figura de la col·lectivitat, amb l’establiment d’una nova oposició esperança/desencant, entesa com l’expressió d’un sentiment comunitari compartit davant les expectatives de millora que oferia la transició sociopolítica de la societat espanyola durant l’últim terç del segle xx. A mesura que el poeta va madurant, la seua visió força crítica dels primers poemes socials es va transformant progressivament en més tolerant davant les mancances humanes, sense oblidar mai les seues inquietuds obsessives, que el menen a la intensificació de la seua visió escèptica sobre el gènere humà».

Ja podeu adquirir l’obra completa a la web del Magnànim.

 

No hi ha llum com la llum amb què il·lumines
el món quan apareixes i t’acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
debades desxifrar tanta tenebra.
 
No hi ha mar com la mar amb què m’inundes
de puresa la pell en l’abraçada
quan arribes i els cossos s’entrellacen
en l’oblit del desert i de les ombres.
 
No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes
cada instant que amb tu estic, cada presència
tan clara com les sendes que transite
en tu i amb tu cap a cims bells i savis.

 

De Versos per a Anna  (1999)

 

PDF   ·   Versió imprimible

«Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela

nov. 10, 2017   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a «Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela     

Mar Fontana
Llavor Cultural, 18 d’abril de 2017

Títol: També el vertigen
Autor: Vicent Almela
Edita: Viena Edicions
Barcelona, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona

Els poemes que integren També el vertigen (Viena Edicions, 2016) són petits banys de realisme, la intensitat dels quals va en augment a mesura que avancen els versos: cada una de les quatre parts en què està estructurat el llibre, encapçalades, la majoria, amb citacions de poetes estimats per l’autor, és un pas més en el dedins del poeta. Trenta-dos poemes de mot sincer, planer, i de fraseologia concisa, directa, que han merescut el darrer Premi Betúlia de Poesia (Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona).

De primer, la mirada del poeta ens situa en un temps passat, el de la seva infantesa, i en un entorn determinat, la Vall d’Uixó i els seus entorns. Records familiars —amb un paper destacat de la figura dels avis—, la descoberta de l’amor, moments de partida i moments de dol amaren les paraules d’una certa recança: «I mai no arrecera prou el record / quan el fred naix als ossos».

Inevitablement, el temps, aquest «cercle fet de cercles», ens condueix al present, ara amb el món urbà com a escenari on experiències i sensacions s’esdevenen en companyia de la infantesa d’altres: petites —i grans— vides que s’apleguen en racons «on la ciutat / oblida el seu nom» i on «el veritable nus / no coneix l’asfalt del benestar». Llocs fronterers, com les platges que guaiten l’horitzó com a límit infranquejable, testimonis de somnis bruts, mirades perdudes i anhels cecs que colpeixen la sensibilitat del poeta.

Els poemes de vers més narratiu que predominen en les dues primeres parts donen pas a d’altres de més breus, amb metàfores encara més potents que afegeixen encara més càrrega emotiva a les imatges.

I la paraula, forma de supervivència, projectil vers el «cor negre de la bèstia», atorga als versos de la tercera part un to més malenconiós: hi trobem els perills de l’enyor que «llaura camins / que a cegues ressegueixes», l’amenaça constant dels dies comptats sense els quals «seria senzill viure», i la por, aquesta «entranya fosca que vol dominar-te».

Seguint el to in crescendo arribem a la darrera part del llibre, la quarta, en què les hores lleus conviuen amb el vertigen, amb la ferida encara oberta provocada per la pèrdua i els seus pedaços, una absència indefugible («Et dic que no voldria / escriure el que escric») que fa que el poeta només pugui oferir «un amor ple de vidres».

Estimar és viure «un fràgil equilibri / d’arenes movedisses», viure és ser conscient de l’alteració d’aquest equilibri que suposa l’adversitat. Aquesta és una de les certeses que revela També el vertigen.

PDF   ·   Versió imprimible

Un nou llibret: Petites postals per a Grupeco

oct. 31, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Un nou llibret: Petites postals per a Grupeco     

Piqueu sobre el llibre per baixar-lo

Simplement dir-vos, apreciats lectors, que totes aquelles postals que he anat escrivint durant cinquanta dues setmanes correlatives, les he arreplegades en aquest petit volum en què podreu interactuar a la web.

Fruit d’un compromís personal amb aquest col·lectiu Grupeco, una cooperativa d’autoconsum de productes ecològics i formada per llauradors de la terra, Grupeco  abasteix 50 famílies i té l’esperit d’expandir-se en la seua filosofia de compartir experiències i proporcionar totes les eines informàtiques, organitzatives i d’infraestructura, perquè aquest sistema de relacionar-nos amb les persones i natura puga ser imitat i, per descomptat, millorat.

Les Postals han volgut ser esperó i adob per generar empatia amb tot allò pensat i viscut que ens envolta. Petites revolucions per manifestar una forma distinta i amable de generar lligams afectius entre els éssers vius.

Tot està per fer, però la Humanitat ja camina.

PDF   ·   Versió imprimible

“BAGATGE”, recopilatori de l’Artur Àlvarez

set. 3, 2017   //   publicat per Editor El Pont   //   Blog, El Pont recomana, Recensions  //  Comentaris tancats a “BAGATGE”, recopilatori de l’Artur Àlvarez     

Juntament la recent publicació del doble cd [TRIBUT] (24 versions homenatjant a una nodrida representació de la cançó d’autor), el cantautor castellonenc ARTUR ÀLVAREZ, ha volgut publicar, al seu torn, un àlbum molt especial dedicat a tots els seus seguidors i també per a totes aquelles persones que tinguen interès a conèixer una bona mostra de la seva discografia. Un recorregut que va començar fa més de 30 anys com a cofundador del grup de cançó popular valenciana ADESIARA i que, des de 2004 ha prosseguit, com a cantautor, en solitari.
Des de llavors, ha editat 11 treballs discogràfics i amb “BAGATGE” ens presenta un selecte recopilatori de l’esmentada trajectòria.
A més, ho fa sense cap ànim de lucre, oferint la DESCÀRREGA LLIURE i GRATUÏTA de l’esmentat àlbum.
Gaudiu doncs, de la seva calidesa de veu, intimisme i sensibilitat a l’hora de musicar i interpretar els seus versos o els de rellevants poetes de la seva terra. Si és possible, relaxats, a mitja llum, en la intimitat, assaborint un bon licor, combinat, refresc, …

CREDITS:

1-“Fulles”
Lletra: Josep Lluis Abad. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2013.
2-“La Lluna minva”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RITME DE BLUES”- Molusco Discos. Any edició: 2015.
3-“A boqueta nit”
Lletra: Joan B. Campos. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2013.
4-“Tardoral”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “POLS DE MEU CAMÍ”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2008.
5-“Nit de Sant Joan”
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “PAISATGES”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2010.
6-“Idil·li”
Lletra: Carles Salvador. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2015)
7-“La pluja”
Lletra: Manel Alonso. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2016)
8-“Sóc el vaixell que son velam desplega”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RECER DE LA MAR”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2011.
9-“Deixa’m dibuixar-te un espai””
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “DEIXA’M DIBUIXAR-TE UN ESPAI”- Autoedició. Any edició: 2004.
10-“Autodefinició”
Lletra: Vicent Pau Serra. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2014).
11-“Una ciutat a l’alba nexeria””
Lletra: Albert Vernet. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “CASTELLÓ, TRIANGULADA PLANA”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2007.
12-“Espill”
Lletra: Manel Garcia Grau. Música: Artur Àlvarez. VIDEOCLIP publicat a Youtube (2016).
13-“Jo sóc lo port”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RITME DE BLUES”- Molusco Discos. Any edició: 2015.
14-“Serra d’Espadà”
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “PAISATGES”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2010.
15-“Timoner”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “POLS DE MEU CAMÍ”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2008.
16-“Vespre de tardor”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RECER DE LA MAR”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2011.

——————————-
ENLLAÇ DE DESCÀRREGA GRATUÏTA:

https://arturalvarez.bandcamp.com/album/bagatge

PDF   ·   Versió imprimible

Les beceroles d’un escriptor

maig 7, 2017   //   publicat per Joan Garí   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Les beceroles d’un escriptor     

arquitectura-de-la-ficcio-vicent-usoPublicat a: Ara Llegim

Títol: «L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa»
Autor: Vicent Usó
Pròleg de Manuel Baixauli
Editorial: Bromera
Alzira, 2017

Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi).

L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.

Escriptors de brúixola o de mapa
Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El mateix Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada.

Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant ) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary ); la diferència (com volia E.M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.

Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Observador a Cal Paradís

març 26, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Observador a Cal Paradís     

Miquel Barrera a Cal Paradís

Sí senyores i senyors, despús-ahir 24, al migdia l’amic Joan Garí i un humil servidor passàrem unes hores al santuari de Miquel Barrera.

I dic hores, perquè així fou. Arribàrem a la Vall d’Alba a les 14:45 i eixírem d’aquest temple d’ordre, harmonia i  sinestèsia a les 18:25.

Des de feia mesos, prou mesos arrere, ja Garí em digué que un dia faríem una religiosa visita a Miquel Barrera, home i cuiner amb una estrella Michelin.

I clar, quan a Garí una cosa se li posa entre cella i cella, vaja que si s’acompleix!

Des d’aquella intimitat de l’obrador Miquel, el prestidigitador de la cuina ens ataüllà i fou entrar quan exclamà: “- Ostres Joan, ja dubtava jo si vindríeu o no”.

– Sí, home sí, li contestà Garí, mentre eixia per la porta i ens saludava en primera persona.

– Passeu, passeu i acomodeu-vos.

 

La seua casa, per tant la seua vida, es troba al poblet de l’interior de  la Vall d’Alba com us he dit abans.

Musclos en escabetx

La primera sensació fou d’una tranquil·la i incomparable bellesa i harmonia. Vistes d’ametllers florits i amb fulla, una terra roja i un cel blau que pintaven en mi allò que l’experiència particular ens anava a regalar.

El lloc elegant i equilibrat: ornaments humils, però amb gust; espais oberts i delicadesa en l’ambient i el parament de taula.

De seguida un atent cambrer ens acompanyà per fer tria d’on volguérem seure. Ens desitjà una bona estància i presentà les referències d’on ens trobàvem, alhora que ens oferia la carta de vins i ens féu algunes recomanacions.  Joan i servidor escollírem un caldo de l’indret, un Terres calisses elaborat pel seu veí del davant amb tres varietats de raïm: garnatxa, cabernet i merlot. Un vi contundent, generós i amb un buquet inqüestionable.

Nosaltres ja ho sabíem, Miquel Barrera s’estima els productes de la terra. Encetàvem el viatge amb bon peu.

Tot just després d’obrir l’ampolla per esperar el bateig secret de l’oxigenació ens dugué un oli de la terra servit en vaixella blanca perquè el tastàrem: densitat d’or còsmic i un regust amarg sense molèstia que abraçà el paladar a les soques mil·lenàries de l’olivar.

Estàvem preparats per al misteri dels sabors.

Miquel era a cada plat que el cambrer ens presentava amb explicació inclosa. No el veiem, però hi era present. La cerimònia s’acabava d’iniciar.

 

– Prepara’t Pepe, gaudeix del festival, em digué Joan Garí.

 

1/ Pell fregida d’abadejo amb brandada i salsa romesco.

2/ Musclos en escabetx.

3/ Carxofa fregida amb caputxino de la seua pròpia crema i tòfona ratllada.

4/ Pota de pollastre a l’ast amb crema reduïda del brou de les carcasses.

Bum! I les Terres calisses netejaven la boca amb aquelles aromes color vermell de sol primaveral. Mentre jo anotava els elements primordials dels plats  -però encastats pels meus ulls al cervell- el meu company paladejava i paladejava.

Tomata de penjar farcida de sardina de bóta

5/ Tomata de penjar d’Alcalà de Xivert pelada i farcida de sardina de bóta en la seua salsa.

6/ Tirabec que volia ser pèsol amb un finíssim tall de cansalada.

7/ Carxofa torrada amb cansalada Joselito i la seua cendra.

8/ Galeres amb salsa de rap.

El cambrer no parava de treure plat rere plat sense treva. Miquel  al seu Sancta Sanctorum, treballador imparable, modest. Jo, mentrimentres, prenia nota amb una rapidesa que no era tal i tan sols mig apuntava. Vostès i el xef, espere em perdonen en aquest relat la possible mancança d’exactitud.

Bum! I el mar i la terra confoses en les papil·les del meu bategar. La sang d’aquest Terres calisses em feia lentament trontollar.

Carxofa torrada amb cansalada Joselito

Miquel aguaità per primer cop, per tal de saludar-nos ara en persona i demanar si l’eternitat (açò ho dic jo) s’havia fet palesa a taula, a la qual cosa assentírem. Ens puntualitzà algunes qüestions gastronòmiques i ens animà a continuar en aquest viatge d’iniciació als orígens dels sabors.

9/ Gambes d’esquer amb verdures silvestres al dente espàrrecs, borratja de temporada.

10/ Mar i muntanya.

11/ Perdiu en escabetx i card en salsa.

Perdiu en escabetx

12/ Rajada amb caparres i emulsió d’algues i all negre.

13/ Ànec amb reducció de la seua salsa i aroma a cítrics.

Miquel se’ns presentà de nou i ens explicà algun petit secret de la preparació i tot seguit digué: -Ara us prepare un parell de plats més.

Garí i un servidor atònit  diguérem que era suficient. Que no calien més coets en aquesta festa de sensacions magistralment elaborada i presentada.

Ànec amb reducció de la seua salsa i aroma a cítrics

Per finir aquest castell i mascletà de sabors ens preparà unes postres magnífiques.

14/ Fruites àcides, gerds, móres amb salsa de remolatxa vermella amb punts de iogurt i formatge.

15/ Cruixent de sèsam amb crema d’ametlles i pètals de préssec.

 

Arribats ací, el meu amic demanà una ampolla d’aigua. Beguérem, és clar. L’atent cambrer ens dugué -per cortesia de la casa- un licor elaborat per a Cal Paradís amb gust a cítrics i tòfona.

Cruixent de sèsam amb crema d’ametlles i pètals de préssec

Miquel vingué i s’assegué amb nosaltres a taula, però Joan li demanà aquells pessics de carabassa torrada i taronja que ja havia tastat en una altra ocasió.

S’inicià conversa de projectes, Miquel i Garí il·lusionats: cuina i literatura sempre s’han avingut; jo  observador privilegiat de Cal Paradís done fe que tot açò narrat ha estat real i continuarà.

Un cafè aràbic ens asserenà.

Miquel Barrera és un mestre que sacralitza la cuina amb una pulsió que apunta la seua vida, el seu món regalat. I tot per ser tastat. No us decebrà!

Senyores i senyors, bon apetit.

PDF   ·   Versió imprimible

[TRIBUT] d’ Artur Àlvarez o un sentit homenatge a la cançó d’autor

març 21, 2017   //   publicat per Editor El Pont   //   Blog, Diversos, Recensions  //  Comentaris tancats a [TRIBUT] d’ Artur Àlvarez o un sentit homenatge a la cançó d’autor     

“Fuimos sembrando canciones y en esta tierra baldía floreció la poesía, viviendo la utopía, convencidos de que un día vendría la revolución”. Aquestes emotives paraules expressades per Luís Pastor en el seu poema “¿Qué fue de los cantautores?” podrien ser perfectament la síntesi de [TRIBUT]. Un nou treball discogràfic que m’agradaria compartir des d’el posicionament que considere inherent als meus plantejaments pel que fa a l’activitat creativa. Una cosa així com l’habitacle on anem construint una cultura alternativa. Compartir, buscant aliances de pensament per convergir o divergir des de propostes crítiques, constructives i democràtiques.

En aquesta ocasió, doncs, la creativitat es vesteix d’exaltació i reconeixement. Des de la necessitat, he furgat la motxilla del bagatge existencial i he reviscut cançons d’aquells cantautors que van ser, i ho segueixen sent, una part important dels ciments sobre els que vàrem edificar la nostra forma de pensar i entendre la vida. Una mena de banda sonora del viscut.
Un record reivindicatiu de tots aquells valents i valentes que, guitarra en mà i veu ferma, van resistir i van contribuir a la formació d’una consciència cívica en favor de plantejaments democràtics i anhels d’un món millor.
Cantautores i cantautors que van protestar i van fer un discurs crític amb l’afany d’airejar les contínues injustícies i contradiccions d’un món segrestat per uns pocs amb intencions de sotmetre en el seu propi benefici.
Cantautores i cantautors que, tot i patir la marginació dels cercles oficials, van omplir de poesia el batec d’una cultura diferent.
Cantautores i cantautors que van denunciar les mentides i van cantar les veritats, escopint-les a la cara dels poderosos. Que van viure la utopia convençuts de que eren possibles altres plantejaments de convivència.
Cantautores i cantautors que van escriure cançons honestes. Cançons de lluita, d’amor, de festa, intimistes, … i que van contribuir a la formació d’una consciència de denúncia, sense oblidar-se de la perspectiva musical i literària, a través de la cançó d’autor.

Així doncs, un atreviment, que s’ha d’entendre des de l’agraïment i respecte. Unes versions plenes d’humilitat, procurant mantenir l’essència del missatge literari i musical. Però aportant també cert toc personal.
En el doble CD [TRIBUT] trobareu una selecció de 24 temes que, encara que molts d’ells originalment van ser concebuts en castellà, francès o anglès, tots estan adaptats i interpretats en català.
Així, al costat de cançons versionades de Serrat, Lluís Llach, Raimon, Jaume Sisa, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Joan Isaac, trobareu temes de Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Pedro Guerra, Antonio Flores, Pablo Milanés, Antonio Vega, Joaquin Sabina, J.A. Labordeta, Violeta Parra, Hilario Camacho, Victor Jara, Patxi Andión, Luis Pastor, Georges Moustaki, Bob Dylan, Leonard Cohen o John Lennon.
No estan, ni moltíssim menys, tots els que podrien estar, però crec que la selecció és prou representativa. Almenys, he intentat que reflectira un espai temporal proper a la meua generació i adjacents.

Un treball amb el valor d’un fet puntual i irrepetible. Un xicotet tiratge que m’agradaria compartir amb vosaltres. Una acurada edició en “digipack” de tres pales amb llibret interior.
Una manera de contribuir, amb aquest particular gra de sorra, a exaltar el valor d’aquells intèrprets que van dotar de contingut a la cançó d’autor en una època paral·lela al nostre recorregut vivencial. Aquells que van resistir, allunyats de la cultura oficial. Que van ser conscientment incòmodes per al poder establert.

Artur Àlvarez.

CONTINGUT DEL DOBLE CD:

CD 1:
1-És tan difícil deixar de pensar (Patxi Andión) 2-Com un puny (Raimon) 3-Cos de dona (Antonio Flores) 4-Imagina (John Lennon) 5-Princesa (Joaquin Sabina) 6-D’alguna manera (Luis Eduardo Aute) 7-La vella (J.A. Labordeta) 8-El lloc del meu esbarjo (Antonio Vega) 9-Escolta-ho en el vent (Bob Dylan) 10-Tristesa d’amor (Hilario Camacho) 11-Paraules d’amor (J.M. Serrat) 12- Als companys (Ovidi Montllor).

CD 2:
1-Abril 74 (Lluís Llach) 2-Sóc (Luis Pastor) 3-Gent sola (Pedro Guerra) 4-Em declaro innocent (Joan Isaac) 5-Petit vals vienés (Leonard Cohen) 6-Iolanda (Pablo Milanés) 7-El metec (Georges Moustaki) 8-Dona’m sa mà (Mª del Mar Bonet) 9-Gràcies a la vida (Violeta Parra) 10-L’unicorn (Silvio Rodríguez) 11-Amanda (Victor Jara) 12-L’home dibuixat (Jaume Sisa).

PDF   ·   Versió imprimible

L’incert alberg

març 18, 2017   //   publicat per Carles Lluch   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a L’incert alberg     

incert-alberg-josep-igualLa Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017) 

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Edita: Afers
Catarroja, 2016

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar “literatura del jo” on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L’incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l’Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l’any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l’autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d’aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d’aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d’altres coses, com un viatge per tot un mostrari d’autors que incita a la lectura encadenada.

L’altre aspecte temàtic essencial és l’actualitat social i política. Les anotacions de L’incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L’autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d’una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l’humanisme. En aquest sentit, la citació d’Amiel que constitueix l’entrada de l’1 de gener, a mode d’epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l’utilitarisme, de l’anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d’aquest panorama d’empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, “l’incert alberg”, hi ha l’esperança (“incerta”, és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d’altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l’estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L’autor benicarlando defuig sempre l’expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l’adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L’incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l’àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

 

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/L1Wt3pjjiYE?rel=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 52

gen. 25, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 52     

COMIAT

Jana Gos d’Espadà i el príncep de les milotxes

Durant 51 setmanes us he escrit aquestes petites postals recopilades i corregides algunes per la paciència del nostre Javier Molés a la nostra web en aquesta adreça http://grupeco.org/?forum=petites-postals-per-a-grupeco i en ordre invertit.

Desconec quin ha estat el resultat, si han esdevingut passatemps, ignorades, una finestra al cansament o mengívoles i heu tret una mica de forment.

El que sí us puc confessar és que han volgut ser testimoni de presència.
Valore molt les paraules i la música perquè en elles balle, m’identifique i sóc: elles esdevenen una mena d’espill de les nostres ànimes (interior) si em permeteu aquesta expressió.

La 52 postal, la darrera que tanca el nombre de setmanes per fer l’any, és la vostra.

Pot semblar-ho, però sense aquesta, tan sols seria una aparença: no és aquest un llibre meu. Aquest és el nostre llibre i si voleu, vosaltres podeu dir la vostra en la darrera postal.

Allò que digueu es publicarà.

Quin sentit tindrien unes postals on els destinataris no mai ens han contestat?

Aliments hi ha de molts tipus, les paraules també ho són… Llum per als altres, futur en les nostres mans.

Vostre sempre, el príncep de les milotxes.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:1234567...19»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner