Cavall trencat, IX

González Clofent

                                                 Ecos que vénen
                                                 des del centre com cavalls.
                                                 Sylvia Plath

Hi ha la terra neta de cavalls,
un poema de Lorca a trenc de juny,
el  ventall de colorins que agitava
un pressentiment fosc.

Hi ha una espasa besant la nit,
la tarongina perfumant les formes,
un llac en el centre del desig,
el  batec  suïcida de la sang.

Hi ha les paraules  sense genet,
l’insuportable soroll dels cascos
travessant avingudes de dolor,
la misèria dels  desnonats.

Hi ha la gespa com una esperança,
el  tronc estellat per la destral,
els ulls que volen creure i no veure,
la cançó d’un indignat a mitjanit.

Hi ha les tisores en tots els cantons,
l’ofici més antic del món, i el de lector,
els mitjans d’incomunicació  i les ànimes
d’un ex purgatori intervingut.

Hi ha la follia que arrapa l’arnés,
la ferradura amarga de mig segle,
les històries d’amor  que es repeteixen,
la infelicitat al quadrat i a metres.

Hi ha els e-mails sense contestació,
el  WhatsApp  i  la memòria del  cos,
la prima de risc sentimental,
les pèrdues que escriuen una vida.

(En quin punt es va aturar
la vertadera  galopada?)

Cavall trencat, VIII

González Clofent

Cavall malparit, cavall desbocat:

No necessite del teu galop febril

Per a considerar-me viu.

He viscut als erms, he viscut als boscos

Tinc el somriure còmplice de les truites

Que van riu amunt, que van cos endins

I tota intervenció humanitària

està fora de lloc.

Hi ha cavalls roïns com hi ha bancs roïns

I hi ha polítics vils, i metges abstemis

I fums verticals als gratacels de la desolació

I els indignats recorren les places

Demanant per favor un cop de puny

Als omòplats del sistema

I es torna a parlar d’això –del “sistema”-

Com quan notem el nostre cos mortal

Perquè estem malalts:

I és ara quan estem ben fotuts.

Cavall desbocat, cavall malparit:

Torna’m a cantar la cançó dels teus cascos,

Sóc un cossac perdut a la praderia

Sota un oceà de calç viva

Creme i udole com la viva imatge de mi

Amagada als tolls de l’univers

Sota galàxies de liquidesa immòbil.

Cavallet, cavallet

Torna a la mare i digues “puta”.

I resa per tots nosaltres.

Apunts per a l’esbós d’una literatura íntima.

González Clofent

Som animals, intel·ligents, però animals. Amb sentiments, però també animals i no podem ni hem de negar-ho.

Som animals intel·ligents que ens apropem a l’escriptura amb multiplicitat d’intencions, d’esperançes, de projeccions.

És una sort o benedicció adonar-se que som efímers, caducs, com petits cristalls de calcantita dissolts per l’aigua.

Com en certes espècies, els escriptors podem desenvolupar una mirada “potent” sobre la realitat. Però aquesta pot esdevenir prepotent, altívola i, aleshores, acostumem a mirar per damunt del muscle els altres escriptors. Comprendre que no som predadors dels altres companys manifesta una certa maduresa.

Diluir l’ego no significa solament ser permeable als altres, car els escriptors tenim la boca molt ampla. Diluir l’ego  significa considerar vitalment el do de qui t’interpel·la, de qui treballa a la teua vora, germà o germana en la paraula.  Diluir l’ego és rescabalar de l’oblit els qui treballen en la lentitud dels silencis, aliens a marques, institucions, editorials i conxorxes; és creure en “tot allò de tu”, en allò que t’identifica, és abandonar-se al dring pur, a la prístina veu de l’altre perquè et complementa i et dignifica.

Quan es genera una literatura íntima no hi ha lloc per a les ombres, ni per a les persecucions sumaríssimes. S’esvaeix el menyspreu i l’endogàmia literària s’evapora.

És plausible conrear la desafecció  de “l’autobombo” en la literatura del segle XXI?

Fragment d‘ “Entomologia de la desafecció: apunts per a l’esbós d’una  literatura íntima.”

Realitat vital

González Clofent

Vine-te’n amb mi.

Caminem pels paratges que sempre ens han estat eterns.

Parlem lliures,  manifestem la força del nostre viure.

La vertadera Realitat és el resultat de l’edificació de la teua Vida. Resisteix tota mena de meteors. I indiferent a modes, poètiques d’emergència i èxit modula la petitesa íntima del teu jo.

Al capdavall, tan sols això importa i la felicitat acumulada que comparteixes.

Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

L’íntima solitud del creador

González Clofent

L’escriptura és un exercici contra natura. S’exerceix en la més íntima solitud tot i que el món pot esclatar a la teua vora. Inicies l’aventura i confies, optimista, amb la mirada dels altres. I els creus quasi passant-te els fulls virtuals dels teus escrits-, però lentament una boira s’escampa i et trobes orfe de contactes i tebiors.

Aleshores te n’adones que la fidelitat a la carn que et vivifica -la paraula- t’exigeix, de vegades, l’abisme.

Davant de l’horitzó saps d’una melodia que no mai finalitzaràs: simplement ets el seu missatger. Has de dur l’esperança als qui l’han perduda, has de recuperar la veu dels qui són muts per ofec, has de bufar fort per desfer els fums que ens omplen de sutja…

I de tant d’escriure veus que el sol s’aixeca i es gita perquè ho pronuncies amb les paraules exactes que, a la fi, ell obeeix. Qui escriu és dipositari d’una fe en la llengua que estima.

El creador no suplanta la Realitat amb conceptes, car no filosofa. Ell intenta els colors de la memòria : l’asimètric vol d’una marieta, un projectil perdut d’amor, posem per cas, esdevenen l’excusa perfecta per generar vida.

És així com naix un text matèric que, realitzat, pren cos, però que no disposa límits, ni condiciona l’escriptor. Esdevindria una estranyesa l’afirmació d’un text que afaiçonara el creador?

En escriure puc dir que visc en futur.

Amic meu, potser no lliges sencer aquest petit jardí; però, potser, acarones amb el palmell  aquesta bardissa…

Al capdavall, vull que sàpigues que sóc, com ésser vital, el resultat dels mots que empre.

No veure tan sols les paraules. Respirar-les. Notar la dringadissa quan les pronuncies de l’interior al cor dels altres i, aleshores,  creix l’emoció.

En aquesta mar no hi ha lloc per als naufragis.

De “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital“

Cavall trencat, VII

González Clofent

Vingueu tots ací i feu-me costat.
Doneu-me alfals i pomes, aigua pura
i ben fresca… Que els rellotges trontollen:
puden els actes d’aquests homes grisos.
 
Cavall de glaç, amb aquesta crinera
hem de cremar les mentides quan parlen:
menystenen la veu dels altres, la vida
sense escrúpols, ments obtuses de granit.
 
Que l’atmosfera s’abille de pluja
per netejar els abismes dels cors!
Que es fonga l’infaust verí, el punyal!
 
Provoca l’esfinx amb documents d’ombra
i galope pel seu damunt.
                                       Uns cants
riuen el vol de les rates penades:
 
Oh llibertat!

Quan els cavalls s’enlairen

González Clofent

Resta prou clar que tota creació és una decisió que malgrat un alt percentatge de voluntarietat, no sempre és fruit d’una consciència directora. Els clàssics afirmarien que en tota Weltbild la voluntat és una condició hipotètica, més aleatòria que no pas necessària. L’eterna complementarietat entre raó i passió, entre construcció i intuïció.

En el procés literari hom pot pensar que el control resideix en una mà mental que tot ho calcula.

I cal adonar-se de la ubèrrima llibertat de les paraules.

De vegades la ment -mitjançant aquestes- genera un ball i emergeix una música interior que ens mena cap a un univers la bellesa del qual sostrau la voluntat de l’auriga.

Vacil·lant, el creador esdevé penell, els cavalls s’enlairen.

Fragment de  “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

Cavall trencat, VI

González Clofent

Entre les restes del naufragi,
la carta d’una baralla intacta:
el cavall d’espases anava a bord.

Crineres i flors com a espectres
d’una primavera freda i amarga.
suren en l’oceà del silenci.

La nit garbella constel.lacions
i els crits desesperats dels navegants
són reixes d’acer en el desert.

Udolen els llops en el sofà,
els corbs traspassen tots els clavells,
l’olfacte dels morts tot ho escampa.

Una dona trenca les aigües de l’odi,
es debat  entre la vida i l’abisme,
galopa  sobre els poemes en quarentena.

Facebook és un camp de mines pervers,
un cordó que no és umbilical,
una patera de gent que vol gent.

La casta segueix a l’ànima del seu negoci,
ignorant  els desnonats i cercant paradisos;
els pobres regiren contenidors a poca nit.

La dona parteix l’ànima d’una altra
amb trets disfressats de paraules,
però això  no és violència de gènere,

A  quina distància es deu trobar l’iceberg?

Els palaus de la teua mirada

González Clofent

Digues la veu invisible que no dius.

Així desfarem les boires i pors que engrillonen.

Abandonar-me als teus ulls, veure’m envoltat per la llum interior si panteixes en llegir allò que no he escrit i que em furtes dels llavis.

La bellesa existeix no per allò que dic.

La bellesa existeix perquè habite els palaus de la teua mirada.

Tremola la llum de l’amor i aquesta és l’única herència i miracle possible:

compartim-la amb els altres.

De  “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”

Cavall trencat, V

González Clofent

I ve la mort i ve la vida

I el piafar de les constel·lacions

És la dèbil traducció d’anhels més purs

Cavalls que s’han reclòs al nostre palmell

Mentre gira el món al teu voltant

I les blanques crineres s’ofereixen

En sacrifici.

Vosaltres exigiu un cel més ample

Però sabeu en el més íntim

que no us atrevireu mai a passejar-hi

amb les cavil·lacions de Hamlet.

Allí va el príncep boig, endormiscat

A dalt del carruatge del seu dubte.

Amb ell vaig jo, amb ell vas tu.

Cap estrella errant en un cel lacti,

Cap monstre marí a l’aguait d’un naufragi,

Cap enveja servida al vapor

Podria rivalitzar amb la teua pal·lidesa.

Mentre tots esperen prodigis

Tu sola cuses amb fil de saba.

Et creixen els arbres i hi instaures

El pervindre convuls de l’univers.