La vida mentrimentres

Ofici de Lector, 12/11/2011

Homer
«Odissea»
Traducció de Joan F. Mira
Proa, Barcelona, 2011

Han passat anys, molts anys, però recorde perfectament quan vaig llegir per primera vegada l’Odissea. Eren els anys agredolços del final de l’adolescència i la versió triada fou, naturalment, la del senyor Carles Riba. Conserve molt acuradament aquell venerable volum de l’editorial Alpha, de la col·lecció «Clàssics de tots els temps». El vaig comprar en una llibreria que ja no existeix (3 i Ratlla era el seu nom i el carrer Carcaixent de Castelló la seua efímera localització) potser també perquè ja no es fan llibres així –perquè ja no hi ha poetes com Carles Riba. Llavors pregonàvem l’orgull de comptar amb la millor versió que s’havia fet dels vells versos d’Homer a cap llengua. I el gegant Riba, des del seu proemi («Uns mots del traductor»), ens explicava –i jo subratllava– que «és en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual».

Més de mig segle després, el també hel·lenista Joan F. Mira ha emprés una nova traducció dels 12.000 versos de l’«Odissea» i la primera cosa que ha hagut de deixar clar és que no pretén competir amb Carles Riba. És un advertiment raonable. Al capdavall, Mira ha hagut de passar alguns anys de la seua vida en aquest seu propòsit i només això ja mereix un profund respecte. Si Riba va fer d’Homer un poema propi, Mira pretén ajudar el lector actual a entendre el poema d’Homer. Aquesta humilitat l’honora. Jo no sé grec. La meua formació filològica només inclogué el llatí en l’apartat de llengües clàssiques. Ho consideraré un forat més en la vertiginosa cadena de buits insondables que constitueixen la meua colossal ignorància. Precisament per això, no puc jutjar ni la traducció de Riba ni la de Mira. Sé, això sí, quina mena de calfred em recorre l’ànima quan l’autor de les «Elegies de Bierville» signa aquesta celebèrrima invocació:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia…”

Joan F. Mira ens proposa, al seu torn, aquesta nova versió:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Estic absolutament segur que l’hexàmetre homèric, en mans de Mira, es converteix en una màquina girada amb enorme precisió: un vers entre tretze i dèsset síl·labes, sempre amb final femení, amb sis peus (accents) rítmicament rellevants, el cinqué dels quals és dactílic, és a dir, amb una síl·laba tònica i dues àtones (tal com es pot comprovar en les negretes de la primera frase, si no vaig errat). I posaria la mà al foc que l’autor de «Borja papa» ha interpretat fidelíssimament el text original. No crec pas fer-li cap greuge si ara afirme que, tanmateix, els versos de Riba continuaran suggerint-me un món potser més ribià que homèric, com només ho poden fer els versos genials d’un llibre llegit en una època clau de la vida i comprat en una llibreria que ja no existeix.

Dit tot això, també m’agradaria explicar que, en la traducció de Riba o en la de Mira (i per què no amb totes dues?), l’«Odissea» és un d’aquell llibres que s’han de llegir, i s’han de rellegir sovint. Totes aquests peripècies d’Ulisses formen ja part del fons més sòlid de la nostra cultura i el viatge es constitueix –d’ençà d’Homer– en la manera que tenim d’entendre el nostre pas per la vida. Ja sé que –el propi Mira ho ha recordat– l’essencial de l’«Odissea» no és el viatge en si, sinó el retorn a casa. Aquest retorn, però, és la constatació d’un final que clou l’aventura i inaugura potser una etapa d’avorriment conjugal indigna d’algú com Ulisses. Què ha de fer Odisseu amb Penèlope una vegada junts i tots sols a Ítaca? El bo d’Ítaca –Kavafis ens ho va ensenyar, en aquell superb poema que també traduí Carles Riba– és que és un horitzó que no es materialitza mai. En temps de crisi, però –¡aquests temps!–, és lògic que alguns albiren la restitució de l’ordre com una perspectiva afalagadora. Doncs no ho és: és, en realitat, un conyàs, el final de la partida, la mort de la literatura i la mort tout court.

La lliçó d’Homer és que no cal pensar en el final. La vida és l’anar fent mentrimentres. La vida –com va dir aquell– és tot allò que passa mentre hi penses. I les aventures poden ser amb lestrigons, cíclops i deesses igníferes o amb els contertulis del bar de Leopold Bloom, el nostre irònic Odisseu contemporani. Tots els dies eixim cap a Ítaca sense saber-ho. I l’«Odissea» ens recorda, acabe com acabe la nostra jornada, que ningú ens podrà llevar tot el que hem atresorat fent-hi via.

Sobre la vida, la mort i la creació

Converses i lectures, 15/12/2011

Ricard Martínez Pinyol
«La inspiració i el cadàver»
Editorial Moll, Palma, 2011

Amb aquest llibre Ricard Martínez Pinyol, va guanyar el Premi Mallorca de poesia 2010. El llibre comença amb poemes, com Arbres, Caçador d’oblits, Terra ignota,Preguntes, que ens presenten un món en algun moment oníric, on el subjecte poètic sembla anar sense rumb, «Perdut pels fondals de l’aire m’arrecero dins del/ blau del jorn que mor», tot i això, cercarà un camí propi i com nedador contracorrent, lluitarà per trobar-lo: «Sóc un intrèpid nedador en una mar en ressaca,/tinc la pell resseca de tant nedar contra l’onatge./Vaig cap a tu.»

Després reflexiona sobre la condició humana, al poema Jardí de meteors, presenta la vida com a camí, com un estat en contínua transformació i el ser humà com contradictori, a Paràbola expressa que tots som pur accident. A Serra diamantina, la vida es presenta com un camí per unes muntanyes frondoses i de difícil accés, «Caminem descalços, el sol cau a plom, anem per un sender que sovint es perd», i això comporta la dificultat per explicar-la, com es manifesta a «Aporia». Som un no res, l’existència és un buit com es pot llegir als poemes L’àngel de les mans o L’espill negre: «un espill negre en el/ qual pots veure la teua pròpia imatge abans que la / visió s’allunyi cap a les fondàries.» L’amor és un camí per a lluitar contra el no res, a La buidor i les orquídies llegim: «Veig l’orquídia del teu sexe. La vacuïtat és/ una flor immaterial, l’espai que desocupa l’absència.» Llegir-ne més »

Un diagnòstic implacable

El rastre de Clarisse, 30/05/2011

Richard Yates
«Les germanes Grimes»
Proa, Barcelona, 2009

“Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç”. Així, amb aquesta frase, tan contundent, comença The Easter Parade, la novel·la de Richard Yates traduïda al català per Jordi Martín i publicada fa uns anys per Proa sota el títol Les germanes Grimes. Em va abellir llegir-la arran d’una lectura prèvia d’una obra de Yates, Revolutionary Road, que va aparèixer a labutxaca coincidint amb l’exhibició de la pel·lícula on Sam Mendes reunia de nou la parella protagonista de Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet.

Les germanes Grimes és, podríem dir, una doble biografia. La de Sarah, la germana major, més atractiva, que des de ben aviat té clar que l’objectiu a perseguir és un bon matrimoni; i la d’Emily, la menuda, potser menys guapa, però més intel·ligent, i que, al contrari que la germana, preferirà viure de manera independent i, per tant, en lloc de formar una família, optarà per centrar-se en la feina i col·leccionar amants. Al capdavall, però, com en una tragèdia, cap de les dues se’n sortirà. L’una, perquè el matrimoni no serà el paradís que ella preveia, sinó tot el contrari; l’altra, perquè descobrirà, al final, que no ha entés mai res de res. La premonició inicial que deixa anar Yates, doncs, s’acomplirà amb precisió mil·limètrica. Llegir-ne més »

L’illa de les veritats

La Veu de Benicarló, núm. 801 (25 de setembre de 2011)

Flavia Company
«L’illa de l’última veritat»
Barcelona, Proa, 2010 (“A Tot Vent”, 529).

Confesso que no havia llegit res de Flavia Company, i que només en tenia vagues referències. Però després de llegir L’illa de l’última veritat, la darrera novel·la en català que ha publicat, no em disgustaria gens llegir-ne d’altres. L’obra, breu i de lectura fàcil i agradable, no amaga les cartes: s’inscriu en la tradició de la novel·la d’aventures diguem-ne “marítimes” (pirates, nàufrags, illes desertes), i hi podem trobar ecos des de Robinson Crusoe fins a Stevenson. Però sobretot de Joseph Conrad. No descobreixo res, em sembla, i la mateixa autora, crec, s’immergeix en aquest gènere a gust, amb voluptuositat de lectora que pot rendir un tribut a tantes lectures aventureres. Llegir-ne més »

La mirada contemplativa del Límit

La garfa dels dies, 09/01/2011

Junichiro Tanizaki
«Elogi de l’ombra»
Angle, Barcelona, 2006

Junichiro Tanizaki (1886-1965) és un dels grans renovadors de la novel·la japonesa contemporània, amb obres tan reeixides com ara Hi ha qui prefereix les ortigues (1955) o La clau (1961). La seua trajectòria literària passà diverses etapes: al principi, acusà influències d’autors occidentals, com O. Wilde i Poe, que es veuen reflectides a El tatuatge (1910), després ve un període marcat per l’esteticisme i l’amoralisme (L’amor d’un idiota, 1925) i, a partir del 1931, la seua obra s’adscriu en la més pura tradició estètica japonesa.

L’any 1933 s’instal·là a Kioto (emblema del Japó més tradicional, refinat i també el més ranci i decadent) i es posà a escriure Elogi de l’ombra, un breu però intens assaig d’estètica que es debat en el contorn difús d’un límit: el que traça la llum sobre l’ombra. Llegir-ne més »

Una lliçó de vida palpitant

Ofici de lector, 17/04/11

Ignasi Mora
«Viure amb la senyora Parkinson»
Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011

Feia temps que no sabia res d’Ignasi Mora i llavors l’editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s’ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l’Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia “una malaltia degenerativa”. Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s’ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s’ha assegut al davant de l’ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort. Llegir-ne més »

Ni d’Eva ni d’Adam

Triticària, 11/06/2011

«Ni d’Eva ni d’Adam»
Amélie Nothomb
Empúries, 2009

Llegeixo Ni d’Eva ni d’Adamd’Amélie Nothomb, que és un llibre de Salomé que corre per casa. És relativament curt i potser ja fa temps que el volia llegir sense saber-ho. Hi ha llibres que sense proposar-t’ho els acabes llegint i altres que ja no recordes de quan els tens i que intueixes que potser ja no llegiràs. No es pot dir mai, de totes maneres.

Amélie Nothomb és una escriptora interessant per diverses raons. De família catòlica, filla de diplomàtic belga, va nàixer i va viure al Japó fins als cinc anys. Després va seguir la família per diverses destinacions, fins que als dèsset anys va aplegar a Bèlgica, on va estudiar filologia romànica a la Universitat Lliure de Brussel·les, la universitat d’origen francmasó on per cert va exercir Josep Carner, l’anomenat príncep de les lletres catalanes, una vegada a l’exili. Una vegada acabats els estudis a Bèlgica va retornar al Japó, on va treballar per a una multinacional del país com a intèrpret. S’hi va quedar un any escàs i llavors va retronar a Brussel·les, de resultes del que algú podria anomenar “xoc de civilitzacions”. Arran d’aquesta experiència, va escriure Estupor i tremolors i Ni d’Eva ni d’Adam, obra que va aparèixer publicada el 2007, quan ja era una autora de referència de la literatura francòfona. Llegir-ne més »

Retrats literaris

La Veu de Benicarló, nº 530 , 14/04/2006

Josep Igual
«Retrats de butxaca»
Onada, Benicarló, 2006

El darrer llibre de Josep Igual està constituït per trenta nou retrats literaris, que abracen personatges de tot el nostre territori i d’àmbits ben diversos, des de Ferran Torrent a Isabel-Clara Simó, passant per Josep Cuní, Lluís Martínez Sistach, Agustí Altisent, Lluís Foix o Baltasar Porcel, i d’altres més casolans com Agustí Cerdà,  Fernando Peiró Coronado, Josep Canelles, Miguel García Lisón, “Pitxi” Alonso, Joan Brusca o Manel Garcia Grau.

El tret comú a tots aquests personatges és haver tingut una relació amb l’autor, de vegades una trobada ocasional en un congrés o en un acte literari, de vegades una relació d’amistat de molts anys. Els retrats són molt breus, cap supera les tres pàgines, però amb breus pinzellades composa molt bé el dibuix del personatge des del seu particular punt de vista, en posaren un parell d’exemples, d’Agustí Cerdà, al que molt encertadament presenta com “El bancari humanista”, diu que és: “alt i ros com un Kennedy que sapigués esbrossar una olivera”; al poeta valencià Pere Bessó el descriu com “un home baix, rodó com un druida, amb cara oriental, com la de Cabrera Infante però de miopia més jove.” Llegir-ne més »