Hi ha la terra neta de cavalls,
un poema de Lorca a trenc de juny,
el  ventall de colorins que agitava
un pressentiment fosc.

Hi ha una espasa besant la nit,
la tarongina perfumant les formes,
un llac en el centre del desig,
el  batec  suïcida de la sang.

Hi ha les paraules  sense genet,
l’insuportable soroll dels cascos
travessant avingudes de dolor,
la misèria dels  desnonats.

Hi ha la gespa com una esperança,
el  tronc estellat per la destral,
els ulls que volen creure i no veure,
la cançó d’un indignat a mitjanit.

Hi ha les tisores en tots els cantons,
l’ofici més antic del món, i el de lector,
els mitjans d’incomunicació  i les ànimes
d’un ex purgatori intervingut.

Hi ha la follia que arrapa l’arnés,
la ferradura amarga de mig segle,
les històries d’amor  que es repeteixen,
la infelicitat al quadrat i a metres.

Hi ha els e-mails sense contestació,
el  WhatsApp  i  la memòria del  cos,
la prima de risc sentimental,
les pèrdues que escriuen una vida.

(En quin punt es va aturar
la vertadera  galopada?)

No necessite del teu galop febril

Per a considerar-me viu.

He viscut als erms, he viscut als boscos

Tinc el somriure còmplice de les truites

Que van riu amunt, que van cos endins

I tota intervenció humanitària

està fora de lloc.

Hi ha cavalls roïns com hi ha bancs roïns

I hi ha polítics vils, i metges abstemis

I fums verticals als gratacels de la desolació

I els indignats recorren les places

Demanant per favor un cop de puny

Als omòplats del sistema

I es torna a parlar d’això –del “sistema”-

Com quan notem el nostre cos mortal

Perquè estem malalts:

I és ara quan estem ben fotuts.

Cavall desbocat, cavall malparit:

Torna’m a cantar la cançó dels teus cascos,

Sóc un cossac perdut a la praderia

Sota un oceà de calç viva

Creme i udole com la viva imatge de mi

Amagada als tolls de l’univers

Sota galàxies de liquidesa immòbil.

Cavallet, cavallet

Torna a la mare i digues “puta”.

I resa per tots nosaltres.

Som animals intel·ligents que ens apropem a l’escriptura amb multiplicitat d’intencions, d’esperançes, de projeccions.

És una sort o benedicció adonar-se que som efímers, caducs, com petits cristalls de calcantita dissolts per l’aigua.

Com en certes espècies, els escriptors podem desenvolupar una mirada “potent” sobre la realitat. Però aquesta pot esdevenir prepotent, altívola i, aleshores, acostumem a mirar per damunt del muscle els altres escriptors. Comprendre que no som predadors dels altres companys manifesta una certa maduresa.

Diluir l’ego no significa solament ser permeable als altres, car els escriptors tenim la boca molt ampla. Diluir l’ego  significa considerar vitalment el do de qui t’interpel·la, de qui treballa a la teua vora, germà o germana en la paraula.  Diluir l’ego és rescabalar de l’oblit els qui treballen en la lentitud dels silencis, aliens a marques, institucions, editorials i conxorxes; és creure en “tot allò de tu”, en allò que t’identifica, és abandonar-se al dring pur, a la prístina veu de l’altre perquè et complementa i et dignifica.

Quan es genera una literatura íntima no hi ha lloc per a les ombres, ni per a les persecucions sumaríssimes. S’esvaeix el menyspreu i l’endogàmia literària s’evapora.

És plausible conrear la desafecció  de “l’autobombo” en la literatura del segle XXI?

Fragment d‘ “Entomologia de la desafecció: apunts per a l’esbós d’una  literatura íntima.”

La II Trobada Literària d’El Pont se celebra enguany el dissabte 2 de juny a Vila-real. Un avançament del programa:

• 09:45h.- Trobada a la plaça de la Vila.
• 10:00h.- Assemblea general als salons de la Caixa Rural.
• 13:00h.- Inauguració al CEIP Gimeno Baron d’una placa en honor del poeta Miquel Peris, que hi va exercir de mestre. Aquest acte s’organitza en col·laboració amb l’ajuntament de Vila-real i el col·legi. A continuació, lectura de poemes de Miquel Peris. Conduirà l’acte Susanna Lliberós.
• 14:30h.- Dinar i sobretaula literària.
• 17:00h.- Passejada per Vila-real guiada per Antoni Pitarch.
• 19:00h.- Representació de La Mordassa a l’Auditori Municipal, un espectacle basat en textos de Manel Garcia Grau.

«L’horitzó lluu un badall» és l’homenatge que El Pont Cooperativa de Lletres va retre homenatge al poeta Miquel Peris a la Casa de la Cultura de Castelló el divendres 20 d’abril de 2012. Podeu consultar-ne la crònica al nostre web.

Caminem pels paratges que sempre ens han estat eterns.

Parlem lliures,  manifestem la força del nostre viure.

La vertadera Realitat és el resultat de l’edificació de la teua Vida. Resisteix tota mena de meteors. I indiferent a modes, poètiques d’emergència i èxit modula la petitesa íntima del teu jo.

Al capdavall, tan sols això importa i la felicitat acumulada que comparteixes.

Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

El diumenge 27 de maig els escriptors d’El Pont Cooperativa de Lletres signaran les seues obres al Mercat del Llibre de Vila-real. Toni Pitarch, Rosabel Gumbau, Jordi Colonques i Joan Pla signaran exemplars del llibre col·lectiu «Un pont sobre el meridià». A més, Jordi Colonques firmarà exemplars de «Món animal» i Joan Pla, de les seues obres.

Aleshores te n’adones que la fidelitat a la carn que et vivifica -la paraula- t’exigeix, de vegades, l’abisme.

Davant de l’horitzó saps d’una melodia que no mai finalitzaràs: simplement ets el seu missatger. Has de dur l’esperança als qui l’han perduda, has de recuperar la veu dels qui són muts per ofec, has de bufar fort per desfer els fums que ens omplen de sutja…

I de tant d’escriure veus que el sol s’aixeca i es gita perquè ho pronuncies amb les paraules exactes que, a la fi, ell obeeix. Qui escriu és dipositari d’una fe en la llengua que estima.

El creador no suplanta la Realitat amb conceptes, car no filosofa. Ell intenta els colors de la memòria : l’asimètric vol d’una marieta, un projectil perdut d’amor, posem per cas, esdevenen l’excusa perfecta per generar vida.

És així com naix un text matèric que, realitzat, pren cos, però que no disposa límits, ni condiciona l’escriptor. Esdevindria una estranyesa l’afirmació d’un text que afaiçonara el creador?

En escriure puc dir que visc en futur.

Amic meu, potser no lliges sencer aquest petit jardí; però, potser, acarones amb el palmell  aquesta bardissa…

Al capdavall, vull que sàpigues que sóc, com ésser vital, el resultat dels mots que empre.

No veure tan sols les paraules. Respirar-les. Notar la dringadissa quan les pronuncies de l’interior al cor dels altres i, aleshores,  creix l’emoció.

En aquesta mar no hi ha lloc per als naufragis.

De “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital“

D'esquerra a dreta, Miquel Ángel Prades, Joan B. Campos, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Romà Bernad, Josep Porcar, Artur Álvarez i Josep Antoni Pradells.

El quiet sommiar, el cèlebre ex-libris de Miquel Peris i Segarra, tornà a fer-se present el vespre de divendres passat al Teatre Principal de Castelló, ple a vessar durant el complet i acurat homenatge que el cantautor Artur Álvarez, amb la col·laboració d’un divers col·lectiu d’artistes castellonencs, van retre a un dels millors poetes de Castelló, en commemoració del 25è aniversari de la seua mort, sota el títol «A recer de la mar», que dóna també nom al CD editat amb el patrocini de l’Ajuntament de Castelló, amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En representació de la família Peris-Segarra, la germana del poeta, Adela Peris (que viatjà des de Madrid acompanyada pels seus fills) i el nebot, Xavier Peris, van poder presenciar i lloar l’acte commemoratiu.

Patrocinat per la Diputació Provincial i Castelló Cultural, l’acte va comptar amb una elegant i ben compassada presentació d’Isabel García Mañá. Álvarez va estar acompanyat per músics de gran qualitat: Sara García, en flauta travessera; Carlos Colom, a la percussió; David Mascaró , a la guitarra; i Ángel Belinchón, al baix. Cal destacar l’excel·lent col·laboració del músic i compositor de Nules, Juanjo Carratalá. Tots ells van ser dirigits amb mestria, des dels teclats, per Carlos Álvarez. L’homenatge líric va anar a càrrec dels poetes, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Josep Porcar, Joan Bta. Campos, Romà Bernad i Josep Antoni Pradells. Del pictòric i interpretatiu, s’encarregaren Lorenzo Ramírez i Miguel Ángel Prades, respectivament.

Lluís Meseguer recordà la vida i l'obra del poeta. Al fons, la barca que presidí l'escenari, aportada per l'associació La Barraca.

L’escenografia, guarnida d’estris mariners, va estar presidida per la silueta de dues embarcacions de vela aportades per l’Associació La Barraca del Grau de Castelló, que compartien escena amb taules i cadires setanteres que recrearen l’ambient d’un cafè literari, espai on descansava l’intèrpret del poeta entre monòleg i monòleg. A l’altra banda de l’escenari, davant d’un llenç allargassat, el pintor Lorenzo va recrear el seu homenatge pictòric, que en culminar l’acte va ser descobert al públic: del marí a l’atzur, blaus bressant un Peris timoner d’un vaixell que s’enlaira cap a un cel tacat de núvols i envoltat d’oronetes on l’espera la imatge lledonera. Un bust de l’homenatjat, a un cantó de l’escenari, va ser testimoni de l’espectacle, que s’inicià amb la projecció d’un poema visual que Antoni Albalat va idear per a l’ocasió.

Artur Álvarez, acompanyat pels músics en un moment de l'espectacle.

El poema de Peris «La vela i el vent» va obrir l’espectacle, amb la veu gravada de l’homenatjat. A continuació, l’actor Miguel Ángel Prades, magníficament caracteritzat de Miquel Peris (la jaqueta roja a quadres i el bastó van ser cedits per la família), va oferir, en una ben assolida interpretació, el primer monòleg d’un total de tres que s’anaren alternant durant la vetllada. Prades va aconseguir fer present a l’escenari la figura i la personalitat de Miquel. Tot seguit, el professor Lluis Meseguer, assessor també de la vessant més literària del projecte «A recer de la mar», va aportar la seua visió acadèmica del poeta i va situar la creació poètica de Peris en el seu context històric, literari, social i sociolingüístic sense estalviar-ne anècdotes. Seguidament, Lorenzo, va prendre posició en escena i començà a tacar el llenç. Després, per fi, la veu d’Artur Álvarez ressonà platea enllà, amb belles i emotives melodies que el seu grup de músics van interpretar amb gran sensibilitat i talent. D’un total de deu temes, que integren el CD que s’ha editat, se’n van interepretar vuit: «A la Torre d’Ivori», «Sóc el vaixell que son velam desplega», «Cante per fora plore per dins», «Vull retrobar allò que el seny rebutja», «Mai no voldré per llit pedra de marbre», «Estel que lluu ma nit», «Caragola» i «Fes soneta». Aquests temes musicals alternaren amb els poemes recitats pels poetes Vicent Pau Serra («Sempre nauxer»), Vicent Jaume Almela («Mariner»), Josep Porcar («Mar d’estiu»), Joan B. Campos («Vas i véns»), Josep Antoni Pradells («Sonet a Miquel Peris») i Romà Bernad («Homenatge»).

D'esquerra a dreta, la presentadora, Isabel Garcia Mañá, amb Miquel Àngel Prades, Artur Álvarez, Josep A. Pradells, Vicent J. Almela i Josep Porcar

La representació institucional va anar a càrrec de l’alcalde de Castelló, Alfonso Bataller, que va voler dir unes paraules, i del diputat provincial de Cultura, Vicent Sales. La germana de l’homenatjat, Adela Peris i el seu nebot, Javier Peris, van ser cridats a l’escenari i obsequiats pel col·lectiu amb una placa record de l’acte, que tots dos van agrair. És ressenyable l’assistència a l’acte d’una nodrida, heterogènia i poc freqüent representació del món cultural castellonenc, en totes les seues modalitats: pintura, escultura, música i, per descomptat, literatura. L’homenatge tancà amb un últim monòleg de l’actor Miquel Àngel Prades, que va recitar magistralment el popular poema «Marineret d’ulls blaus».

V. J. Almela entrega una placa commemorativa a Adela i Javier Peris, germana i nebot del poeta

Podeu anar al blog del projecte per saber-ne més. També podeu visitar aquest reportatge fotogràfic.

Programa de l’espectacle

El passat dimecres, 2 de maig, a la plaça de Santa Clara, en la carpa gran –un pèl desangelada al començament– de la XXVIII Fira del Llibre de Castelló, El Pont Cooperativa de Lletres invocà els esperits de Joan Fuster, J. V. Foix, Pere Calders, Joan Teixidor i Miquel Peris, en la veu dels escriptors Vicent Pitarch, V. J. Almela, Vicent Pallarés / Isabel Marin, Josep Porcar i Joan Andrés Sorribes, respectivament. L’acte va ser conduït pel també escriptor Albert Garcia Pascual, que reivindicà la literatura com «una cosa viva, que ens convoca, ens provoca i ens humanitza» i destacà que «és imprescindible que, en els temps difícils que corren, la paraula isca més a sovint de la seua càpsula de somnis i d’insomnis, d’aquesta llàntia meravellosa que anomenem llibre». En relació al tarannà integrador i obert a la societat de la cooperativa explicà que «la literatura, com a dimensió essencial de la comunicació humana, com a percepció emotiva, ètica i estètica del món, s’assembla molt més a un pont que no a una fira» i, que per això,  El Pont va decidir reeditar enguany «Literatura en Veu Alta», com a «pont de trobada entre escriptors i lectors, els dos esperits que fan possible la literatura, l’art que utilitza com a instrument la paraula».

Abans d’iniciar els homenatges, Albert Garcia oferí una reflexió sobre la memòria com a dimensió i valor de la literatura:

Escrivim i llegim sobre uns temps, per a uns temps i des d’un temps determinats, paràmetres temporals indefugibles que són constitutius, en si mateixos, de memòria. Cert que el sentit literari de la memòria ha anat evolucionant: antigament potser s’escrivia més per al futur, per a trascendir el present i perdurar; avui dia potser s’escriu més per al present, tot i que no per això la memòria deixa de passar-hi comptes –qui sap si més apressa. Avui, els escriptors d’El Pont volem fer un exercici de memòria –de memòria literària– i recordar escriptors que ens precediren en aquest art de la paraula. Escriptors que, corporalment, ens deixaren ja fa temps, però no literàriament. Ells, d’una manera o altra, han influït i continuen influint decisivament en els escriptors d’avui dia. Enguany celebrem l’aniversari de Joan Fuster, Josep Vicenç Foix, Pere Calders, Joan Teixidor i Miquel Peris. Tots ells diferents en generació i en gèneres, en estils i en propòsits literaris, però units en l’ús de la nostra llengua com a eina indispensable i immillorable per a la creació d’un discurs literari personal, altament estètic, funcional, emotiu i perdurable. Tant, que les seues obres continuen avui tan vigents com el primer dia.

Després d’una breu ressenya d’Albert Garcia a l’obra «Nosaltres, els valencians» (1962), Vicent Pitarch despertà els transeünts de la carpa amb una veu potent i una dicció diàfana en la lectura d’alguns fragments d’aquesta obra cabdal de Joan Fuster. Enguany, la seua primera edició fa 50 anys i està rebent homenatges per tot el país. Pitarch, que va fundar i dirigir l’any 1969 el programa radiofònic, a Ràdio Popular, «Nosaltres els valencians», va escollir, entre altres, passatges de l’obra que, aleshores com ara, alerten de tornar a caure en un valencianisme «provincial» i «sucursalista». No està de més recordar ací algun vianant de la fira que, incaut, es va asseure a gaudir de l’acte literari i s’aixecà d’un bot en escoltar els més que coneguts criteris fusterians.

El poeta Vicent Jaume Almela, a continuació, va dir un poema de Josep Vicenç Foix (Sarrià, Barcelona, 1893 – Barcelona, 1987). Cal recordar que la fundació que duu el seu nom està celebrant enguany tot un seguit d’actes per commemorar el 25è aniversari del seu traspàs. El Pont va voler afegir-se modestament a aquesta commemoració amb la recitació d’«És quan dormo que hi veig clar», el cèlebre poema del llibre «On he deixat les claus…» (1953) que després musicà i cantà Joan Manuel Serrat. En la presentació, Albert Garcia comentà la faceta d’investigador de poesia –com ell es definia– de l’escriptor de Sarrià i la seua mirada sensual, tant en vers com en prosa, del paisatge i el caràcter català.

Després, els escriptors Vicent Pallarés i Isabel Marin van triar dos textos del gran Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) per commemorar el seu centenari. Pallarés va dir un fragment d’«Unitats de xoc», un llibre de joventut de Calders, «reflex de l’experiència que hi tingué com a tècnic cartògraf, un llibre molt delicat sobre una cosa molt violenta: una guerra». Albert Garcia recordà les paraules de Carles Riba sobre aquesta obra: «El testimoni d’un home que sent el seu destí individual de sobte endut per esdeveniments que no li són commensurables, i ho accepta, amb l’única condició —però ho és tot!— de mantenir la plenitud humana en el nivell més alt i més pur». Isabel Marin va triar el famós conte de Calders «El problema de l’Índia», del recull «Cròniques de la veritat oculta», on reflecteix la seua particular relació amb les vaques de l’India i la seua visió de les coses sagrades.

Josep Porcar va voler recordar els 20 anys sense Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992), el poeta olotí amic de Carles Riba i admirat per Salvador Espriu. El poeta de Castelló va escollir els poemes «Com si morís», del llibre «El Príncep», i «Testament», de «Fluvià». Albert Garcia ressenyà les diferències entre «El Príncep», un poemari madur i reflexiu –inspirat inspirat en la pèrdua d’un fill–, i «Fluvià», un llibre on, en paraules de Jordi Llavina, «el poeta mira de bastir l’escenari immutable del que pertany ja exclusivament al passat, i per això confereix a la poesia la necessària funció de fixar aquests moments memorables, abandonats, ells també, a la fluència del temps [···]. La veu més madura de Teixidor s’ allunya del dolor per acostar-se a la fruïció de la vida, baldament sigui des de la memòria».

Per a tancar l’acte, El Pont Cooperativa de Lletres reedità breument, en la Fira del Llibre, l’homenatge que el passat 20 d’abril la cooperativa va retre al poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra (Castelló de la Plana, 1917-1987) en el 25è aniversari del seu traspàs, sota el títol «L’horitzó lluu un badall». En aquesta ocasió, va ser Joan Andrés Sorribes, president d’El Pont, qui va posar veu als poemes «Jo he vist la fam», del recull «Vull assolir», i el cèlebre poema XXVI, «Marineret d’ulls blaus, de «Tenebres». Albert Garcia recordà les paraules de Susanna Lliberós en l’homentage celebrat a la Casa de la Cultura: «Miquel amb el seu quiet somniar va anar bastint un gruix poètic d’una trascendència que va molt més enllà de la contemplació i el caràcter pairalista, i va crear a més, un gran ventall de referents locals, amb la recuperació i reinvenció de mites, la creació de nous personatges sorgits de la terra i la conjugació mestra i gens desafinada de tots ells. Mentre feia tot això en la nostra llengua, mantenia viva la literatura castellonenca durant unes dècades, que des de la desaparició de Bernat Artola, un dels seus referents, semblava haver quedat tocada de mort. Va fer de Pont entre dos moments i dos contextos literaris diferents».

Per cloure aquesta segona edició de «Literatura en veu alta», Albert Garcia recomanà al públic assistent l’espectacle «A recer de la mar», que ahir, al vespre, va tenir lloc al Teatre Principal de Castelló.

Signatures de llibres
En acabar, els autors membres de la cooperativa de lletres van signar exemplars dels seus llibres: «Set narracions curtes per a una setmana llarga», de Joan Andrés Sorribes; «El regal en la mirada», de Joan B. Campos; «Figor, el gos valent», d’Albert Garcia; «El magma silenciós», de Vicent Pallarés;  «Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme», de Vicent Pitarch; i «Contracontes», de Pasqual Mas.