Etiqueta / Tag: Manel Pitarch

Manel Pitarch guanya el premi de poesia «Ibn Hazm» Ciutat de Xàtiva

nov. 3, 2017   //   publicat per l’editor   //   Blog, Notícies, Premis  //  Comentaris tancats a Manel Pitarch guanya el premi de poesia «Ibn Hazm» Ciutat de Xàtiva     

El poeta d’El Pont Manel Pitarch ha obtingut l’Ibn Hazm de poesia amb l’obra «Poemari per a ociosos» dins dels XXXIV Premis Literaris Ciutat de Xàtiva

pitarch-poesia-xativaPitarch s’ha emportat el guardó de poesia d’aquests Premis Literaris Ciutat de Xàtiva, que són una de les fites més rellevants dins del món de les lletres valencianes. El certamen se celebra des de principis dels anys 80 i és sinònim de prestigi, no sols al País Valencià, sinó arreu dels territoris de parla catalana. Prova d’açò, segons l’organització, és que en aquesta edició, la 34a, hi ha hagut un augment del 44% de la participació respecte a l’anterior, en l’any 2015. L’acte de lliurament dels premis s’ha fet a l’Espai Cultural Sant Domènech i ha estat amenitzat per l’espectacle multidisciplinari ‘Mulïer’, de la companyia Maduixa Teatre.

«Poemari dels ociosos» del vila-realenc ha estat la creació escollida com a guanyadora del Premi de Poesia Ibn Hazm, al qual li corresponen 4.000 euros. Filòleg i professor, Pitarch ha bastit una obra que «desplega reflexions sobre experiències humanes», segons va explicar, amb un títol que ret homenatge al mestre de Sueca en l’Any Fuster. L’obra està estructurada en quatre parts: la creació poètica, el record, les tensions de l’amor i les etapes de la vida, tractades des d’una perspectiva intensa, amb vocació simbolista i riquesa de llenguatge.

En paraules del jurat, la concepció de la creació artística es basa en l’explicació el món per mitjà d’un llenguatge autèntic, inequívoc i compromès amb l’estètica i la societat. Recordem que Pitach va guanyar, entre altres, el 2002 el premi Jacint Verdaguer d’Òmnium Cultural per l’obra «Trajectes del desencís» i també el XIX Premi Marc Granell Vila d’Almussafes, amb «Primavera entre les runes» el 2015.

Per un altre costat, el premi Blai Bellver de narrativa l’ha obtingut l’obra «El jurament», de Sílvia Romero. La barcelonina és sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i ha guanyat diversos premis literaris, com ara el XVè Premi El Lector de l’Odissea, per la novel·la Lladres d’històries.

Finalment, el premi Carlos Sarthou d’assaig i investigació s’ha lliurat a Vicent Bataller, per l’obra «El parlar del tinguem». Enguany, a les modalitats de poesia, narrativa i assaig del certamen, s’hi han presentat cent trenta obres.

El jurat ha estat presidit pel regidor de Cultura Jordi Estellés. En concret, el de la modalitat de narrativa ha estat format per Enric Salom, Josep Franco i Jesús Huguet. El de poesia, per Feliu Ventura, Pep Bataller i Alfred Aranda. Finalment, el d’assaig i investigació, per Mariano González Baldoví, Xavier Aliaga i Josep Lluís Cebrián. Cal destacar, tal com s’esmentava abans, la crescuda de participació d’enguany. S’han presentat 71 propostes al premi Ibn Hazm, 29 més que el 2015; 14, a la categoria d’assaig i investigació, mentre que en la passada edició en van ser 6; i al premi Blai Bellver han hagut 45 aspirants, tres més que en l’edició anterior.

PDF   ·   Versió imprimible

Feslloch, la música en valencià en un país anormal

jul. 11, 2016   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Apunts esparsos, Blog, Dissensions  //  Comentaris tancats a Feslloch, la música en valencià en un país anormal     

L’herba de l’escenari Ovidi plena de feslloquers presenciant l’actuació estelar de Fermín Muguruza & News Orleans Basque Orkestra. Un trànsit tímid d’assedegats que emplenen el got de cervesa i, a fora, quatre despistats que arriben a deshora al festival han retardat unes deu hores la dutxa matinera. Anteriorment, el públic ha vibrat amb dos plats forts del programa: Pep Gimeno “Botifarra” i Senior i el Cor Brutal; quasi tres hores en què els joves melòmans han seguit les cançons a cor perquè les coneixen, les escolten a casa i les estimen. La concentració de música en valencià viu tres dies i tres nits de glòria, cada any, a la localitat de Benlloch, la Plana Alta del País Valencià. Un fet que no hauria de ser excepcional, si visquérem en un país normal, i que hauria de comptar amb més mecenatge dels estaments socials; no oblidem que el pes organitzatiu naix d’Escola Valenciana.

El sentiment que experimenta un jove ciutadà del nord de Gal·les quan canta cançons dels Catfish and the Bottlemen o el d’un madrileny quan escolta Malú és més autoritzat que el d’un valencià quan escolta Aspencat, Eva Dénia, Els Manel, Tirant lo Rock, Els Catarres, Pepet i Marieta, Amics de les Arts o Sva-ters? Aleshores, què hem fet del sentit epistemològic de la nostra cultura?

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Senior i el Cor brutal al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

En un país “normal” (acceptem el terme com a animal aquàtic) podria trobar-se la producció pròpia de la terra en els centres comercials, en les botigues de música, podria seguir-se per la premsa un esdeveniment de la magnitud del Feslloch, es retransmetria per la televisió autonòmica (ui, perdó), és a dir, es consumiria de manera tan natural com es consumeix una pizza envasada d’aquelles que venen els supermercats de franquícia. I el que fa més mala consciència, la qualitat compositiva, instrumental, vocal, escènica de la majoria dels grups en català no ha d’envejar res, en absolut, a altres grups en altres llengües. Però, tornem a la de sempre: en quantes coses més aquest país nostre no és normal? En el panorama electoral? Vinga, no seré sarcàstic i posaré un altre exemple.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

Fermín Muguruza al Feslloch. Foto: Manel Pitarch.

La mateixa nit, Feslloch, nou de juliol de dos mil setze, a les zero hores i vint minuts, a la línia d’entrada al recinte, s’albiren escamots de la Guàrdia Civil espanyola, armats i vestits amb armilla antibales. Sí, sí, no faig broma. Com diria Xavi Castillo… “que… què!” Mireu, quan servidor i qui m’acompanyava vam veure aquesta estampa, el subconscient, que treballa més ràpid que la companyia Vueling, d’immediat va pensar que ens havia ocupat algun país imperialista…  No, Espanya no podia ser, perquè també són nacionalistes com nosaltres, el que ocorre és que “nacionalista” traduït a l’espanyol s’anomena “votante de centro” i té més categoria, perquè La Roja no és perifèrica i no baixa mai a segona divisió, mentre que nosaltres, pobres “mataos”, animem equipets com el Llevant, el València, l’Elx o el Vila-real (“Villarreal” només al cap de Roig). Segurament, els posats en matèria em diran que no conec el protocol dels cossos de seguretat…, que en esdeveniments que superen cert nombre de gent…, que en actuacions de vigilància i protecció…, que quan la policia o la Guàrdia Civil operen al carrer… i no sé què més. Però, la veritat és que una versió de policia connotada històricament, abillats d’armes i armilles, per més verdets que vagen, plantats davant dels vehicles cel·lulars, encerclant un camp de futbol amb un grapat de joves que fa quatre dies que han acabat els exàmens i ara troben diversió i canten i ballen i escolten la seua música damunt d’un arsenal de bosses nevera carregades de míssils d’espetec i d’entrepans de tonyina… Què voleu que us diga? Fa la sensació (com deien els soldats en temps de la mili) “que el enemigo está dentro”.

A l’autoritat pertinent, vull adreçar una pregunta gens retòrica: no es pot guardar la seguretat de les persones amb una altra posada en escena, d’aparença més normal, que no infonga als innocents el prejudici patit per l’apòstol Judes, “seré jo, senyor?” I, ja posats a demanar, si accepteu la meua humil opinió, per què no envieu els furgons de la Benemèrita a vigilar els concerts del senyor González Sarrià, àlies Francisco? Potser, ell ja no s’atrevisca a insultar ningú; però, entre els seus padrins, més d’un podria fer l’escapada a Panamà. Que la Mare de Déu del Pilar els agafe confessats.

Manel Pitarch
El Pont Cooperativa de Lletres

PDF   ·   Versió imprimible

Paraules de Josep Tur en la presentació d’«Un pont sobre el meridià»

febr. 6, 2013   //   publicat per Albert Garcia   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Paraules de Josep Tur en la presentació d’«Un pont sobre el meridià»     

El passat divendres, 25 de gener de 2013, organitzat per la societat cultural “Amics de la Vall”, es va presentar en el centre cultural Palau de Vivel de la localitat de la Vall d’Uixó, “Un pont sobre el meridià” Josep Tur va reflexionar sobre el significat de cadascun dels tretze relats que conformen

Paraules de presentació de l’obra. Josep Tur:

“Els tretze relats estan ordenats alfabèticament per autors. L’atzar ha propiciat que el primer relat siga La corbata de Vicent Almela Artíguez i el darrer, de Vicent Sanz Arnau, comence amb el protagonista davant d’un espill fent-se el nuc de la corbata.

Vicent Almela Artíguez en La corbata ens presenta un home gris, Amadeu, que acaba de ser esbroncat pel seu cap en perdre uns documents de vital importància. Ell mateix reconeix que “si eren tan importants, no entén per què carai li’ls han hagut de confiar a ell, si tothom sap i ell també  que ni de bon tros és l’empleat amb més llums ni el més eficient que hi ha a l’empresa”. Amadeu pensa que és arribada l’hora  de trencar amb el present, de treure’s la corbata i canviar de vida.

Però hi ha moltes més corbates. Sobre el pont que creua el meridià passen molts personatges amb corbata, anava a dir, de corbata. Senyors de corbata que s’han emborratxat per l’èxit i els diners, per les requalificacions i que, com en Acords de família de Rosabel Gumbau, intenten comprar alqueries centenàries plenes de records i vivències familiars i personals. Comercials del taulellet a comissió, ben plantats, com el que ens presenta Joan Andrés Sorribes a El negoci: orient-occident a cavall del meridià, que es desplaça a Aràbia Saudita, amb el misteri de la signatura d’un suculent contracte. Personatges encorbatats que inauguren aeroports tot anunciant que un A380 de la Japan Airlines serà el primer avió comercial de la història que aterrarà a la pista de l’aeroport i quan arriba el moment l’avió sobrevola la pista durant unes mil·lèsimes de segon i desapareix ràpidament del camp visual dels assistents, “deixant al cel un rastre d’incredulitat” i bloquejades i paralitzades totes les autoritats assistents “per una por tan misteriosa com contagiosa” (La inauguració de Joan-Bta Campos). Temps de negoci fàcil, del boom de la rajola que atreu onades migratòries i provoca que el vell Lluís, d’ El porc de Jordi Colonques, “que sempre havia reaccionat com un gos rabiós que defensa el seu tros d’os davant de cada onada migratòria”, ara, postrat en una cadira de rodes, veja com una colombiana es qui s’encarrega d’ell de dilluns a dissabte. Personatges amb corbata o sense, d’aquest temps que ens ha tocat viure, i que els reconeixem, segurament, perquè tots en coneixem: “la culpa és del banc, per haver-me donat diners a mi, un futur insolvent amb contracte temporal”, diu Paco, un dels protagonistes de Diversificació de riscos d’Albert Garcia i Pascual. Personatges com Batiste Badenes de Barraqueta tunejada de Vicent Sanz Arnau, que quan la bombolla peta corre a allunyar-se del precipici. “Guarda tot el que pot fora de l’abast del fisc, mira de cobrar el que li deuen i deixa de pagar el que ell deu. Pensa que si donara un mal pas hauria de declarar-se insolvent i tot se n’aniria en orris. La bola s’havia fet massa gran”. Així mateix a Un pi sobre el meridià de Joan Pla, tot l’esforç d’una vida aixecant i fent créixer el negoci familiar, s’esborra en un obrir i tancar d’ulls: “Ningú, o quasi, no va veure arribar la crisi. Però es va fer ben visible amb la baixada de les vendes de bosses de mà (el negoci familiar). Al cap d’un any es va haver de tancar la botiga de Barcelona. Al cap de tres mesos més, les dues del cap i casal. Els lloguers es feien insuportables. Mig any més tard la de la capital de província… Un ERO va deixar les tres quartes parts dels treballadors al carrer. Les indemnitzacions van acabar amb els estalvis de l’empresa i la van deixar sota mínims. Els crèdits fàcils van deixar pas a la manca de finançament”.

Vicent Sanz Arnau, que ha estat el coordinador del llibre, en una entrevista afirma que “la literatura té moltes propostes estètiques però si, quan és el moment, no exerceix la funció de denúncia,  és una literatura abocada a la irrellevància”.

En pràcticament tots els relats es percep la denúncia, la crítica a uns comportaments massa estesos, massa comuns. Comportaments que moltes voltes han volgut justificar-se per estar al servei de conceptes tan manipulats com el progrés, el benestar, la modernitat.

Al voltant del meridià trobarem, trobareu, escenes, passatges i situacions d’una modernitat mal entesa, d’una modernitat  només embastada a mida d’alguns pocs; una modernitat que, com diu Pasqual Mas a Compte en creuar, “fins i tot maquillava (caldria dir tunejava) els cotxes com meuques, amb una absoluta manca de criteri estètic. Una modernitat on les botigues ara són boutiques; les tavernes,  pubs; les sucreries, croissanteries i les fleques, salons de te”.

Una modernitat que cau com una llosa sobre algunes persones (massa, desgraciadament) i els afecta físicament i psicològica. Una dona de quaranta i tants, de F. Mezquita Broch, casada i amb dos fills, que sent que “tot declina com un capvespre, que tot és igual a res, a la reiteració estúpida de costums durant anys, sense preguntes. Una dona que mai no va despertar a la realitat dels altres, que es va encapsular sense saber-ho en el propi convenciment que el riu en què se sentia transportada es dirigia a ports coneguts segons plans decisius i vitals”.

Una modernitat amb personatges, aquestos sense corbata, d’aspecte quasi marginal, que han de buscar-se la vida, en edificis de patis de llums bruts, també amb l’engany i la picaresca, amb el delicte. A L’apartament d’Antoni Pitarch Font, Paco Ruptela i Joana la Boja “tenien muntat al 6é B un bon negoci que, ben mirat, no era massa de bojos des del punt de vista crematístic… o sí”.

Un temps, aquest nostre present, que res té a veure amb el que escolta Tinet del seu avi en Enyorança de Vicent Pallarés, “Déu faça que no tornen mai més, aquells temps, Tinet, val més que no, però van ser els meus, els únics que vaig conèixer, i em desperten l’enyorança, comprens?

De la mateixa manera que val més que no tornen mai més aquells temps que recorda Olegari Cardona, mig endormiscat davant del televisor, quan inicia un viatge en el temps que el transporta  a un llunyà dilluns d’agost de 1938 quan era soldat de primera de la 203 Brigada Mixta republicana. Olegari Cardona és El rei del pont, relat de Nel·lo Navarro, una història de futbol en guerra. Olegari és també un home, com tants, als quals ”la guerra els havia malbaratat els millors anys de la joventut i podia acabar fent-los perdre fins i tot la vida. Homes als quals, malgrat tot, encara s’hi podia distingir de tant en tant un resquill esperançador de llum”.

Acabe reportant les paraules del crític literari Josep San Abdon: “estem davant d’un conjunt d’històries que proporcionen una visió contemporània, crítica, plural i estèticament posada al dia. Per primera vegada en la història d’aquestes comarques hi ha un gruix considerable de persones que es llancen al conreu de la narrativa”.

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

El Pont va posar veu i música als versos de Miquel Peris

abr. 22, 2012   //   publicat per l’editor   //   Blog, Lectures i recitals  //  Comentaris tancats a El Pont va posar veu i música als versos de Miquel Peris     

La petita sala de la Casa de la Cultura de Castelló s’omplí divendres passat per a acollir l’espectacle poètic i musical «L’horitzó lluu un badall», l’homenatge que els escriptors de El Pont Cooperativa de Lletres van voler retre al poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra en el 25è aniversari del seu traspàs. Més d’un centenar de persones van gaudir dels versos del poeta que, en uns temps difícils, va mantenir viva la creació poètica en català a les comarques de Castelló. L’apertura de l’acte va anar a càrrec del cantautor Artur Álvarez, amb el seu fill Carles Álvarez al piano, que posaren veu i música al poema «A la torre de marfil». Després, la poeta i periodista Susanna Lliberós, que conduí tot l’espectacle, féu una semblança inicial de l’homenatjat i presentà els poetes encarregats de l’homenatge líric: Manel Pitarch, Vicent Jaume Almela, Lluís Meseguer, Romà Bernad i Toni Pitarch.

En una primera part, els cinc escriptors, exquisidament acompanyats pel pianista, van dir poemes de Peris, versos que anaven i tornaven de l’època més pairalista a la més intimista. El també professor Lluís Meseguer, amb l’amena oratòria que el caracteritza, intentà resumir aquesta evolució de l’obra de Peris, profundament arrelada a la cultura grecollatina, i reivindicà, sobretot, la mediterraneïtat com a bressol dels valors que encarnà el poeta de La Plana. Susanna Lliberós, també autora del guió de l’acte, va saber trenar amb traça les motivacions de cada poema recitat amb la biografia de l’homenatjat, amb pinzellades soltes que permeteren al públic recordar o, en el seu cas, idear el món creatiu i personal de Miquel Peris. Durant la segona part, els poetes recitaren poemes propis, escrits a propòsit de l’homenatge. El cantautor Artur Álvarez interpretà també el cèlebre «Cante per fora, plore per dins» i, ja de nit, tancà l’acte amb la peça «Fes soneta». Cal recordar que les tres peces musicals formen part del projecte «A recer de la mar», homenatge musical i poètic que serà presentat el proper divendres 4 de maig al Teatre Principal de Castelló. Les paraules de cloenda de Lliberós foren per recordar els assistents que, en els temps que corren, amb la generositat demostrada pels escriptors, pels músics i pel públic assistent, encara «l’horitzó lluu un badall»:

L’agost el 1983, Miquel Peris escrivia uns versos visionaris, atemporals, que ens semblen ara necessaris per a buscar la serenitat que cal per a defugir les negres primaveres que ens pinten l’FMI i companyia: «Com ja conec, amic, el món que t’ha tocat viure la vida, vull fer-te una comanda. Descansa, atura’t, pensa, gaudeix la silent ombra que t’ofereix l’ombrívola xiprera, i parla amb tu mateix. Potser colombraràs el cim on viu la calma».

A continuació podeu escoltar alguns fragments d’«A recer de la mar»:

Guió de l’homenatge (PDF) :: Programa de mà (PDF) :: Guió de Susanna Lliberós (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible

Manel Pitarch

nov. 15, 2010   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Autors, Diversos  //  Comentaris tancats a Manel Pitarch     

manel_pitarch_autorLloc i any de naixement

  • Vila-real, 1966

Nom complet

  • Manel Pitarch Font

Nom de ploma

  • Manel Pitarch

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner