Contradiu, no celebres

Per Manel Rodríguez-Castelló
Saó, núm. 359, 04/2011

Josep J. Conill
«La nit en blanc»
XXVIII Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi «Manuel Rodríguez Martínez»
Denes, Edicions de la Guerra, Paiporta, 2011

La consistència poètica amb què fulgura aquest llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) es basteix sobre un treball tenaç i discret sostingut en el temps. Les bones notícies literàries (no l’efímera fullaraca que desborda i desvirtua el mercat) solen produir-se així, des d’aquesta tensió concentrada, amb aquesta pacient lentitud que contradiu la pressa jovial de tants cercadors d’incerta glòria, immunes per naturalesa a les lliçons magistrals, sobretot quan provenen de coetanis i coterranis. Deixem-ho córrer. El cas és que Conill ja escrivia, i força bé, en els temps meritoris dels quaderns Llombriu, a finals dels setantes i primers dels vuitantes, i que no fou sinó en 2002, després d’un llarguíssim i (ara ho sabem) fecund silenci, que aparegué el seu primer poemari, Despossessió a Pagès editors. El magnífic volum d’aforismes Submarins de butxaca (XXIVè Premi d’Assaig Josep Vallverdú) vindria, de la mà de la mateixa editorial, en 2008, precedit per Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat (IEC, Barcelona, 2007). Heus ací els dos pols de l’escriptura de Josep J. Conill: la poesia i l’assaig en l’àmbit de la sociologia del llenguatge, ben comunicats pel pont de la creació aforística. Es deuen en bona part a aquest ben desplegat ventall d’interessos intel·lectuals, molt subtilment entreteixits per la mà de l’autor, algunes de les millors qualitats de La nit en blanc: la precisa economia del llenguatge que exigeix l’aforisme, la riquesa del subsòl cultural i literari que alimenta el bosc de la reflexió sociològica, i al capdamunt de tot, el pi gros que escampa les branques des de l’arrel profunda del pensament poètic.

La nit en blanc vessa i versa sobre la creació i el llenguatge. És l’insomni del poeta que escriu després d’Auschwitz i contra tots els auschwitzs, les paraules que trauen el cap a través de les reixes del llenguatge celanianes i assagen, sense deixar de ser petjades sobre l’arena, la forma imperible des de la consciència que l’art verbal és per antonomàsia l’art de la fuga. Des de la magnífica eloqüència polisèmica del títol, que no s’esgota en la metàfora de l’insomne, ni en la de la naturalesa de l’acte de l’escriptura que posa negre sobre blanc per aclarir(-se) les coses, ni en l’essència del no-color amb què vanament el poeta ha d’enfrontar la fosca condició de l’home (victòria i derrota agredolces), Josep J. Conill ha construït un llibre plenament unitari, com una peça musical divida en cinc moviments (Esgarips, Grutes, Monyons, Miralls i Icebergs) a través dels quals es manté la sintonia de temes i formes, d’ecos que retornen i nous matisos melòdics que es dibuixen en l’espai-temps dels poemes i donen sentit a un conjunt que val la pena recórrer en totes les direccions possibles i virtualment infinites. En la imprescindible nota final amb què l’autor ha volgut cloure el llibre (i que dóna compte de la perícia assagística d’aquest escriptor fonent en un mateix volum els dos pols de què parlàvem més amunt), Josep J. Conill defineix el present treball com una mena de teologia negativa o apofàtica que intenta aprehendre el sentit de l’escriptura per la via de la negació. I afegeix: “Una teologia negativa que aspira a ser alhora una poètica d’aquest home desarborat, en forma de llengua minvant, expulsada d’àmplies zones del món de la vida, que ha esdevingut el català dels valencians en virtut de la persecució implacable a què continua sotmès per part de les institucions”. En un dels poemes que trie com a botó de mostra d’aquest esplèndid La nit en blanc, “Transsubstanciació”, batega la mateixa idea: “Pa i vi / de la paraula, / profranats / per una tropa de galifardeus / de les cuines llordes / de la mitja nit. // N’havíem fet replega / en els anys d’abundància / per als dies obscurs de la derrota, / i ara hem de compartir / la fogassa rodona / de la sordidesa / amagats als talussos / que hi ha vora el camí, / mentre crema la hisenda / i la collita / en la nit clandestina. // El poema futur / naixerà en casa estranya, / com l’hoste traïdor / que compta / d’amagat / trenta denaris”. Poesia d’alt voltatge, imprescindible per als inquiets cercadors de l’excel·lència.