Arxius de: Maig, 2019

La pruïja dels poetes.
Els «Anys llum» de Josep Porcar segons Manel Pitarch

Mai 10, 2019   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a La pruïja dels poetes.
Els «Anys llum» de Josep Porcar segons Manel Pitarch
    

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «ANYS LLUM» PER MANEL PITARCH
Onada Edicions, 2019
XXI Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt 2018
Llibreria Babel de Castelló, divendres 12 d’abril de 2019

 

1. A. GLOSSARI CIENTÍFIC

Any llum
Unitat de longitud aplicada al camp de l’astronomia que indica distàncies, com en el cas de la distància que hi ha entre la Terra i una estrella llunyana, una galàxia, etc. Equival a la distància que la llum recorre en un any. La llum recorre una distància en el buit  de: 299.792,458  km cada segon, és a dir, un total aproximat de 9,5 bilions de km l’any.

Buit
Evangelista Torricelli, l’italià inventor del baròmetre en el segle XVII, va crear el buit per primera vegada en un laboratori.

Espaitemps
Hermann Minkowski el 1908 va introduir el concepte, que fusiona el temps i l’espai absoluts de la teoria newtiana en una nova entitat de quatre dimensions, tres corresponents a l’espai i la quarta al temps. Parlem també de la detecció de forats negres que xoquen, d’arrugues en l’espai-temps.

Gravitació
La llei de la gravitació universal de Newton ens diu que la força d’atracció entre dos cossos, és proporcional al producte de les masses i, a la vegada, inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els dos cossos.

Forat negre i Forat de cuc
Matèria d’alta densitat en concentració, amb una elevada força gravitatòria de manera que l’alliberament té una velocitat superior a la de la llum.

Forat de cuc
També anomenat pont Einstein-Rosen. Un forat de cuc té dos o més extrems, connectats per un únic conducte, per on la matèria es pot desplaçar entre els extrems.

 

1.B. INTERPRETACIÓ POÈTICA DEL GLOSSARI

Any llum
Devenir vital que deparen les relacions humanes quan la implicació íntegra de cor i cervell es veu afectada per buits en la retroalimentació afectiva.

Buit
Estat anímic en què l’interior de la persona ha estat espoliat de tota emoció positiva per causes no previstes o no desitjades que actuen hostilment sobre la línia estable de la felicitat, que en termes d’exigència mínima és aquell estadi en què la persona no té consciència de desànim o defalliment d’esperit.

 

Espaitemps

Era.
Forat negre a contrallum
ara orbites el record
on gravita tot l’oblit.

«Espaitemps» (fragment)

Gravitació: la conjunció estable entre els components de la matèria no orgànica: el desig, la pena, el dubte, l’admiració, el dolor, l’expiació, la justícia, la pau… determinen el nivell de gravitació personal amb què podem orbitar pel món dels sentiments i l’ànsia de futur.

Forat de cuc

Com que no hi ha déu ni en l’absència,
ni lladre que me les torne, em consola imaginar
que no vaig perdre cap ni una de les petges
regalades, i que en algun forat de cuc
de l’eternitat s’han unit per fi en l’única
i afligida mà que cada nit pica la meua porta
i pregunta si, per favor, pot colgar-se amb mi
al llit, perquè als somnis d’enfora fa massa fred.

«Empremtes» (fragment)

 

2. CRONOLOGIA

1706. Ole Romer, físic danés, demostra que la llum té una velocitat finita.

1838. Friedrich Bessel, astrònom alemany, usa per primera vegada el concepte any llum com a unitat de mesura.

2017. Rainer Weiss, Barry C. Barish y Kip S. Thorne reben elPremi Nobel de Física “per les seues contribucions decisives al detector LIGO i l’observació d’ones gravitatòries”.

12 d’abril de 2019. Josep Porcar, poeta castellonenc, presenta al públic una dimensió poètica dels Anys llum, havent invertit 6 anys d’investigació metafòrica i de treball de camp existencial.

 

3. PROVES EMPÍRIQUES

Obrim les pàgines,  d’una edició per cert molt acurada, i es disposa una estructura en parts, que l’autor titula:

  1. Sisme i diàspora
  2. Pràctiques de salvament
  3. Nou ecografies

precedides per uns versos proemials, anomenats “Guant”, el poema pòrtic que ja estableix un correlat entre un símbol poètic encarnat en la natura i els camins que s’intercanvien de pèrdua i de retorn, d’oblit i de memòria. El poeta ens avisarà, en les endreces del llibre i en les notes, que l’inici connecta amb versos del seu anterior llibre “Nectari”, fet que ens situa sobre una altra òrbita, un cicle existencial que pilota la nau de la poesia.

El poemari que tenim a les mans presenta una combinació encadenada de poemes, que podríem considerar una diagnosi sobre el camí de dunes que és desert, amb horitzó anys llum, i travessa esforçat etapes d’una vida, la coneixença pròpia per la mateixa experiència en primera persona.

 

—PART 1 DEL POEMARI: SISME I DIÀSPORA

contorns de fum callat, perfils
de boira cega, siluetes al ras
d’un udol sense ullals ni bosc.

«Walk on the wild side» (fragment).

On tot comença a qüestionar-se i la matèria passsa a ser fum. Són els senyals d’un sisme que sotraga el paisatge habitual i ennegreix l’atmosfera per apagar la llum:

Si foc, si cendra, si vent.
No n’esperes cap explicació.

«Hefest al foguer» (fragment)

El deu de la mitologia romana, Hefest, fill de Zeus i d’Hera, és un monstre inabastable per a una lluita desigual, la de la incomprensió en el solatge de la injustícia. La cosmologia, que enllustrava els estels de color poètic, esdevé cosmogonia, desestructurada i aliena, imprevisible.

 

—PART 2 DEL POEMARI: PRÀCTIQUES DE SALVAMENT

Imprevisible, el telescopi
amb què clissava el futur
se’m va espatllar fa un món,
tres amants, anys llum.

«Zoom Out» (fragment)

Anys llum de Josep Porcar és la sagnia artística d’una evolució psicològica que acompanya les vivències intenses de l’individu, la depuració simptomàtica d’un redescobriment en què la llum projectada sobre els planetes, sobre els seus habitants, provoca ombres que provoquen hiverns que provoquen hipotèrmies, en el sentit més íntim. Tanmateix, ni que siga per virtut de la teoria heracliana dels oposats, cal l’existència d’ombres, foscors i buits, perquè la llum renasca.

A la tristesa, que floreix on mor,
A l’alegria, tan fràgil si n’ignora
els cavalls i els cavallons, el punt de fuga.

«Viva» (fragment)

En aquest sentit, renàixer és el retorn a la claror del paradís, però per una òrbita diferent a la viscuda, perquè el solc de la decepció demana ponts de fermesa. No s’explica la paradoxa de l’amor contradictori, que es desdibuixa i reapareix… i es difumina i… s’esvaeix.

Les boniques melodies
dels esclaus fan de la rosa
pany i clau.

«Antífona de la rosa borda» (fragment)

En el camí estelar s’hi troben ara planetes nous, bells projectes il·lusionants que deixen anar l’esguard al pas gravitatori de l’actitud humana, del valor de la paraula amorosa, de l’exploració del cau del llop per un arqueòleg dels sentiments salvatges.

Com llevar-se un matí i haver perdut
les ratlles de les mans
(…)

«Bisell» (fragment)

Subtilesa i força, macerades pel temps, el temps cronològic i el temps creatiu. Quan ens endinsem ens transportem en els Anys llumdel poeta, cada imatge literària està compromesa amb la causa, sense esbandir cap dilació en la idea, de manera que el lector ha d’escalar de l’espectació a l’hermenèutica, per a interpretar quasi circumflex les emocions sagrades que el fil de la navalla despulla en el protagonista. Un quadre clínic d’eufonies simètriques i de sintaxi creativa, perquè no es trasnmet si no es viu, o altrament dit, no és pur si no és poesia. I entre altres referències cultes, un petit homenatge dissimulat a Ausiàs March:

de l’incendi de la sal fem bàratre i tint de poma
a la carn, cards entre llirs despullats d’aroma.

«A Ghost» (fragment)

 

—PART 3 DEL POEMARI: NOU ECOGRAFIES

Un estil molt personal, el joc macabre i depurador alhora de sotmetre la bellesa dels versos a l’experimentació constant de la relació entre el missatge i la poètica per comunicar-lo, el joc creatiu de fer desfilar pel trapezi de l’estètica un camp semàntic llindar entre la vida i el projecte, la delicada pell del no nascut, mereixedor indiscutible d’una oportunitat de vida.

El bucle format pel turment emocional i el llançament no explorat a l’espai futur conviu amb les clarianes de la serenor que s’endevina baix de la cataracta:

 Quan s’acaba l’anestèsia, comença el malson.

«Aminocèntesi»(fragment).

Nou ecografies que completen les nou metàfores de la gestació, on l’experiència dels versos escrits ha d’aportar fonament al nou edifici dels espais per guarir les ferides. Restituir l’amor, apaivagar la reflexió i ascendir a la talaia del nou horitzó.

T’has fet lluny.
T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i a la mudesa
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats a la dreta, engrunes
a l’esquerra, de pètals secs,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles o pètals, cucs blancs,
silencis de piano com roses
negres en la neu.

«Barra espaiadora» (fragment)

 

Josep Porcar perfila els poemes com les mans que acaronen les galtes del fang, en el moment més crític de la creació. Deus i mortals units per a l’art, per a significar que l’esperança sempre avisa i és tendresa entre el brancam. La voluntat renascuda guaita impertinent pels selfies de les ecografies, entre les llàgrimes de sang i de goig que reciclen la matèria morta i obren les pupil·les blanques dels genitors, la pruïja dels poetes.

Manel Pitarch, abril de 2019

 

PDF   ·   Versió imprimible

“Amor i fum”, d’Artur Àlvarez, amb paraules de L’escriptor Manel Alonso

Mai 9, 2019   //   publicat per Editor El Pont   //   Recensions  //  Comentaris tancats a “Amor i fum”, d’Artur Àlvarez, amb paraules de L’escriptor Manel Alonso     

MANEL ALONSO | @ManelalonsocatCoincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.

El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.

La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.

Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «… l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar…/ i només estimar, la resta és fum».

El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.

Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.

Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.

PDF   ·   Versió imprimible

«La mirada de vidre», d’Anna Moner

Mai 8, 2019   //   publicat per Manel Pitarch Font   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a «La mirada de vidre», d’Anna Moner     

Per Manel Pitarch, Llibreria Ausiàs, Vila-real, dijous 2 de maig de 2019

mirada-vidreAutor: Anna Moner
Títol: La mirada de vidre
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2018
Bromera, Alzira, 2019

 

Introducció

Presentem La mirada de vidre (Bromera), una obra que ja podem considerar de les més destacades del panorama novel·lístic en la nostra llengua, obra mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2018. L’autora, Anna Moner, és molt estimada a Vila-real, el seu poble (i dic poble i no ciutat quan em vull referir a la nostra gent, parafrasejant Joan Fuster, però en sentit invers). Anna és una amiga, implicada dia i nit en la cultura i en l’art (en les arts) i una persona amigable amb tothom que la reclama literàriament o personalment.

No em puc estedre en el seu currículum perquè ella mateixa no ho aprovaria, però no puc passar per alt que a la novel·la que presentem avui l’han precedida dos èxits més, com sabeu, “Les mans de la deixebla” (Premi Enric Valor de Novel·la, 2010) i “El retorn de l’hongarés” (Premi Alfons el Magnànim de Narrativa, 2014). També va exercir la primera representació institucional de l’Ambaixada de la Lectura, fa a penes any i mig, i pel que ens costa, ara mateix té llegint la seua novel·la als Messi, Piqué, Coutinho, Ter Stegen i companyia, des de la seua presència a la llotja del Camp Nou, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, dins de la iniciativa “Lletres al Camp”, promoguda pel F.C. Barcelona i amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

Declaració responsable

A una obra de l’entitat de “La mirada de vidre”, el lector ha d’acudir ben predisposat prèviament a la permeabilitat literària, emotiva, artística. Per la qual cosa, heu de respondre a les reflexions següents:

  • esteu disposats a deixar-vos agafar de la mà per a endinsar-vos en el món novel·lístic d’Anna Moner, a risc d’acabar afectats/afectades pels seus efectes catàrtics?
  • esteu disposats a esmolar prèviament tots i cada un dels sentits per aconseguir interioritzar la descàrrega sensorial i emotiva de la potència calidoscòpica que il·lumina la narració?
  • esteu disposats a eixamplar prèviament l’amplitud de la mirada fins als 360˚ per a evitar la mínima fuga en la capacitat perceptiva de la subtilesa que encomana la confluència dels extrems de la condició humana?
  • esteu disposats a extirpar prèviament qualsevol glàndula del prejudici pudorós, que impedisca percebre detalladament la fusió entre bellesa i vilesa, entre tendresa i violència, entre art i perversió?
  •  

 

Si accepteu les condicions exposades, la conseqüència d’arribar al final de “La mirada de vidre” serà una recompensa satisfactòria que vos transportarà cent anys enrere i vos despertarà de la catarsi per retornar a la vida quotidiana. I atenció, un retrobament , el d’aquest món, que només és diferent al de la ficció mentre no encadeneu circumstàncies que vos arrosseguen a una sort d’ubicació i herència social en la mateixa línia argumental que han viscut els personatges, una ficció que es nodreix de la més desgarrada realitat que es genera entre les ciutats i les persones. Per tant, si esteu preparats per a la immersió en la densa nebulosa, en la diversitat d’efluvis decadents i en l’exhuberància cromàtica de l’ambició artística, podeu passar.

Una vegada dins

Hi ha moltes peces de l’entramat textual que estan calculades amb gran virtuosisme, perquè encaixen en un quadre d’estil ben definit, una aposta atrevida i molt treballada des de la bastida de la documentació prèvia. Quan s’opta pel rigor en la construcció dels perfils dels personatges, dels ambients i dels detalls que tanquen el cercle de la subtilesa narrativa sense deixar res a l’atzar, l’excel·lència acompanya el lector en cada línia. No solament podem seguir cada moviment, neguit i sobretot inquietud psicològica dels personatges, sinó que comptem sempre amb el prospetce literari dels elements objecte que incideixen en el devenir dels actors en escena, l’artefacte científic que no deixa dubte a l’observació hiperrealista de cada moment.

Els àmbits temàtics de la depravació no tenen una línia empírica única i, en aquest cas, estan ben coordinats per ballar damunt de l’agulla de l’autodestrucció, obrint clarament la porta al debat filosòfic: l’ambició en l’art, la raó de la consciència, la moralitat, l’ètica en la ciència, la marginalitat, la sensualitat malaltíssa, la tortura psicològica, l’alienació…

La moral i l’alienació del món real

No es nota el cos, les idees van fonent-se en una boira confusa, tota percepció exterior s’esfuma, sols existeix el tumultuós i delirant món interior…

Queralt, el protagonista masculí adicte a la morfina, un fotògraf de professió que malviu i ens col·loca l’objectiu de la càmera als ulls dels lectors, malgrat deixar-nos ben ferma la convicció que és un cas perdut com a persona per la seua “bulímia morfínica” (expressió literal de la veu narrativa), és, en canvi, la contraposició a la resta de personatges, en la mesura en què desitgem agafar-nos a algun ressort d’honradesa moral, el referent principal on els éssers immorals que poblen la fauna nauseabunda de La mirada de vidre intenten purgar la pròpia infàmia moral que els ha corromput l’ànima, sedegosos de la pòcima del perdó. No tenen cap escrúpol a l’hora de construir els seus altars sobre les roques de la depravació, l’opressió i l’estafa, però els molesta veure’s la cara del despreci reflexada en el mirall que representa l’esguard de Queralt. De manera que la paradoxa que alimenta un reflexió vital no passa de puntetes per la consideració que el personatge amb una major alienació voluntària de la realitat resulta ser el més sensible i contariat davant dels abusos degradants d’aquells que aparentment mostren major lucidesa, serenor o posició social.

Un món de supersticions i sortilegis religiosos també. El mateix protagonista viu del fetitxisme, pretén contrarestar el destí que determina el Dimoni de les cartes del Tarot: “esclavitud, sentiment d’asfíxia i possibilitat de fugir”, que intenta contrarestar amb els seus tres amulets:  la fotografia de la Valquíria, les cartes del Tarot i la cinta vermella que ella portava all cabell. Alimenta la idea que l’essència de la dona a qui ama roman en els tres objectes.

En una altra línia, el doctor Robert Isaac i el seu ajudant Gualbert, encarnen la dimensió mesquina de l’ésser humà, una actitud impossible d’acceptar sense perbocar incomprensió i necessitat de denúncia. Aconsegueixen despertar l’odi, fins que arribarà un moment en què un determinat tipus de justícia venjarà el seu comportament amb les víctimes. La ganyota de la cara de Gualbert, per exemple, és el major càstic que l’argument pot reservar al pesonatge, per la significació que comporta l’antítesi a l’ideal de bellesa en un rostre, una pena màxima en aquest context de justícia estètica, la llei que mou els fils de l’infortuni dels personatges que es relacionen amb el Sanatori de Sant Gervasi.

I sense arribar al grau de crueltat dels referits, però també en la dimensió de l’engany, el joc brut i la cobdícia, situem Mme Babinski, la mèdium (o pressumpta mèdium) que convoca tots els morts que calga si amb diners sant Pere canta. El mateix pseudònim amb què s’autoanomena la bruixota juga amb l’efecte grotesc i caricaturitzant d’una dona que viu de l’engany; el pretés glamour del tractament afrancesat, “Mme”, no té res a veure amb la grolleria del personatge en la manera de viure, ni amb la condició social, ni amb l’actuació moral. I encara els segueixen una sèrie de personatges perfectament caracteritzats que tenen únicament dues opcions en la composició argumentativa de l’autora, o bé situar-se com a opressors o bé com a oprimits, o botxins o víctimes. La supervivència únicament la podrà garantir una evolució de la personalitat, l’astúcia i el motor de la venjança, etapes biogràfiques de la protagonista femenina, la Valquíria, un lepidòpter de gran bellesa que és capaç de volar de nou a pesar d’estar clavada per les ales  amb una agulla.

 

 

Escenaris, escenes i llocs reals

Només pot qualificar-se de genial l’apartat de les descripcions. Veieu, si no, la caracterització del burdell La Malícia (pàg. 159), seguint la fotografia de la Barcelona d’inicis des segle XX, la Barcelona del tramvia amb què recorre el trajecete Queralt, en un dels pocs trams en què el personatge veu la llum natural del carrer, amb una riquesa descriptiva que costaria referir millor amb altres dispositius que excediren la paraula escrita. Un aparador mòbil dels arquetips i classes socials, la configuració urbana dels bulevards i places, el paisatge costumista de la vida comercial, des del Passeig de Gràcia i el Passeig de Colom, la del Paral·lel… (pàg. 127 i pàg. 129), amb enumeracions de categories gramaticals plurals que potencien hàbilment la sensació d’intensitat en el ritme urbà d’una Barcelona en pujança i sobretot l’efecte de deshumanització que propicien les grans ciutats, afecció que cala en els personatges, la vida dels quals acaba per mutar-los la morfologia i convertir-los simbòlicament en animals, (una altra estratègia de la narració, l’animalització recurrent), per desprovehir-los de la naturalesa humana i distanciar-los dels comportaments més racionals. La Valquíria és una papallona esclavitzada en la caixa entomològica, la pacient del sanatori que és la “dona ocell”, el parrupeig constant dels coloms que torutren el cervell, les internes que reclamen la dosi i “criden com a bèsties”,  o Gualbert, quan llepa ell bescoll de la Valquíria: “em mirava amb aquells ulls de rata de claveguera” (un mamífer de reputació ben explícita); fins i tot els animals arriben a ser animalitzats: prop del prostíbul rondava “un gos minúscul i ridícul amb orelles de rata penada…” i podríem proseguir.

La posada en escena de les operacions horrorífiques de Sant Gervasi ens remet inconsicentment a obres de la literatura i el cinema; el dels ambients mòrbids amb personatges degenerats, com ara El cadàver d’Anna Fritz(Héctor Hernández), La pell freda (Albert Sánchez Piñol) o els abusos clínics de Shutter Island, d’Scorsese. I és el cinema qui ens pot servir per advertir que en alguna ocasió dels passatges, entre les línies més reflexives o “teoritzants”, trobem l’autora quan guaita per pantalla (com feia divertidament Hitxcoc), mitjançant algunes declaracions del doctor, sempre que les considerem objectivades fora de la història argumental.

Referències cultes

La passió per la cultura artística feta evident en l’argument i al mateix temps la notorietat reivindicativa d’Anna Moner per la necessitat de l’Art en la vida, de la literatura, la música, la ciència, li atorga a la novel·la un caràcter enciclopèdic ben marinat: Wagner, Shaespeare, Da Vinci, Caravaggio, etc., passant també per la cultura popular, a través de la cançó “Caterina de Lió”, que han interpretat darrerament, per exemple, el grup Urbàlia Rurana (àlbum Sarau mediterrani) i la cantant Lídia Pujol (Els amants de Lilith), en aquesta oportunita per rematar la temàtica del maltractament del mascle sobe la dona.

Tesi

El relat és també una exposició constant de les tesis sobre la sublimació de l’art i els seus camins. Moner utilitza el personatge del metge per verbalitzar-les d’una manera que generen el debat intern del lector, si més no a través d’aquella màxima que la perversió mai està en l’origen i el destí del material artístic, sinó en la degeneració, immoralitat, perversió… de qui en determina el mètode. Al cap i a la fi, la identificació de la bellesa amb la veritat se situa (prèvia declaració textual en la novel·la) en el terreny de la lluita de superació del racionalisme que va apuntar Kant, o si ho preferiu cronològicament més recent, en la premissa de necessitat que li atrubí Bertrand Russell, segons el qual “necessitem la «veritat» molt més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes”. Podríem afegir que el coneixement és fonamental per arribar a l’art, però l’art va més enllà del coneixement.

 

 

Conclusió

Només amb un coneixement tan gran de la bellesa artística es pot arribar a un tractament tan perfecionista de l’estètica decadent. La creació literària d’Anna Moner explora una galeria subterrània de monstres, no fantàstics ni mitològics, monstres del nostre món, del gènere humà. Uns humans deshumanitzats per la vida degenerada que han portat, amb permís de la condemna determinista de les cartes del Tarot, a través de les quals una Olarieta erigida en messies de la fortuna, és a dir, de la mala fortuna, transporta els missatges macabres de la doctrina d’un deu que és Dimoni i que de manera despietada descarrega la seua maldat sobre el teixit més feble de la societat terrenal i els deixa una elecció macabra: o l’alienació o la mort. Com a conseqüència, fent valer un llenguatge depurat, mil·limètric, amb molta propietat lèxica i al servei del martell obsessiu de la reiteració ben estudiada (els olors, els instruments, les fesomies repulsives, la morbositat…) ens podem preguntar on està la vida, a risc de deduir que tots els personatges eren fantasmes; però contràriament, es fan visibles perquè la vida justament és el vel sedós que els cobria i dissimulava les vergonyes impúdiques, una tela embellidora que donava sentit a la miserable existència i que els feia trepar cap a l’Olimp i enfonsar-se a l’oceà. El catalitzador que ha permés sobrevolar les clavegueres i viure instants d’eufòria emotiva, de realització plena, és un tapís metafòric que es concreta en tres lletres: Art. Les tisores del sinistre Gualbert,  els reòfors del metge i la xeringa de Roger Queralt, són armes de destrucció que estan al servei d’un poder molt superior a tots, el de l’Art. La pretensió ambiciosa del doctor Robert Isaac per atrevir-se, com a mortal, a emular l’èxtasi de Santa Teresa en la transformació heretge de Caterina Morell, la Valquíria, és la cara oculta de la puresa en el camí envers l’art. Quan Robert Isaac teoritza sobre el seu propòsit per arribar a la perfecció en l’art, escoltem de lluny la veu de l’artista i albirem el rostre de la novel·lista que l’inspira:

Cal ser audaç i atrevir-se a fondre la bellesa i la lletjor de la mateixa manera que ho fa la naturalesa! (…) L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indeferent ningú”.

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

  • ...I la guerra encara dura

    Sembla ser que en una projecció de Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar, a […]

  • La memòria amb llibertat

    Títol: Dues o tres pintes més tardAutor: Ferran ArchilésEdicions del […]

  • Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)

    Dimarts, 8 d’octubre Aixecat més tardet, a les vuit tocades. El cos demana les seues […]

  • LA VERITAT

    No us cregueu tot allò que escolteu dir sobre mi. No.Viure significa també, […]

  • I què?

    Títol: Fons de formesAutor: Salvador CompanyEditorial 3i4València, 2019168 […]

  • Negacionisme

    Canvi climàtic? Això és una moda que s'han inventat ara. Les glaceres no […]

  • VILA-REALENCS PER LA CULTURA

    Sense por a caure en el xovinisme localista, podem afirmar que Vila-real sempre ha estat una ciutat […]

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner