La cançó d’autor o l’espai de la pluralitat creativa
Una secció important dels meus treballs discogràfics va dedicada a homenatjar la figura del cantautor. Segurament, és una deformació personal fruit de la meua condició d’artesà de la música i paraula.
En les actuacions, tinc per costum realitzar un comentari que, per obvi, no deixa de perdre la certesa que atresora. Ocorre en el moment que he d’interpretar alguna versió dels meus cantautors favorits. Diguem, Luis Eduardo Aute, Serrat, Lluís Llach, Leonard Cohen … o molt especialment Bob Dylan.
Sempre procure reivindicar la cançó d’autor. Damunt els escenaris, tinc per costum comentar amb desmesurat èmfasi, que la producció d’un cantautor va molt més enllà del simple fet d’interpretar una cançó. I tot seguit, recorde a l’auditori la concessió del Premi Nobel de Literatura de 2016 a Bob Dylan. En alguns sectors, més immobilistes i bastant corporativistes, el fet va vindre seguit de nombroses crítiques. Com si un cantautor fóra un intrús al país de la poesia.
Personalment, vaig valorar immensament l’esdeveniment. Crec que, a part de la importància artística i social de les seues lletres, la concessió portava implícit un reconeixement als creatius i creatives que fem de la composició musical i el cant una manera d’enaltir, més encara si cap, la producció lírica. Siga aliena o pròpia.
Des del meu punt de vista, un cantautor és poeta, en la mesura que escriu versos que més tard escamparà sobre el matalàs de la música (o viceversa). També és un creador d’harmonies i melodies on balancejar els continguts poètics. Finalment, és un executant que fa del seu cant un ens globalitzat. Un tres en un amb segell personal.
Encara que no tot cantant és cantautor o cantautora, cada vegada és més extens l’espai en el qual els solistes de la veu, són, al mateix temps, artífexs de les seues lletres i de la seua música. I és que la poesia està en l’ADN de tota persona que utilitza la música i la veu com una manera creativa i sensible d’expressar emocions.
No és el mateix compondre que interpretar. I això té molt a veure amb el valor afegit.
Com a cantant, per a escometre un tema, pren valor essencial la personalitat de la veu. La capacitat que aquesta té d’estremir a l’oient. La tècnica és important, però en moltes ocasions, la millor veu no és la més afinada i potent sinó la més personal. O almenys, la més valorada pel públic.
Així doncs, si el cantor no és més que cantor, ací acaba el trajecte del seu art. Però si aquesta faceta es complementa amb altres expressions artístiques com la poesia i la composició musical, la veu passa a formar part d’una amalgama creativa que dota a tot el conjunt d’una identitat inconfusible.
Si a l’hora de valorar el procés, li apliquem el sentit reflexiu, arribem a la conclusió que, ja siga primer el poema i després la música o a l’inrevés, tot flueix entorn d’un valor afegit. És llavors, quan la globalitat creativa proporciona un resultat molt més exquisit i gustós a l’hora de transmetre sentiments, emocions o sensacions subjectives fruit de la inspiració.
Quan cante lletres alienes amb música també aliena, no estic reproduint alguna cosa que és fruit de la meua inspiració. Tan sols, estic fent de la veu el centre del meu art.
Per contra, on resideix el valor del cantautor o cantautora?, en la seua veu?, en la creació poètica?, en la composició musical?, en la interpretació?
Què és primer?, cantant?, escriptor?, compositor?… Segurament és tot i l’ordre l’estableix la subjectivitat del procés creatiu. Però, com si d’una mescla es tractarà, de l’addició poètica, musical i interpretativa obtenim un resultat que té identitat per si mateix, encara que en cap moment perda l’essència de les parts. És, més aviat, un segell personal que va més enllà del poema.
Per sort per al nostre gaudi, hi ha grans poetes, excel·lents compositors i fantàstics cantants. Per norma, centrar-se en una disciplina ha de ser més fructífer a l’hora de millorar el producte, però aquesta hipòtesi no pot convertir-se en teorema. Hi ha mestres de la cançó d’autor que són extraordinaris com a poetes, cantants, músics … Per exemple, què em diuen de Leonard Cohen?, què seria de la seua poesia sense la seua música i la seua interpretació? Segurament, continuaria sent una excel·lent poesia, però no tindria el mateix efecte en l’oient que té escoltar els seus versos amb el seu cant i la seua música. No seria ni millor ni pitjor, seria diferent.
Ací rau gran part de la màgia dels cantautors i cantautores. En el segell inconfusible del seu producte global. En eixa pluralitat creativa.
Arxius
- Novembre 2019
- Octubre 2019
- Agost 2019
- Juny 2019
- Maig 2019
- Abril 2019
- Març 2019
- Febrer 2019
- Gener 2019
- Desembre 2018
- Novembre 2018
- Octubre 2018
- Setembre 2018
- Agost 2018
- Juliol 2018
- Juny 2018
- Maig 2018
- Abril 2018
- Març 2018
- Febrer 2018
- Gener 2018
- Desembre 2017
- Novembre 2017
- Octubre 2017
- Setembre 2017
- Juny 2017
- Maig 2017
- Abril 2017
- Març 2017
- Gener 2017
- Desembre 2016
- Novembre 2016
- Octubre 2016
- Setembre 2016
- Agost 2016
- Juliol 2016
- Juny 2016
- Maig 2016
- Abril 2016
- Març 2016
- Febrer 2016
- Gener 2016
- Desembre 2015
- Novembre 2015
- Octubre 2015
- Setembre 2015
- Agost 2015
- Juny 2015
- Maig 2015
- Abril 2015
- Març 2015
- Febrer 2015
- Gener 2015
- Desembre 2014
- Novembre 2014
- Octubre 2014
- Setembre 2014
- Juliol 2014
- Juny 2014
- Maig 2014
- Abril 2014
- Març 2014
- Febrer 2014
- Gener 2014
- Desembre 2013
- Novembre 2013
- Octubre 2013
- Setembre 2013
- Agost 2013
- Juny 2013
- Maig 2013
- Abril 2013
- Març 2013
- Febrer 2013
- Gener 2013
- Desembre 2012
- Novembre 2012
- Octubre 2012
- Setembre 2012
- Agost 2012
- Juliol 2012
- Juny 2012
- Maig 2012
- Abril 2012
- Març 2012
- Febrer 2012
- Gener 2012
- Desembre 2011
- Novembre 2011
- Octubre 2011
- Setembre 2011
- Agost 2011
- Juliol 2011
- Juny 2011
- Maig 2011
- Abril 2011
- Març 2011
- Febrer 2011
- Gener 2011
- Desembre 2010
- Novembre 2010
- Setembre 2010
- Agost 2010
- Juliol 2010
- Juny 2010
- Maig 2010
- Abril 2010
- Març 2010
- Febrer 2010
- Gener 2010
- Setembre 2009
- Novembre 2008
- Setembre 2008
- Setembre 2007
- Maig 2007
- Abril 2006
- Setembre 2005
Darrers apunts dels blogs
-
NOSALTRES ELS VALENCIANS
Quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians (1962), el valencià dominava els […]
-
Plàncton. El Bloc de Josep Igual
Dimarts, 26 de novembre. Alçat a quarts de vuit. Tramesa aquesta […]
-
La tardor del patriarca
Títol: Tiempos reciosAutor: Mario Vargas LlosaEditorial AlfaguaraBarcelona, 2019353 […]
-
Merita
Para el gibrell si piquen les finestres els primers flocs. Tragina llenya del porxo a la llar, […]
-
#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)
Dimarts, 19 de novembre Alçat a dos quarts de vuit. Tramesa aquesta […]
-
REFLEXIONS SOBRE AMÈRICA
LOURDES TOLEDO(2019). Amèrica endins. Alzira. Edicions Bromera.Lourdes Toledo va treballar […]
-
Proust
Tots tenim els nostres fetitxes literaris. El meu és Marcel Proust. He llegit i rellegit […]
Tots els blogs dels autors
Comentaris recents
Enllaços
- Acció Cultural del País Valencià
- AEPV
- Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
- Blogs de Lletres
- Castelló per la llengua
- Escola Valenciana
- Espais Escrits
- FULL
- IEC Castelló
- Institució de les Lletres Catalanes
- Institut d'Estudis Catalans
- Institut Ramon Llull
- lletrA
- Núvol
- PEN Català
- Revista Saó
- Saforíssims Societat Literària
- Universitat Jaume I
- Vilaweb Lletres