WebBlog de: Artur Àlvarez

A Georges Moustaki, en el record.

Mai 29, 2013   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Dissensions  //  Comentaris tancats a A Georges Moustaki, en el record.     
Hem imaginat el teu jardímoustaki
amb portes obertes de bat a bat.
Les cordes de ta guitarra
vibraven a l’esquinçat generós
de l’exquisida delicadesa.
Al costat de la “chanson cri”
hem comprès l’alarma del missatge.
Hem sentit la vellutada sensació
de les carícies d’ “elle”.
Amb les teves cançons
hem imaginat l’angoixa
de l’absència.
Els rajos de lluna,
els camins afortunats,
han estat equipatges per protegir
la valuosa perla, la llibertat.
Amb el teu vers hem après
que tot és possible.
Ens has fet comprendre
la fragilitat de l’amor,
aprendre a renéixer de les cendres,
a cercar l’estrella
que ens indiqués el nord.
El teu aspecte de “métèque”,
els cabells al vent,
el caminar calmat,
la inegociable actitud
de compromés somiador
han estat part del nostre equipatge.
Pas a pas,
te vas integrar en les nostres vides
com el vell amic
que sempre ens guarda
el millor somriure.
Avui els pètals de ta rosa
volen lliures en el jardí que vas estimar.
Sempre, el record i el teu llegat
acompanyaran, entranyables,
les nostres lluites, amors, solituds,… 
al ritme joiós d’una samba brasilera.

Fins sempre, amic Georges!

 

PDF   ·   Versió imprimible

El col·lectiu «A recer de la mar» homenatjà a Vila-real el poeta Miquel Peris

Nov 19, 2012   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Notícies  //  Comentaris tancats a El col·lectiu «A recer de la mar» homenatjà a Vila-real el poeta Miquel Peris     

Un moment de l’espectacle-homenatge “A RECER DE LA MAR”
Miquel Peris 25 anys”-VILA-REAL 2012

Eren les 20:03. Una veu en “off” ressonava al pati de butaques de l’Auditori Municipal de Vila-real: “Senyores i senyors, l’espectacle va a començar”. Seguidament, es va fer la foscor i un lleuger so proper a la brisa marina s’apoderà de la sala. Submergits en un ambient musical íntim i expectant, l’atmosfera va quedar nua de misteri quan les paraules del poeta Miquel Peris van renàixer amb força, balancejant-se sobre una música ambiental tan propera al so del mar. Aquest mar Mediterrani que va inspirar tants versos al poeta.

Però l’impacte va ser més gran, quan l’actor Miguel Ángel Prades, encarnant a Miquel Peris, amb caminar pausat, va fer la seva aparició a l’escenari, perfectament caracteritzat, recolzat en el bastó original de Peris i abillat amb la inconfusible jaqueta-abric de quadres. Realment un començament prometedor.

Tot seguit, es va fer el silenci. De les bambolines va sorgir la figura de Susanna Lliberós que amb pas decidit es va dirigir, amb la seguretat que dona l’experiència, cap al faristol destinat a la presentadora de l’acte. La seua veu càlida, elegant i plena de matisos que delaten molta professionalitat, va servir per fer una primera introducció a l’acte. Aquesta intervenció va concloure amb les paraules que servien d’enllaç per a presentar l’escriptor Vicent Usó, encarregat d’il·lustrar, amb el seu erudit parlament, la personalitat, vida i obra de l’homenatjat. Una gran ovació va acomiadar la presència de Vicent com a reconeixement a la magnifica i exquisida intervenció.

Tot seguit Susanna, després fer una descripció biogràfica de l’artista, va convidar el pintor Pascual Cándido a accedir a l’escenari i començar a confeccionar el seu quadre, en viu i en directe, al·lusiu a la poesia de Peris.

La primera part de l’espectacle havia acabat i, entre la foscor de les bambolines, em trobava intentant controlar eixe incòmode pessigolleig esquitxat de nerviosisme, mentre Carlos Álvarez indicava a la resta de músics-Sara García, Carlos Colom, Ángel Belinchón, David Mascaró-que s’anaren ubicant a l’escenari.

“…, Amb tots vostés Artur Álvarez i Boix.”, van ser les paraules de Susanna que activaren la claqueta de Carles Colom perquè els acords del tema “A la torre d’ivori” començaren a sonar. Després d’un reduït silenci en la roda harmònica, em vaig dirigir amb decisió al centre de l’escenari, em vaig penjar la guitarra i entoní els primers versos de l’esmentat tema. Ritual que habitualment m’allibera d’aquest nerviosisme inicial.

Amb el tema “Sóc el vaixell que són velam desplega”, vaig sol·licitar la presència d’una col·laboració molt especial, la de l’extraordinari músic Juanjo Carratalá. Un vertader luxe gaudir del seu bon quefer interpretatiu.

La resta va ser seguir el guió mentre anaven entrant en acció els amics poetes amb els que compartia cartell.

Moments de l’espectacle “A recer de la mar”
Vila-real 2012

El primer torn va correspondre a Antoni Pitarch i Vicent Jaume Almela. Tots dos van començar la intervenció amb unes paraules al·lusives al poeta homenatjat. Després, sobre el matalàs musical proporcionat per la interpretació al piano de Carles Álvarez, anaren recitant els poemes d’homenatge escrits per a l’ocasió, “Oda a Miquel Peris” i “Mariner”.

El segon torn va correspondre als poetes Clara Gil i Josep Porcar. Amb una intervenció semblant a la dels seus col·legues predecessors quant a estructura, Clara va recitar el poema “A Miquel Peris i Segarra” i Josep, “Mar d’estiu”.

L’últim duo líric el van formar Joan B. Camps i Manel Pitarch que van recitar “Vas i vens” i “La Lluna no vol dormir” respectivament.

Entre el espais de temps que van utilitzar els diferents tàndems poètics, aní interpretant temes del CD homenatge a Miquel Peris, “A RECER DE LA MAR”. Temes com ara “Sóc el vaixell que son velam desplega”, “Jo vull”, “Cante per fora, plore per dins”,” Caragola “,

Miguel Ángel Prades -Miquel Peris en l’escenari- presidí totes les interpretacions, assegut al seu escriptori, entre papers, tabac i mistela. També va intervindre en un segon monòleg referit a aspectes destacats de la seua biografia.

Vam tenir la sort de comptar amb la presència de Javier Peris, nebot del poeta. I a la recta final de l’acte Susanna Lliberós va demandar la seua presència a l’escenari per fer-li entrega d’un quadre amb el cartell al.lusiu a l’esdeveniment. Ell ens va obsequiar amb unes amables paraules d’agraïment.

La part final de l’espectacle va ser ocupada per les paraules del pintor Pascual Cándido explicant el contingut de l’obra pictòrica realitzada i recordant també l’experiència viscuda com a alumne del poeta en l’època que va exercir de mestre a Vila-real.

Seguit en el guió, va arribar l’hora de l’últim monòleg de Prades, amb magistral recitació de “Marineret d’ulls blaus …”.

Per acabar, la presentadora va omplir les paraules finals de molta emoció, sentiment i agraïment als assistents. Al mateix temps, va agrair a l’ajuntament de Vila-real la inclusió, en la programació cultural, de l’homenatge “A RECER DE LA MAR-Miquel Peris 25 anys”.

Després tot va ser silenci, piano i la veu del cantautor interpretant “Fes soneta”.

La resta, sota les alegres notes de “A la torre d’ivori” a ritme de funky, van ser aplaudiments i satisfacció per l’experiència viscuda a l’Auditori Municipal de Vila-real.

Auditori Municipal de Vila-real, 16 de novembre de 2012

PDF   ·   Versió imprimible

Vivim en un estat crític d’injustícia i segrest democràtic

Nov 11, 2012   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Dissensions  //  2 comentaris     

Afirmar que el nostre sistema de convivència està basat en els paradigmes democràtics és una forma ingènua de qualificar una cosa que cada vegada es distancia més d’aquells valors que són el vaixell insígnia de l’esmentada forma d’organitzar una societat. Sense intentar exigir una perfecció absoluta, ni fer demagògia barata construint un món irreal, podem afirmar que avui la sobirania popular viu segrestada pel poder polític? Sincerament, crec que sí.

No ens ve de nou el comentari referit a que el programa proposat pel partit polític guanyador, de manera tan contundent, en la passada convocatòria electoral és foc d’encenalls.

Pràcticament cap decisió presa des que són al govern té res a veure amb les propostes inicials. Crec que la immensa majoria dels seus votants han de sentir-se profundament decebuts amb l’engany a què han estat sotmesos. I no considere ètic això del silenci davant el vot incondicional o ideològic.

Són moltes les persones que estan patint les conseqüències de les seves decisions. Amb el vot dels electors han aconseguit fer-se amb el govern i, en conseqüència, utilitzar el corró que suposa la majoria absoluta per actuar de la manera que ho estan fent. És a dir, prenent decisions i acords contraris als que van proposar en la campanya electoral a la societat civil.

Escuden aquest procedir argumentant que l’actual crisi econòmica els està obligant a prendre decisions contràries als continguts programàtics que van alimentar les seues propostes en els passats comicis.

Però, passa que les seues decisions també influeixen en totes aquelles persones que no vam optar per la seua candidatura. Un cop al poder, les resolucions que prenen les patim tots els ciutadans, independentment de l’opció política escollida.

Com a conseqüència d’això, la situació real és una inacceptable i interessada presa d’injustes mesures que afecten, de manera molt especial, a les classes menys afavorides. Mesures que s’allunyen clarament de les propostes electorals i que, sense el nostre consentiment, se senten en el dret de prendre. I a sobre, aquest procedir ens el presenten com legítim i salvador del nostre futur. És això decència? És aquesta la manera de regenerar la classe política?

Ens diuen que no poden fer res més i que aquest esforç que avui ens demanen, des d’una dubtosa legitimitat, és el camí adequat per salvar el nostre futur. Per què decideixen en contra dels desitjos de la immensa majoria de la ciutadania?

Avui, dóna la sensació que la democràcia s’ha convertit en un peculiar ‘despotisme il·lustrat’ on el poder econòmic decideix i el poble es mou en el miratge de la decisió, ja que en realitat l’únic que fem és votar perquè ells puguen legitimar les seues accions. Per cert, sempre encaminades a afavorir, en primer lloc, a aquesta minoria que maneja tot l’assumpte més enllà de democràcies i altres pràctiques a l’ús. Després, sempre després, deixen les sobres, camuflades en benestar social, per a la majoria de la població civil que validem tot el procés. Primer el negoci, després la resta.

Davant aquest fet, em vénen al pensament un cúmul de preguntes a les que no trobe una resposta convincent i satisfactòria. Preguntes com ara … Per què decideixen unilateralment el nostre futur persones que van oferir una cosa i després fan una altra? Per què hem de considerar que un suïcidi per desnonament és menys important que salvar un banc? Per què les persones perden la feina, famílies senceres pateixen i, mentrestant, els que van utilitzar l’engany, avui decideixen reformar el món laboral contribuint a que aquest drama siga més insuportable? Per què hem d’assumir que les úniques fórmules vàlides per eixir de la crisi són les proposades per uns polítics que han segrestat la voluntat dels ciutadans? Per què es desmantellen els èxits socials de tants anys d’esforç? On són la Sanitat i l’Educació públiques de qualitat que havíem aconseguit gràcies a l’esforç de molts professionals que avui estan totalment desmotivats i indignats per unes decisions políticament injustes?

I la pregunta del milió, on són els diners, els nostres diners, robats, malgastats, malbaratats, dilapidats, ..? On són els delinqüents causants de tal canallada? … Els privilegis, són els privilegis.

Reconeixent xicotetes excepcions –i recalque això de ‘xicotetes’–, crec que la classe política actual s’ha guanyat a pols el rebuig de la immensa majoria de la ciutadania. Ells, segueixen entenent l’ofici de ‘polític’ des de plantejaments erronis, basats en interessos personals, afany de notorietat i protagonisme. Això de ‘ho faig per vocació i ajuda a la col·lectivitat’ és una fal·làcia, al marge d’algunes excepcions.

Realment l’ofici de polític, com qualsevol altra activitat professional, ha d’estar adequadament remunerada, però … si fos realment així, per què realitzen la seua activitat sustentada en uns privilegis molt superiors a la resta dels treballadors, fins i tot, dels que presenten un currículum molt més categòric que el de molts polítics? Per cert, què currículum especial o titulació se’ls ha exigit a la immensa majoria de dirigents que avui ocupen llocs destacats en institucions públiques només pel sol fet d’eixir elegits en una ‘llista tancada’?

Exposant una opinió que considere compartida per molts ciutadans, he d’afirmar que els polítics actuals, siguen del matís ideològic que siguen –reitere el meu respecte i admiració cap a tots aquells que no se senten involucrats en aquesta apel·lació–, no estan preparats per aconseguir un futur millor per tots. Segueixen nedant en aigües contaminades per la singularitat amb la qual perceben l’ofici de polític (privilegis, consideració, despatxos, dinars de treball, consellers, secretàries, iPads’s de regal, en alguns casos, pagues vitalícies, …).

Tot i que les veus crítiques a aquest escrit, el titllaran de populista, com he dit al principi, no pretenc fer demagògia. Els polítics són necessaris. Necessitem persones que gestionen les nostres il·lusions i benestar. Però no podem seguir suportant i patint aquells que utilitzen la política per al foment de la seua particular manera d’entendre l’autoestima, amb l’acaparament privilegis en el seu propi profit i l’ús del sufragi universal per colar-se a l’estament dirigent de manera fraudulenta, és a dir, amb l’engany.

Avui, necessitem més que mai fer de l’educació pública el principal bastió perquè els governants del futur realment dignifiquen el seu ofici. Mentrestant, haurem de seguir cridant, encara que ens ratllen d’innocents, utòpics i insensats, allò de ‘no ens representen’ mentre seguim vivint en aquest estat crític d’injustícia.

Senyores i senyors polítics, prou! A qui corresponga, convoquen eleccions, ja! Si no ho fan segurament serà perquè primer són els seus interessos electorals per sobre de l’interés general. Diguen la veritat, presenten les alternatives solidàries, adequades i justes a la crisi i demanen el vot per les seues propostes basades en la realitat del moment. Així, el poble, la societat civil, tindrem la possibilitat de validar, amb la veritat per davant, amb llistes obertes, els representants que considerem més convenients per procurar un futur millor, més just, més tolerant, més sostenible, per a totes i tots.

Artur Álvarez i Boix (c) novembre de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama

Jun 21, 2012   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama     

La successió de sons modulats entrellaçats amb el sentiment estètic ofrenat per la paraula, pot arribar a produir una inenarrable percepció de joia crònica per als sentits. Tot és qüestió d’aventurar-se en l’atractiu món d’harmonitzar acords que servisquen de matalàs a la riquesa que proporciona la paraula plena de sensibilitat. És un idil·li entre elements capaços de trencar absolutament qualsevol forma d’indiferència o passivitat. La creativitat flueix involucrant emocionalment al propi creador i es pretén que així sigue també pel que fa a l’expectant oient.

Un patològic equilibri que, reflectit en la figura del cantautor o cantautora, fa d’acords, melodies, versos i estrofes una cerimònia carregada d’expressivitat inherent a tan autònoma tasca creadora.

L’ocupació de fer prevaler sobre la música un missatge de caràcter crític o poètic és l’aliment que nodreix el camp magnètic de la imaginació inventiva de l’artista i el seu particular món. Tot flueix lubricat per l’assaig de cadències musicals (tradicionalment associades a una guitarra o un piano) que meticulosament van esculpint el format que l’autor utilitza per plasmar la representació dels seus punts de vista respecte els múltiples vèrtexs de l’existència humana.

L’acte propi de la composició, en què música i poesia es fonen en un tot ple de contingut, fixa la significació pròpia de l’activitat en la plaent sensació del resultat obtingut.

A poc a poc, entre les harmonies i cant, es van ubicant les emocions en els registres sensitius. El cantautor sap en tot moment quan el procés creatiu va per bon camí.
Una situació més pertorbadora es produeix en el moment que la intenció pel que fa el missatge del creador no coincideix amb la percepció que esperem de l’oient o viceversa. Llavors, entrem en un embull que, segons el cristall amb què es mire, pot donar lloc a  diferents interioritzacions crítiques. Apreciacions totes vàlides malgrat la mancança de concordança.

El cantautor ha de donar les pistes necessàries per a poder desxifrar els resultats del seu treball artístic. I el receptor captar aquests rastres com sensacions coherents amb la finalitat que es pretén. O en última instància, que el producte final sigue percebut com quelcom carregat de valor. La mancança de complicitat entre les parts sedimenta un pòsit saturat d’incomprensió. En el fons, es tracta de crear tensions satisfactòries i profitoses entre ambdues parts.

En un altre ordre de coses, una estimació agermanada amb la proposta de l’artista és el grau d’originalitat i personalitat pròpia amb que nodreix les seves composicions i emprèn les interpretacions. Aquesta particularitat es pot manifestar en els elements essencials amb què l’autor construeix el seu món artístic. No obstant això, cal considerar que aquest és el lloc on es troba ubicada la pedra filosofal que dóna sentit al concepte que ens ocupa. L’aportació singular i innovadora que proporciona el creador en la composició i representació rau la clau a l’hora de travessar el llindar del que és veritablement genuí.

Una música i un contingut líric adequat en fons i forma, ofert amb dignitat i honestedat, són fonaments més que suficients per fer incontestable la producció artística.

Per tant, complir aquests requisits són motius que justifiquen i donen caràcter “per se” al concepte de cantautor. Una altra cosa és el grau d’originalitat creativa i interpretativa per atrapar l’oient a través dels temes músic-vocals.

Hi ha un recíproc procés que procura teixir llaços subterranis entre l’emissor de creativitat i el consumidor final. Cadascun té les seves pròpies expectatives. Per al cantautor és una teràpia capaç de mitigar sofriments i inquietuds interiors. I la forma de trenar-los, entre acords i cant, la seua targeta de presentació.

Per al receptor, un bàlsam que justifica la seva eficàcia en funció del grau d’identificació amb el creador i els continguts proposats.

Omplir d’harmonia, melodia i cant, una idea gestada en les profunditats de la globalitat creativa, no és el mateix que centrar l’activitat en la part exclusivament musical o lírica.

En conseqüència, el cantautor és tot alhora, compositor i poeta. Segurament el percentatge es decanta significativament per la vessant del vers. El missatge líric, de sempre, ha tingut més rellevància. En molts casos la idea musical és l’efecte d’un procés simplificat de composició fonamentat en bàsics acompanyaments. Cantautors importants han recolzat els seus esborranys incorporant en el procés d’elaboració de la cançó d’autor a competents arranjadors que han transformat els esbossos musicals en extraordinàries composicions que s’agermanaven molt encertadament amb els versos que suraven per les aigües harmòniques del pentagrama. És el cas d’il·lustres tàndems de la cançó d’autor com Joan Manel Serrat i Ricard Miralles, Luis Eduardo Aute i Tony Carmona o Raimon i Manel Camps, entre d’altres.

Així doncs, la fina sensibilitat que amara el producte final que en essència pot oferir aquest alquimista del pentagrama i la paraula, va molt més enllà que la mera sistematització d’un procés creatiu personal i intransferible. És una necessitat de llançar al complicat laberint de la vida les tempestes, solatges o passions que provoquen les sensacions. Una particular interpretació que fuig de mitges tintes. La personalitat està en el to, el timbre i el matís. El missatge pot ser transgressor, directe, clàssic, barroc, marginal, … l’elecció marca estil. La clau està en l’originalitat. L’honestedat, en la coherència i l’intent de utilitzar adequadament les tècniques líriques i musicals.

Finalment, parlar de la veu és parlar de l’altre ingredient essencial de la targeta de presentació. No existeix un cànon al respecte. És més, la singularitat dota de valor a l’intèrpret. Fins i tot les veus més controvertides i difícils de catalogar, si són harmonitzades de manera que entren bé a l’oïda, poden esdevenir una indiscutible senyal d’identitat.

El cantautor, doncs, navega entre el domini morfològic del procés creatiu i les aptituds personals que posseeix i manifesta per solcar aquests mars. En l’àrdua travessia es van conjugant tasques que fan de l’autor un avisat i ladí poeta que teixeix una xarxa de versos carregats, tècnicament, d’una singularitat literària. La resta del que definim com a cançó d’autor està en aconseguir una apropiada connexió amb la música composta a l’efecte. I tot per compartir cançons que són un reflex del que passa al nostre espai vivencial, en el endins més íntim o, fins i tot, a la nostra imaginació més fantasiosa.

Sense cap dubte, a l’estil de Friedrich Nietzsche, podem afirmar que… “La vida sense cantautors no tindria sentit”.

Castelló, juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Àlvarez

Jul 29, 2011   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Autors  //  Comentaris tancats a Artur Àlvarez     

Lloc i any de naixement

  • Castelló de la Plana, 1957

Nom complet

  • Artur Álvarez Boix

Nom de ploma

  • Artur Àlvarez

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner