Secció: Apunts literaris

Cavall trencat XXVIII

Abr 4, 2013   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat XXVIII     
González Clofent
González Clofent

Sense paraules.
Hem exhaurit les paraules
per descriure aquesta atrocitat,
el despit infame en què han caigut
certs animals grisos,
humans de ferralla rovellada
i ànimes de granit.

Han cremat la dignitat,
la llum l’han soterrada,
mentre ploren innocents
en platges desertes,
il•lusions corglaçades
i llànties buides d’oli
quan l’aurora és pura
i fosca nit.

Què direm als nounats,
gaudiran de la música i el lleure
o, potser, s’etiquetarà
la tendresa a preu tancat?
És força estrany sacsejar
l’esperança del vocabulari,
pidolar justícia, un nou cant
si ningú no escolta.
És estrany alçar vols,
somoure l’adormida carn
barrada sota els ferros
d’incòlumes pors.

Aquestes peülles
modularan nous ritmes,
alçaran, a contravent,
mots i fets de foc,
l’esperança renovada.
I vindran somnis
-redempció de joia i tristesa-
i foscament renillaràs de llum,
i galoparàs tot avergonyint
misèries i miserables.
Amb pèls de la crinera
embastaràs nous prodigis,
la Vida. Serà fàcil evitar
els abismes de l’odi,
reemprendràs la galopada.

Oh bell cavall
que en trotar fas poemes
i desafies la convenció
i les fronteres…
No als éssers gassius,
no als adlàters que ens glacen
no al conformisme
que ens abilla de pobresa.

Oh bell cavall
vesteix-nos d’utopia,
de paraules d’aigua,
que en els músculs de la sang
la rosa dels teus vents balle.
En l’hora més obscura
no has venut la teua ment,
marmessor d’antics somnis.

Oh bell cavall
habites un cor de llum
per allò rebut dels altres,
perquè ets missatger
on dia i nit panteixes,
perquè has fet créixer flors
d’aquesta lluna negra.

I amb aquest poema he tancat tot el poemari que clou amb el primer que vaig publicar,però que és el darrer del llibre.
Donar les gràcies als amics del Pont i a tots els qui heu volgut fer una ullada per compartir aquestes reflexions extintes, però sempre renovades…

PDF   ·   Versió imprimible

Diàleg entre dos poetes.

Mar 14, 2013   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Diàleg entre dos poetes.     

A Joan Baptista Campos

Hi ha illes com un miratge blau,
certes fogueres a Manikarnika,
el viatge llarg de la llum i l’ombra
dels cossos anònims de la misèria.

Hi ha el pelegrí poeta que albira
fars de silenci blanc i vaixells tendres
en la latitud nua de l’oratge
navegant les Ítaques d’un vailet.

Hi ha la mirada de Pawan sol
en l’hora púrpura de multituds
i un grapat de besos en la bossa
del caminant que escriu sobre la sang
en l’asfalt de totes les illes d’aigua.

juny, 2001

Marisol González Felip

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXVII

Feb 23, 2013   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXVII     
González Clofent
González Clofent

En l’aurora corren llebres ufanes,

velocitats de llum que mengen herba.

En els flashos de les notícies buides

les crineres han ocupat el parquet dels despatxos

i vidres de plastilina oculten la pluja

a l’hora que floreixen silencis en els parcs artificials.

No tenim escrúpols massa mal vists;

som classe sense casta que galopa

amb ulleres de sol de plàstic per als mosquits.

Els Iphones es venen als top manta dels activistes,

I els estadis s’omplin de poesia militant.

La gespa s’ofega amb la tinta virtual

de la set que desbudella les idees.

Els discursos van a pescar al riu sec,

els paratges s’adquireixen als supermercats.

Hem vist hipocondríacs, servidors de si mateixos,

representants del poble que no s’afaiten,

sindicalistes amb quinze pagues i un rolex,

fantasmes de la utopía que ha sepultat l’aurora;

politics sans I estalvis amb més d’un euro per recepta,

paraules que palatalitzen a fosques, en mal moment,

presoners deserts de béns i desnonats,

l’egua que estime amb la llibertat assassinada.

(I jo, un cavall convalescent de dimonis).

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXVI

Feb 10, 2013   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXVI     
González Clofent
González Clofent

Amollen els llebrers al capvespre
travessen lleugers els nostres cors
tenen potes daurades i flairen
les brases del sol.

Cal seure molt a prop del congost
i veure passar la canilla
àmplia de gallardets polsosos
com un rés absurd.

Tots els gossos són bons creients
llisquen àgilment cap al seu destí
honren el seu amo i honren també
l’esclavatge feliç.

Dóna menjar als cans, dona ferotge,
impulsa els nostres somnis melosos
contra el vent i contra el crim
de la vida astuta.

Gos no menja gos si no és en el relat
del poble que puja victoriós al més alt cim
i des d’allí ataülla el misteri
de les races extintes.

Canten alegres els gossos del sol
escapats de l’infern un sol instant
dibuixant la cal·ligrafia inconsútil
del nostre desconhort.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXV

Gen 17, 2013   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXV     
González Clofent
González Clofent

Passen els dies
i tu -cavall trencat- no veus
cap altre horitzó
que una perenne desesperança.

Alguns homes han prostituït
la paraula i el treball,
han baratat els ulls
per fútils coloraines,
el cor carnassa hipòcrita,
budells que escridassen
famolencs de noms,
tot és qüestió de nombres,
asèptics, buits.

Observes el futur,
amb tensa musculatura,
ben disposat a la carrera.
Novells i aguts
són els renills,
la sang erecta
i dòcil la crinera
perquè somies vents,
i t’imagines nous camins.

Oh dolç cavall,
amic de fades i poetes:
cavalcarem aquests temps grisos,
-tobogan en lluita-
als somnis més oberts.
Car nostra és la vida
i el pols batega
lliure encara i seu.
.

PDF   ·   Versió imprimible

No em malinterpretes

Gen 4, 2013   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  2 comentaris     

                                           A la dona dels núvols…

Digues,
què existeix al teu cap?

M’agradaria dibuixar
-pura imitació-
la nuesa d’aquestes roselles,
el somniar dels llavis teus
ara imaginat…

No em malinterpretes.
Què passa pel teu cap
quan sóc l’amo d’un cos adormit
i no em calen permisos
per apropar-me?

Puc deure’t l’amor futur?
I el present, finirà?

No em malinterpretes.
Digues,
ara que no sents
i els ulls són tancats
i m’engronse als teus dits
i t’adore…

Boig -en mirar-te-
aquest miratge de violins
en mans del desig,
aquesta melangia…

Ací la música…

 

PDF   ·   Versió imprimible

Presentació de Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians.

Des 22, 2012   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog, El Pont recomana  //  2 comentaris     

Molt bona vesprada a totes les persones que es troben avui en la Llibreria Ausiàs March per tal d’escoltar la presentació de l’obra Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians de l’editorial catalana Tria de lletres.Almela,Porcar, Abad, Llop i Lliberós

Quan es fa una presentació de llibres de poesia generalment es parla de la vàlua del contingut de l’obra presentada i es glossa la figura de l’escriptor i el per què i manera com s’ha aventurat en el procés de la creació. Però avui consideraré la poesia des d’una visió holista, car la importància dels diferents individus tan sols pot entreveure’s des d’aquell tot global on creixen i s’identifiquen; per tant, en lloc de parlar de cadascun dels nostres poetes esbossaré una visió de conjunt d’allò que podríem considerar l’ofici del poeta, característica aquesta que tots ells comparteixen. Així doncs, posteriorment i quan ells prenguen la paraula escoltarem la riquesa de les seues personals diccions, sensibilitats i comentaris.

Generalment, tot el que existeix prové del remot despertar de les galàxies; nosaltres els posarem nom i elles existiren, però molt abans de la consciència ens veren créixer. Les galàxies sempre han estat a l’aguait; i quan els poetes parlen, escolten sempre, vibren per l’harmonia del elements químics compartits, uns elements esdevinguts manifestació de la bellesa mijantçant la paraula.

Qui escolta els seus poetes? Sou vosaltres? I tant que sí.

Escrivim per a vosaltres, ignots, solitaris entre els papers de l’ànima, amb joia i melangia a parts iguals, tendres o enèrgics enmig de la foscor més llum de la paraula.

Amigues i amics, benaorats espills sigueu per a nosaltres.

Amb la paraula el poetes caven i llauren la vida. És aquesta, una tasca secreta que s’omple de llum pels vostres llavis.

Plou als carrers, els núvols corren, la llum s’aixeca i es pon, les fulles cauen, els fanals somriuen la metàl•lica escultura, una dansa d’amor s’enceta en una cambra, un pare plora perquè fa temps no treballa, humans sense escrúpols ofeguen la dignitat i les vostres galtes s’inflamen dels bocins escrits de vida, escoltats, llegits.

Com diu el poeta Josep González Clofent, “Escriure és viure de dins cap a fora. Viure és escriure de fora cap a dins. Malfieu-vos dels gurus que monopolitzen la poesia. Ella balla amb tots aquells qui s’estimen la bellesa, la transparència; ella balla amb la justícia que connecta allò dit i allò fet: en tots vosaltres batega la paraula”.

Hem arribat ací perquè no existeixen editorials al País Valencià o, més aviat, adormides, se’ls ha avançat una editorial catalana que ha parlat d’una nova fornada de poetes dispersos en aquesta nostrada geografia.

Avui tenim la possibilitat de superar un infantilisme acrític, aqueixa mirada dels qui -bocamolls- classifiquen estúpidament els poetes de primera, de segona, de tercera… Avui tenim entre nosaltres colors de veu que es complementen, finestres des d’on assaborir, altrament, la vida. O caldria parlar de “les vides”?

L’autèntic poeta no viu solament la pròpia vida; és un rodamón a la recerca d’experiències, és aire per transportar veus; un foc secret l’encén davant dels altres. No podreu apaivagar aquestes flames perquè són les vostres. Ho compreneu? I d’això es tracta quan s’escriu autèntica poesia. Perquè no hi ha mots petits i grans; els mots són tions que esclaten i dilaten les ments. I, aleshores, raja aigua pura… i en la vostra terra “sent -i- mental” (que sent i creix mentalment) tot es renova i fructifica; els mots són tions que obren ferides, però cauteritzen dolors i, també, són ales que projecten l’equilibri en furtar-nos l’esperança, són alè contra la misèria dels compradors de temps.

Aquesta esperança insubornable, una humanitat millor, la fam dels pobres, aqueixa sed oculta de llibertat, l’oblit dels desnonats, el balcó de la vida, una oroneta que sí apunta la primavera, el risc directe de la dignitat, la veritat senzilla que allunya la tristesa, una calavera que interpel•la, el desig com una magrana, una veu muda que et dicta, que et martelleja les temples, que proposa uns temples nous per als humans, que ens agermana, encoratja i identifica com un poble: tot açò és posible per les veus poètiques d’aquesta nit. Estem de sort avui. Ací els teniu, són de carn mortal, però també somien. I xafen de peus a terra, perquè s’enlairen en veure-vos lluitar o dir i fer…

Ací els teniu, Vicent Almela de La Vall d’Uixó -funàmbul de balcons entre el nord i sud-. Susanna Lliberós de Vila-real -modista de patrons melangiosos de tendresa i amb una destral de titani crepuscular amagada a El Pont-. Iban Llop de Borriana -mariner amb brúixoles de ports reals i im-possibles-. Josep Porcar -jardiner de mots en encluses de foc- de Castelló,: les nostres veus, una part nostra, poetes que tenen fe en la pedra, en la flor, en el fulgor del llamp i l’aigua, en l’espurna de l’esser humà. I això que hem dit dels quatre autors membres de El Pont, ho podríem estendre als altres 23 autors de l’antologia.

Un pessic de poemes per refrescar-nos les neurones i veure l’horitzó d’una altra manera…

Per tots ells, per tots vosaltres, benvinguda sigues per sempre més, estimada poesia…

PDF   ·   Versió imprimible

La radio sense tu

Des 18, 2012   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris  //  2 comentaris     

(Als afectats per l’ERO de Ràdio 9)
 

De quan la vida no et besa a la boca

i vénen les usures a morar-te la casa i a bregar-te el cos

de quan no treus la ràbia a bocanades de desig sinó de por

i ja no crides amb el llavis oberts el nostre evangeli.

De quan no t’atreveixes a tastar el buit, el gust amarg que deixa

colpidora la maldat.

D’allà, maldestrament, rebutjaràs amb un últim alé la submissió

que com un somni mut i en blanc i negre

et vol ser l’hoste castigat del temps.

I units, ja saps, amb la paraula,

farem la nova sintonia d’una ràdio sense ells.

 

Susanna Lliberós

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXIV

Des 9, 2012   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXIV     
González Clofent
González Clofent

Ara et diré d’on véns,
maleïda cançó desposseïda.

Véns d’una cursa estranya
i ets anatema,
véns de la ferocitat obscura
que fecunda les nits,
de la sang que amera les pedres,
del riu sense lluna que udola.

Véns de la catástrofe i del cim,
de la voracitat que mossega
els mots en silenci,
de la pèrdua que assassina a galop,
del dolor amarg de l’heura.

Véns d’un país tallat a trossos,
de la velocitat absurda dels espills,
de la mar silvestre que escurça vents,
del ventre foll que fereix l’arbre.

Véns de la muntanya que habita el monstre,
del toll infinit que fan les pluges,
dels núvols que compta el poder,
de l’absurda toxicitat
que enverina els diaris.

Véns d’una cursa inexistent
i conjugues els crims en dejú.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXIII

Des 3, 2012   //   Més escrits de:   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXIII     
González Clofent
González Clofent

Ara us diré d’on vinc.
Vinc de les cendres d’Auschwitz
de l’herba que va segar Atil·la
del ventrell esbudellat del corder
el dia del sacrifici al temple d’Apol·lo
de l’enveja del Sàpiens envers
el Neandertal.
Sóc innombrable perquè incloc
l’infinit dins cada límit.

Ara us diré d’on vinc.
Vinc de les turbulències celestes
a mil cinc-cents hectopascals,
de la lava blava d’un volcà extingit,
de la cendra de totes les xemeneies
de la pluja àcida
de l’amor irresolt.
Continc les passions
perquè és el natural en mi.

Ara us diré d’on vinc.
Vinc del record de tots els difunts
de l’aroma de la clavellinera
dels somnis que han resultat sems
de les pregàries ateses
del kàddish pel fill que sí que ha nascut
i ara esperem que muira.
Vinc de la malícia i de la besada
i tinc el rostre de Janus, tan bell.

Ara us diré d’on vinc.
Vinc dels llocs on encara no he anat
dels aeroports on cap avió aterra
del vaixell que no salparà
del globus que no s’enlairarà
de la diligència on no hem pogut enganxar
ni una trista egua.
Vinc de cada acte irrealitzat
i n’estic orgullós.
I el meu nom és ningú
i el meu cos són bocins.
I de tot això vinc.

PDF   ·   Versió imprimible