Secció: Biblioteca

La redacció d’un veredicte vital

Mar 6, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a La redacció d’un veredicte vital     

Veredicte, de Roman BernadPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Veredicte (Pel camí del goig)»
Autor: Roman Bernad
Editorial: Col•lecció Mil poetes i un país, Editorial Germania
Poesia
Alzira, 2014

Veredicte (Pel camí del goig) és el primer llibre de Roman Bernad Negre, un poeta de la comarca de l’Alcalatén que fins ara ens havia oferit la seua obra en la premsa local i comarcal, així com en alguns llibres col•lectius. Veredicte, per tant, encara que és una primera obra, ens arriba en plena maduresa de l’autor (hem d’assenyalar que és nascut el 1970), quan ja molts dels seus companys de generació, Josep Porcar, Alfons Navarret, Alexandre Navarro, Begonya Mezquita, tenen una obra consolidada.

Així, estem davant d’un autor que durant anys ha volgut mantindre’s a l’altre costat de la línia, vull dir en el costat del lector, un home que sense presses ha anat transitant per la poesia occidental (encara que en alguns moments la seua poesia es veu influenciada per la japonesa i la xinesa) amb els sentits oberts i receptius. Les nombroses citacions que pigallen tot el llibre ens parlen de les seues lectures, però també de les seues preferències estètiques.

Veredicte és la sentència definitiva que l’autor fa del seu recorregut vital i que ell considera personal i intransferible, una qüestió que jo em permet posar en dubte, ja que les biografies humanes tendixen a paréixer-se, fins i tot en excés. Potser per aquesta raó l’experiència, les vivències d’un individu en concret, interessen tant i enriquixen els altres, perquè en la vida llegida troben elements de la pròpia.
Roman ha subtitulat el llibre Pel camí del goig, i el goig a pesar dels colps baixos que rebem constantment, és el goig de viure, de sentir, d’emocionar-nos, el goig també de la lluita cos a cos contra els mals fats, contra la buidor, contra l’oblit i a favor de la llibertat, de la dignitat humana i de la necessitat d’eixa cosa abstracta que anomenem felicitat.

El llibre està escrit com un tot, encara que formalment dividit en tres apartats, més un pòrtic i una interlocució prèvia que demanaria que cap lector no se saltara.

Roman 1 La poètica de Roman és una poètica de l’experiència, producte de l’aprenentatge vital i de l’aprenentatge de l’ofici d’escriptor, la qual cosa de vegades és el fet de l’escriviure, una recerca de la bellesa i de conformar una personalitat per a dissenyar, des de la nostra mirada i veu, el nostre camí i la nostra obra. La condició humana, així com la societat i la tradició cultural de les quals venim, ens marcaran sens dubte el camí.

El veredicte no pot ser una condemna, perquè una condemna no és descobrir que ens cal estimar els altres, aprendre que de l’estima naix la pròpia existència. L’amor, la generositat, la tendresa, però també la intel•ligència i la imaginació són vies d’enriquiment personal i, per què no dir-ho, de saviesa, la saviesa com un escut contra la soledat, contra el dolor, l’amargura del fracàs i el nostre costat fosc on s’amuntonen les derrotes i les frustracions.

Roman Bernad Negre ha escrit un llibre ambiciós, en el qual no sols ha volgut crear bellesa, sinó que ha pretés atrapar el lector i fer-lo reflexionar, des de la llibertat sobre la necessitat de no deixar-se arrossegar pel viure, i per tal d’enfrontar-se a la desídia i a l’apatia i acabar construint, cadascú, el seu propi destí.

PDF   ·   Versió imprimible

«HAIKUS», la nova publicació virtual d’Artur Álvarez.

Mar 5, 2014   //   publicat per Editor El Pont   //   Apunts literaris, Biblioteca, Blog  //  Comentaris tancats a «HAIKUS», la nova publicació virtual d’Artur Álvarez.     

haikuswebPer norma, la temàtica de l’haiku tradicional gira al voltant de la contemplació de la natura. Tot i això, aquesta mostra que ens presente l’Artur té la particularitat d’utilitzar també altres corriols.

Sense perdre l’essència d’aquesta forma de poesia, ha intentat adaptar la particular manifestació poètica a la impressió de determinades imatges que han provocat sensacions diverses.

La sorpresa, la brevetat de la composició lírica, així com el contingut, són alguna cosa més que l’espiritualitat amb què es concebeix la contemplació. Aspecte propi dels orígens d’aquesta forma de poesia tradicional japonesa.

És la vida mateixa, la pluralitat de les interpretacions, la font que ha sadollat en l’autor la set de permanent reflexió.

La imaginació, la supervivència, els anhels, les absències, … tants i tants motius que ens fan sentir vius en la mesura que som conscients.

Tot allò que ens fa fugir de la indiferència, ha tingut cabuda en la brevetat d’aquests versos.

El resultat, vuitanta composicions que procuren incitar a la reflexió lliure sense més pretensió que afavorir la llunyania més absoluta davant  posicionaments negats per les fètides aigües que bressolen la neutralitat existencial.

Es pot accedir a la publicació en el següent enllaç:

http://issuu.com/arturalvarez/docs/haikus

PDF   ·   Versió imprimible

Sobren raons (i manca tot)

Feb 24, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Sobren raons (i manca tot)     

LlambreigManel Rodríguez-Castelló
Revista Saó, núm. 390, febrer de 2014

Títol: Llambreig
Autor: Josep Porcar
Edita: Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres
Barcelona, 2013.

Torna, després d’Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l’edició. En l’entreacte s’han escolat cinc anys d’un no parar pels camins de l’escriptura de què dóna compte l’activitat que l’autor desplega al seu blog Salms (http://www.porcar.net) i al justament celebrat Blogs de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l’atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l’extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l’edició digital, amb un ric i variat correlat d’imatges (fotos i vídeos) i músiques, l’aplica a l’art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l’emissió de llum per reflexió, podria sobtar d’entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l’exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l’escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d’entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d’èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l’intent reeixit d’expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d’un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d’allò que anomenen “mercat de treball”, “titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats” i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s’ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d’uns paràmetres poètics d’alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l’ou de la proposta de Porcar i l’elaboració de la metàfora de la poesia que s’expressa en el poema “Refracció” que fa de pòrtic del llibre: “Des d’un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / […] amb una llum que no hi reté, / que no l’encega ni l’atura”. L’espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l’espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l’autenticitat de la seua paraula.

Josep PorcarLlambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d’ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d’un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s’ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic “Cruiximents”, un diàleg amb l’amic mentre beuen “sota el pont de la via”. Contribueix a la coherència del conjunt, entre d’altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament… La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d’alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d’austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials (“Retaule d’Apocalipsi amb corca”, “Ranera”, poema dedicat als revoltats de les places del 15M, “Rés de rescabalament”, “Serpeig”…). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de “Llampec” (“No el llamp, / ni el tro que l’assevera, / sinó qui el sent / i l’empelta”), té probablement el seu punt àlgid en “Un estrany balanceig”, poema sobre la decepció. De l’espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d’una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinistres del temps. Imprescindible.

Més articles de Rodríguez-Castelló
PDF   ·   Versió imprimible

Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans

Feb 22, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans     
NormesCs100anysIECpontTítol: «Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans»
Autor: Vicent Pitarch
Edita: Fundació Carles Salvador-Institut d’Estudis Catalans
Benassal-Barcelona
2013

Aquesta publicacació posa de relleu, d’una banda, el fet que la reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans constitueix la matriu de les Normes de Castelló i, d’una altra, aprofundeix en la nova dimensió que aquestes han assolit, tot contribuint alhora a mantenir actiu el debat social al voltant de la normativització al País Valencià. Al capdavall, la visió actual de les Normes de Castelló supera amb escreix els seus factors d’ordre cultural i avui podem afirmar que han acumulat una densa càrrega d’elements simbòlics i de valors i interessos civils. Han esdevingut, en definitiva, un element clau del valencianisme contemporani.

La part central del llibre està constituïda per l’estudi que aporta noves dades sobre el procés normativitzador valencià, així com un seguit de reflexions al voltant de la seua actualitat. Com a il·lustració hi ha una antologia de textos ben significatius, no gaire coneguts. Finalment, l’obra es completa amb un repertori bibliogràfic (de vuitanta pàgines) sobre les Normes de Castelló.

PDF   ·   Versió imprimible

Masculí plural

Feb 22, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Masculí plural     

masculi_plura_vicent_pallaresPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Masculí plural»
Autor: Vicent Pallarés
Editorial: Viena
Narrativa
Pàgines: 112

La primera vegada que vaig ensopegar amb un text literari de Vicent Pallarés va ser quan, com a membre del jurat d’un certamen literari, va caure en les meues mans l’original de L’heretgia amagada. Aquesta novel•la sobreeixia entre totes les altres obres presentades, i ho feia pel domini del llenguatge, per la capacitat de fabulació i el gran ofici que l’autor demostrava. Aleshores Vicent Pallarés era un escriptor del qual poca cosa se sabia, sense a penes obra editada, però que ja tenia una veu sòlida i personal. L’heretgia amagada era una novel•la en què Pallarés, portat per la fantasia, situava al bell mig de la serra de l’Espadà, potser a l’espai que en un temps ocupà l’antiga Suera, una ciutat arrianista que s’ocultava en un regne catòlic que amenaçava no sols la secta sinó la vida de tots els seus habitants.

Dècades més tard, Vicent Pallarés, després d’haver obtingut alguns dels premis de narrativa més importants del País Valencià i d’haver publicat més d’una dotzena de títols, ens oferix, aquest 2014, un recull de relats, Masculí plural (Viena edicions), amb els quals va obtindre el XXXIII Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril-Vila de Benissa 2013.

Vicent Pallarés és un d’aquells autors que han sabut construir-se un llenguatge propi, alhora que una manera personal d’enfrontar-se al fet narratiu, la qual cosa, amb el pas del temps, l’ha dotat d’una veu narrativa dúctil i amb un gran caràcter.

Vicent PallarésMasculí plural està conformat per quinze relats presentats de menor a major extensió, buscant un ordre ascendent que el lector agraïx, a través dels quals ens presenta una galeria de personatges protagonistes que tenen en comú el fet de pertànyer al sexe masculí, però no per això els personatges femenins estan relegats en el relat o ocupen un paper insubstancial.

Són personatges marcats per la història, per la cultura, per la seua personalitat egocèntrica, pel desig, pel desamor i, sobretot, per la seua condició de mascles, o dit d’una altra manera: per eixe penjoll (alguns dirien que trist) que tenen entre cames.

Vicent Pallarés Són personatges potser atípics, però no per això únics, ja que els podríem trobar jugant a les cartes en un bar, passejant per la platja, o en la barra d’un club de carretera. Els contes són retrats individuals en els quals Pallarés no ha volgut caure en els tòpics ni ha pretés inventar prototipus. Vicent Pallarés, que és un home vital, sociable, els ha extret segurament de la realitat que l’envolta, la seua mirada mofeta els ha capturat per a fer a través seu, d’una manera divertida, una crítica mordaç a la societat.

Els quinze relats estan escrits amb ironia, una ironia fina de vegades, però en ocasions amb grans de sal grossa necessària per acabar de rematar com cal la narració. Hi ha també humor, un humor de vegades àcid, altres potser més subtil, que invita al somriure còmplice quan no a la rialla maliciosa.

Així i tot, com un bon jardiner, Pallarés mai no deixa de cuidar el llenguatge. Sempre ha estat, de fet, un home preocupat per la correcció de la llengua emprada, pel nivell del seu registre escrit, el qual ha sabut dotar d’agilitat, genuïnitat i transparència. En Masculí plural, per a donar als relats un toc d’oralitat, adopta expressions col•loquials i frases fetes, com si haguera volgut traure-li seriositat i transcendència a allò que ha escrit per a donar al lector la sensació que l’escriptor li ho està contat en la barra d’un bar o en una sobretaula, entre cafés i copes de conyac.

No hi ha cap relat que sobre en aquesta galeria d’individualitats masculines. N’hi ha que són senzills i contundents, com ara Contrasentit i Genialitat. N’hi ha de més elaborats, com Contrapunts, en el qual Pallarés enfronta en dos monòlegs interiors dos personalitats contraposades. N’hi ha que són una crítica aguda i mordaç a una manera d’entendre la masculinitat i fins i tot l’espanyolitat, com ara Tauromàquia. I hi ha al darrere de tots ells un home que estima el seu ofici de contador d’històries, que sap captar l’atenció del lector i seduir-lo.

PDF   ·   Versió imprimible

El compàs de Susanna Lliberós

Nov 26, 2013   //   publicat per Editor El Pont   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El compàs de Susanna Lliberós     

Aquest document recull l’escrit de Josep Porcar corresponent a la presentació del llibre de poemes «Compàs d’espera», de Susanna Lliberós.

PDF   ·   Versió imprimible

«Cavall trencat», el nou poemari de Josep González Clofent

Oct 22, 2013   //   publicat per l’editor   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a «Cavall trencat», el nou poemari de Josep González Clofent     

Torna, en primícia mundial, l’escriptor més secret de la nostra literatura, aquest estrany eremita líric que s’estima més conviure amb els seus animals a la muntanya que fer vida social. Com ell mateix diu, “les persones ja m’ho han ensenyat tot, ara estic mirant d’aprendre alguna cosa del prodigiós idioma del meu ase”.

01cavall

FES CLIC SOBRE LA IMATGE PER DESCARREGAR EL PDF AMB EL LLIBRE COMPLET

Un poeta així, ja ho podeu comprendre, no pot deixar ningú indiferent. Tant si l’odieu com si l’estimeu bojament, però, això no li farà canviar la rutina diària. Per no acudir, ni tan sols acudiria a un acte on es presentara un llibre seu. Ell s’estima el silenci com el piròman estima el foc i la voràgine.

Per això els seus versos són un estrany regal que hem de valorar en la seua justa mesura.

Ja ens ho va dir a les pàgines del Pont de les lletres, web dels escriptors de les comarques de Castelló, allà cap el 30 de març de l’any 2012. Presentat el poemari  uns dies abans, concretament divendres 16 de març a les 19:00 al Centre Polivalent “Alba nova” de Moncofa, ens comentà que seria l´única vegada que ho faria. I ara ens restava esperar pacientment la seua promesa d’emprar la “via digital” per tal de compartir-la amb tots nosaltres. I aquest moment és arribat.

Cavall trencat, un poemari eixit del foc de la caverna on encara resta una petita esperança. González Clofent s’estima els seus amics animals i humans, enalteix les seues arrels aèries quasi sempre amagades pels viatges vitals dels exilis interiors.

02cavallt

Com l’any bixest, González Clofent dibuixa en 29 poemes, un rere l’altre, la lenta mort agònica d’anònims innocents que la crisi guillotina. Apunta (amb la metàfora del cavall) la vexació aclaparadora a què es sotmesa la bellesa material i humana quan esdevé inútil al sistema, no rendible. Fin i tot,  afirma que la crítica més punyent pot estar prenyada de bellesa.

El modus vivendi consumista amb què els ciutadans, dia rere dia, són batejats mitjançant la religió televisiva que momifica la sensibilitat, ha assolit quotes proporcionals a la imbecil•litat de la casta política del moment: privilegiats amb iphone a la butxaca, oportunistes ventrílocs, uns Judes de coll blanc, viatgers híbrids d’A.V.E. i línies aèries, preocupats més pel pinso mensual que pel fet de plantar cara als diners tirans que ens governen.

Josep González fa una radiografia d’una societat falsament reeixida, tan sols d’aparences polides, d’estructures líquides neutres que s’evaporen -cacofòniques elles- en el no-res.

Ell ens ha dit que les paraules són eines místiques que cal compartir. Un primer pas que ens pot menar al compromís de construir una humanitat autèntica, més humana.

Esperem us vinga de grat.

03cavall

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat XXVIII

Abr 4, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat XXVIII     

Sense paraules.
Hem exhaurit les paraules
per descriure aquesta atrocitat,
el despit infame en què han caigut
certs animals grisos,
humans de ferralla rovellada
i ànimes de granit.

Han cremat la dignitat,
la llum l’han soterrada,
mentre ploren innocents
en platges desertes,
il•lusions corglaçades
i llànties buides d’oli
quan l’aurora és pura
i fosca nit.

Què direm als nounats,
gaudiran de la música i el lleure
o, potser, s’etiquetarà
la tendresa a preu tancat?
És força estrany sacsejar
l’esperança del vocabulari,
pidolar justícia, un nou cant
si ningú no escolta.
És estrany alçar vols,
somoure l’adormida carn
barrada sota els ferros
d’incòlumes pors.

Aquestes peülles
modularan nous ritmes,
alçaran, a contravent,
mots i fets de foc,
l’esperança renovada.
I vindran somnis
-redempció de joia i tristesa-
i foscament renillaràs de llum,
i galoparàs tot avergonyint
misèries i miserables.
Amb pèls de la crinera
embastaràs nous prodigis,
la Vida. Serà fàcil evitar
els abismes de l’odi,
reemprendràs la galopada.

Oh bell cavall
que en trotar fas poemes
i desafies la convenció
i les fronteres…
No als éssers gassius,
no als adlàters que ens glacen
no al conformisme
que ens abilla de pobresa.

Oh bell cavall
vesteix-nos d’utopia,
de paraules d’aigua,
que en els músculs de la sang
la rosa dels teus vents balle.
En l’hora més obscura
no has venut la teua ment,
marmessor d’antics somnis.

Oh bell cavall
habites un cor de llum
per allò rebut dels altres,
perquè ets missatger
on dia i nit panteixes,
perquè has fet créixer flors
d’aquesta lluna negra.

I amb aquest poema he tancat tot el poemari que clou amb el primer que vaig publicar,però que és el darrer del llibre.
Donar les gràcies als amics del Pont i a tots els qui heu volgut fer una ullada per compartir aquestes reflexions extintes, però sempre renovades…

PDF   ·   Versió imprimible

Diàleg entre dos poetes.

Mar 14, 2013   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Diàleg entre dos poetes.     

A Joan Baptista Campos

Hi ha illes com un miratge blau,
certes fogueres a Manikarnika,
el viatge llarg de la llum i l’ombra
dels cossos anònims de la misèria.

Hi ha el pelegrí poeta que albira
fars de silenci blanc i vaixells tendres
en la latitud nua de l’oratge
navegant les Ítaques d’un vailet.

Hi ha la mirada de Pawan sol
en l’hora púrpura de multituds
i un grapat de besos en la bossa
del caminant que escriu sobre la sang
en l’asfalt de totes les illes d’aigua.

juny, 2001

Marisol González Felip

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXVII

Feb 23, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXVII     

En l’aurora corren llebres ufanes,

velocitats de llum que mengen herba.

En els flashos de les notícies buides

les crineres han ocupat el parquet dels despatxos

i vidres de plastilina oculten la pluja

a l’hora que floreixen silencis en els parcs artificials.

No tenim escrúpols massa mal vists;

som classe sense casta que galopa

amb ulleres de sol de plàstic per als mosquits.

Els Iphones es venen als top manta dels activistes,

I els estadis s’omplin de poesia militant.

La gespa s’ofega amb la tinta virtual

de la set que desbudella les idees.

Els discursos van a pescar al riu sec,

els paratges s’adquireixen als supermercats.

Hem vist hipocondríacs, servidors de si mateixos,

representants del poble que no s’afaiten,

sindicalistes amb quinze pagues i un rolex,

fantasmes de la utopía que ha sepultat l’aurora;

politics sans I estalvis amb més d’un euro per recepta,

paraules que palatalitzen a fosques, en mal moment,

presoners deserts de béns i desnonats,

l’egua que estime amb la llibertat assassinada.

(I jo, un cavall convalescent de dimonis).

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...78910111213...21»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner