Secció: Biblioteca

Masculí plural

febr. 22, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Masculí plural     

masculi_plura_vicent_pallaresPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Masculí plural»
Autor: Vicent Pallarés
Editorial: Viena
Narrativa
Pàgines: 112

La primera vegada que vaig ensopegar amb un text literari de Vicent Pallarés va ser quan, com a membre del jurat d’un certamen literari, va caure en les meues mans l’original de L’heretgia amagada. Aquesta novel•la sobreeixia entre totes les altres obres presentades, i ho feia pel domini del llenguatge, per la capacitat de fabulació i el gran ofici que l’autor demostrava. Aleshores Vicent Pallarés era un escriptor del qual poca cosa se sabia, sense a penes obra editada, però que ja tenia una veu sòlida i personal. L’heretgia amagada era una novel•la en què Pallarés, portat per la fantasia, situava al bell mig de la serra de l’Espadà, potser a l’espai que en un temps ocupà l’antiga Suera, una ciutat arrianista que s’ocultava en un regne catòlic que amenaçava no sols la secta sinó la vida de tots els seus habitants.

Dècades més tard, Vicent Pallarés, després d’haver obtingut alguns dels premis de narrativa més importants del País Valencià i d’haver publicat més d’una dotzena de títols, ens oferix, aquest 2014, un recull de relats, Masculí plural (Viena edicions), amb els quals va obtindre el XXXIII Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril-Vila de Benissa 2013.

Vicent Pallarés és un d’aquells autors que han sabut construir-se un llenguatge propi, alhora que una manera personal d’enfrontar-se al fet narratiu, la qual cosa, amb el pas del temps, l’ha dotat d’una veu narrativa dúctil i amb un gran caràcter.

Vicent PallarésMasculí plural està conformat per quinze relats presentats de menor a major extensió, buscant un ordre ascendent que el lector agraïx, a través dels quals ens presenta una galeria de personatges protagonistes que tenen en comú el fet de pertànyer al sexe masculí, però no per això els personatges femenins estan relegats en el relat o ocupen un paper insubstancial.

Són personatges marcats per la història, per la cultura, per la seua personalitat egocèntrica, pel desig, pel desamor i, sobretot, per la seua condició de mascles, o dit d’una altra manera: per eixe penjoll (alguns dirien que trist) que tenen entre cames.

Vicent Pallarés Són personatges potser atípics, però no per això únics, ja que els podríem trobar jugant a les cartes en un bar, passejant per la platja, o en la barra d’un club de carretera. Els contes són retrats individuals en els quals Pallarés no ha volgut caure en els tòpics ni ha pretés inventar prototipus. Vicent Pallarés, que és un home vital, sociable, els ha extret segurament de la realitat que l’envolta, la seua mirada mofeta els ha capturat per a fer a través seu, d’una manera divertida, una crítica mordaç a la societat.

Els quinze relats estan escrits amb ironia, una ironia fina de vegades, però en ocasions amb grans de sal grossa necessària per acabar de rematar com cal la narració. Hi ha també humor, un humor de vegades àcid, altres potser més subtil, que invita al somriure còmplice quan no a la rialla maliciosa.

Així i tot, com un bon jardiner, Pallarés mai no deixa de cuidar el llenguatge. Sempre ha estat, de fet, un home preocupat per la correcció de la llengua emprada, pel nivell del seu registre escrit, el qual ha sabut dotar d’agilitat, genuïnitat i transparència. En Masculí plural, per a donar als relats un toc d’oralitat, adopta expressions col•loquials i frases fetes, com si haguera volgut traure-li seriositat i transcendència a allò que ha escrit per a donar al lector la sensació que l’escriptor li ho està contat en la barra d’un bar o en una sobretaula, entre cafés i copes de conyac.

No hi ha cap relat que sobre en aquesta galeria d’individualitats masculines. N’hi ha que són senzills i contundents, com ara Contrasentit i Genialitat. N’hi ha de més elaborats, com Contrapunts, en el qual Pallarés enfronta en dos monòlegs interiors dos personalitats contraposades. N’hi ha que són una crítica aguda i mordaç a una manera d’entendre la masculinitat i fins i tot l’espanyolitat, com ara Tauromàquia. I hi ha al darrere de tots ells un home que estima el seu ofici de contador d’històries, que sap captar l’atenció del lector i seduir-lo.

PDF   ·   Versió imprimible

El compàs de Susanna Lliberós

nov. 26, 2013   //   publicat per Editor El Pont   //   Recensions  //  Comentaris tancats a El compàs de Susanna Lliberós     

Aquest document recull l’escrit de Josep Porcar corresponent a la presentació del llibre de poemes «Compàs d’espera», de Susanna Lliberós.

PDF   ·   Versió imprimible

«Cavall trencat», el nou poemari de Josep González Clofent

oct. 22, 2013   //   publicat per l’editor   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a «Cavall trencat», el nou poemari de Josep González Clofent     

Torna, en primícia mundial, l’escriptor més secret de la nostra literatura, aquest estrany eremita líric que s’estima més conviure amb els seus animals a la muntanya que fer vida social. Com ell mateix diu, “les persones ja m’ho han ensenyat tot, ara estic mirant d’aprendre alguna cosa del prodigiós idioma del meu ase”.

01cavall

FES CLIC SOBRE LA IMATGE PER DESCARREGAR EL PDF AMB EL LLIBRE COMPLET

Un poeta així, ja ho podeu comprendre, no pot deixar ningú indiferent. Tant si l’odieu com si l’estimeu bojament, però, això no li farà canviar la rutina diària. Per no acudir, ni tan sols acudiria a un acte on es presentara un llibre seu. Ell s’estima el silenci com el piròman estima el foc i la voràgine.

Per això els seus versos són un estrany regal que hem de valorar en la seua justa mesura.

Ja ens ho va dir a les pàgines del Pont de les lletres, web dels escriptors de les comarques de Castelló, allà cap el 30 de març de l’any 2012. Presentat el poemari  uns dies abans, concretament divendres 16 de març a les 19:00 al Centre Polivalent “Alba nova” de Moncofa, ens comentà que seria l´única vegada que ho faria. I ara ens restava esperar pacientment la seua promesa d’emprar la “via digital” per tal de compartir-la amb tots nosaltres. I aquest moment és arribat.

Cavall trencat, un poemari eixit del foc de la caverna on encara resta una petita esperança. González Clofent s’estima els seus amics animals i humans, enalteix les seues arrels aèries quasi sempre amagades pels viatges vitals dels exilis interiors.

02cavallt

Com l’any bixest, González Clofent dibuixa en 29 poemes, un rere l’altre, la lenta mort agònica d’anònims innocents que la crisi guillotina. Apunta (amb la metàfora del cavall) la vexació aclaparadora a què es sotmesa la bellesa material i humana quan esdevé inútil al sistema, no rendible. Fin i tot,  afirma que la crítica més punyent pot estar prenyada de bellesa.

El modus vivendi consumista amb què els ciutadans, dia rere dia, són batejats mitjançant la religió televisiva que momifica la sensibilitat, ha assolit quotes proporcionals a la imbecil•litat de la casta política del moment: privilegiats amb iphone a la butxaca, oportunistes ventrílocs, uns Judes de coll blanc, viatgers híbrids d’A.V.E. i línies aèries, preocupats més pel pinso mensual que pel fet de plantar cara als diners tirans que ens governen.

Josep González fa una radiografia d’una societat falsament reeixida, tan sols d’aparences polides, d’estructures líquides neutres que s’evaporen -cacofòniques elles- en el no-res.

Ell ens ha dit que les paraules són eines místiques que cal compartir. Un primer pas que ens pot menar al compromís de construir una humanitat autèntica, més humana.

Esperem us vinga de grat.

03cavall

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat XXVIII

abr. 4, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat XXVIII     

Sense paraules.
Hem exhaurit les paraules
per descriure aquesta atrocitat,
el despit infame en què han caigut
certs animals grisos,
humans de ferralla rovellada
i ànimes de granit.

Han cremat la dignitat,
la llum l’han soterrada,
mentre ploren innocents
en platges desertes,
il•lusions corglaçades
i llànties buides d’oli
quan l’aurora és pura
i fosca nit.

Què direm als nounats,
gaudiran de la música i el lleure
o, potser, s’etiquetarà
la tendresa a preu tancat?
És força estrany sacsejar
l’esperança del vocabulari,
pidolar justícia, un nou cant
si ningú no escolta.
És estrany alçar vols,
somoure l’adormida carn
barrada sota els ferros
d’incòlumes pors.

Aquestes peülles
modularan nous ritmes,
alçaran, a contravent,
mots i fets de foc,
l’esperança renovada.
I vindran somnis
-redempció de joia i tristesa-
i foscament renillaràs de llum,
i galoparàs tot avergonyint
misèries i miserables.
Amb pèls de la crinera
embastaràs nous prodigis,
la Vida. Serà fàcil evitar
els abismes de l’odi,
reemprendràs la galopada.

Oh bell cavall
que en trotar fas poemes
i desafies la convenció
i les fronteres…
No als éssers gassius,
no als adlàters que ens glacen
no al conformisme
que ens abilla de pobresa.

Oh bell cavall
vesteix-nos d’utopia,
de paraules d’aigua,
que en els músculs de la sang
la rosa dels teus vents balle.
En l’hora més obscura
no has venut la teua ment,
marmessor d’antics somnis.

Oh bell cavall
habites un cor de llum
per allò rebut dels altres,
perquè ets missatger
on dia i nit panteixes,
perquè has fet créixer flors
d’aquesta lluna negra.

I amb aquest poema he tancat tot el poemari que clou amb el primer que vaig publicar,però que és el darrer del llibre.
Donar les gràcies als amics del Pont i a tots els qui heu volgut fer una ullada per compartir aquestes reflexions extintes, però sempre renovades…

PDF   ·   Versió imprimible

Diàleg entre dos poetes.

març 14, 2013   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Diàleg entre dos poetes.     

A Joan Baptista Campos

Hi ha illes com un miratge blau,
certes fogueres a Manikarnika,
el viatge llarg de la llum i l’ombra
dels cossos anònims de la misèria.

Hi ha el pelegrí poeta que albira
fars de silenci blanc i vaixells tendres
en la latitud nua de l’oratge
navegant les Ítaques d’un vailet.

Hi ha la mirada de Pawan sol
en l’hora púrpura de multituds
i un grapat de besos en la bossa
del caminant que escriu sobre la sang
en l’asfalt de totes les illes d’aigua.

juny, 2001

Marisol González Felip

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXVII

febr. 23, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXVII     

En l’aurora corren llebres ufanes,

velocitats de llum que mengen herba.

En els flashos de les notícies buides

les crineres han ocupat el parquet dels despatxos

i vidres de plastilina oculten la pluja

a l’hora que floreixen silencis en els parcs artificials.

No tenim escrúpols massa mal vists;

som classe sense casta que galopa

amb ulleres de sol de plàstic per als mosquits.

Els Iphones es venen als top manta dels activistes,

I els estadis s’omplin de poesia militant.

La gespa s’ofega amb la tinta virtual

de la set que desbudella les idees.

Els discursos van a pescar al riu sec,

els paratges s’adquireixen als supermercats.

Hem vist hipocondríacs, servidors de si mateixos,

representants del poble que no s’afaiten,

sindicalistes amb quinze pagues i un rolex,

fantasmes de la utopía que ha sepultat l’aurora;

politics sans I estalvis amb més d’un euro per recepta,

paraules que palatalitzen a fosques, en mal moment,

presoners deserts de béns i desnonats,

l’egua que estime amb la llibertat assassinada.

(I jo, un cavall convalescent de dimonis).

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXVI

febr. 10, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXVI     

Amollen els llebrers al capvespre
travessen lleugers els nostres cors
tenen potes daurades i flairen
les brases del sol.

Cal seure molt a prop del congost
i veure passar la canilla
àmplia de gallardets polsosos
com un rés absurd.

Tots els gossos són bons creients
llisquen àgilment cap al seu destí
honren el seu amo i honren també
l’esclavatge feliç.

Dóna menjar als cans, dona ferotge,
impulsa els nostres somnis melosos
contra el vent i contra el crim
de la vida astuta.

Gos no menja gos si no és en el relat
del poble que puja victoriós al més alt cim
i des d’allí ataülla el misteri
de les races extintes.

Canten alegres els gossos del sol
escapats de l’infern un sol instant
dibuixant la cal·ligrafia inconsútil
del nostre desconhort.

PDF   ·   Versió imprimible

Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza

febr. 4, 2013   //   publicat per r. e.   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aparició del primer volum de l’«Obra valenciana completa» de Maximià Alloza     

Per Josep Palomero

Maximià Alloza és un autor essencial en la història de les lletres castellonenque. Edició i estudi introductori a cura de Josep J. Conill
alloza_conill_coberta

Autor: Maximilià Alloza
Editor: Josep J. Conill
Editorial: Ajuntament de Castelló, 2012
Pàgines 397

Maximilià Alloza escrigué el poemari en valencià en què fou més perceptible la influència parnassiana de Rubén Dario, «Ioesa». El tema són les aventures amoroses de dos personatges, en especial la seducció de què és objecte el pastor Lucili, símbol de la puresa natural, per la cortesana Ioesa, símbol de la ciutat i la vida urbana. Al final, Lucili, abandonat per Ioesa, es penedeix d’aquell amor i torna a la seua vida bucòlica. «Ioesa» fou mal rebut pels lectors contemporanis, per tal com l’autor tractà en alguns passatges una ambientació eròtica i pagana de la societat del moment. Tan fou així, que Alloza no tornà a publicar mai res més.

Tot i tractar-te de l’obra principal del metge i poeta castellonenc, aquesta composició encara no s’ha publicat en aquest primer volum de l’obra completa en valencià que acuradament ha preparat Josep J. Conill, autor d’un pròleg extraordinàriament documentat que conté poemes esparsos publicats en la premsa periòdica castellonenca i altres textos menors. L’Ajuntament de Castelló ha recuperat la producció d’una peça important de la nostra història literària.

::

Ressenya de la contracoberta

Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) ensenya valencià a un institut i ha estat professor associat de l’UJI. Es dedica a la sociologia del llenguatge la crítica cultural i literària, matèries sobre les quals escriu articles i ha impartit seminaris. El 2004 va editar amb Angelo Cristóvào el llibre Do Latim às Linguas Nacionais de Lluís V Aracil (Santiago de Compostel Associaçàío de Amizade GalizaPortugal). Amb Raquel Casesnoves, Eva Codó i Joan Pujolar, ha participat en l’elaboració del manual Sociolingüística (Barcelona: UOC, 2012) i és autor de Del conflicte lingüístic a l’autogestió (Barcelona: IEC, 2007) i Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (Barcelona: El Tangram, 2012). La seua obra literària comprèn el volum d’aforismes Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2007) i els llibres de poesia Despossessió (Lleida: Pagès, 2002) i La nit en blanc (València: Denes, 2011). Les diverses facetes de la seua producció han estat guardonades en reiterades ocasions. Manté el lloc web <http://wwwjoscpconill.cat/>.

El castellonenc Maximià Alloza Vidal (Castelló de la Plana, 1885-1945) és un dels principals i alhora més dcsconeguts) impulsors de la modernització de les lletres valencianes, esdevinguda a començaments dcl segle XX. Connectat des dels seus temps d’estudiant universitari amb els cercles modcrnistes valencians, cl retorn a la seua ciutat d’origen, on va exercir la professió de metge, va provocar que la seua obra veiés la llum de manera dispersa en revistes d’abast local com Arte y letras i la Revista de Castellón. El 1914 publicava el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista, la recepció hostil del qual per bona part de la critica va determinar el seu abandó de la literatura, dedicació que va substituir per la pintura. El 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.

Aquest primer volum de l’obra completa en valencià d’Alloza arreplega la part mai no editada en format de llibre de la seua producció, constituïda per un parell de reculls poètics (Composicions i Rimes i sonets), el projecte d’un innovador drama inconclús (Ensaig de comèdia) i el text d’una interessant conferència al voltant dcl treball i l’oci (Lo vital i lo superflu). Tot plegat apareix precedit d’un minuciós estudi, a càrrec de Josep J. Conill, sobre la vida i la significació de l’autor. En un segon volum, que veurà la llum pròximament, es preveu la reedició de Ioesa, la seua obra culminant, acarada amb la lliçó del manuscrit original, que en ocasions rectifica o fins i tot millora el text publicat en el scu dia. La conclusió del projecte permetrà no sols donar a conèixer l’obra d’un autor castellonenc injustament oblidat, sinó disposar per primera vegada de manera coherent de l’aportació d’un dels escriptors cabdals del Modernisme valencià.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXV

gen. 17, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXV     

Passen els dies
i tu -cavall trencat- no veus
cap altre horitzó
que una perenne desesperança.

Alguns homes han prostituït
la paraula i el treball,
han baratat els ulls
per fútils coloraines,
el cor carnassa hipòcrita,
budells que escridassen
famolencs de noms,
tot és qüestió de nombres,
asèptics, buits.

Observes el futur,
amb tensa musculatura,
ben disposat a la carrera.
Novells i aguts
són els renills,
la sang erecta
i dòcil la crinera
perquè somies vents,
i t’imagines nous camins.

Oh dolç cavall,
amic de fades i poetes:
cavalcarem aquests temps grisos,
-tobogan en lluita-
als somnis més oberts.
Car nostra és la vida
i el pols batega
lliure encara i seu.
.

PDF   ·   Versió imprimible

Aquell país imaginat de Tombatossals

gen. 9, 2013   //   publicat per r. e.   //   Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Aquell país imaginat de Tombatossals     

Viatge_al_pa__s__5049db44c0d09Per Òscar Pérez Silvestre
Saó, desembre, 2012

Vicent Pitarch / Xipell (Joan Montanyés)
«Viatge al país de Tombatossals»
Onada Edicions, 2012

En retrobar-me amb el Tombatossals que han preparat Vicent Pitarch i el dibuixant Xipell per a Onada Edicions, amb motiu del 75é aniversari del traspàs d’aquell llaurador lletraferit anomenat Josep Pascual Tirado, no he pogut resistir-me a visitar l’edició facsímil commemorativa del 1998 que em va regalar un bon amic, amb un eixut pòrtic desllavassat d’un tal Francisco Camps (conseller de Cultura, diu). Ho dic a tall de curiositat, res més que això. També és curiós que un altre amant de les nostres coses com l’ex José Luis Gimeno ‒destacat anti LUEV‒ s’hi trenque la barra glossant-ne les delícies amb els tòpics de sempre. Anem per feina útil, va!

Tombatossals és el resultat d’unes lectures i relectures fetes a l’ombra de les garroferes, ni més ni menys que el Tirant lo Blanc i la Crònica de Muntaner. Fou publicat primerament per entregues entre 1922 i 1924 en el benemèrit Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura i estampat bellíssimament el 1930 en llibre, amb caplletres de Bernat Artola, dibuixos de Francesc Pérez Dolz i vinyetes de Lluís Sales Boli, tres personatges a qui no calen presentacions per aquestes latituds. Amb el temps, ha esdevingut un referent popular de la mitologia castellonenca i ha estat pres com a font d’inspiració en innombrables i variades manifestacions culturals per la seua originalitat en la concepció i càrrega simbòlica. Literatura evolucionada en mite, en podem dir tranquil·lament.

Amb aquesta edició amanoseta i adaptada al públic infantil pel polifacètic Pitarch, la colla de gegants a les ordres del Rei Barbut que s’encarregaren de transformar una terra de raboses i llops i de serps com cabirons en plana rica, formosa i exuberant ‒amb la conquesta inclosa de les Columbretes a unes criatures a mig camí entre home i furga, custodiats per vasos abellers‒, es posa a l’abast dels nostres menuts per a lectura agradable. Per a imaginar, just el nom que porta la col·lecció en què s’encabeix. Mestres i progenitors, oïu-me: si voleu traure’n tot el suc, en www.onadaedicions.com trobareu un document amb 48 propostes didàctiques preparades per l’estudiós Joan Peraire. Bon pit, bon cànem!

Descarregar ressenya original (PDF)

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...78910111213...20»

Darrers apunts dels blogs

  • El nàufrag feliç

    Títol: Robinson CrusoeAutor: Daniel DefoeBernat Metge UniversalBarcelona, 2020Trad. d'Esther […]

  • Petites necessitats, 46

    Vinyes a AínIncorporar-me del llit, sol, sense molestar a cap persona. Baixar les escales i […]

  • SÉQUIA, BAJOQUES I ROCKANDROLL

    Als estius dels 70, els fills de llaurador encara teníem la possibilitat de córrer […]

  • Petites necessitats, 45

    Necessite tan sols uns compassos de música; que siga amable, que no analitze què dic […]

  • Cartes a Irina

     Ja podeu, si us ve de gust, baixar-vos Cartes a Irina picant sobre el nom blau de neu. Tan […]

  • Petites necessitats,44

    Lluminosa, com una aurora en la sang que encén, t'estime.Aquesta és l'única […]

  • Petites necessitats, 43

    Una oració per a tu és aquest núvol que jo observe mentre restes asseguda al […]

Tots els blogs dels autors