Secció: Biblioteca

Realitat vital

maig 8, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Realitat vital     

Vine-te’n amb mi.

Caminem pels paratges que sempre ens han estat eterns.

Parlem lliures,  manifestem la força del nostre viure.

La vertadera Realitat és el resultat de l’edificació de la teua Vida. Resisteix tota mena de meteors. I indiferent a modes, poètiques d’emergència i èxit modula la petitesa íntima del teu jo.

Al capdavall, tan sols això importa i la felicitat acumulada que comparteixes.

 

Fragment de “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

PDF   ·   Versió imprimible

L’íntima solitud del creador

maig 6, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a L’íntima solitud del creador     

L’escriptura és un exercici contra natura. S’exerceix en la més íntima solitud tot i que el món pot esclatar a la teua vora. Inicies l’aventura i confies, optimista, amb la mirada dels altres. I els creus quasi passant-te els fulls virtuals dels teus escrits-, però lentament una boira s’escampa i et trobes orfe de contactes i tebiors.

Aleshores te n’adones que la fidelitat a la carn que et vivifica –la paraula– t’exigeix, de vegades, l’abisme.

Davant de l’horitzó saps d’una melodia que no mai finalitzaràs: simplement ets el seu missatger. Has de dur l’esperança als qui l’han perduda, has de recuperar la veu dels qui són muts per ofec, has de bufar fort per desfer els fums que ens omplen de sutja…

I de tant d’escriure veus que el sol s’aixeca i es gita perquè ho pronuncies amb les paraules exactes que, a la fi, ell obeeix. Qui escriu és dipositari d’una fe en la llengua que estima.

El creador no suplanta la Realitat amb conceptes, car no filosofa. Ell intenta els colors de la memòria : l’asimètric vol d’una marieta, un projectil perdut d’amor, posem per cas, esdevenen l’excusa perfecta per generar vida.

És així com naix un text matèric que, realitzat, pren cos, però que no disposa límits, ni condiciona l’escriptor. Esdevindria una estranyesa l’afirmació d’un text que afaiçonara el creador?

En escriure puc dir que visc en futur.

Amic meu, potser no lliges sencer aquest petit jardí; però, potser, acarones amb el palmell  aquesta bardissa…

Al capdavall, vull que sàpigues que sóc, com ésser vital, el resultat dels mots que empre.

No veure tan sols les paraules. Respirar-les. Notar la dringadissa quan les pronuncies de l’interior al cor dels altres i, aleshores,  creix l’emoció.

En aquesta mar no hi ha lloc per als naufragis.

 

De “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, VII

maig 4, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, VII     

Vingueu tots ací i feu-me costat.
Doneu-me alfals i pomes, aigua pura
i ben fresca… Que els rellotges trontollen:
puden els actes d’aquests homes grisos.
 
Cavall de glaç, amb aquesta crinera
hem de cremar les mentides quan parlen:
menystenen la veu dels altres, la vida
sense escrúpols, ments obtuses de granit.
 
Que l’atmosfera s’abille de pluja
per netejar els abismes dels cors!
Que es fonga l’infaust verí, el punyal!
 
Provoca l’esfinx amb documents d’ombra
i galope pel seu damunt.
                                       Uns cants
riuen el vol de les rates penades:
 
Oh llibertat!

PDF   ·   Versió imprimible

Quan els cavalls s’enlairen

maig 3, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Quan els cavalls s’enlairen     

Resta prou clar que tota creació és una decisió que malgrat un alt percentatge de voluntarietat, no sempre és fruit d’una consciència directora. Els clàssics afirmarien que en tota Weltbild la voluntat és una condició hipotètica, més aleatòria que no pas necessària. L’eterna complementarietat entre raó i passió, entre construcció i intuïció.

En el procés literari hom pot pensar que el control resideix en una mà mental que tot ho calcula.

I cal adonar-se de la ubèrrima llibertat de les paraules.

De vegades la ment -mitjançant aquestes- genera un ball i emergeix una música interior que ens mena cap a un univers la bellesa del qual sostrau la voluntat de l’auriga.

Vacil·lant, el creador esdevé penell, els cavalls s’enlairen.

Fragment de  “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, VI

maig 1, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, VI     

Entre les restes del naufragi,
la carta d’una baralla intacta:
el cavall d’espases anava a bord.

Crineres i flors com a espectres
d’una primavera freda i amarga.
suren en l’oceà del silenci.

La nit garbella constel.lacions
i els crits desesperats dels navegants
són reixes d’acer en el desert.

Udolen els llops en el sofà,
els corbs traspassen tots els clavells,
l’olfacte dels morts tot ho escampa.

Una dona trenca les aigües de l’odi,
es debat  entre la vida i l’abisme,
galopa  sobre els poemes en quarentena.

Facebook és un camp de mines pervers,
un cordó que no és umbilical,
una patera de gent que vol gent.

La casta segueix a l’ànima del seu negoci,
ignorant  els desnonats i cercant paradisos;
els pobres regiren contenidors a poca nit.

La dona parteix l’ànima d’una altra
amb trets disfressats de paraules,
però això  no és violència de gènere,

A  quina distància es deu trobar l’iceberg?

PDF   ·   Versió imprimible

Els palaus de la teua mirada

abr. 29, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Els palaus de la teua mirada     

Digues la veu invisible que no dius.

Així desfarem les boires i pors que engrillonen.

Abandonar-me als teus ulls, veure’m envoltat per la llum interior si panteixes en llegir allò que no he escrit i que em furtes dels llavis.

La bellesa existeix no per allò que dic.

La bellesa existeix perquè habite els palaus de la teua mirada.

Tremola la llum de l’amor i aquesta és l’única herència i miracle possible:

compartim-la amb els altres.

De  “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, V

abr. 28, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, V     

I ve la mort i ve la vida

I el piafar de les constel·lacions

És la dèbil traducció d’anhels més purs

Cavalls que s’han reclòs al nostre palmell

Mentre gira el món al teu voltant

I les blanques crineres s’ofereixen

En sacrifici.

 

Vosaltres exigiu un cel més ample

Però sabeu en el més íntim

que no us atrevireu mai a passejar-hi

amb les cavil·lacions de Hamlet.

Allí va el príncep boig, endormiscat

A dalt del carruatge del seu dubte.

Amb ell vaig jo, amb ell vas tu.

 

Cap estrella errant en un cel lacti,

Cap monstre marí a l’aguait d’un naufragi,

Cap enveja servida al vapor

Podria rivalitzar amb la teua pal·lidesa.

Mentre tots esperen prodigis

Tu sola cuses amb fil de saba.

Et creixen els arbres i hi instaures

El pervindre convuls de l’univers.

PDF   ·   Versió imprimible

La llum crepuscular en una platja on naixen i moren els somnis.

abr. 27, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a La llum crepuscular en una platja on naixen i moren els somnis.     

El paper immaculat enregistra signes, símbols, l’experiència íntima d’una persona, un tros de vida.

Però el vertader escriptor moltes vegades possibilita la pèrdua, s’engronsa en àmbits tan privats que considera més poètic oblidar-los.

En la ment del creador una pàtina d’ones esborra enunciats, frases: és la lluita d’eros i thanatos, la llum crepuscular en una platja on naixen i moren els somnis.

 

De “La llum dels mots: construcció literària i Realitat vital”.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, IV

abr. 23, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, IV     

IV

Oh bell cavall,

plou a ciutat on es cou la desgràcia

i la soledat dels homens rovella

l’esperança. “Escolte el piafar

de les constelacions als estables”

 

tal com diu Tranströmer, però no res

canviarà sense els mots i la dansa.

Per això cantarem i ballarem

per foragitar les grans injustícies.

 

Farem la cara roja als miserables

embaucadors  amb pedigrí polític.

Fan ganyotes i lladren descosits

però són cartons buits cremats de falla.

 

Diuen que no hi ha blat, tampoc avena.

Ens tasaran l’aire i la llibertat?

Vetaran els colors del pensament?

Perdrem la  veu a martellades d’aigua!

 

Ara volen acurtar-nos el viure,

ampliar la fam i el dol tan cruel.

Imposen punyals d’acer, la moneda

cilici i convenció  dels canalles.

 

Però cap abús ens desfarà els somnis:

Nens de cors purs somriuran la justícia,

i les milotxes  parlaran dels  vents.

La vida no és l’atzar d’ una tómbola

 

i la Terra exigeix mans de llum i roses

per trencar les cabotades d’arena,

l’aridesa dels jous que ens  esclavitzen:

Oh bell cavall que esclafes els ullals

de la tristesa!

PDF   ·   Versió imprimible

Figura a contrallum

abr. 21, 2012   //   publicat per l’editor   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Figura a contrallum     

–Retrat a Miquel Peris–
Per Josep Igual
De «Retrats de butxaca»
Onada edicions, 2006

Li vam girar visita amb el pintor i dissenyador Ramon Segarra. Castelló era un tràfec de sabates endiumenjades i una sentor de pólvora festiva agrejava el nas. Vam trucar a la porta del poeta i ens va obrir de bata sedosa i amb gest cordial. Passàrem a un salonet un xic ranci, de mobles amb tapissats florejats, amb peces amb daurats revellits i quadres amb olis i dibuixos en carbonet, que diversos artistes li havien dedicat. L´estança barroquejava i ens transportava a un passat inconcret. En qualsevol moment, Marcel Proust podia obrir una porta o altra i afegir-se a la reunió (mirant de no tombar cap gerro). Tampoc una marquesa del Guermantes local haguès desafinat gaire a dins aquella dolçor trista.

Miquel Peris Segarra (Castelló 1917- id 1987), el poeta que anava de poeta, ens va convidar a seure mentre ell acabava de desdejunar un got de cafè amb llet i unes galetes, que era servit a sobre d´una taula camilla folrada amb un mantell d´inconfusibles trenats de colors morellans. L´acompanyava, a l´altra banda de la rodonor íntima, un altre ancià, que tremolava ostensiblement en aixecar la tassa de porcellana i ens ignorava per complet. Tots dos quedaven retallats en la claror enterbolida per una cortineta d´un blanc trencat. L´amic pintor i jo vam entendre que havíem arribat en un mal moment. Però el nostre intent d´abreujar la visita va ser tallat en sec pel poeta de Cartes a Gerard, que va tirar mà d´uns llibres i unes carpetes, i ens va improvisar una lectura de versos recents i inèdits. Els deia amb dicció solemne, voleiant una mica la mà dreta. Nosaltres, en realitat, amb el contrallum sever, només vèiem una ombra de barbeta arremangada. L´ull tancat del poeta –un accident?- ens quedava fora d´angle, només endevinàvem el seu perfil de patrici romà emmarcat per uns cabells tots cendra neta. L´acompanyant es bellugava lentament, passant les fulles d´un diari provincial després d´haver enretirat amb penes i treballs la porcellana de totes dues figures.

Acabat el recital privat, el poeta va evocar episodis d´altres temps i ens va donar una divisa suposo que personal:

– Amics, allò que compta és viure en poesia.

Quan vam entrellucar una sortida digna, ens vam acomiadar del poeta castellonenc per antonomàsia, segurament més celebrat com a personatge que llegit, com sol passar pels nostres encontorns, tan reticents a acudir a la lletra impresa del veïnat amb inquietuts líriques o narratives o de pensament. En efecte, el mascaró de proa, el personatge que s´havia fabricat era potent. Passejava lentament per les voravies de la ciutat. Amb el pensament perdut potser en revelacions que venien d´entre els núvols de cotó de la meridionalitat predominant a la capital de La Plana, atent a missatges d´antics déus grecs, o els mots per enfilar en el filferro d´un sonet, en records de records, ombres de somnis, telegrames de Kavafis. Molts l´aturaven li retien homenatge de popularitat de cor senzill, altres li demanaven opinió sobre afers de l´actualitat o sobre autors nous i vells. Quan va traspassar, el seu soterrar va ser una autèntica manifestació popular i la ciutat tants cops apàtica va sentir que li prenien un tros fonamental de la seua ànima.

No sé qui llegeix avui els versos hedonistes de Miquel Peris. Jo, de tard en tard, me´n recordo del seu recital privat, de perfecta teatralitat estudiada, i, òbviament, de la seua divisa marmòria: viure en poesia, tot i que en aquests dies tan deshumanitzadament bèsties, es complicat mantenir la flama del gresol encesa.

Inoblidable el poeta que anava de poeta i que va mantenir la dignitat de la nostra llengua literària en temps molts difícils.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...121314151617181920»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors