Secció: Biblioteca

Petites postals per a Grupeco, 45

Des 7, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 45     

petites-postalsIncomprensió

T’aixeques. Bon dia.  Plou a la dutxa. T’escolte, de lluny, amb el coixí que ens separa els espais. Nosaltres es dissol mentre ens bevem la llet d’avena. Dringuen, entre l’adéu i les mans, les claus.

No hi ets.

S’evapora la teua olor. Clava el rellotge segons al meu cap. Una lenta separació s’obre amb ferides sense rastres de sang.

Endrece unes poques coses amb l’excusa del viure. Allargue el matí. Isc al carrer, camines amb mi, els pensaments fan diana. No entenc el perquè d’un sol que em somriu. Bregues amunt i avall mentre la feina et crida.

En el futur, quan en un matí plujós potser algú llija aquestes paraules eixutes, què li evocaran?

No trobe alguns verbs al diccionari: sentir, romandre, abraçar.

Esbosse un cataclisme en la ment que implosiona, dama de l’horitzó, en un punt.
Eterna, no existeix l’extensió en l’amor.

PDF   ·   Versió imprimible

Del bres al clot hi ha el pèndol

Des 4, 2016   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Del bres al clot hi ha el pèndol     

nectari-porcar1Víctor Obiols
Ara Llegim, 3 de desembre de 2016

Títol: Nectari
Autor: Josep Porcar
Edita: Edicions del Buc
València, 2016

Quan la poesia brolla, no hi ha res a dir, sinó passar-hi els ulls i escoltar-la per dins. Existeix, oh meravella! i ja és prou, i ja és tot. És com la música, quan camina i s’alça. S’admira, es gaudeix, es balla, es deixa que et transformi, i quan es fa el silenci, ressona, i te’n tornes cap a casa (la casa de tu mateix), fatigat i feliç, a somiar-ho tot per refer-ho en la selva onírica, que nodreix de vida la nostra vida psíquica. Això regala la poesia autèntica. És aquella facilitat del geni, que fa que “sembli” fàcil, però no ho és gens. És el cas de Josep Porcar. I potser sí que podem assajar de dir alguna cosa, d’examinar-ne els contorns i mirar d’escatir com funciona per dins. O potser no. D’enllaminir el lector de la crònica perquè s’acosti a aquest magnet verbal. No gaire més. “Copsar un nèctar / demana el voler més ferit”, diríem que pot dir Emily Dickinson en la citació primera del Nectari, el seu nou llibre. I efectivament, hi sobrevola en tot el recull una passió ferida, feta de necessitat, que impulsa el poeta al seu dir oblic, pindàric, esquili, grandiós. Són acurades i esplèndides les Edicions del Buc, que amb aquest en fa 7, i tot és bo (personalment, la sobrecoberta la trobo baldera), i que per molts anys, els de la Pobla de Farnals!

Les tres seccions de Nectari són clares. Amb la seva habilitat musicoescultòrica fascinant, Porcar inicia els compassos encaparrat amb el métron áriston dels grecs, intuint que mesura i desmesura es necessiten i s’exhaureixen mútuament, i entre el jo i el tu hi ha un joc de mesures on ens hi va la vida, com el “a tot o res” de Riba.

La prosòdia oracular de Porcar continua amb unes anteres aforístiques que són com enigmàtiques caixetes de música, plenes d’ecos, brodades o brunyides, rotundes per la forma i l’harmonia. Amb noció tàctil i sonora dels mots, els posa, els calibra i els embolcalla d’embruix, com un alquimista que domina l’estat tèrmic del llenguatge, que diria Maragall. Parentius? Tot Mallarmé hi és, però també March, i Estellés! Celan, Gamoneda, Nerval, i un doll d’imatge lorquià, exuberant, i finesa de línia moral, que aniria fins a Czeslaw Milosz. Trasbalsa els focs màgics de la llengua, els apama i els revifa a plaer. Són moltes coses: veu distinta, contracció sintàctica pròpia, puntuació, dicció límpida, tria lèxica, combinació de textures, imatgeria sempre eficaç, do metafòric… què més es pot demanar? Que no aturi el “poderós vaixell”. Per si algú no ho sabia, tenim aquí un poeta.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 44

Nov 30, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 44     
postals jana i princep2

Jana i el príncep quan anomenen estels

Simbiosi

Ja saps com d’elemental és el meu viure. Obrir els ulls, respirar, gesticular, parlar, feinejar, qualsevol pensament i acció caminen d’aquest món interior cap al teu.

Aquest far de llums al vent és un sentiment que visc i somie. Rere cada corba del text escric el seny que em fa teu.

Per tu i amb tu em sé viu.

Fes-me costat: viure’t en la música, és per a mi la felicitat.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 43

Nov 23, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 43     

petites-postalsDarrera línia en femení

Assegut a l’ombra que uns tarongers regalen a la séquia eixuta,  pense en la deu refrescant que raja i no s’atura.

Tens el temps, treball i ocupacions diverses que ens separen. Però això són aparences. Aquests mots són fils que apunten el teu nom, el suspenen com aqueixa olor de flor que en mi perdura.

No som éssers aïllats, tot i aquestes distàncies físicament estúpides.

El sol que no veus però t’assenyala els bioritmes m’ha fet un escoltet.
M’abrace a la molsa verda d’aquest esponerós taronger, mentre a distància olc la teua femenina vida.

Avui tot és femení: com totes les paraules d’aquesta dona que ballen per a mi en la vesprada.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 42

Nov 16, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 42     
postals jana i princep2

El príncep de les milotxes i Jana

Una pedra

                                              A Maite Ferrandis i Antonio Buchó

A les mans tinc una pedra. No és gran, ni bella, ni petita, ni irregular. És tan sols una pedra i en ella -m’incloc- cap tot l’univers.

Amb ella aprenc a viure els meteors, el pas del temps.  Per ella he descobert que no cal inquietar-se, com tampoc no res he d’esperar.

La pedra simplement és, desatén comentaris, murmuracions, encaixades de mans i també oblits.

Una pedra opaca o transparent, una pedra que concep l’humor del tot, amb la duresa justa, incapaç de qualsevol lloança o de fer emmalaltir algú. Una pedra simple, delicada, car en ella em reconec i m’accepte no dividit, no separat, no angoixat, més aviat complet.

La pedra, potser, riu i agraeix el silenci, la inconsciència en què existeix. Ser una pedra sola en un petit lloc i amb les paraules pentinar-te -lector-  aquest amor secret que sent pel món.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 41

Nov 9, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 41     

La veu callada

Frau a frau trenque la sequera dels mots. Faig rodar pedres i branques inerts –petites-postalscom si d’un riu es tractara- per beure’m la vida. Amarga l’experiència de no dir quan arriba l’hora del silenci al capvespre: les flors de taronger suavitzen el camí.

Ningú no ha sospitat mai d’aquesta veu. És en la solitud més ferotge que has de creure la boscúria dels Altres. Són aquests ulls que t’entrenen humitats invisibles.

L’esperança batega sempre el verd més profund; pots dubtar-ne, però salvatge, t’espera.

Digueu-me en el silenci, la vostra vida.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 40

Nov 2, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 40     

Intimitat
                                              A María Luisa López de Lerma.

Les paraules s’engronsen en la quietud seua que admire.petites-postals

Dia rere dia, impassible, veig com una dona solitària entra en aquesta cambra d’andròmines on m’hi trobe.

Sempre saluda, elegant, concisa, amable. Agafa una cadira malmesa i seu. És l’hora d’estirar el temps: rutines corporals que amb una subtil gràcia fa callada. La mire i la veig; així, amb delicadesa, és meua.

Grate un cop i un altre els píxels de la pantalla amb els dits que escric  i del sòl ocult emergeixen paraules líquides: li les done, li ho vaig prometre; i ella beu confiada, assevera amb el cap que fa cercles, a la intempèrie s’obre en abraçades. Amunt i avall, a l’esquerra i a la dreta; una vegada més, altra: bec la seua pau.

Potser ella no ho sap, però cada dia dansa per a mi; infon iridiscències en aquest espai desolador.

En el centre del seu món, ella balla amb la llum: jo sóc l’aire.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 39

Oct 26, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 39     

Canvis

En cada vol, l’ocell inventa l’aire.
Josep J. Conill

postals jana i princep2

Jana i el príncep

Em preguntava pels canvis. Era sempre jo el mateix que havia sigut i seré?

Si això creia, negaria aqueixa flàmula amb què em reconeixia.

Sóc vent, el profeta de les flors, aquell qui s’atura als ulls -habitacles del desig- però també t’empeny. Parle i calle, persevere en tu, dintre teu, en la corol·la externa de l’ofrena que em fas. Besar, abraçar-te en aquest vals de l’abandó. Sempre he estat i hi seré.

Estic quiet, en la llengua que et somia la tendresa dels mots, garlandes en mi, del vent. Fluïsc,  vols agafar-me, però m’esmuny de l‘intent d’objectivar-me.

Ésser cristall, deixar entrar i marxar cabòries, silencis, el tacte on encarnàrem ombres i llums, el triomf que s’engegà en viure: presència eterna que sobreviu el  foc de totes les galàxies.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 38

Oct 19, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 38     

Orografia

 

postals jana i princep2

Jana i el príncep

Són sis mesos sense beure’m la pluja que enyorava d’aquests carrers per on caminaves.

I de sobte, estàtues, arbres, façanes i tot tipus de senyals són plens de blancs caramells.

Fa massa temps que arribà el fred, que s’instal·là. Encara tinc dubtes si
els meus  passejos  foren reals o una mena d’experiències de somieig. No entenc avui, encara, aquesta obsessió pels caramells tot i que no mai he habitat indrets on llur presència fóra insubornable.

En canvi, sí que t’he somiat fent equilibris en la distància, com també que intuïa una comunió de present i vida.

Conviure ha estat una mena de desgel, fos el cor entre pedres i arrels, inconsciència i absoluta fe en els cims i  cavorques,  llocs que acolliren les llavors de nosaltres, aqueixa humana orografia.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 37

Oct 13, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 37     
postals jana i princep2

Jana i el príncep

Tot allò que se m’escapa

A Isabel Molés.

Estimada Isabel, t’escric  aquesta postal enmig de l’hort on cavil·le totes aquestes lletres. A poc a poc assumisc com l’oblit em visita i accepte que per més voluntat posada i empeny no canviaré el món.

Amb el transcórrer dels dies he comprès que no existeix cap voluntarisme, ni enaltiment fatu de cap individu que puga sostenir aquesta tasca.

Camine entre els fraus amb el cap cot i una màrfega de pensaments  s’entortolliguen i fan sotsobrar la meua ànima. Em cau el sol de biaix i no puc amb la pena i tristesa que arreplegue cada jorn i que, desballestat, xafe.

Però aleshores Isabel, recorde el teu missatge:- Bon dia Príncep, ja és primavera!

I des dels teus quatre anys comprenc que sóc un miserable per tota la bellesa que se m’escapa:

El vent que et canta al bosc,

el despertar del gerani jaspiat,

la formiga que amb l’ànima transporta l’aliment futur,

els noms blancs afegits als teus somnis,

les músiques que et fan vibrar,

els teu llostrejar en l’amor,

el voleiar silenciós de les fades,

les mans dels pares que sempre t’acompanyen,

tantes i tantes altres coses…

Bellíssima Isabel, ara no comprendràs aquests enginys de paraules que t’adrece. Ho sé. Però els he plantat al cor dels teus pares  on creixerà una delicada flor per acompanyar-te; viurà molt més enllà de les estacions i serà sempre amb tu.

És per la innocència que la teua dolça veu en mi desperta i com una almoina, m’ha obsequiat tot açò que és massa i se m’escapa.

T’intente un tobogan de paraules; te’l dibuixe per mormolar-te, tímid, com t’estime.

No mai oblidaré aquell teu  “Bon dia Príncep, ja és primavera”.

Empetitit per la teua llum, sempre seré teu. I tu, en aquest cor, la primavera.

La web d’informació de Grupeco

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1234567...21»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner