Secció: Biblioteca

«Els fils de la memòria», al rescat de llegendes de la Plana Baixa

Nov 12, 2015   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a «Els fils de la memòria», al rescat de llegendes de la Plana Baixa     
Els fils de la memòria

Coberta del llibre

Per R. D.
Publicat a: Periódico Mediterráneo

Autor: Navarro, Nel·lo; Font, Josep Vicent
Nombre de pàgines: 112
Enquadernació: Rústica amb solapes
Onada, Benicarló, juliol de 2015

Els autors de «Els fils de la memòria», Josep V. Font i Nel·lo Navarro, se senten afortunats d’haver arribat a temps de rescatar les onze llegendes populars publicades en aquest volum de la col·lecció Narratives d’Onada Edicions. Tal i com ells destaquen, per qüestions d’edat, “nosaltres encara tinguérem la sort, de menuts, de sentir de boca dels nostres majors històries, contes i llegendes ambientades en la nostra comarca, així com descripcions d’éssers i animals fantàstics i personatges mitològics que, d’una manera natural, acabaren formant part del nostre bagatge cultural i que mai no hem oblidat”. Però no tot els ha vingut donat, també hi ha hagut un exercici constant de recerca. “Sempre ens ha agradat parlar amb la gent gran, anàvem a buscar els familiars, els veïns, i els demanàvem que ens contaren històries, contes, passets, que ens cantaren velles cançons. Així arreplegàvem un material que consideràvem i considerem valiosíssim”, expliquen.

Aquestes històries omplin les pàgines de «Els fils de la memòria». Gegants cruels, pastors humils però alhora intel·ligents, monstres de dos caps, bruixes fetilleres, cavallers i donzelles, amors dissortats entre promesos de cultures diferents, la lluita eterna entre el bé i el mal, conformen el contingut de les històries narrades, recollides totes elles de viva veu entre les persones més majors de la Vall d’Uixó i d’altres pobles de la comarca.

Josep V. Font i Nel·lo Navarro

Josep V. Font i Nel·lo Navarro

Arqueologia de la paraula
Algunes de les llegendes recopilades arribaren completes als autors, amb una estructura ben definida i un desenvolupament perfectament travat; d’altres, però, eren esbossos o fragments dispersos que, pels arguments, pels noms dels personatges o per la successió dels fets era clar que formaven part d’una mateixa història. “Ens aquests casos, la nostra intervenció va consistir a lligar caps per conjuntar tots aquells passatges i, mantenint-nos fidels a l’estil de les altres llegendes, enllaçar un principi i un final”, destaquen els autors.

Una de les característiques comunes a moltes de les llegendes presentades en aquest llibre és l’exacta ubicació geogràfica d’alguns dels paratges on ocorren els fets narrats. És el cas de la penya de la Nòvia, penya-segat situat vora el riu Belcaire, al terme de Fondeguilla, on tràgicament acaben els dissortats amors entre una cristiana i un musulmà; o l’escoladora dels Moros, a la Vall d’Uixó, escenari d’una sagnant batalla entre els moros d’Uixó i les tropes cristianes durant els anys de conquesta de l’antic Regne de València.

Altres històries justifiquen la formació d’un accident del relleu; així, les illes Columbretes són pedres llançades a la mar Mediterrània per un gegant des de la serra d’Espadà, el riu Belcaire, que discorre per Fondeguilla, la Vall d’Uixó i Moncofa, és conseqüència de la caiguda a terra del mateix gegant, abatut pel tir d’una fona, i la font de la Servera seria, en una metamorfosi meravellosa, una ovella que se sacrifica per amor al seu pastor.

La forma literària
Els autors podrien haver fet un recull d’històries i presentar-les simplement l’una a continuació de l’altra. “És el procediment més habitual”, expliquen, “però nosaltres, mantenint separades unes històries d’altres, hem preferit de donar a l’obra un sentit més unitari, com una novel·la.” Per tant, una història emmarca totes les altres històries. I, més encara, això dóna opció a introduir noves veus en la narració. “En un recull, no hi ha més veu que la dels autors, que ho saben tot i ho conten tot; en canvi, ací els protagonistes també poden ser narradors.”

Amb tot, han evitat la temptació d’estirar les històries més enllà del que seria convenient en unes narracions d’aquestes característiques. “Algunes històries donen molt de joc per a introduir-se en la psicologia dels personatges i posar en contrast les diferents creences o motivacions, però això, que s’hauria agraït en una obra de teatre, hauria sigut impropi en aquest llibre.” Pel mateix motiu, hi ha un exercici constant de contenció per part dels autors, que no s’esplaien mai en la descripció física dels protagonistes o en el retrat paisatgístic. “Les descripcions”, segons els autors, “han de ser les purament necessàries per a emmarcar l’acció i facilitar que el lector s’hi endinse”.

Vora el riu d’Uixó
Les llegendes publicades a «Els fils de la memòria», són les mateixes que formen el llibre Vora el riu d’Uixó, publicat l’any 1995 per l’Ajuntament valler. Aquesta edició, distribuïda únicament per la Vall d’Uixó, es va exhaurir en poc de temps i els centres educatius, que les feien servir com a material didàctic, en reclamaven una segona edició. Ha sigut Onada Edicions qui ha comprès que l’interès d’aquestes històries superava l’àmbit local o comarcal i s’ha decidit a fer-ne una edició per a tots els valencians.

PDF   ·   Versió imprimible

Artola i Peris a ritme de blues

Oct 15, 2015   //   publicat per Editor El Pont   //   Diversos, Recensions  //  1 comentari     

Per Manel Alonso
Article publicat a Diari Gran del Soberanisme

Títol: «A ritme de blues»
Autor: Artur Álvarez
Música / Poesia
Edita: Audiovisuals de Sarrià
Barcelona, 2015

Blues és un mot anglés que literalment significat blau, però que pren també el significat de tristesa. Com tothom sap, el blues és un gènere musical creat als EUA entre la comunitat afroamericana i que al llarg del segle xx ha evolucionat i ha influït d’una manera notable en altres gèneres musicals posteriors.
El blues ha estat un gènere que tradicionalment al País Valencià s’ha conreat poc, per no dir gens, vull dir entre els músics valencians que canten en valencià. Pot haver
aparegut, en algun moment determinat, en el seu repertori com una nota de color, com ara en Carles Pastor, Doctor Dropo, Bajoqueta Rock; o com una pinzellada dins d’alguna cançó. No sé si és perquè aquest és un país atrapat pel tòpic de l’alegria, mentre que el blues, com ja he dit, és aparentment sinònim de tristesa.
Bona part dels músics valencians, les darreres dècades, s’han vist seduïts pel ska, el reggae, el hard-core, la música balcànica, els ritmes llatins, la música electrònica, el hip-hop, que barregen al seu gust tot conformant el so personal de cada banda.
De colp i volta veure que algú al País Valencià publica un treball discogràfic amb dotze blues, doncs, com a mínim sorprén, i si a més el so del blues servix per a embolcallar els versos de dos clàssics de la poesia escrita durant el segle xx a Castelló de la Plana, com ara Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra, la sorpresa ja és majúscula. El disc és A ritme de blues i el seu autor Artur Àlvarez, qui a la tristesa aparent del blues li ha sabut afegir gotes del blau de la nostra Mediterrània.
En A ritme de blues Artur Àlvarez s’ha envoltat d’una bona colla de músics experimentats, però també de cantants amb els quals ens oferix diversos duets.
Àlvarez ha volgut anar més enllà i ha creat amb aquestes cançons un espectacle amb el qual pretén recórrer el país alhora que fa créixer el treball, afegint-li nous temes de diversos poetes valencians contemporanis, la qual cosa, si les circumstàncies li són propícies, podria donar pas a un segon disc.
Artur Àlvarez i els seus amics, entre els quals trobem el seu fill Carlos, que s’ha encarregat dels arranjaments, el baixos Diego Barberà i David Mascaró, el guitarra Àngel Belinchón, amb qui fa un duet amb els temes que obrin i tanquen el disc, Mai sabré i Flor vermella, el bateria Sergi Bisbal, l’harmònica Ferran Bosch amb qui fa un duet en el tema A l’altra pinyol, el saxo Juanjo Carratalà, Paco Ibáñez a la guitarra acústica, Carlos Colom a les escombretes, Sara García a la flauta travessera, FJ Silvestre a la guitarra elèctrica i acústica i amb qui també participa en un duet en el tema La clau, Joan Villalonga, del grup TanStuPits, al piano i al hammond i qui amb la seua veu personal fa un duet amb Artur en el tema Presoners, músics als quals s’afegixen les veus de Muntsa en el tema Xiula el vent i Ferran Bellido En la nit quieta, tots junts, s’ha de reconéixer que han fet un treball magnífic. Han sabut seleccionar i acoblar a la música els dotze poemes de Peris i Segarra i d’Artola, l’obra dels quals aparentment està tan allunyada de l’univers blues nord-americana. Els arranjaments musicals, la interpretació instrumental, la producció han estat molt correctes. No ens trobem davant d’uns joves músics diletants, cadascun d’ells té una llarga trajectòria i passió pel gènere que interpreta.
A ritme de blues és un treball que no deixa indiferent ningú, a contracorrent, amb una gran capacitat de seducció des de la qualitat. Un disc capaç de crear-li a aquell que el sent una atmosfera que l’embolcalla i el fa moure atrapat pel seu ritme.
M’ha interessat descobrir com Artur Àlvarez i els seus amics han sabut dotar cada tema d’una gran personalitat, sense perdre de vista en cap moment el conjunt, un conjunt ric en textures i en tasts sonors.
Artur Àlvarez, músic i poeta incombustible, veterà treballador, ha fet una aposta arriscada i jo crec que guanyadora (encara que perda fins i tot la samarreta), perquè en realitat qui ha acabat guanyant som nosaltres que podem gaudir d’un treball musical amb una gran força lírica.

PDF   ·   Versió imprimible

Diàleg amb el pare

Set 20, 2015   //   publicat per Josep San Abdón   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Diàleg amb el pare     

rere-la-paraula-ainaConverses i lectures, 19 de setembre de 2015

Títol: Rere la paraula
Autor: Aina Garcia Carbó
Edita: Onada Edicions
Benicarló, 2015

L’any 2006, quan tenia 12 anys, Aina Garcia Carbó, l’autora d’aquest llibre, va sofrir un fet que va trasbalsar la seua vida, la mort del seu pare, el poeta Manel Garcia Grau. Ara, després de 9 anys d’aquell dolorós esdeveniment, publica aquest llibre que és un diàleg constant amb el pare.

El poemari es divideix en tres parts. La primera porta per títol Alba, representa la part en què el subjecte poètic va cercant la llum enmig de les tenebres a que ha estat sotmesa la seua vida després de la desaparició del pare. El primer poema es titula ben significativament A les fosques, i comença amb un vers que és una declaració de principis: “Escriure per necessitat” i continua més avant “Escriure per a mi. Sols per a mi./ Per a mi i per a tu,/ que ara estàs amb mi.” I expressa el desig de continuar la tasca del pare de compromís amb la seua societat: “L’herència d’un poble/ que mai no claudicarà davant els carronyers”.

Sovint els poetes tenen dificultats per a expressar en paraules els seus sentiments, es ben significatiu el gran San Juan de la Cruz quan per a expressar el sentiment amorós escriu allò de “un no sé qué que”. Aina Garcia Carbó comença el poema Calfred, amb aquest vers: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, però a continuació escriu tot un seguit de comparacions on ens transmet el dolor per la pèrdua del pare, que el fan absolutament corprenedor. El mateix passa en el poema Allau de nit. Aquests dos poemes mostren una extraordinària maduresa poètica.

En L’esperança dels matins clars arreplega el missatge del seu pare que havia fet de la seua poesia un cant per la dignitat del ser humà i escriu: “Que cal malpensar d’allò impossible”. Acaba aquesta part amb un crit de rebel·lió i de desig de sobreposar-se a la situació, en el poema Peca podem llegir: “Desafia l’abisme./ Abraça tot el dolor que pugues,/i més,/i fes-lo plaer,/i gaudeix.”

La segona part porta per títol Migdia, és la més breu, consta únicament de tres poemes, i ja comença a albirar-se la llum després dels moments foscos. La poeta comença a seguir el seu propi camí: “Has de ser tu/ qui t’obligues a canviar de pensaments,/ com sempre./Tu i tu mateixa,/ i el bucle torna a fer-se.”

La tercera part, Crepuscle, com les anteriors, ve encapçalada per una cita del seu pare. En aquesta diu: “Sols aquell que reclama allò que ha estimat/ sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat/ sols han estat un petit regal/d’aquells déus de què parlaven/ els vells mestres i els poetes de la vella escola.” Aina Garcia Carbó fa seu el consell poètic del pare. I els seus versos és tornen més optimistes, més lluminosos. Escriu algun poema més intimista, recordant llocs de la casa i es refugia en els moments feliços. Trobem un preciós poema com Vellut dolç, un emotiu cant d’amor als llibres. En un altre poema, Omnipresència, es fa referència a allò que és una constant en la poesia de Manel Garcia Grau, la importància de la paraula en la vida del ser humà. Acaba el llibre amb el poema Honoris Causa, que és un cant a la vida i una invitació a l’optimisme davant la celebració de l’aniversari de la germana que va creixent: “talla el pastís,/ amb els trossos corresponents/ – un per a cadascú de nosaltres -,/ i ens convida a acompanyar-la,/ a gaudir d’aquests anys amb ella,/ a celebrar la vida.”

Rere la paraula és un llibre, que malgrat que conté alguns poemes d’una profunda tristesa, és també una invitació a tornar a renàixer després dels cops grossos que dóna la vida. Aina Garcia Carbó ho fa arreplegant el testimoni del seu pare, seguint a través dels seus versos les seues ensenyances humanes i poètiques, – dos fets inseparables en la seua obra -. És un llibre que conté alguns poemes d’una gran qualitat, que transmeten unes emocions profundes i auguren una brillant carrera poètica.

PDF   ·   Versió imprimible

Un pont de paraules

Set 13, 2015   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de paraules     
Coberta del llibre.

Coberta del llibre.

Extracte de l’article “Dossier: literatura crossover” publicat a L’Illa. Revista de Lletres, Primavera 2015 pag. 16/17
Títol: Pedres marcades
Autor: Joan Andrés Sorribes
Edita: Bromera, 2015

Joan Andrés Sorribes (…) s’estrena ara en la col·lecció Trànsit de l’editorial Bromera amb una obra que, amb el caràcter propi del llibres “crossover” combina elements diversos, com ara un fil narratiu situat al segle XIV i u altre situat a les acaballes del segle XX, una tensa relació sentimental i una intriga ben bé policíaca. Així els personatges protagonistes de “PEDRES MARCADES” són el jove restaurador Pau Abril, l’enigmàtica Sophie Delpoux, historiadora de l’art, i el tio Valeria, que els ajudarà en la seua recerca al voltant de l’ermita de Santa Llúcia.

Fent un salt en el temps, un altre personatge clau serà el mestre d’obres Domènec Prunyonosa, autèntica clau de volta del misteri sobre el qual s’articula la novel·la. Un misteri que ens portarà a interessar-nos per l’herència del càtars, aquella confessió cristiana que va somoure la societat europea de la baixa edat mitjana i que fou intensament perseguida a les terres d’Occitània, al sud de França, en particular al segle XIII. Precisament la novel·la tracta sobre la sort d’un dels darrers vestigis del catarisme, un hipotètic sant llegat que podria haver-se amagat durant les obres de l’ermita morellana. Això ens permet acostar-nos a alguns aspectes poc coneguts de la nostra història, alhora que reflexionem sobre la llibertat religiosa, la relació entre el present i el passat, la franquesa de les relacions humanes per damunt de certs interessos materials o la importància de preservar el patrimoni artístic i cultural.

Però per damunt de tot destaca el protagonisme de l’espai de la història: Morella, una de les poblacions valencianes més belles i emblemàtiques, autèntica cruïlla territorial, cultural i històrica. PEDRES MARCADES és un cant a la capital dels Ports, que apareix perfectament descrita, com si l’autor convidara l’ajuntament a crear una ruta literària basada en el llibre, com si obrirà les portes a visitar els seus carrers de la mà del professor d’història o del professor de llengua que recomana la novel·la als seus estudiants. I no només això: llegir les paraules del tio Valerià és com escoltar la veu, l’accent, la melodia, l’essència mateixa del llenguatge dels Ports, amb tots els seus girs i particularitats. Una novel·la, en definitiva, plena de matisos, que transita, mai millor dit, a cavall de gèneres diversos i que s’obri, així, a un ampli ventall de lectors.”

PDF   ·   Versió imprimible

Les claus del canvi. Les notes del moderador

Ago 1, 2015   //   publicat per Vicent Sanz   //   Recensions  //  2 comentaris     

Aspecte general de la taula redona, que va tenir lloc a la seu de la UNED de Vila-real

 

El 30 de maig de 2015 va tenir lloc la II Jornada Escriptors a la Vila, organitzada per El Pont Cooperativa de Lletres, que va centrar-se en la taula redona “Les claus del canvi. Fonaments i actuacions per a una literatura amb oportunitats”. En aquesta entrada reproduïm les notes que el moderador de la taula va anar prenent mentrestant es desenvolupava, endreçades en un text poc o molt llegible.

Presenta la sessió la poeta Susanna Lliberós plantejant la qüestió central del debat: Quins canvis han de tenir lloc perquè la literatura escrita en català al País Valencià siga una literatura amb oportunitats?

Modera el desenvolupament del debat Vicent Sanz. Josep Igual és el primer a intervenir. Com a escriptor nat a Benicarló i establit a les Terres de l’Ebre, Josep Igual fixa la seua trajectòria des de l’associació cultural Alambor de Benicarló fins a l’activitat literària que actualment desenvolupa a les Terres de l’Ebre per afirmar que, en parlar de literatura escrita en català, el Sénia no suposa cap frontera perquè la situació d’aquesta literatura és molt similar a una banda i altra, en el sentit que es tracta de literatures perifèriques tal com demostra el fet que els autors clàssics ebrencs tinguen dificultats per ser admesos al cànon literari en català, ja que la crítica els ha exclòs fins a dia d’avui.

Pren la paraula Mari Carmen Sáez, pertanyent al grup poètic L’Argila de l’Aire d’Almussafes, un col·lectiu que acaba de complir 20 anys d’activisme en una situació política valenciana dominada pel PP. Esmenta Berna Blanc i M. Carmen Arnau com a components del col·lectiu, entre altres. Una de les claus del canvi que apunta és el fet d’entendre l’escriptura com a potencialitat, atenent a les possibilitats que la creació literària té per si mateixa. També apunta l’aportació darrerament feta per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) de l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), concretada en el Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura. En aquest sentit, Sáez crida l’atenció sobre els índex de lectura tan baixos de la societat valenciana. Cal un posicionament dels autors davant aquest panorama, tot tenint en compte algunes consideracions darrerament exposades per Joan Francesc Mira a El Temps, en el sentit que tractant-se d’un país sense públic lector, per contraposició, es publica massa i sovint sense respecte per la llengua. Mari Carmen Sáez reivindica la creativitat literària davant aquesta situació.

A continuació intervé Enric Sanç, escriptor pertanyent a l’associació Lletra Edeta, del Camp del Túria. Inicia la seua intervenció citant Joan-Francesc Mira, citació que li serveix per encapçalar l’escrit que ha publicat al seu blog en relació a la seua intervenció: «Si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.» Intervé com a representant del col·lectiu Lletra Edeta, d’escriptors del Camp del Túria, que s’ha dedicat a la divulgació de la literatura a nivell comarcal, amb homenatges a Estellés i Antoni Ferrer. Posa èmfasi en la relació entre poesia i identitat valencianes. Destaca el deslliurament intel·lectual valencià respecte de certa subordinació dins la literatura catalana, ja apuntat per Jaume Pérez Montaner. Davant aquest increment creatiu en quantitat i qualitat, falta guanyar visibilitat mitjançant la col·laboració entre escriptors i entre editorials. L’accés als mitjans de comunicació és el segon factor d’aquest guany possible. En aquest sentit, el panorama polític que s’obri al País Valencià és esperançador, ja que pot permetre la socialització del moviment cultural valencianista. L’extensió del model d’Escola Valenciana a tot el sistema educatiu és un altre factor a tenir en compte. En relació a les editorials valencianes, recomana que col·laboren entre elles millor que no competisquen i reivindica el paper de l’editor que intervé en el procés creatiu, sobretot en relació al model de llengua. Finalment, fa referència als baixos índex de venda de llibres en valencià com a aspecte a millorar.

Intervé Josep Antoni Fluixà en substitució de Josep Lozano, que per motius personals no ha pogut atendre la convocatòria. Es presenta com a representant dels escriptors de la Ribera, un col·lectiu que ha funcionat a partir de trobades, sense associar-se, al voltant de la data de sant Blai, en convocatòries obertes a la participació d’altres comarques i orientades al coneixement del territori. Afirma que a la Ribera hi ha un gran nombre d’escriptors i també d’editorials: Reclam, Sembra, 96, Andana, Bromera, Tàndem, Algar. En connexió amb aquesta activitat editorial, esmenta la convocatòria dels premis literaris promoguts per Bromera, que dóna lloc a un activisme cultural. Per a ell, el panorama de les lletres valencianes és viu i esperançador.

En el segon torn d’intervencions, Josep Igual posa en dubte les consideracions esperançadores dels seus interlocutors a la taula a la vista de com s’ha arribat a la situació actual del panorama literari. Denuncia la qualitat de la tasca editorial i la inexistència d’una crítica sòlida als mitjans de comunicació. Personalment, afirma que ha acabat trobant un editor de veritat i que, pel que fa als mitjans de comunicació, la inexistència d’una crítica sòlida cal emmarcar-la en el desprestigi general de la paraula com a eina de coneixement, que als mitjans de comunicació ha estat substituïda per un discurs audiovisual banal. Parlant específicament del Principat, opina que les biblioteques no porten a terme una activitat específica orientada a l’actualitat literària en català i que els mitjans de comunicació hi són en general hostils. En termes encara més generals, els sistema neoliberal demana al seu entendre un determinat tipus de producte literari que potser caldria considerar pseudoliterari. Tenint en compte aquest panorama, la professionalització de l’escriptor en català es troba amb dificultats molt importants. Hi posa com a exemple Bel Olid, que recentment ha accedit a la presidència de la l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Seguint el fil de les tasques editorials, Mari Carmen Sáez fa referència a la revista de l’Argila de l’Aire que va acabar convertint-se en una petita editorial. Opina que aquest perfil d’editorial té un paper a jugar en el panorama de l’edició en català i que és preferible a l’autoedició, que personalment rebutja. Crida l’atenció que la professionalització, en general, també és impossible en castellà i que la literatura infantil és una forma de professionalització possible, que va lligada a una determinada manera de viure i d’entendre la dedicació creativa. Tornant a la qüestió editorial, denuncia que, al seu parer, hi ha editorials que no juguen net amb els autors, específicament en relació als drets d’autor d’obres premiades en concursos literaris.

Enric Sanç és del parer que no pot generalitzar-se quan es parla d’editorials, de la mateixa manera que tampoc no pot fer-se això mateix quan es parla d’escriptors. Al seu entendre, la creativitat literària és un assumpte que no està relacionat amb la qüestió econòmica. En canvi, l’economia editorial ha de ser realista si no es vol veure abocada al fracàs. El que sí que té molt clar i afirma amb contundència és que la llibreria tal com ha funcionat fins ara està morta. El negoci del llibre i de la literatura ha d’explorar nous models perquè el tradicional està esgotat.

Per a Josep Antoni Fluixà és prioritari incidir en les claus del debat. Contràriament a les opinions expressades a la taula en termes d’optimisme o pessimisme, prefereix mirar-s’ho amb perspectiva històrica. Si es mira d’aquesta manera, es veu que al País Valencià hi ha qualitat creativa i això suposa un fonament bàsic. I amb tot no hi ha dedicació a segons quins gèneres, com ara la ciència-ficció. També apunta que alguns editors joves no posen prou atenció a la correcció dels textos. Pel que fa a l’editorial amb la qual està vinculat, Bromera, afirma que la col·lecció «El Micalet galàctic» va suposar una innovació en relació a la tradició rondallística que venia d’Enric Valor. Al seu entendre, la clau per a una literatura possible és aconseguir un públic lector a partir de la visibilització dels escriptors, perquè no existeix una crítica objectiva. Posa d’exemple Manuel Baixuali, un autor que només ha obtingut el reconeixement del públic quan ha guanyat diversos premis de la crítica amb L’home manuscrit, ja que abans era molt poc llegit. En aquest sentit i per acabar, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que atorga la secció valenciana de l’AELC li resulten al seu torn molt criticables.

Obert el torn d’intervencions del públic, pren la paraula Tomàs Camacho, representant de la Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar i el certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres. Aporta al debat que el suport digital i la impressió sota demanda són vies per explorar.

Pren la paraula Antoni Gómez i assenyala que al seu entendre existeixen tres murs que dificulten el desenvolupament de la literatura en valencià. En primer lloc, la cultural audiovisual i electrònica. En segon lloc, la diglòssia i la minva de l’ús social del valencià. I en tercer lloc, la inexistència de públic lector. La literatura catalana al País Valencià és, doncs, una literatura més d’autors que de lectors, si bé assenyala que s’estan produint iniciatives editorials i associatives que suposen una efervescència que ha de comptar amb el suport institucional per acabar de difondre’s socialment. Explica el seu cas de ressenyador literari a Levante, Postdata i Caràcters, sense cobrar. Aquest fet posa en evidència la inexistència d’una crítica literària professional.

Intervé Jesús M. Tibau, que parla del seu programa televisiu «Tens un racó dalt del món», de Tortosa, com a plataforma de difusió, que posa a disposició dels assistents. Al seu parer, la resistència dels creadors i la vehiculació de la literatura per via de l’educació, són claus per a la consolidació de la cultura literària.

Pren el micròfon Fede Cortés per afirmar que efectivament els premis literaris serveixen per visualitzar els escriptors i que cal perseguir l’administració perquè aporti finançament als premis literaris i promocione la lectura.

Intervé des de la taula Josep Antoni Fluixà per fer referència a les consideracions d’Antoni Gómez en relació a l’exercici de la crítica. Matisa les seues apreciacions anteriors en relació a la crítica literària. A continuació parla del foment de la lectura en l’àmbit familiar com a estratègia a tenir en compte, i fa referència a l’opuscle Guia pràctica per a fer fills lectors, que va publicar-se amb una tirada de 60.000 exemplars. També esmenta la proposta de Pla Valencià del Llibre i la Lectura 2015-2020 formulada per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), que al seu entendre és de lectura obligada per part dels escriptors.

Seguint aquest fil, intervé Jesús Girón, de Lletra Edeta, per dir que no hi ha professionals del foment de la lectura.

Tanca el torn d’intervencions Berna Blanch per proposar que s’exploren nous camins de promoció del llibre, específicament en associacions que no estan relacionades directament amb la literatura. Fugis de la convencionalitat és una de les claus a tenir en compte.

PDF   ·   Versió imprimible

Artola i Peris “A ritme de blues”, la nova proposta musical d’Artur Àlvarez

Abr 5, 2015   //   publicat per Editor El Pont   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Artola i Peris “A ritme de blues”, la nova proposta musical d’Artur Àlvarez     

article-web

Que el blues és el gènere que més ha influït en la història de la música dels darrers 100 anys, és una afirmació àmpliament constatada. El ragtime, jazz, bluegrass, rhythm and blues, rock and roll, funk, heavy metall, hip-hop, música country, cançons pop, … són manifestacions musicals que no poden amagar la influència directa de les tècniques expressives bluseres.
Des de molt jove he tingut una especial debilitat per aquest gènere interpretatiu. Les primeres progressions harmòniques que vaig començar a utilitzar en els meus inicis amb la guitarra van ser patrons clàssics de blues. I amb tota certesa puc afirmar que un dels motius musicals que més m’estremeix és escoltar plorar a la guitarra elèctrica o acústica interpretant un blues lent.
Sense considerar-me un expert en la matèria, si puc afirmar que no he deixat mai d’escoltar bon blues, country blues, jazz blues, … I encara que, per diverses circumstàncies, he desenvolupat més altres gèneres musicals com ara la cançó popular valenciana o, en aquesta darrera dècada, els esquemes propis de la cançó d’autor, segueix corrent per les meves venes el “bend”, “vibrato” i “slide” que desprén la brisa malenconiosa pròpia dels “blue devils”.

Doncs bé, si a tot això afegim el meu entusiasme per la poesia. També, l’especial interès per la lírica de dos importants referents de la nostra terra com són Bernat Artola i Miquel Peris. Així doncs, és la millor manera de fonamentar el nou projecte musical que portem entre mans: Bernat Artola i Miquel Peris “A RITME DE BLUES”.

És una forma d’obtindre un plus de valor afegit i més encara si ho comparteixes amb amigues i amics músics que de forma desinteressada han confirmat la seva col·laboració tan incondicional i entusiasta.
Ja siga en duets, acompanyaments, sols de guitarra, profundes notes de baix, expressius ritmes de bateria, dolços tocs de flauta travessera, potents saxos, ploraneres harmòniques, melancòlics pianos, … col·legues com Carles Álvarez, Ángel Belinchón, Ferran Bellido, Ferran Bosch , Juanjo Carratalá, Carlos Colom, Sara García, Paco Ibáñez, David Mascaró, FJ Silvestre, Carlos Vargas, Joan Villalonga,… més alguna incorporació pendent de confirmació, seran el companys i companyes d’aquesta nova singladura.

Encara que ja ho he comentat en nombroses ocasions, musicar i cantar a Bernat Artola i Miquel Peris no és cap novetat. Nombrosos músics i grups locals ho han fet molt bé i des de diferents pals artístics.
En el meu cas, ja vaig fer una primera aproximació amb motiu del 50è i 25é aniversari de la mort d’Artola i Peris. (“Pols del meu camí” i “A recer de la mar”). Però, considere que portar els versos d’aquests dos il·lustres poetes, tan nostres, al terreny del blues, pot ser una experiència, com a mínim, atractiva.

Així doncs, amigues i amics, comencem la nostra decidida comesa. Esperem que el resultat final estiga interessant i novedós. La pretensió és que el futur material discogràfic siga un complement més al treball fins ara, tan ben fet, per tanta gent. Per la nostra part ho procurarem.
Artur Àlvarez

PDF   ·   Versió imprimible

Vicent Pau Serra. Una èpica del cor.

Oct 13, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca  //  Comentaris tancats a Vicent Pau Serra. Una èpica del cor.     

Per Jaume Garcia Llorens
Publicat a: Levante de Castelló (19-IX- 2014)

Vicent Pau Serra i Fortuño

Vicent Pau Serra i Fortuño. Foto: V. J. Almela

Corrien els anys 80. Xarxa Teatre començava el seu enlairament com a companyia de referència nacional i internacional amb una sèrie d’espectacles, entre ells, El dolçainer de Tales. Hui en dia, tothom associa aquest títol a la factoria vila-realenca però pocs recorden que el text el va fixar Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora, 1944-Castelló, 2013).

Mestre de formació, la seua personalitat polifacètica és la responsable d’una copiosa obra que abasta diversos camps: de l’etnografia a la poesia passant pel goigs o el teatre. Membre de diversos ens festers (la Junta de Festes, l’Agrupació Folklòrica El Millars o la colla el Pixaví, entre altres) la seua obra etnogràfica descriptiva tracta temes com la dolçaina i el tabal, els jocs infantils valencians, els malnoms i les dites, però aconsegueix el cim amb El dolçainer de Tales (1987, Diputació de Castelló), editat conjuntament amb Diego Ràmia, responsable de la recuperació musical, llibre i posterior espectacle que es planteja com un homenatge i recuperació de les cançons d’aquests dolçainers amb la posada en escena d’un espectacle intentant reviure la música de Tales en el seu context originari.

Juan María Calles definí Vicent Pau com a “poeta de poemes, de versos davant una tradició problemàtica i rimes amb enginy”. És Serra un poeta més vivencial que de l’experiència, que plasma poèticament episodis o moments quotidians sense veure-hi ni donar-los cap transcendència (“He trobat, en mig dels papers / un tros d’estiu”), conscient com és de la rapidesa del pas del temps i de la discreció com a actitud vital davant el dia a dia.

Dos obres de Vicent Pau Serra

Dos obres de Vicent Pau Serra

Autor de poemaris inèdits (Jorns d’avalot; Per sempre veus; Somni marí, entre altres) i publicats (El temps de l’àpat -1992; Del temps i l’esperança- 2009; Arrels d’arena -2010 o l’Antologia poètica 1968-2010 que li publicà l’Ajuntament de Castelló el 2012), el vers de Vicent Pau normalment és breu, atent al ritme més que al concepte, amb un ampli ventall d’àmbits temàtics que comparteix amb uns altres autors del nostre domini lingüístic: la persistència del paisatge terral i marítim, el sentiment religiós i amorós, la inquietud accelerada arran del pas del temps, una persistent confiança en el poder de la paraula o la poesia i la vida com a mitjans d’autoconeixença i d’aprenentatge continu (“Ara comprenc que el viure és una escola / on som alumnes sempre”).

A més d’aquests paràmetres, cal tindre en compte la pervivència profusa de la poesia submisa a imperatiu o circumstàncies pragmàtiques. La jocfloralesca, la circumstancial, la costumista, la religiosa. Baste considerar que la poesia mariana de format populista ha estat conreada fins i tot per poetes com Garcia Grau o Josep Porcar: poesia de culte vinculat estretament a la terra, amb les constants semàntiques de la figura de Maria, la maternitat, la identificació amb la terra, o l’harmònica bondat, com podem comprovar en els nombrosos goigs o sonets a la mare de Déu del Lledó que va escriure i publicar.

Vicent Pau Serra

Vicent Pau Serra, en una parada d’El Pont Cooperativa de Lletres durant la Festa per la Llengua. Foto: Vicent Jaume Almela

L’obra de Vicent Pau forma un contínuum amb referents sèniors, com Artola, Peris o Alfred Giner Sorolla, expressió d’una voluntat ferma de romandre compromés amb la seua terra i la seua llengua: voluntat i compromís amb la societat del seu temps i la seua terra. És el poeta el transmissor dels models ancorats en la nostra tradició, la que ens defineix l’origen i què som. (“Diran que tinc el signe de l’herència, / que sóc ressò dels meus avantpassats. / No li tinc por a ser com fou un altre. / Tinc por a ser sols ombra, brou o pols.”). Uns models que s’han de perpetuar, no trencar. Uns models que ens identifiquen i que ens mostren l’amor de Vicent Pau per la seua terra, pel seu país, pel seu paisatge i la seua geografia, diferent, però, al beatus ille horacià: la seua terra és bella, però alhora l’estima i li dol, perquè ja ens avisa que si no continuem sent nosaltres, correm un greu perill (“No hi ha / major enemic del poble / que el poble / que deixa / en mans alienes / el seu treball / per assolir / el seu destí”).

Podem afirmar que tota la poesia de Vicent Pau Serra està impregnada d’amor, si entenem, és clar, l’amor com la capacitat de l’ésser humà de voler estar acostat, el més semblant possible, a la màxima essencialitat humana, en allò que s’entén com a sentiments i la seua manifestació. O si l’entenem, segons ens esmenta, profundament i suspicaçment, Joan Fuster a la primera entrada del seu Diccionari per a ociosos, com la manera que han tingut els escriptors per a formalitzar les passions, el foc interior, la bellesa externa i interna i els desigs més humans i carnals: l’amor als éssers estimats i més pròxims, adreçat sempre a un TU que es fa presència (“Ets la mesura/ del meu temps / amada”), l’amor com a sensualisme i com a sensibilitat vital (“Et dec una paraula”), i com a manera humana de poder escapar de la mort (“Entre el vent”).

Vicent Pau Serra i Fortuño, poeta

Vicent Pau en l’homenatge poètic i musical a Bernat Artola. Fot: Artur Álvarez

Una veu, la de Vicent Pau Serra, per a qui el poema és una veu compartida amb els altres (“Cançó de comiat”), un escut contra la mort, i que, d’una manera pareguda al tòpic clàssic de l’homo viator, recrea la vida de l’ésser humà com a viatge i un diàleg, amb una doble travessia existencial: de Castelló, amb escala a l’interior del poeta fins a arribar al paper publicat, posseït per la quimera del record i la memòria del seu Castelló, locus amoenus impregnat per la seua mirada poètica mitjançant una profunda i activa contemplació del paisanatge de la seua ciutat i del paisatge natural dels seus voltants.

El 2009, com ens indica Paquita Roca en el pròleg a Siluetes en blanc i negre, va ser “l’inici d’un període de boires”. A pesar de tot, Vicent Pau “conservava la facilitat per jugar amb les paraules, el sentit del ritme i el domini de la rima”. Amb Siluetes en blanc i negre, estem davant d’un centenar de dècimes, l’estrofa favorita de Vicent Pau, on comprovem el poder de rehabilitació i d’estimulació que pot contenir la poesia: el record, la memòria i l’esperança que s’abracen a unes siluetes que, com se’ns diu en la introducció a manera de paratext, són “Imatges tretes / del fons de la memòria / escrites perquè l’esdevenidor / recorde algunes persones / de la gent castellonenca / que estime de tot cor”.

 

[audio:http://dl.dropbox.com/u/5196913/elpont_arxius_descarregables_web/vicent_pau_serra_sempre_nauxer.mp3]

«Sempre nauxer», poema de Vicent Pau Serra i Fortuño

Mai no va tenir vaixell,
Però estimava la mar
I a ella va dedicar
Amb tot el cor carn i pell.

Cada poema que d’ell
Sortia tenia sal
I aquell sabor especial
Feia que el seu pensament
Fos un sentir permanent
Sota els seus peus un fanal.

PDF   ·   Versió imprimible

Presentació a Aín de Poemes i cançons

Jul 25, 2014   //   publicat per González Clofent   //   El Pont recomana, Intervencions, Lectures i recitals  //  Comentaris tancats a Presentació a Aín de Poemes i cançons     

Estimats coneguts i amics, sense aldarulls estrafolaris resteu convidats a prendre la fresca amb l’actuació del cantautor Josep Lluís Notari i del poeta Josep Lluís Abad.

Música i paraules per incendiar i arruixar cors. Tot alhora.

image

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Álvarez, entre versos i pinzells

Abr 10, 2014   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Artur Álvarez, entre versos i pinzells     

Per Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Sobiranisme

CD-EVPC-web1Títol: «Entre versos i pinzells»
Autor: Artur Álvarez
Música / Poesia / Pintura
Edita: Audiovisuals de Sarrià
Barcelona, 2013

Artur Àlvarez és un cantautor de llarga trajectòria, ja que es va iniciar en el món de la música amb el grup Adesiara l’any 1978, encara que no és fins el 2007 que enceta el seu camí en solitari. La seua carrera musical està molt lligada a les comarques de Castelló i els seus literats, el primer treball discogràfic, Triangulada Plana (2007), el compon sobre textos d’Albert Vernet, el segon, Pols del meu camí (2008), sobre poemes de Bernat Artola, el quart, A recer de mar (2012), sobre poemes de Miquel Peris, i el cinqué, Entre versos i pinzells (20013), sobre textos de catorze poetes contemporanis de les comarques del nord del País Valencià.

El mateix Artur Àlvarez diu que les seues cançons tenen influències de cantautors tan assenyalats com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Luis Eduardo Aute. Personalment, crec que, per la seua veu càlida i profunda i els arranjaments de les seues cançons, està més a prop d’Aute que dels altres dos i fins i tot asseguraria que en alguns moments de Roger Mas.

La seua música beu dels millors compositors i intèrprets del pop i del rock internacionals, però també de la música llatina, com en la magnífica havanera Vaixell somiador. Hi ha en la seua interpretació sensualitat, elegància, saber fer.

En Entre versos i pinzells Artur Àlvarez ha volgut fondre les seues diverses passions, la que té per les arts plàstiques, la que té per la poesia com a lector i com a escriptor i la música. En el llibret del cedé es reproduïx el treball de catorze pintors contemporanis de les comarques de Castelló, pintures inspirades en els poemes seleccionats. D’aquesta fusió de les seues passions ens parla la quinzena i última cançó del disc, Paraules, música i pinzells, on Àlvarez escriu, compon i pinta convertint-se en el poeta i en el pintor número quinze.

Ens trobem, per tant, davant d’un disc que ens ve a reclamar tota la nostra atenció i sensibilitat, no sols perquè puguem assaborir cadascun dels poemes d’autors que en la majoria dels casos no han de demostrar res, perquè darrere seu hi ha una obra sòlida que els avala, com ara Josep Porcar, Joan Baptista Campos, Nel·lo Navarro o Josep Lluís Abad, sinó perquè ens deixem dur pels ritmes d’unes cançons i el so d’una veu que ens abraçaran i ens faran dansar d’una manera lenta i sensual en la majoria dels casos o més ràpidament i carregats de ràbia com en Deixeu que el vent retorne al meu país.

Hi ha un element que caracteritza les cançons d’Artur Àlvarez, a banda de la seua veu, de la qual ja els he parlat, i és la guitarra elèctrica que acompanya, dialoga, i fins i tot replica la veu i que mai no passa desapercebuda.

Entre versos i pinzells conté un grapat de bones cançons amb ritmes diversos, amb uns arranjaments cuidats i unes lletres magnífiques. És un recull de bona música, una mostra de poesia i, sobretot, és una aposta arriscada per la creació cultural en un temps no massa propici per a aquesta.

PDF   ·   Versió imprimible

Quatre poemes de Carles Salvador en el Dia de la Poesia Catalana a Internet

Mar 17, 2014   //   publicat per l’editor   //   Apunts literaris, Biblioteca  //  Comentaris tancats a Quatre poemes de Carles Salvador en el Dia de la Poesia Catalana a Internet     

EVASIÓ

escola_enderrocsBrollador de xerrameques
agrors d’aire enrarit.
A les negres finestres de les pissarres
les fileres dels nombres: 3, 5, 6, 8…
Definicions abstruses
als recons de les orelles;
entre dents, paraules sàvies
nèciament gramofòniques.
Però als ulls, un llenç de blau;
però al nas, brins de romer;
però als dits, delerosos de dibuixos,
les llances dels llapis vermells.

El mestre rumia ¡¡coses!!
—Si enderroquèssim l’escola…
¡quin bell centre d’interès!

CLAU

clau_espillL’espill és ple de la casa
i res hi ha que no devore
amb sa boca plana estesa.

Dins son ventre inexistent
tota coses esdevé romba.

Res no hi ha pregon. Tot pla
i irreal i deforme.

És l’espill un ull burgés
car només té un punt de mira.

L’espill té la casa morta.

CANÇÓ DE LA LLUERNA

lluernaFaig amb goig el meu camí
i un deler sols me governa;
conservar aquest llumí
de la meva vida interna
per el qual tots m’han de di
           lluerna.

Sóc petit com un bocí
despenjat d’estrella eterna;
transporte damunt de mi
la claror de ma llanterna
i —oh quin goig— me sento di
           lluerna.

Mai no sé si el meu destí
menarà’l pluja i galerna,
si seré com pelegrí
que no trobe cap taverna…
Mes que hi fa? Que em puguen di
           lluerna!

Si m’enlairo amunt d’un bri
per fruir la vida externa
mai no manca un ser mesquí
que’m fa burla sempiterna.
No en faig cas, si em poden di
           lluerna.

Perxò faig el meu camí
i un deler sols me governa:
conservar aquest llumí
de la meva vida interna
perquè tots me puguen di
           lluerna!

queixaladesRELLOTGE

Onomatopeiques tic-tac, tic-tac,
queixalades del temps
quan mastega.

CARLES SALVADOR

Dia de la Poesia Catalana a Internet | #jollegeixo

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«1...6789101112...21»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner