Etiqueta / Tag: Artur Álvarez i Boix

La cançó d’autor o l’espai de la pluralitat creativa

Oct 18, 2019   //   publicat per Editor El Pont   //   Apunts literaris  //  Sense comentaris     

Per Artur Àlvarez

Una secció important dels meus treballs discogràfics va dedicada a homenatjar la figura del cantautor. Segurament, és una deformació personal fruit de la meua condició d’artesà de la música i paraula.

En les actuacions, tinc per costum realitzar un comentari que, per obvi, no deixa de perdre la certesa que atresora. Ocorre en el moment que he d’interpretar alguna versió dels meus cantautors favorits. Diguem, Luis Eduardo Aute, Serrat, Lluís Llach, Leonard Cohen … o molt especialment Bob Dylan.

Sempre procure reivindicar la cançó d’autor. Damunt els escenaris, tinc per costum comentar amb desmesurat èmfasi, que la producció d’un cantautor va molt més enllà del simple fet d’interpretar una cançó. I tot seguit, recorde a l’auditori la concessió del Premi Nobel de Literatura de 2016 a Bob Dylan. En alguns sectors, més immobilistes i bastant corporativistes, el fet va vindre seguit de nombroses crítiques. Com si un cantautor fóra un intrús al país de la poesia.

Personalment, vaig valorar immensament l’esdeveniment. Crec que, a part de la importància artística i social de les seues lletres, la concessió portava implícit un reconeixement als creatius i creatives que fem de la composició musical i el cant una manera d’enaltir, més encara si cap, la producció lírica. Siga aliena o pròpia.

Des del meu punt de vista, un cantautor és poeta, en la mesura que escriu versos que més tard escamparà sobre el matalàs de la música (o viceversa). També és un creador d’harmonies i melodies on balancejar els continguts poètics. Finalment, és un executant que fa del seu cant un ens globalitzat. Un tres en un amb segell personal.

Encara que no tot cantant és cantautor o cantautora, cada vegada és més extens l’espai en el qual els solistes de la veu, són, al mateix temps, artífexs de les seues lletres i de la seua música. I és que la poesia està en l’ADN de tota persona que utilitza la música i la veu com una manera creativa i sensible d’expressar emocions.

No és el mateix compondre que interpretar. I això té molt a veure amb el valor afegit.

Com a cantant, per a escometre un tema, pren valor essencial la personalitat de la veu. La capacitat que aquesta té d’estremir a l’oient. La tècnica és important, però en moltes ocasions, la millor veu no és la més afinada i potent sinó la més personal. O almenys, la més valorada pel públic.

Així doncs, si el cantor no és més que cantor, ací acaba el trajecte del seu art. Però si aquesta faceta es complementa amb altres expressions artístiques com la poesia i la composició musical, la veu passa a formar part d’una amalgama creativa que dota a tot el conjunt d’una identitat inconfusible.

Si a l’hora de valorar el procés, li apliquem el sentit reflexiu, arribem a la conclusió que, ja siga primer el poema i després la música o a l’inrevés, tot flueix entorn d’un valor afegit. És llavors, quan la globalitat creativa proporciona un resultat molt més exquisit i gustós a l’hora de transmetre sentiments, emocions o sensacions subjectives fruit de la inspiració.

Quan cante lletres alienes amb música també aliena, no estic reproduint alguna cosa que és fruit de la meua inspiració. Tan sols, estic fent de la veu el centre del meu art.

Per contra, on resideix el valor del cantautor o cantautora?, en la seua veu?, en la creació poètica?, en la composició musical?, en la interpretació?

Què és primer?, cantant?, escriptor?, compositor?… Segurament és tot i l’ordre l’estableix la subjectivitat del procés creatiu. Però, com si d’una mescla es tractarà, de l’addició poètica, musical i interpretativa obtenim un resultat que té identitat per si mateix, encara que en cap moment perda l’essència de les parts. És, més aviat, un segell personal que va més enllà del poema.

Per sort per al nostre gaudi, hi ha grans poetes, excel·lents compositors i fantàstics cantants. Per norma, centrar-se en una disciplina ha de ser més fructífer a l’hora de millorar el producte, però aquesta hipòtesi no pot convertir-se en teorema. Hi ha mestres de la cançó d’autor que són extraordinaris com a poetes, cantants, músics … Per exemple, què em diuen de Leonard Cohen?, què seria de la seua poesia sense la seua música i la seua interpretació? Segurament, continuaria sent una excel·lent poesia, però no tindria el mateix efecte en l’oient que té escoltar els seus versos amb el seu cant i la seua música. No seria ni millor ni pitjor, seria diferent.

Ací rau gran part de la màgia dels cantautors i cantautores. En el segell inconfusible del seu producte global. En eixa pluralitat creativa.

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Álvarez & Amics presenten al Teatre Principal de Castelló: “Artola i Peris a ritme de blues” (4-II-2016)

Gen 11, 2016   //   publicat per Editor El Pont   //   Agenda, Agenda de presentacions  //  Comentaris tancats a Artur Álvarez & Amics presenten al Teatre Principal de Castelló: “Artola i Peris a ritme de blues” (4-II-2016)     

cartell a ritme de bluesAl Teatre Principal de Castelló, el proper 4 de febrer, tindrà lloc la presentació del treball discogràfic dedicat als nostres il·lustres poetes BERNAT ARTOLA i MIQUEL PERIS (Fills Predilectes de la ciutat): “ARTUR ÀLVAREZ & AMICS interpreten a Bernat Artola i Miquel Peris A RITME DE BLUES”.
Un nou intent d’endinsar-nos en la poesia d’Artola i Peris des d’un gènere musical molt poc habitual en aquests casos, el blues.
L’espectacle-homenatge, a manera de performance, tindrà la participació de la majoria dels músics que han col·laborat en l’enregistrament (Carlos Álvarez, Ángel Belinchón, Ferran Bellido, Sergio Bisbal, Ferran Bosch , Juanjo Carratalá, Paco Ibáñez, David Mascaró, Muntsa, Ignasi Navarro, FJ Silvestre, Joan Villalonga). L’acte Intentarà conjugar, en un tot harmònic, el concert pròpiament dit, juntament les paraules introductòries del catedràtic Lluís Meseguer, la personificació dels poetes a càrrec de Miquel Àngel Prades, la pintura en directe d’Agustina Ortega i les peripècies dels actors Marc Escrig i Fanfi Garcia.
Gràcies al suport de l’Ajuntament de Castelló, mitjançant la Regidoria de Cultura, l’entrada serà gratuïta, prèvia retirada de la corresponent invitació.
Comença, per tant, el compte enrere. Seguirem informant, però ja sabeu, apunteu a la vostra agenda la data del 4 de febrer de 2016 a les 20 h. Us esperem. Segur que gaudireu!

PDF   ·   Versió imprimible

Artola i Peris “A ritme de blues”, la nova proposta musical d’Artur Àlvarez

Abr 5, 2015   //   publicat per Editor El Pont   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Artola i Peris “A ritme de blues”, la nova proposta musical d’Artur Àlvarez     

article-web

Que el blues és el gènere que més ha influït en la història de la música dels darrers 100 anys, és una afirmació àmpliament constatada. El ragtime, jazz, bluegrass, rhythm and blues, rock and roll, funk, heavy metall, hip-hop, música country, cançons pop, … són manifestacions musicals que no poden amagar la influència directa de les tècniques expressives bluseres.
Des de molt jove he tingut una especial debilitat per aquest gènere interpretatiu. Les primeres progressions harmòniques que vaig començar a utilitzar en els meus inicis amb la guitarra van ser patrons clàssics de blues. I amb tota certesa puc afirmar que un dels motius musicals que més m’estremeix és escoltar plorar a la guitarra elèctrica o acústica interpretant un blues lent.
Sense considerar-me un expert en la matèria, si puc afirmar que no he deixat mai d’escoltar bon blues, country blues, jazz blues, … I encara que, per diverses circumstàncies, he desenvolupat més altres gèneres musicals com ara la cançó popular valenciana o, en aquesta darrera dècada, els esquemes propis de la cançó d’autor, segueix corrent per les meves venes el “bend”, “vibrato” i “slide” que desprén la brisa malenconiosa pròpia dels “blue devils”.

Doncs bé, si a tot això afegim el meu entusiasme per la poesia. També, l’especial interès per la lírica de dos importants referents de la nostra terra com són Bernat Artola i Miquel Peris. Així doncs, és la millor manera de fonamentar el nou projecte musical que portem entre mans: Bernat Artola i Miquel Peris “A RITME DE BLUES”.

És una forma d’obtindre un plus de valor afegit i més encara si ho comparteixes amb amigues i amics músics que de forma desinteressada han confirmat la seva col·laboració tan incondicional i entusiasta.
Ja siga en duets, acompanyaments, sols de guitarra, profundes notes de baix, expressius ritmes de bateria, dolços tocs de flauta travessera, potents saxos, ploraneres harmòniques, melancòlics pianos, … col·legues com Carles Álvarez, Ángel Belinchón, Ferran Bellido, Ferran Bosch , Juanjo Carratalá, Carlos Colom, Sara García, Paco Ibáñez, David Mascaró, FJ Silvestre, Carlos Vargas, Joan Villalonga,… més alguna incorporació pendent de confirmació, seran el companys i companyes d’aquesta nova singladura.

Encara que ja ho he comentat en nombroses ocasions, musicar i cantar a Bernat Artola i Miquel Peris no és cap novetat. Nombrosos músics i grups locals ho han fet molt bé i des de diferents pals artístics.
En el meu cas, ja vaig fer una primera aproximació amb motiu del 50è i 25é aniversari de la mort d’Artola i Peris. (“Pols del meu camí” i “A recer de la mar”). Però, considere que portar els versos d’aquests dos il·lustres poetes, tan nostres, al terreny del blues, pot ser una experiència, com a mínim, atractiva.

Així doncs, amigues i amics, comencem la nostra decidida comesa. Esperem que el resultat final estiga interessant i novedós. La pretensió és que el futur material discogràfic siga un complement més al treball fins ara, tan ben fet, per tanta gent. Per la nostra part ho procurarem.
Artur Àlvarez

PDF   ·   Versió imprimible

Entre versos i pinzells

Feb 27, 2014   //   publicat per l’editor   //   Audiovisuals, Blog, Multimèdia  //  Comentaris tancats a Entre versos i pinzells     

El cantautor Artur Álvarez va presentar el CD «Entre versos i pinzells contemporanis» on canta a poetes d’El Pont Cooperativa de Lletres, amb el complement pictòric d’un nombrós grup de pintors i pintores de les comarques del nord del País Valencià. L’acte es va celebrar el dimarts 28 de gener de 2014 al recinte de presentacions i exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher de Castelló.

PDF   ·   Versió imprimible

A Georges Moustaki, en el record.

Mai 29, 2013   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Dissensions  //  Comentaris tancats a A Georges Moustaki, en el record.     
Hem imaginat el teu jardímoustaki
amb portes obertes de bat a bat.
Les cordes de ta guitarra
vibraven a l’esquinçat generós
de l’exquisida delicadesa.
Al costat de la “chanson cri”
hem comprès l’alarma del missatge.
Hem sentit la vellutada sensació
de les carícies d’ “elle”.
Amb les teves cançons
hem imaginat l’angoixa
de l’absència.
Els rajos de lluna,
els camins afortunats,
han estat equipatges per protegir
la valuosa perla, la llibertat.
Amb el teu vers hem après
que tot és possible.
Ens has fet comprendre
la fragilitat de l’amor,
aprendre a renéixer de les cendres,
a cercar l’estrella
que ens indiqués el nord.
El teu aspecte de “métèque”,
els cabells al vent,
el caminar calmat,
la inegociable actitud
de compromés somiador
han estat part del nostre equipatge.
Pas a pas,
te vas integrar en les nostres vides
com el vell amic
que sempre ens guarda
el millor somriure.
Avui els pètals de ta rosa
volen lliures en el jardí que vas estimar.
Sempre, el record i el teu llegat
acompanyaran, entranyables,
les nostres lluites, amors, solituds,… 
al ritme joiós d’una samba brasilera.

Fins sempre, amic Georges!

 

PDF   ·   Versió imprimible

El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama

Jun 21, 2012   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a El cantautor, alquimista del vers i el pentagrama     

La successió de sons modulats entrellaçats amb el sentiment estètic ofrenat per la paraula, pot arribar a produir una inenarrable percepció de joia crònica per als sentits. Tot és qüestió d’aventurar-se en l’atractiu món d’harmonitzar acords que servisquen de matalàs a la riquesa que proporciona la paraula plena de sensibilitat. És un idil·li entre elements capaços de trencar absolutament qualsevol forma d’indiferència o passivitat. La creativitat flueix involucrant emocionalment al propi creador i es pretén que així sigue també pel que fa a l’expectant oient.

Un patològic equilibri que, reflectit en la figura del cantautor o cantautora, fa d’acords, melodies, versos i estrofes una cerimònia carregada d’expressivitat inherent a tan autònoma tasca creadora.

L’ocupació de fer prevaler sobre la música un missatge de caràcter crític o poètic és l’aliment que nodreix el camp magnètic de la imaginació inventiva de l’artista i el seu particular món. Tot flueix lubricat per l’assaig de cadències musicals (tradicionalment associades a una guitarra o un piano) que meticulosament van esculpint el format que l’autor utilitza per plasmar la representació dels seus punts de vista respecte els múltiples vèrtexs de l’existència humana.

L’acte propi de la composició, en què música i poesia es fonen en un tot ple de contingut, fixa la significació pròpia de l’activitat en la plaent sensació del resultat obtingut.

A poc a poc, entre les harmonies i cant, es van ubicant les emocions en els registres sensitius. El cantautor sap en tot moment quan el procés creatiu va per bon camí.
Una situació més pertorbadora es produeix en el moment que la intenció pel que fa el missatge del creador no coincideix amb la percepció que esperem de l’oient o viceversa. Llavors, entrem en un embull que, segons el cristall amb què es mire, pot donar lloc a  diferents interioritzacions crítiques. Apreciacions totes vàlides malgrat la mancança de concordança.

El cantautor ha de donar les pistes necessàries per a poder desxifrar els resultats del seu treball artístic. I el receptor captar aquests rastres com sensacions coherents amb la finalitat que es pretén. O en última instància, que el producte final sigue percebut com quelcom carregat de valor. La mancança de complicitat entre les parts sedimenta un pòsit saturat d’incomprensió. En el fons, es tracta de crear tensions satisfactòries i profitoses entre ambdues parts.

En un altre ordre de coses, una estimació agermanada amb la proposta de l’artista és el grau d’originalitat i personalitat pròpia amb que nodreix les seves composicions i emprèn les interpretacions. Aquesta particularitat es pot manifestar en els elements essencials amb què l’autor construeix el seu món artístic. No obstant això, cal considerar que aquest és el lloc on es troba ubicada la pedra filosofal que dóna sentit al concepte que ens ocupa. L’aportació singular i innovadora que proporciona el creador en la composició i representació rau la clau a l’hora de travessar el llindar del que és veritablement genuí.

Una música i un contingut líric adequat en fons i forma, ofert amb dignitat i honestedat, són fonaments més que suficients per fer incontestable la producció artística.

Per tant, complir aquests requisits són motius que justifiquen i donen caràcter “per se” al concepte de cantautor. Una altra cosa és el grau d’originalitat creativa i interpretativa per atrapar l’oient a través dels temes músic-vocals.

Hi ha un recíproc procés que procura teixir llaços subterranis entre l’emissor de creativitat i el consumidor final. Cadascun té les seves pròpies expectatives. Per al cantautor és una teràpia capaç de mitigar sofriments i inquietuds interiors. I la forma de trenar-los, entre acords i cant, la seua targeta de presentació.

Per al receptor, un bàlsam que justifica la seva eficàcia en funció del grau d’identificació amb el creador i els continguts proposats.

Omplir d’harmonia, melodia i cant, una idea gestada en les profunditats de la globalitat creativa, no és el mateix que centrar l’activitat en la part exclusivament musical o lírica.

En conseqüència, el cantautor és tot alhora, compositor i poeta. Segurament el percentatge es decanta significativament per la vessant del vers. El missatge líric, de sempre, ha tingut més rellevància. En molts casos la idea musical és l’efecte d’un procés simplificat de composició fonamentat en bàsics acompanyaments. Cantautors importants han recolzat els seus esborranys incorporant en el procés d’elaboració de la cançó d’autor a competents arranjadors que han transformat els esbossos musicals en extraordinàries composicions que s’agermanaven molt encertadament amb els versos que suraven per les aigües harmòniques del pentagrama. És el cas d’il·lustres tàndems de la cançó d’autor com Joan Manel Serrat i Ricard Miralles, Luis Eduardo Aute i Tony Carmona o Raimon i Manel Camps, entre d’altres.

Així doncs, la fina sensibilitat que amara el producte final que en essència pot oferir aquest alquimista del pentagrama i la paraula, va molt més enllà que la mera sistematització d’un procés creatiu personal i intransferible. És una necessitat de llançar al complicat laberint de la vida les tempestes, solatges o passions que provoquen les sensacions. Una particular interpretació que fuig de mitges tintes. La personalitat està en el to, el timbre i el matís. El missatge pot ser transgressor, directe, clàssic, barroc, marginal, … l’elecció marca estil. La clau està en l’originalitat. L’honestedat, en la coherència i l’intent de utilitzar adequadament les tècniques líriques i musicals.

Finalment, parlar de la veu és parlar de l’altre ingredient essencial de la targeta de presentació. No existeix un cànon al respecte. És més, la singularitat dota de valor a l’intèrpret. Fins i tot les veus més controvertides i difícils de catalogar, si són harmonitzades de manera que entren bé a l’oïda, poden esdevenir una indiscutible senyal d’identitat.

El cantautor, doncs, navega entre el domini morfològic del procés creatiu i les aptituds personals que posseeix i manifesta per solcar aquests mars. En l’àrdua travessia es van conjugant tasques que fan de l’autor un avisat i ladí poeta que teixeix una xarxa de versos carregats, tècnicament, d’una singularitat literària. La resta del que definim com a cançó d’autor està en aconseguir una apropiada connexió amb la música composta a l’efecte. I tot per compartir cançons que són un reflex del que passa al nostre espai vivencial, en el endins més íntim o, fins i tot, a la nostra imaginació més fantasiosa.

Sense cap dubte, a l’estil de Friedrich Nietzsche, podem afirmar que… “La vida sense cantautors no tindria sentit”.

Castelló, juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Àlvarez

Jul 29, 2011   //   publicat per Artur Àlvarez   //   Autors  //  Comentaris tancats a Artur Àlvarez     

Lloc i any de naixement

  • Castelló de la Plana, 1957

Nom complet

  • Artur Álvarez Boix

Nom de ploma

  • Artur Àlvarez

Llegir-ne més »

PDF   ·   Versió imprimible

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner