Josep González Clofent

Sense paraules. Hem exhaurit les paraules per descriure aquesta atrocitat, el despit infame en què han caigut certs animals grisos, humans de ferralla rovellada i ànimes de granit. Han cremat la dignitat, la llum l’han soterrada, mentre ploren innocents en platges desertes, il•lusions corglaçades i llànties buides d’oli quan l’aurora és pura i fosca nit.

En l’aurora corren llebres ufanes, velocitats de llum que mengen herba. En els flashos de les notícies buides les crineres han ocupat el parquet dels despatxos i vidres de plastilina oculten la pluja a l’hora que floreixen silencis en els parcs artificials. No tenim escrúpols massa mal vists; som classe sense casta que galopa amb

Amollen els llebrers al capvespre travessen lleugers els nostres cors tenen potes daurades i flairen les brases del sol. Cal seure molt a prop del congost i veure passar la canilla àmplia de gallardets polsosos com un rés absurd. Tots els gossos són bons creients llisquen àgilment cap al seu destí honren el seu amo

Passen els dies i tu -cavall trencat- no veus cap altre horitzó que una perenne desesperança. Alguns homes han prostituït la paraula i el treball, han baratat els ulls per fútils coloraines, el cor carnassa hipòcrita, budells que escridassen famolencs de noms, tot és qüestió de nombres, asèptics, buits. Observes el futur, amb tensa musculatura,

Ara et diré d’on véns, maleïda cançó desposseïda. Véns d’una cursa estranya i ets anatema, véns de la ferocitat obscura que fecunda les nits, de la sang que amera les pedres, del riu sense lluna que udola. Véns de la catástrofe i del cim, de la voracitat que mossega els mots en silenci, de la

Ara us diré d’on vinc. Vinc de les cendres d’Auschwitz de l’herba que va segar Atil·la del ventrell esbudellat del corder el dia del sacrifici al temple d’Apol·lo de l’enveja del Sàpiens envers el Neandertal. Sóc innombrable perquè incloc l’infinit dins cada límit. Ara us diré d’on vinc. Vinc de les turbulències celestes a mil

                                                  Als meus amics i amigues de El Pont i El Penjoll Volgueren matar-me, diluir-me en una ombra, imatge d’indecència, volàtil gas. Em digueren cadàver: – Serà fàcil derruir el temple. No gens de llum, ni pa, ni vent. M’injectaren tot tipus de metàl•liques mancances, odis refregats i queixalades de ferro, paraules com presons. Però estel

Quan el llamp incessant de la paraula s’aclama als núvols de rent i aigua, la vida esdevé paradigma de la terra, boca esquinçada en batalles de gesmils. Ací roman la farina i el blat dels somnis, en aquesta despensa de bronquis nus reclamant el somriure dels nenúfars que desconeixen la suor del teu ventre. Crineres

Amagar, com una necessitat imperiosa, Tots els fruits que ens han sigut donats, Perquès és ben cert que no mereixem res I som els dipositaris de tot. En els meandres del riu de la vida Que ens porta a dalt del vaixell De la nostra estupefacció, Portem la càrrega que ens fa més humans. Són