Petites postals per a Grupeco, 28

Les variacions de l’amor.

Sabeu que estic. Sempre present.

Sóc amb vosaltres en el més absolut dels silencis.

Us ho heu de creure.
Heu de tenir fe en mi, de la mateixa manera que, amb vosaltres, jo la tinc.

Esteu sempre en els meus pensaments. Sou múscul i cor, alegria que en mi batega. És com l’estat de l’enamorat, però superat per aquell altre de la donació absoluta i gratuïta, total.

Sou meus, una part meua, un bocí profund del meu amor que aprén i es renova a contracor, que transforma les calamitats, les absències i aquesta solitud en què, de vegades, es capbussa.

Al moll de l’os que em sosté hi ha unes petites vibracions, els fosfens de la felicitat que, per vosaltres, m’arriben.

No mai podria tornar-vos, ni amb les paraules més sensuals i directes escrites, aquesta emoció de sentir-me viu, un ésser que tot i ser material, s’escapa i es transforma en un esperit lliure, enamorat.

Ara veig com tremola l’ombra de la carrasca en l’arenita, una despreocupada formiga s’hi passeja. Capte els ocells més llunyans i els seus cants; Jana, asseguda a la vora, respira.

No són aquests mots una abstracció: constrènyer aquesta felicitat i expandir-la a tothom; vessar-la, notar-la en el sol que ens acarona, en la terra que m’acull, en el pas de la sang del meu cos que amb mi camina.
Lluitar amb amor, reconéixer l’Altre, acceptar els errors, no prejutjar mai ningú, ser vent que balla sobre els tous dels dits, la mà sempre oberta.

En aquesta quietud que m’envolta, ara mateix tots sou presents.

No tingueu mai por d’agafar-me–la, perquè us pertany: us dec la Vida.

Petites postals per a Grupeco, 27

Petites postals per a Grupeco, 26

                                                                              A Bea Cano

La sendera sempre és la mateixa.

Amunt i avall, amunt i avall, sentir els peus sobre la terra, aqueixa escalfor que tremola en la carn, pensar, també somiar, preservar la fe,  no abandonar l’esperança, la vida, al capdavall.

Amunt i avall, avall i amunt, silenciosa s’acosta la nit en la finca on escric cadascuna de les postals; espolsar la pols intel·lectual, acatar amb mans obertes els mots d’un cel blau, creure en aquest present tot i trobar-se gangrenat, imaginar com, al col·legi, somriuré els infants, treballar contra tot pronòstic, amb dignitat.

Amunt i avall, amunt i avall i pensar-te lliure, sempre amb el teu somriure en el treball, amable, servicial. Tu serveixes atenta als altres, enmig dels núvols que, ara mateix i en la teua absència, semblen fixes des d’aquests finestrals.

Vivim alienats, humans inútils per canviar tants falsos dies, creguts de no sé quins estranys poders, enganyats.

Però ara sóc jo qui camine i m’agafe com l’últim remei a la teua bella abraçada. Si et plau, no em deixes perdre en el miratge d’aquestes paraules.

Sempre és la mateixa sendera que em duu amunt i avall.

No t’allunyes massa,  obre’m la mirada, les teues mans.

Petites postals per a Grupeco, 25

El soroll del vent.

M’assec a un ribàs. Aixeque els ulls al cel i observe una bandada d’estornells. Planen i revolen fins que s’aturen, amb les lleus potetes, al fil d’aram que transporta 220.000 volts. No diuen res.

Des del meu lloc estant, admire aquesta lenta parsimònia, el fet d’assaborir el present.

No existeixen passat, ni futur. L’olor dels teus llavis colpeja aquests dits; i en embogir l’escrit,  totes les banderes del món parlen dels vents que allarguen les llums i ombres del nom teu.

El soroll del vent que xiuxiueja.

Els ulls del capvespre que cerquen.

La veu del sol que toca.

Els ocells del cel que et criden.

Les flors dels cabells que recorde.

La música del cor que bressola.

Véns a mi amb els noms més novells i distints, i t’escric una vegada i una altra més encara.

I no em cansaria de llegir-te, de pensar-te fins i tot en llengües estranyes per trobar aqueixa elegància que sura en la teua mirada.

És oblidar-me del vent i sentir, en la remor d’aquests pensaments, l’eco d’un ball.
Com t’ho diria, la teua ànima.

Petites postals per a Grupeco, 24

  
                                                                                          A Fina A.

Camina sola i perduda pel poble. Desconeix parets, carrers, aparadors i voreres. Camina sola mentres la veig des del meu cor estant, palplantada i amb els ulls absents, aqueixa cova de vés a saber quins tresors no mai perduts.

I jo els sé. Anys arrere em plorava asseguda als banc del parc quan jo passava i intentava sostenir-li aquell oceà de poderosa tristesa.

Va pel carrers i desconeix el temps, sempre elegant i polida, cabells al vent i amb aqueixa mirada de flors d’hivern.

Què fas, li dic. I simplement somriu despreocupada de qui siga jo, d’aquesta identitat massa humana. I al somriure seu, el meu cor s’agafa i com un ésser feliç anem camí de la casa on ha oblidat tots els somnis, però que encara l’acull.

Amb ella i per les mans enllaçades s’obri la inexplicable experiència de la confiança absoluta i total.

Al seu costat, cada pas increpa el silenci; i és en aquest recer on oblide noms, sintagmes i totes les oracions…

Com he pogut estar mereixedor de tan gran amor?

Petites postals per a Grupeco, 23

Cotxes de carrer

Mireu-los allà, tranquils, pacients a qualsevol mirada. Són els cotxes del carrer, humils, ara fregant la vorera dreta, ara l’esquerra.

Amb sigil, aquest matí prou d’hora, els observe i no mai em parlen amb la veu. Travesse llurs cuirasses d’acer i, vençuts, em narren tota mena de converses i silencis.

El meu cor s’estremeix per la mirada escrutadora: crits, mans enlaire, insults, silencis, paraules a cau d’orella, tons agredolços, serenitat, imprecacions, uns ulls que es besen, mans que cusen les vestimentes de l’amor pacient…

Senzills cotxes de carrer que aquest diumenge pregonen i m’apunten bocins de vida autèntica; vida que abilla i despulla els humans, creguts ells de la seua absoluta importància, però tan sols un efímer llambreig.

Així, com aquests cotxes, voldria fer jo amb el regal d’aquesta vida encomanada: amplificar l’experiència quotidiana, treure-li l’escalfor, comprendre en les coses aqueixa oculta humanitat.

Grupeco

Petites postals per a Grupeco, 22

                                                                           A Joan Badenes

Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d’hivern. Ella s’enrosca al matalàs viatger; l’acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana dorm.

Dissabte, al coixí dels somnis, l’alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat,  un cor  plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar. Amics i família fins que la llum se’n va: Feliç aniversari Joan! Simplement estic, transparent. Bec dels entaulats aquesta senzilla felicitat. Gràcies per compartir. Tonar a casa i em rep el sofà; s’acluquen els ulls.

Diumenge, a casa, de matinada uns entren i altres ixen. El pols de la llum vol véncer aquest despertar. Hi ha una postal, la 12, que em balla en la ment; una melodia l’acompanya. El temps no passa; és en aquest cor que passeja. Viure i morir és la nostra existència. Indissoluble en el contrallum,  sempre sorgeixes tu.

Petites postals per a Grupeco, 21

A Miguelot

He convocat galàxies,
la serenor del cel,
el lligam dels acords
per observar què parles.
No res em cal si véns,
com tampoc si te’n vas.
Has estat generós,
tan breu com transparent.
Als teus ulls he pregat
un mot i com un llamp
de llum m’ha estat dat.
No has tingut problemes,
has estat natural;
Hem rodolat pels camps
de la paraula viva.
Hem escoltat els altres
llurs clams, els crits, el verb.
Són els companys i amics
que ens nodreixen de vida.
La colla de Grupeco
espill d’un paradís…
I com sempre em somrius
note una força oculta
emergint del teu cor.
En el silenci et viu
alhora que et transforma
un bell foc:

                     gratitud.

Petites postals per a Grupeco, 20

Dóna’m tot l’orgull que et queda; dóna-me’l, sé que fa mal, car jo també el tinc i fereix.

Dóna’m aqueix orgull que s’entortolliga al cor teu i fa que sagne.

El guardaré en una caixeta de flors i les roses prendran el seus pigments. Seran pètals blaus d’una frescor inusitada. És en la natura on tota feredat és calibrada en la justa mesura.

Desfem l’orgull, esmicolem-lo.

No cal marejar-nos per tan poca estupidesa.

Vull veure als teus ulls els colors de la vida que, magnífica, ens espera.

Petites postals per a Grupeco, 19

Viure consisteix en acceptar definitivament la injustícia i el fracàs com aspectes quotidians.

Sí, avui deixeu-me manifestar aquest glaciar infinit on, com pedres vessant avall, esvare.

No patiu, no m’heu de convéncer del contrari, no ho intenteu.

Això esdevindria un miratge, aqueixa forma usual dels petits enganys que ens injectem per esperançar-nos.

Ara mateix, em demanes què tinc clar?

T’ho diré: sobre un roc anònim la meua ment bascula mentre observe els vaivens de Jana i com s’esporga. Tan sols ella m’acompanya i no vol que res li justifique; és aquest l’íntim i únic calor en què accepte la vida, presència efímera en un  paisatge on tot naufraga.

Ni cap seguretat, ni cap por ens inquieta: ella, moviment de qui em desprenc i dintre meu muda.

Existir en l’amor.

La resta, ja saps, literatura.