Petites postals per a Grupeco, 28
Sabeu que estic. Sempre present.
Sóc amb vosaltres en el més absolut dels silencis.
Us ho heu de creure.
Heu de tenir fe en mi, de la mateixa manera que, amb vosaltres, jo la tinc.
Esteu sempre en els meus pensaments. Sou múscul i cor, alegria que en mi batega. És com l’estat de l’enamorat, però superat per aquell altre de la donació absoluta i gratuïta, total.
Sou meus, una part meua, un bocí profund del meu amor que aprén i es renova a contracor, que transforma les calamitats, les absències i aquesta solitud en què, de vegades, es capbussa.
Al moll de l’os que em sosté hi ha unes petites vibracions, els fosfens de la felicitat que, per vosaltres, m’arriben.
No mai podria tornar-vos, ni amb les paraules més sensuals i directes escrites, aquesta emoció de sentir-me viu, un ésser que tot i ser material, s’escapa i es transforma en un esperit lliure, enamorat.
Ara veig com tremola l’ombra de la carrasca en l’arenita, una despreocupada formiga s’hi passeja. Capte els ocells més llunyans i els seus cants; Jana, asseguda a la vora, respira.
No són aquests mots una abstracció: constrènyer aquesta felicitat i expandir-la a tothom; vessar-la, notar-la en el sol que ens acarona, en la terra que m’acull, en el pas de la sang del meu cos que amb mi camina.
Lluitar amb amor, reconéixer l’Altre, acceptar els errors, no prejutjar mai ningú, ser vent que balla sobre els tous dels dits, la mà sempre oberta.
En aquesta quietud que m’envolta, ara mateix tots sou presents.
No tingueu mai por d’agafar-me–la, perquè us pertany: us dec la Vida.
Petites postals per a Grupeco, 26
La sendera sempre és la mateixa.
Amunt i avall, amunt i avall, sentir els peus sobre la terra, aqueixa escalfor que tremola en la carn, pensar, també somiar, preservar la fe, no abandonar l’esperança, la vida, al capdavall.
Amunt i avall, avall i amunt, silenciosa s’acosta la nit en la finca on escric cadascuna de les postals; espolsar la pols intel·lectual, acatar amb mans obertes els mots d’un cel blau, creure en aquest present tot i trobar-se gangrenat, imaginar com, al col·legi, somriuré els infants, treballar contra tot pronòstic, amb dignitat.
Amunt i avall, amunt i avall i pensar-te lliure, sempre amb el teu somriure en el treball, amable, servicial. Tu serveixes atenta als altres, enmig dels núvols que, ara mateix i en la teua absència, semblen fixes des d’aquests finestrals.
Vivim alienats, humans inútils per canviar tants falsos dies, creguts de no sé quins estranys poders, enganyats.
Però ara sóc jo qui camine i m’agafe com l’últim remei a la teua bella abraçada. Si et plau, no em deixes perdre en el miratge d’aquestes paraules.
Sempre és la mateixa sendera que em duu amunt i avall.
No t’allunyes massa, obre’m la mirada, les teues mans.
Petites postals per a Grupeco, 25
M’assec a un ribàs. Aixeque els ulls al cel i observe una bandada d’estornells. Planen i revolen fins que s’aturen, amb les lleus potetes, al fil d’aram que transporta 220.000 volts. No diuen res.
Des del meu lloc estant, admire aquesta lenta parsimònia, el fet d’assaborir el present.
No existeixen passat, ni futur. L’olor dels teus llavis colpeja aquests dits; i en embogir l’escrit, totes les banderes del món parlen dels vents que allarguen les llums i ombres del nom teu.
El soroll del vent que xiuxiueja.
Els ulls del capvespre que cerquen.
La veu del sol que toca.
Els ocells del cel que et criden.
Les flors dels cabells que recorde.
La música del cor que bressola.
Véns a mi amb els noms més novells i distints, i t’escric una vegada i una altra més encara.
I no em cansaria de llegir-te, de pensar-te fins i tot en llengües estranyes per trobar aqueixa elegància que sura en la teua mirada.
És oblidar-me del vent i sentir, en la remor d’aquests pensaments, l’eco d’un ball.
Com t’ho diria, la teua ànima.
Petites postals per a Grupeco, 24
Camina sola i perduda pel poble. Desconeix parets, carrers, aparadors i voreres. Camina sola mentres la veig des del meu cor estant, palplantada i amb els ulls absents, aqueixa cova de vés a saber quins tresors no mai perduts.
I jo els sé. Anys arrere em plorava asseguda als banc del parc quan jo passava i intentava sostenir-li aquell oceà de poderosa tristesa.
Va pel carrers i desconeix el temps, sempre elegant i polida, cabells al vent i amb aqueixa mirada de flors d’hivern.
Què fas, li dic. I simplement somriu despreocupada de qui siga jo, d’aquesta identitat massa humana. I al somriure seu, el meu cor s’agafa i com un ésser feliç anem camí de la casa on ha oblidat tots els somnis, però que encara l’acull.
Amb ella i per les mans enllaçades s’obri la inexplicable experiència de la confiança absoluta i total.
Al seu costat, cada pas increpa el silenci; i és en aquest recer on oblide noms, sintagmes i totes les oracions…
Com he pogut estar mereixedor de tan gran amor?
Petites postals per a Grupeco, 23
Mireu-los allà, tranquils, pacients a qualsevol mirada. Són els cotxes del carrer, humils, ara fregant la vorera dreta, ara l’esquerra.
Amb sigil, aquest matí prou d’hora, els observe i no mai em parlen amb la veu. Travesse llurs cuirasses d’acer i, vençuts, em narren tota mena de converses i silencis.
El meu cor s’estremeix per la mirada escrutadora: crits, mans enlaire, insults, silencis, paraules a cau d’orella, tons agredolços, serenitat, imprecacions, uns ulls que es besen, mans que cusen les vestimentes de l’amor pacient…
Senzills cotxes de carrer que aquest diumenge pregonen i m’apunten bocins de vida autèntica; vida que abilla i despulla els humans, creguts ells de la seua absoluta importància, però tan sols un efímer llambreig.
Així, com aquests cotxes, voldria fer jo amb el regal d’aquesta vida encomanada: amplificar l’experiència quotidiana, treure-li l’escalfor, comprendre en les coses aqueixa oculta humanitat.
Petites postals per a Grupeco, 22
A Joan Badenes
Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d’hivern. Ella s’enrosca al matalàs viatger; l’acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana dorm.
Dissabte, al coixí dels somnis, l’alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat, un cor plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar. Amics i família fins que la llum se’n va: Feliç aniversari Joan! Simplement estic, transparent. Bec dels entaulats aquesta senzilla felicitat. Gràcies per compartir. Tonar a casa i em rep el sofà; s’acluquen els ulls.
Diumenge, a casa, de matinada uns entren i altres ixen. El pols de la llum vol véncer aquest despertar. Hi ha una postal, la 12, que em balla en la ment; una melodia l’acompanya. El temps no passa; és en aquest cor que passeja. Viure i morir és la nostra existència. Indissoluble en el contrallum, sempre sorgeixes tu.
Petites postals per a Grupeco, 21
He convocat galàxies,
la serenor del cel,
el lligam dels acords
per observar què parles.
No res em cal si véns,
com tampoc si te’n vas.
Has estat generós,
tan breu com transparent.
Als teus ulls he pregat
un mot i com un llamp
de llum m’ha estat dat.
No has tingut problemes,
has estat natural;
Hem rodolat pels camps
de la paraula viva.
Hem escoltat els altres
llurs clams, els crits, el verb.
Són els companys i amics
que ens nodreixen de vida.
La colla de Grupeco
espill d’un paradís…
I com sempre em somrius
note una força oculta
emergint del teu cor.
En el silenci et viu
alhora que et transforma
un bell foc:
gratitud.
Petites postals per a Grupeco, 20
Dóna’m tot l’orgull que et queda; dóna-me’l, sé que fa mal, car jo també el tinc i fereix.
Dóna’m aqueix orgull que s’entortolliga al cor teu i fa que sagne.
El guardaré en una caixeta de flors i les roses prendran el seus pigments. Seran pètals blaus d’una frescor inusitada. És en la natura on tota feredat és calibrada en la justa mesura.
Desfem l’orgull, esmicolem-lo.
No cal marejar-nos per tan poca estupidesa.
Vull veure als teus ulls els colors de la vida que, magnífica, ens espera.
Petites postals per a Grupeco, 19
Viure consisteix en acceptar definitivament la injustícia i el fracàs com aspectes quotidians.
Sí, avui deixeu-me manifestar aquest glaciar infinit on, com pedres vessant avall, esvare.
No patiu, no m’heu de convéncer del contrari, no ho intenteu.
Això esdevindria un miratge, aqueixa forma usual dels petits enganys que ens injectem per esperançar-nos.
Ara mateix, em demanes què tinc clar?
T’ho diré: sobre un roc anònim la meua ment bascula mentre observe els vaivens de Jana i com s’esporga. Tan sols ella m’acompanya i no vol que res li justifique; és aquest l’íntim i únic calor en què accepte la vida, presència efímera en un paisatge on tot naufraga.
Ni cap seguretat, ni cap por ens inquieta: ella, moviment de qui em desprenc i dintre meu muda.
Existir en l’amor.
La resta, ja saps, literatura.
Arxius
- Novembre 2019
- Octubre 2019
- Agost 2019
- Juny 2019
- Maig 2019
- Abril 2019
- Març 2019
- Febrer 2019
- Gener 2019
- Desembre 2018
- Novembre 2018
- Octubre 2018
- Setembre 2018
- Agost 2018
- Juliol 2018
- Juny 2018
- Maig 2018
- Abril 2018
- Març 2018
- Febrer 2018
- Gener 2018
- Desembre 2017
- Novembre 2017
- Octubre 2017
- Setembre 2017
- Juny 2017
- Maig 2017
- Abril 2017
- Març 2017
- Gener 2017
- Desembre 2016
- Novembre 2016
- Octubre 2016
- Setembre 2016
- Agost 2016
- Juliol 2016
- Juny 2016
- Maig 2016
- Abril 2016
- Març 2016
- Febrer 2016
- Gener 2016
- Desembre 2015
- Novembre 2015
- Octubre 2015
- Setembre 2015
- Agost 2015
- Juny 2015
- Maig 2015
- Abril 2015
- Març 2015
- Febrer 2015
- Gener 2015
- Desembre 2014
- Novembre 2014
- Octubre 2014
- Setembre 2014
- Juliol 2014
- Juny 2014
- Maig 2014
- Abril 2014
- Març 2014
- Febrer 2014
- Gener 2014
- Desembre 2013
- Novembre 2013
- Octubre 2013
- Setembre 2013
- Agost 2013
- Juny 2013
- Maig 2013
- Abril 2013
- Març 2013
- Febrer 2013
- Gener 2013
- Desembre 2012
- Novembre 2012
- Octubre 2012
- Setembre 2012
- Agost 2012
- Juliol 2012
- Juny 2012
- Maig 2012
- Abril 2012
- Març 2012
- Febrer 2012
- Gener 2012
- Desembre 2011
- Novembre 2011
- Octubre 2011
- Setembre 2011
- Agost 2011
- Juliol 2011
- Juny 2011
- Maig 2011
- Abril 2011
- Març 2011
- Febrer 2011
- Gener 2011
- Desembre 2010
- Novembre 2010
- Setembre 2010
- Agost 2010
- Juliol 2010
- Juny 2010
- Maig 2010
- Abril 2010
- Març 2010
- Febrer 2010
- Gener 2010
- Setembre 2009
- Novembre 2008
- Setembre 2008
- Setembre 2007
- Maig 2007
- Abril 2006
- Setembre 2005
Darrers apunts dels blogs
-
#Plàncton. El Bloc de Josep Igual (@IgualJosep)
Dimarts, 3 de desembre Dempeus a dos quarts de set. Repassada aquesta col·laboració , […]
-
Teoria moral de la Postguerra
Títol: Retorn a VienaAutora: Hilde SpielEdicions de la Ela GeminadaGirona, […]
-
NOSALTRES ELS VALENCIANS
Quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians (1962), el valencià dominava els […]
-
Plàncton. El Bloc de Josep Igual
Dimarts, 26 de novembre. Alçat a quarts de vuit. Tramesa aquesta […]
-
La tardor del patriarca
Títol: Tiempos reciosAutor: Mario Vargas LlosaEditorial AlfaguaraBarcelona, 2019353 […]
-
Merita
Para el gibrell si piquen les finestres els primers flocs. Tragina llenya del porxo a la llar, […]
-
REFLEXIONS SOBRE AMÈRICA
LOURDES TOLEDO(2019). Amèrica endins. Alzira. Edicions Bromera.Lourdes Toledo va treballar […]
Tots els blogs dels autors
Comentaris recents
Enllaços
- Acció Cultural del País Valencià
- AEPV
- Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
- Blogs de Lletres
- Castelló per la llengua
- Escola Valenciana
- Espais Escrits
- FULL
- IEC Castelló
- Institució de les Lletres Catalanes
- Institut d'Estudis Catalans
- Institut Ramon Llull
- lletrA
- Núvol
- PEN Català
- Revista Saó
- Saforíssims Societat Literària
- Universitat Jaume I
- Vilaweb Lletres