Etiqueta / Tag: Josep Lluís Abad i Bueno

No em malinterpretes

Gen 4, 2013   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  2 comentaris     

                                           A la dona dels núvols…

Digues,
què existeix al teu cap?

M’agradaria dibuixar
-pura imitació-
la nuesa d’aquestes roselles,
el somniar dels llavis teus
ara imaginat…

No em malinterpretes.
Què passa pel teu cap
quan sóc l’amo d’un cos adormit
i no em calen permisos
per apropar-me?

Puc deure’t l’amor futur?
I el present, finirà?

No em malinterpretes.
Digues,
ara que no sents
i els ulls són tancats
i m’engronse als teus dits
i t’adore…

Boig -en mirar-te-
aquest miratge de violins
en mans del desig,
aquesta melangia…

Ací la música…

 

PDF   ·   Versió imprimible

Presentació de Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians.

Des 22, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog, El Pont recomana  //  2 comentaris     

Molt bona vesprada a totes les persones que es troben avui en la Llibreria Ausiàs March per tal d’escoltar la presentació de l’obra Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians de l’editorial catalana Tria de lletres.Almela,Porcar, Abad, Llop i Lliberós

Quan es fa una presentació de llibres de poesia generalment es parla de la vàlua del contingut de l’obra presentada i es glossa la figura de l’escriptor i el per què i manera com s’ha aventurat en el procés de la creació. Però avui consideraré la poesia des d’una visió holista, car la importància dels diferents individus tan sols pot entreveure’s des d’aquell tot global on creixen i s’identifiquen; per tant, en lloc de parlar de cadascun dels nostres poetes esbossaré una visió de conjunt d’allò que podríem considerar l’ofici del poeta, característica aquesta que tots ells comparteixen. Així doncs, posteriorment i quan ells prenguen la paraula escoltarem la riquesa de les seues personals diccions, sensibilitats i comentaris.

Generalment, tot el que existeix prové del remot despertar de les galàxies; nosaltres els posarem nom i elles existiren, però molt abans de la consciència ens veren créixer. Les galàxies sempre han estat a l’aguait; i quan els poetes parlen, escolten sempre, vibren per l’harmonia del elements químics compartits, uns elements esdevinguts manifestació de la bellesa mijantçant la paraula.

Qui escolta els seus poetes? Sou vosaltres? I tant que sí.

Escrivim per a vosaltres, ignots, solitaris entre els papers de l’ànima, amb joia i melangia a parts iguals, tendres o enèrgics enmig de la foscor més llum de la paraula.

Amigues i amics, benaorats espills sigueu per a nosaltres.

Amb la paraula el poetes caven i llauren la vida. És aquesta, una tasca secreta que s’omple de llum pels vostres llavis.

Plou als carrers, els núvols corren, la llum s’aixeca i es pon, les fulles cauen, els fanals somriuen la metàl•lica escultura, una dansa d’amor s’enceta en una cambra, un pare plora perquè fa temps no treballa, humans sense escrúpols ofeguen la dignitat i les vostres galtes s’inflamen dels bocins escrits de vida, escoltats, llegits.

Com diu el poeta Josep González Clofent, “Escriure és viure de dins cap a fora. Viure és escriure de fora cap a dins. Malfieu-vos dels gurus que monopolitzen la poesia. Ella balla amb tots aquells qui s’estimen la bellesa, la transparència; ella balla amb la justícia que connecta allò dit i allò fet: en tots vosaltres batega la paraula”.

Hem arribat ací perquè no existeixen editorials al País Valencià o, més aviat, adormides, se’ls ha avançat una editorial catalana que ha parlat d’una nova fornada de poetes dispersos en aquesta nostrada geografia.

Avui tenim la possibilitat de superar un infantilisme acrític, aqueixa mirada dels qui -bocamolls- classifiquen estúpidament els poetes de primera, de segona, de tercera… Avui tenim entre nosaltres colors de veu que es complementen, finestres des d’on assaborir, altrament, la vida. O caldria parlar de “les vides”?

L’autèntic poeta no viu solament la pròpia vida; és un rodamón a la recerca d’experiències, és aire per transportar veus; un foc secret l’encén davant dels altres. No podreu apaivagar aquestes flames perquè són les vostres. Ho compreneu? I d’això es tracta quan s’escriu autèntica poesia. Perquè no hi ha mots petits i grans; els mots són tions que esclaten i dilaten les ments. I, aleshores, raja aigua pura… i en la vostra terra “sent -i- mental” (que sent i creix mentalment) tot es renova i fructifica; els mots són tions que obren ferides, però cauteritzen dolors i, també, són ales que projecten l’equilibri en furtar-nos l’esperança, són alè contra la misèria dels compradors de temps.

Aquesta esperança insubornable, una humanitat millor, la fam dels pobres, aqueixa sed oculta de llibertat, l’oblit dels desnonats, el balcó de la vida, una oroneta que sí apunta la primavera, el risc directe de la dignitat, la veritat senzilla que allunya la tristesa, una calavera que interpel•la, el desig com una magrana, una veu muda que et dicta, que et martelleja les temples, que proposa uns temples nous per als humans, que ens agermana, encoratja i identifica com un poble: tot açò és posible per les veus poètiques d’aquesta nit. Estem de sort avui. Ací els teniu, són de carn mortal, però també somien. I xafen de peus a terra, perquè s’enlairen en veure-vos lluitar o dir i fer…

Ací els teniu, Vicent Almela de La Vall d’Uixó -funàmbul de balcons entre el nord i sud-. Susanna Lliberós de Vila-real -modista de patrons melangiosos de tendresa i amb una destral de titani crepuscular amagada a El Pont-. Iban Llop de Borriana -mariner amb brúixoles de ports reals i im-possibles-. Josep Porcar -jardiner de mots en encluses de foc- de Castelló,: les nostres veus, una part nostra, poetes que tenen fe en la pedra, en la flor, en el fulgor del llamp i l’aigua, en l’espurna de l’esser humà. I això que hem dit dels quatre autors membres de El Pont, ho podríem estendre als altres 23 autors de l’antologia.

Un pessic de poemes per refrescar-nos les neurones i veure l’horitzó d’una altra manera…

Per tots ells, per tots vosaltres, benvinguda sigues per sempre més, estimada poesia…

PDF   ·   Versió imprimible

Petit capvespre d’amor

Nov 28, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Petit capvespre d’amor     

Els noticiaris creuen mostrar-nos
la veritat, la xarxa manifesta
l’orgull i l’absolut. Com un cadàver
la política!
                    Jo volia dir-te
el tou fulgor del dia quan no ets,
els capvespres de vellut, intangibles…
aquesta solitud sense les flors,
el tacte dels ulls buits que no et senten,
que no vull perdre’m als darrers batecs.
I envellir, lluny del caos feridor,
sí, a la vora, quan la llum et balla.

Ací la música…

PDF   ·   Versió imprimible

Contrallum

Set 25, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Contrallum     

Quin color és aquest tan verd
que el sol del capvespre
pinta sobre el ponent
dels tarongers?

Pense en la caterva mediocre
d’éssers umbilicals.
Passen la vida
i miren els altres
per sobre dels muscles.

Com d’estúpids són!

Sempre amb la broma fàcil
el verb gangrenat, les buidors,
la intenció d’encomanar fàstic,
una opaca esperança.

Pacient,
escolte un murmuri d’àngels,
la llum quieta i pacífica,
la lluita pels somriures,
aqueix reclam d’amor
en la mirada.

Poeta,
en l’eco del contrallum
no oblides mai la lírica,
les autèntiques credencials.

PDF   ·   Versió imprimible

Carta a l’aelc.

Set 23, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Blog, Notícies  //  1 comentari     

Apreciats amics:

Us agraïsc l’interés que teniu -una vegada més- perquè forme part de la vostra associació.

Ja veig que feu una pila d’activitats per la llengua que compartim i defeneu els interessos dels escriptors associats (els econòmics i, també supose, d’altres relacionats amb drets d’autor i tot allò que resa el quadríptic), la qual cosa em sembla d’allò més bé.

Jo crec també en el Copyleft i les llicències Creative Commons que no són enemigues de la filosofia que defenseu, encara que sí complementàries.

Sempre he pensat que hom pot escriure més d’un llibre o guió o traducció, i no necessàriament ha d’ inscriure’s o associar-se. De fet, ens associem en tantes coses, projectes i compartim temps i vida amb tantes persones que no podem arribar a tots els llocs.

Com diu la vostra lletra estàndard al tercer rengló (per ésser adreçada a tots els futurs socis), ja heu arribat a la meua pròpia casa. I esdevindria un pas interessantíssim que tots els/les escriptors i escriptores que compartim llengua formaren part de l’aelc, tant si paguen quota com si no ho fan; demostraria, per la vostra banda, “un plus” afegit a la vostra pròpia associació.

Sempre he cregut que els diners -encara que necessaris- no han de ser motiu per classificar o no -en un grup- les persones (escriptors/ores). Així doncs, no crec que per no pagar una quota deixaran d’escriure, ni de viure plenament una cultura tant interessant com la nostra: la llibertat d’elegir la quota a l’hora d’inscriure’s – aspecte que veig en altres associacions de les quals forme part- és un suggeriment, i més, en temps de crisi.

No us retrac res, “Déu em lliure”, comente amb veu alta els pensaments que he tingut sempre. Potser alguns de vosaltres, també ho compartireu.

Us agraïsc també l’interés per defendre els meus interessos (veig que majoritàriament econòmics) però en són tan petits els meus! Tinc la sort de treballar en un altre àmbit per fer que el meu cor bategue, i tinc la sort d’escriure per plaer, per confirmar-me com una persona més,i per regalar allò que pense i dic; no ho faig com una professió (perdoneu-me aquesta valoracio subjectiva, però l’estil de la vostra lletra sembla que va adreçada a PROFESSIONALS, o a aquells que volen professionalitzar una manera de viure com ho és l’escriptura). Dit açò, entenc i respecte que d’altres persones ho facen de manera honesta.

Em dieu per acabar la lletra “creiem que la teua presència en el nostre col·lectiu és necessària i mútuament profitosa”. La resposta a la vostra petició ja l’he escrita abans: comenceu per ampliar la vostra base de dades dels escriptors/ores, inciteu-los a participar als vostres actes. Esdevindria una gran revolució i encetarieu un tarannà d’excel·lència.

Per acabar, dir-vos que no vull traure cap profit de la literatura; però, com molts de vosaltres,amb el somriure d’un ésser innocent em donaria per pagat.

Desitge no haver-vos molestat amb aquestes consideracions; no és el meu estil, ni ha estat la meua intenció. Que tingueu un bon dia de treball.

Atentament,
el príncep de les milotxes.

PDF   ·   Versió imprimible

Paraules d’intimitat

Jul 17, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Paraules d’intimitat     

                                                             A Maite y Jose Luís, con cariño.
Sobre el llit
i amb les cames creuades
el pensament no mai descansa.

A fora plou
una polifonia en la pomera
que ofrena flors.

Sóc una abella
a recer del temps
i, quieta, espere el brunzir
de les ales al sol.

Aquesta és la sort del poeta,
esdevenir tot per la paraula:
insecte, llamp, pedra ferida,
llum.
         I, un cop, consumit
restar present.

Quina altra cosa si no,
és el ball de la veu si tremola
-en el vers-
                    la intimitat?
                                                            Santillana del Mar, 9 de juliol de 2012.

                                                             A Maite y Jose Luís, con cariño.
Sobre la cama
y con la piernas cruzadas
el pensamiento nunca descansa.

Afuera llueve
una polifonía en el manzano
que ofrece sus flores.

Soy una abeja
a resguardo del tiempo
y, quieta, espero el zumbar
de las alas al sol.

Esta es la suerte del poeta,
llegar a ser todo por la palabra:
insecto, relámpago, piedra herida,
luz.
         Y , una vez, desaparecido
permanecer presente, actual.

Què otra cosa si no,
es el baile de la voz, si tiembla
-en el verso-
                    la intimidad?

PDF   ·   Versió imprimible

Matí de platja

Jul 8, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Matí de platja     

Als meus somnis
el viatge no mai s’acaba.
Com el pal tremolós
de la bandera de Suances,
no hi ha cap treva.
Les ones d’una mar amb ressaca
no produeixen tant d’ oix
com aquests nous dissenys de pobresa
dels homes grisos.
Dormen els meus amors
sobre una gespa aliena
a la tempesta que s’acosta.
Des d’aquesta talaia
veig córrer gossos i pensaments;
xiula el socorrista
amb un senyal que estimba els cors.
Com els surfistes i gavines
el poeta grava
una lenta resistència:
no pot embarrancar el vaixell
de la paraula.

PDF   ·   Versió imprimible

Bastint la felicitat

Jul 1, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Bastint la felicitat     

Aixecar-se d’hora,
veure el sol mandrós
respirar aquest ací.
Anar a l’hort
aranyes, cucs i pixavins…
Matar les presses,
comprendre el somriure del  demà,
eliminar les possibles males herbes,
les idees si fereixen, l’enveja,
la mediocritat.
Combatre la pobresa de justícia,
gaudir de la consciència que progressa,
aquell núvol gris miracle
-aliment dels mots-
revolució contra la fam.
Després endreçar
el silenci de la casa,
adorar-lo amb la mirada:
olives negres i pa a la taula;
formatge, oli i sal
l’aigua de la vida,
l’esmorzar.
Pacientment mastegar.
Mastegar totes les lluites,
les dels homes,
les dels homes amb les dones,
les dels homes i les dones amb les coses,
les dels homes i dones i les coses amb els anys…
Açò és l’esperança treballada,
paraules que cisellen granítiques roques
i assenten parets.
Vosaltres les finestres:
mística, la nova llar.

PDF   ·   Versió imprimible

Quan la llum dels mots passeja en bicicleta

Jun 16, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Quan la llum dels mots passeja en bicicleta     

Autor: Joan Garí
Fotografies: Joan Antoni Vicent
3i4, València, 2012

Quan era un xiquet somiava en tenir una bicicleta. De família obrera jo veia altres nens passejar-se amb elles. I arribà el dia que mon pare em portà a casa, pels Reis, una bicicleta de segona mà. Li l’havia donada per a mi l’amo de la fàbrica on treballava: era roja, amb portaequipatges però d’aquelles que no tenien barra de ferro entre les cames; tothom es reia de mi dient-me “dona, dona…”

Aliè i blindat com estava ja contra tota aquella estupidesa podia ataullar el paisatge d’una altra manera, podia recórrer espais i llocs més llunyans. Gaudia l’aprenentatge de la llibertat i d’una felicitat capaç d’identificar-me amb la grandesa d’aquest món que m’envoltava.

Avui estic ací per presentar l’obra titulada Viatge pel meu país, llibre realitzat per dos amics meus, Joan Garí autor del text i Joan Antoni Vicent autor d’una llum poètica que envolta les paraules. Els nostres amics sembla que, a tots els presents, ens han regalat una altra bicicleta, un tàndem.

Si viatjar és una manera de viure i veure el món, fer-ho en un tàndem t’afegeix la possibilitat del diàleg, de la complicitat muda que et connecta d’una forma emotiva i intel•lectual amb qui viatja amb tu i amb el paisatge que t’envolta.

Aquesta obra dual és una excusa per rememorar allò que Joan Fuster féu 50 anys arrere quan decidí parlar dels seus conciutadans i dels pobles per tal de concretar una identitat -la dels valencians- que vacil•lava.

Joan Garí amb el mestratge que el caracteritza – sempre he dit que després de Joan Fuster i Joan Francesc Mira tenim i tindrem Joan Garí- i ho dic des de l’honestedat afectiva i intel•lectual meua que ens convida a pujar al tàndem i viatjar. Guiat per una precisa documentació perfectament trenada, per una prosa polida, exacta i no gens rebuscada – no li cal demostrar res a hores d’ara- afegeix un plus al llibre fusterià mitjançant una pàtina de reflexions i dades personals, també molt interessants sobre la marxa. Joan Garí revisa el viatge de Fuster i l’amplia. Ell actualitza i enriqueix el nostre llegat. Tenim a la vista la possibilitat d’una primera presa de contacte a través del llibre que ara presentem: “Qui som els valencians, en quin país vivim, quin futur podem projectar, quan finirà l’autoodi que ens tenalla, aqueixa autocompassió que ens esclavitza?”
De tant en tant, aqueixa ironia i mordacitat, marcada per Fuster apareix per la boca de Garí; no pot ser d’una altra manera, però amb una alta dosi de sornegueria.

Joan Antoni ha fet el seu propi viatge a través d’una col•lecció d’imatges que parlen per elles mateixes. I dir això no és cap banalitat: per uns moments, pensen vostès el que suposa cercar, localitzar i captar la llum dels mots. El fotógraf interroga el sol ben de matí, sent parlar els colors dels vents, acarona la pluja, per la boira tremola amb el cos. La plasticitat poètica suggerida per les imatges del seu llibre semblen una cosa fàcil un cop plasmades al paper, però obtenir-la mostra, a banda d’una tècnica acurada, una visió del món propera a la vitalitat d’allò que som i vivim. Un Joan Antoni amable, un Joan Antoni entusiasta, un Joan Antoni vital que ens ha mostrat la bellesa de l’austeritat: ha vestit o despullat de llum els mots.

Una obra com aquesta es mou en una aparent paradoxa: l’escriptor lluita –de vegades sense aconseguir-ho- per diluir aquest “jo individual” de la historia que relata; el fotògraf, tot i que aparentement no mai es converteix en objecte/tema del seu treball, s’hi esllavissa rere cada petit detall d’allò fotografiat.
Ser conscient d’aquest passeig i d’aquesta paradoxa és el que conforma aquest llibre en una joia, una obra digna i bella.

Amics i amigues, als temps que corren, és tot un luxe poder dir que si viatge la meua bruíxola és guiada pel cor d’aquests amics, és tot un luxe gaudir del treball pacient i ben fet d’aquests autors. Gràcies pel regal que ens heu fet del vostre viatge. En llegir-vos les imatges i veure les paraules m’heu fet recuperar la innocència i fortalesa del xiquet que vaig ser jo: gràcies per aquest nou tàndem. Ara podrem tots els lectors i els presents dialogar amb vosaltres pedalant, i a més comprendran per què la llum dels mots passejarà, atemporal, en una nova bicicleta.

Moltes gràcies,

Josep Lluís Abad i Bueno

La Vilavella, fet el 21 de maig i presentat el 16 de juny de 2012.

PDF   ·   Versió imprimible

«Poeta», de Josep Lluís Abad

Mai 4, 2012   //   publicat per l’editor   //   Audiovisuals, Blog, Multimèdia  //  Comentaris tancats a «Poeta», de Josep Lluís Abad     

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«12345678»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner