Etiqueta / Tag: Petites postals

Petites postals per a Grupeco, 34

Set 21, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 34     

Cremant llenyapetites-postals

Vaig pel tros irregular, d’ací cap enllà, sortejant tot tipus d’inclemències emotives que fa la vida.

Hi ha cops que restaria quiet i no em mouria, com l’esquelet ho fa a la terra, com aquell bocí de cor glaçat en l’àlbum del sentiments que vàrem viure, llenya seca que atià el foc.

Altres vegades les poderoses flames, no podrien esborrar del cos totes les tempestes viscudes de la nostra supervivència.

Avui, novament, arreplegue entre els fraus les branques i fulles de la poda quotidiana.  Agimponar-se, redreçar-se, fer tentines, gatejar tots els verbs, conjugar-los, infinits, com tu.

cremant llenyaElls restauraran cada cèl·lula d’amor per renovar-nos lliures, independents.

I així forçar-nos -contra els meteors diversos de l’existència- com l’au fènix que en nosaltres sempre existí, existeix i per humils i trencadisses lletres, ens sobreviurà.

Has de creure’m, jo sempre ho he sabut: no hi haurà mai res que engrillone la llibertat viscuda dels nostre amor.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 33

Set 14, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 33     

petites-postals

L’hora

Havíem discutit, a bastament, sobre el tema, del  resultat del canvi i el que això suposava.

Em deies que si l’avançaven o l’endarrerien i la lògica de la llum que s’estirava en els moments.

Jo volia un moment teu; però, com dir-t’ho sense paraules?

No t’entenia i apamava la meua pobra intel·ligència.

Amb deler observava les teues mans, el to de veu i l’aire que, subtil, formava part del teu cos.

I et rebatia acovardit perquè aquest moment -tempus fugit- s’acabaria.

Tu te n’havies anat de viatge al sud dels meus desitjos i jo vaig arribar a un atzucac amb una trista llum.

Assegut en un banc d’arenita i un cop més, a les arnes dels fanals d’Aín els demanava el mode de recuperar l’hora d’amor que aqueixa convenció no mai més ens tornaria.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 32

Set 7, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 32     

Miracle

petites-postals

No m’ho explique, de veres.
No hi ha cap explicació.

Simplement mire cap enrere en el temps i veig com el mots s’arremolinen en aquestes postals.

Intentes recordar-les, la 4, la 12, la 23 i em pose les mans al cap.
És com un cicle, com l’aroma de les flors del taronger que torna cada any, cada estació.

Arribes a creure’t que posseeixes el control, que en l’escriptura tu dirigeixes les regnes de la subtil creació… Però no, no res d’això recompon aquest trencaclosques.

Hi ha la fe, sí. Una fe bidireccional que et demana i a qui respons enlluernat.

Hi ha també la mística de l’encontre; les paraules segueixen la llum regalada. Ets brúixola de l’encís i elles et trien, no hi ha motius concrets, perquè sí. Tremoles d’absoluta felicitat.

Escriure.

Escriure-vos amics i amigues, escriure-vos amb un amor total: el miracle de l’apertura del cor batent, la feina oculta, sincera, honesta, tranquil·la; la servitud de l’alquimista que balla fent voltes i més voltes amb les paraules, però no mai es vanta.

Ploure de vida, l’actitud perenne de tot escriptor: copsar el món i brindar el compromís.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 31

Ago 31, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 31     

Petit detallpetites-postals

A Guillem i Ana, fills meus.

Avui he restat sol de bon matí a casa. Mecànicament el cervell, tot just després de desdejunar-me, ha pujat a endreçar les cambres dels somnis i ha restat paralitzat en obrir les persianes.
No, no entrava cap raig de llum solar, car el cel vestia de plata trista. Però en un racó de la taula ha vist una nota petita i senzilla: “te vull”.

Al costat, l’ordinador restava en suspensió i uns apunts mullats de colors fosforescents assenyalaven la nota.

Quanta emoció continguda en aquestes sis lletres, quants silencis, quants secrets!

Aquests vaivens dels gestos pronunciaven per a mi el que diem amor: la mà que ha buscat el paper, els ulls que endreçaven els mots, els batecs del cor que reconeixeran aqueixa emoció.

No he volgut tocar res de la taula, no; i mentre feia el llit me n’he adonat com les sis lletres em somreien i observaven.

Gràcies als dos he tornat a creure en allò que es pensa i no es diu, però existeix: vosaltres li heu dit a la plata del cel trist que jo veig, que l’amor encara és viu.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 30

Ago 24, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 30     

Avaluació.petites-postals

 

Vinga va, qui vol avaluar-me?

M’ he passat durant 35 anys avaluant persones, acadèmicament és clar.

Però avui voldria que m’avaluàreu. No tingueu pànic, ni por. Feu-ho, no us en priveu. Parleu amb honestedat. Completeu-me el trencaclosques, la meua realitat. No oferiré cap resistència, ni agafaré les vostres paraules com un assumpte personal.

Anys arrere, jo era una andròmina estranya; semblava tranquil, però internament era un malcarat; ara he descobert que esdevé un bon exercici per tal de créixer, per veure’t en les mans dels altres, per creure i confiar.

Podeu dir allò bo i allò dolent, expressar quan m’heu vist de lluminós cel o en les hores del profund clarobscur. No patiu per res. Acceptaré tot allò dit. Al vostres vents onejaré.

És hora d’acceptar-me, de considerar-me un humà corrent aquell qui pot ser criticat i corregit.

Al capdavall, ara tan sols em resta estimar-me i esbandir aqueixa falsa compassió que em professava.

Sí, estimar-me, perquè tots vosaltres heu fet que, per una banda o per l’altra, serenament em reconcilie i abandone tot intent de ferir.

Si us plau, avalueu-me; arribats ací ho considere el més preuat regal.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 29

Ago 17, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 29     

De com la literatura transforma la nostra vida.petites-postals

Ple i arrebossat per la llum, me n’adone com d’ignorant sóc, quantes mancances tinc, com d’immadura ha estat i es presenta la meua empatia envers tothom.

Respire amb profunditat i tanque els ulls; escolte com un mormolar dels ocells, el cant amable de l’aigua, la granota que rauca, el treball d’un pica-soques, amortit, ben lluny. Batega el cor, es desborda la ment.

Amb aquesta riquesa actual, buide tots els pensaments, les paraules lentament s’esfumen; sóc boira, vent que tremola.

Per què l’odi, per què tanta maldat, per què l’orgull que picona vides anònimes, per què la impenetrable supèrbia i l’elàstica cobdícia?

No hi ha capacitat d’anàlisi, molt menys encara d’introspecció i eternament llunyana la intenció de fer justícia en aquest petit món.

Ara emmudisc i escolte la natura que parla; sóc plena harmonia: mireu, l’Univers.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 28

Ago 10, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 28     

Les variacions de l’amor.petites-postals

Sabeu que estic. Sempre present.

Sóc amb vosaltres en el més absolut dels silencis.

Us ho heu de creure.
Heu de tenir fe en mi, de la mateixa manera que, amb vosaltres, jo la tinc.

Esteu sempre en els meus pensaments. Sou múscul i cor, alegria que en mi batega. És com l’estat de l’enamorat, però superat per aquell altre de la donació absoluta i gratuïta, total.

Sou meus, una part meua, un bocí profund del meu amor que aprén i es renova a contracor, que transforma les calamitats, les absències i aquesta solitud en què, de vegades, es capbussa.

Al moll de l’os que em sosté hi ha unes petites vibracions, els fosfens de la felicitat que, per vosaltres, m’arriben.

No mai podria tornar-vos, ni amb les paraules més sensuals i directes escrites, aquesta emoció de sentir-me viu, un ésser que tot i ser material, s’escapa i es transforma en un esperit lliure, enamorat.

postals jana i princep2Ara veig com tremola l’ombra de la carrasca en l’arenita, una despreocupada formiga s’hi passeja. Capte els ocells més llunyans i els seus cants; Jana, asseguda a la vora, respira.

No són aquests mots una abstracció: constrènyer aquesta felicitat i expandir-la a tothom; vessar-la, notar-la en el sol que ens acarona, en la terra que m’acull, en el pas de la sang del meu cos que amb mi camina.
Lluitar amb amor, reconéixer l’Altre, acceptar els errors, no prejutjar mai ningú, ser vent que balla sobre els tous dels dits, la mà sempre oberta.

En aquesta quietud que m’envolta, ara mateix tots sou presents.

No tingueu mai por d’agafar-me–la, perquè us pertany: us dec la Vida.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 27

Ago 3, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 27     

petites-postalsEsborra.

 

Aprén a esborrar. No solidifiques paraules, no les fixes com si tingueren valors d’eternitat. Esborra la visió raquítica d’aquest viure.

Desdibuixa el seu alè si separen, si fan dubtar, si trenquen l’harmonia. No et refregues amb sa olor a destrucció. Crema les andròmines mentals, els reduccionismes intolerants.

No existeixen millors, ni pitjors objectes, plantes, animals, persones: no oblides que sempre hem classificat.

Obre’t als vents, acull la calor, adora el fred. Hi ha persones, abraça’t als elements.

Esborra catàlegs i prejudicis. Capbussa’t en la generositat, denuncia el mal que ensinistra qualsevol petita o gran llibertat.

No acceptes homenatges, car amb la teua vida n’has tingut l’autèntic i l’únic, l’original.

Aprén el silenci; escalfa’t humil com ho fan les plantes al sol. Retira’t en calma: amb la mirada desposseïda esdevindràs molsa humida o molsa eixuta. No n’has de fer calendari. Asserena’t i respira.

Altres, per tu, parlaran.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 26

Jul 27, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 26     

petites-postals
                                                                              A Bea Cano

 

La sendera sempre és la mateixa.

Amunt i avall, amunt i avall, sentir els peus sobre la terra, aqueixa escalfor que tremola en la carn, pensar, també somiar, preservar la fe,  no abandonar l’esperança, la vida, al capdavall.

Amunt i avall, avall i amunt, silenciosa s’acosta la nit en la finca on escric cadascuna de les postals; espolsar la pols intel·lectual, acatar amb mans obertes els mots d’un cel blau, creure en aquest present tot i trobar-se gangrenat, imaginar com, al col·legi, somriuré els infants, treballar contra tot pronòstic, amb dignitat.

Amunt i avall, amunt i avall i pensar-te lliure, sempre amb el teu somriure en el treball, amable, servicial. Tu serveixes atenta als altres, enmig dels núvols que, ara mateix i en la teua absència, semblen fixes des d’aquests finestrals.

Vivim alienats, humans inútils per canviar tants falsos dies, creguts de no sé quins estranys poders, enganyats.

Però ara sóc jo qui camine i m’agafe com l’últim remei a la teua bella abraçada. Si et plau, no em deixes perdre en el miratge d’aquestes paraules.

Sempre és la mateixa sendera que em duu amunt i avall.

No t’allunyes massa,  obre’m la mirada, les teues mans.

PDF   ·   Versió imprimible

Petites postals per a Grupeco, 25

Jul 20, 2016   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts esparsos, Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Petites postals per a Grupeco, 25     

petites-postalsEl soroll del vent.

M’assec a un ribàs. Aixeque els ulls al cel i observe una bandada d’estornells. Planen i revolen fins que s’aturen, amb les lleus potetes, al fil d’aram que transporta 220.000 volts. No diuen res.

Des del meu lloc estant, admire aquesta lenta parsimònia, el fet d’assaborir el present.

No existeixen passat, ni futur. L’olor dels teus llavis colpeja aquests dits; i en embogir l’escrit,  totes les banderes del món parlen dels vents que allarguen les llums i ombres del nom teu.

El soroll del vent que xiuxiueja.

Els ulls del capvespre que cerquen.

La veu del sol que toca.

Els ocells del cel que et criden.

Les flors dels cabells que recorde.

La música del cor que bressola.

 

Véns a mi amb els noms més novells i distints, i t’escric una vegada i una altra més encara.

I no em cansaria de llegir-te, de pensar-te fins i tot en llengües estranyes per trobar aqueixa elegància que sura en la teua mirada.

És oblidar-me del vent i sentir, en la remor d’aquests pensaments, l’eco d’un ball.
Com t’ho diria, la teua ànima.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner