Etiqueta / Tag: poesia

Cavall trencat, XXV

Gen 17, 2013   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXV     

Passen els dies
i tu -cavall trencat- no veus
cap altre horitzó
que una perenne desesperança.

Alguns homes han prostituït
la paraula i el treball,
han baratat els ulls
per fútils coloraines,
el cor carnassa hipòcrita,
budells que escridassen
famolencs de noms,
tot és qüestió de nombres,
asèptics, buits.

Observes el futur,
amb tensa musculatura,
ben disposat a la carrera.
Novells i aguts
són els renills,
la sang erecta
i dòcil la crinera
perquè somies vents,
i t’imagines nous camins.

Oh dolç cavall,
amic de fades i poetes:
cavalcarem aquests temps grisos,
-tobogan en lluita-
als somnis més oberts.
Car nostra és la vida
i el pols batega
lliure encara i seu.
.

PDF   ·   Versió imprimible

No em malinterpretes

Gen 4, 2013   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  2 comentaris     

                                           A la dona dels núvols…

Digues,
què existeix al teu cap?

M’agradaria dibuixar
-pura imitació-
la nuesa d’aquestes roselles,
el somniar dels llavis teus
ara imaginat…

No em malinterpretes.
Què passa pel teu cap
quan sóc l’amo d’un cos adormit
i no em calen permisos
per apropar-me?

Puc deure’t l’amor futur?
I el present, finirà?

No em malinterpretes.
Digues,
ara que no sents
i els ulls són tancats
i m’engronse als teus dits
i t’adore…

Boig -en mirar-te-
aquest miratge de violins
en mans del desig,
aquesta melangia…

Ací la música…

 

PDF   ·   Versió imprimible

Presentació de Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians.

Des 22, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog, El Pont recomana  //  2 comentaris     

Molt bona vesprada a totes les persones que es troben avui en la Llibreria Ausiàs March per tal d’escoltar la presentació de l’obra Tibar l’arc, una antologia de 27 poetes valencians de l’editorial catalana Tria de lletres.Almela,Porcar, Abad, Llop i Lliberós

Quan es fa una presentació de llibres de poesia generalment es parla de la vàlua del contingut de l’obra presentada i es glossa la figura de l’escriptor i el per què i manera com s’ha aventurat en el procés de la creació. Però avui consideraré la poesia des d’una visió holista, car la importància dels diferents individus tan sols pot entreveure’s des d’aquell tot global on creixen i s’identifiquen; per tant, en lloc de parlar de cadascun dels nostres poetes esbossaré una visió de conjunt d’allò que podríem considerar l’ofici del poeta, característica aquesta que tots ells comparteixen. Així doncs, posteriorment i quan ells prenguen la paraula escoltarem la riquesa de les seues personals diccions, sensibilitats i comentaris.

Generalment, tot el que existeix prové del remot despertar de les galàxies; nosaltres els posarem nom i elles existiren, però molt abans de la consciència ens veren créixer. Les galàxies sempre han estat a l’aguait; i quan els poetes parlen, escolten sempre, vibren per l’harmonia del elements químics compartits, uns elements esdevinguts manifestació de la bellesa mijantçant la paraula.

Qui escolta els seus poetes? Sou vosaltres? I tant que sí.

Escrivim per a vosaltres, ignots, solitaris entre els papers de l’ànima, amb joia i melangia a parts iguals, tendres o enèrgics enmig de la foscor més llum de la paraula.

Amigues i amics, benaorats espills sigueu per a nosaltres.

Amb la paraula el poetes caven i llauren la vida. És aquesta, una tasca secreta que s’omple de llum pels vostres llavis.

Plou als carrers, els núvols corren, la llum s’aixeca i es pon, les fulles cauen, els fanals somriuen la metàl•lica escultura, una dansa d’amor s’enceta en una cambra, un pare plora perquè fa temps no treballa, humans sense escrúpols ofeguen la dignitat i les vostres galtes s’inflamen dels bocins escrits de vida, escoltats, llegits.

Com diu el poeta Josep González Clofent, “Escriure és viure de dins cap a fora. Viure és escriure de fora cap a dins. Malfieu-vos dels gurus que monopolitzen la poesia. Ella balla amb tots aquells qui s’estimen la bellesa, la transparència; ella balla amb la justícia que connecta allò dit i allò fet: en tots vosaltres batega la paraula”.

Hem arribat ací perquè no existeixen editorials al País Valencià o, més aviat, adormides, se’ls ha avançat una editorial catalana que ha parlat d’una nova fornada de poetes dispersos en aquesta nostrada geografia.

Avui tenim la possibilitat de superar un infantilisme acrític, aqueixa mirada dels qui -bocamolls- classifiquen estúpidament els poetes de primera, de segona, de tercera… Avui tenim entre nosaltres colors de veu que es complementen, finestres des d’on assaborir, altrament, la vida. O caldria parlar de “les vides”?

L’autèntic poeta no viu solament la pròpia vida; és un rodamón a la recerca d’experiències, és aire per transportar veus; un foc secret l’encén davant dels altres. No podreu apaivagar aquestes flames perquè són les vostres. Ho compreneu? I d’això es tracta quan s’escriu autèntica poesia. Perquè no hi ha mots petits i grans; els mots són tions que esclaten i dilaten les ments. I, aleshores, raja aigua pura… i en la vostra terra “sent -i- mental” (que sent i creix mentalment) tot es renova i fructifica; els mots són tions que obren ferides, però cauteritzen dolors i, també, són ales que projecten l’equilibri en furtar-nos l’esperança, són alè contra la misèria dels compradors de temps.

Aquesta esperança insubornable, una humanitat millor, la fam dels pobres, aqueixa sed oculta de llibertat, l’oblit dels desnonats, el balcó de la vida, una oroneta que sí apunta la primavera, el risc directe de la dignitat, la veritat senzilla que allunya la tristesa, una calavera que interpel•la, el desig com una magrana, una veu muda que et dicta, que et martelleja les temples, que proposa uns temples nous per als humans, que ens agermana, encoratja i identifica com un poble: tot açò és posible per les veus poètiques d’aquesta nit. Estem de sort avui. Ací els teniu, són de carn mortal, però també somien. I xafen de peus a terra, perquè s’enlairen en veure-vos lluitar o dir i fer…

Ací els teniu, Vicent Almela de La Vall d’Uixó -funàmbul de balcons entre el nord i sud-. Susanna Lliberós de Vila-real -modista de patrons melangiosos de tendresa i amb una destral de titani crepuscular amagada a El Pont-. Iban Llop de Borriana -mariner amb brúixoles de ports reals i im-possibles-. Josep Porcar -jardiner de mots en encluses de foc- de Castelló,: les nostres veus, una part nostra, poetes que tenen fe en la pedra, en la flor, en el fulgor del llamp i l’aigua, en l’espurna de l’esser humà. I això que hem dit dels quatre autors membres de El Pont, ho podríem estendre als altres 23 autors de l’antologia.

Un pessic de poemes per refrescar-nos les neurones i veure l’horitzó d’una altra manera…

Per tots ells, per tots vosaltres, benvinguda sigues per sempre més, estimada poesia…

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXIV

Des 9, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXIV     

Ara et diré d’on véns,
maleïda cançó desposseïda.

Véns d’una cursa estranya
i ets anatema,
véns de la ferocitat obscura
que fecunda les nits,
de la sang que amera les pedres,
del riu sense lluna que udola.

Véns de la catástrofe i del cim,
de la voracitat que mossega
els mots en silenci,
de la pèrdua que assassina a galop,
del dolor amarg de l’heura.

Véns d’un país tallat a trossos,
de la velocitat absurda dels espills,
de la mar silvestre que escurça vents,
del ventre foll que fereix l’arbre.

Véns de la muntanya que habita el monstre,
del toll infinit que fan les pluges,
dels núvols que compta el poder,
de l’absurda toxicitat
que enverina els diaris.

Véns d’una cursa inexistent
i conjugues els crims en dejú.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXIII

Des 3, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXIII     

Ara us diré d’on vinc.
Vinc de les cendres d’Auschwitz
de l’herba que va segar Atil·la
del ventrell esbudellat del corder
el dia del sacrifici al temple d’Apol·lo
de l’enveja del Sàpiens envers
el Neandertal.
Sóc innombrable perquè incloc
l’infinit dins cada límit.

Ara us diré d’on vinc.
Vinc de les turbulències celestes
a mil cinc-cents hectopascals,
de la lava blava d’un volcà extingit,
de la cendra de totes les xemeneies
de la pluja àcida
de l’amor irresolt.
Continc les passions
perquè és el natural en mi.

Ara us diré d’on vinc.
Vinc del record de tots els difunts
de l’aroma de la clavellinera
dels somnis que han resultat sems
de les pregàries ateses
del kàddish pel fill que sí que ha nascut
i ara esperem que muira.
Vinc de la malícia i de la besada
i tinc el rostre de Janus, tan bell.

Ara us diré d’on vinc.
Vinc dels llocs on encara no he anat
dels aeroports on cap avió aterra
del vaixell que no salparà
del globus que no s’enlairarà
de la diligència on no hem pogut enganxar
ni una trista egua.
Vinc de cada acte irrealitzat
i n’estic orgullós.
I el meu nom és ningú
i el meu cos són bocins.
I de tot això vinc.

PDF   ·   Versió imprimible

Petit capvespre d’amor

Nov 28, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Petit capvespre d’amor     

Els noticiaris creuen mostrar-nos
la veritat, la xarxa manifesta
l’orgull i l’absolut. Com un cadàver
la política!
                    Jo volia dir-te
el tou fulgor del dia quan no ets,
els capvespres de vellut, intangibles…
aquesta solitud sense les flors,
el tacte dels ulls buits que no et senten,
que no vull perdre’m als darrers batecs.
I envellir, lluny del caos feridor,
sí, a la vora, quan la llum et balla.

Ací la música…

PDF   ·   Versió imprimible

Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.

Nov 26, 2012   //   publicat per Josep L. Abad   //   Recensions  //  Comentaris tancats a Suite de València: un nou poemari rescatat de l’oblit de Marisol González.     

En arribar a casa, sobre l’aparador, el correu duia el nou llibre de Marisol. He obert el sobre i he sentit el gramatge; he fullejat ràpidament el colors, delicada tinta sobre groc, una lectura directa, per damunt…

No cal tenir pressa, m’he dit.. Cal paladejar-ho amb tranquilitat.

Marisol no és una escriptora de premis; fa temps que no li interessen aquestes banalitats, llistes d’espera, corredors d’editorials, etc… Es dedica a la poesia i punt.

Ha passat per uns anys d’estricte silenci, això sí, sense parar de viure o escriure que és el mateix. Ella patia en preguntar-me pel viatge de la llum. Creia que s’havia enfugit dels seus batecs. Li deia que la llum era amb ella.

M’he preparat un te negre amb essència de bergamota i, assegut a taula, he gaudit de la seua companyia: un ritual màgic la pausada experiència de la lectura. El capvespre moria de llum.

Suite de València era una obra amagada en la seua lluna interior. De vegades quan venia a casa em llegia fragments amb mirar-me; m’enviava bocins, petites veus que se li escapaven pels cabells, pels ulls d’aiguamarina: els versos feien drecera.

El poemari ret homenatge a l’Estellés enamorat d’una vila, dels habitants, dels indrets.

Asseguda a la tauleta de treball des d’on podia veure el Micalet, Marisol m’obria finestres, de tant en tant, per enviar-me coloms de paraules; vols humils, magnífics, nets, bastits sota la pluja… escenes a càmera lenta.

Jo me n’adonava com València li xuclava la vida. Generosa, no mai obrí els llavis. S’estimava els seus carrers, els tatuatges de parets derruïdes, els arbres, les ombres i el fred. S’estimava les cantonades, els balcons, les paraules esteses amb pinces d’amor, l’amor enganxat als bancs solitaris dels parcs, les cuixes del desig, les vànoves perdudes del tacte, la quietud de l’espera.

Una cançó a València que l’acullia humida de vents amb “ la Malva-rosa a l’est de la ciutat cremada / la misèria dels senzills i la gomina dels morts”. Una cançó per a “una llengua que no té veu, / el país que no vol ser país”.

Un llibre de 27 postals amb dues parts; un calendari de violins que et sacsegen l’alenada.

València, el receptacle que ha amplificat els batecs d’una papallona silenciosa.

Un poemari devot, però sense rancúnies, ni retrets; un escenari de mots per cercar la plenitud que la vida dilueix.

Què podem dir més quan es parla amb tant d’amor? És l’hora de la llum.

 

València m’escau íntima com un poema
i com les baranes del riu que estima els baladres.
València és un bram de versos que no tenen horta
i una nafra calenta de records llargs.
Mai no hi ha hagut a València un sedàs
d’oronetes com el que embolcallava l’espera.
Absurdament el cel sempre ha regat les palmeres
mentre a trenc de dècada jo encenia un amor
que pentinava llunes en el centre de Russafa,
un amor que enderrocava finques a la plaça
del doctor Landete, un amor com una grua
municipal que s’enduia el mes de maig al coll,
un amor com una papallona de dilluns
perduda en els xàfecs del pit i en les voreres.
Pense que ha arribat l’hora del meu cant a València
per dir exilis i galtes de bresquilla blava.
Amb quina intensitat recorde ara el tacte
dels seus dits i l’arc de gespa de les seues celles,
el miracle d’aquelles dents universals i dolces,
les monyiques de coloms amb què m’enlairava gestos.

Suite de València, pàg.32, Babilònia edicions.

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXII

Nov 25, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXII     

                                                  Als meus amics i amigues de El Pont i El Penjoll

Volgueren matar-me,
diluir-me en una ombra,
imatge d’indecència,
volàtil gas.
Em digueren cadàver:
– Serà fàcil derruir el temple.
No gens de llum, ni pa, ni vent.

M’injectaren tot tipus
de metàl•liques mancances,
odis refregats
i queixalades de ferro,
paraules com presons.

Però estel petit,
-un púlsar d’emoció-
encara em bategava
l’illa a la deriva
però lliure.

Després, el seny
me’l desconstruïren:
ho intentaren
amb tota mena d’inclemències:
No cap tasca, ni contacte,
engrillonats els aires,
trot vençut,
pas barrat,
l’oblit del bell galop.

Però als ulls sagnants
un foc esbufegava.
Vingueren l’escarbat,
el talp, la papallona,
-senyals de fum-
els cants de la cornella.

En cambra inhòspita,
on la misèria és més oculta
no pogueren soterrar-me.
Cavall trencat,
però cavall:
de ment conscient pels altres
amics, solidaris animals:
llum dels mots,
poetes d’aire.

PDF   ·   Versió imprimible

Petit homenatge a José Luís Parra

Nov 22, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Petit homenatge a José Luís Parra     

Ja ho diu el meu amic Antonio Cabrera en aquest article de El País.

En el sofá

Me dormí por la tarde, deprimido
por el paso tan rápido del tiempo.

Me pusiste una manta por encima
y te marchaste.

No me he movido, no he cambiado de postura
por temor a deshacerme.

Y has regresado.

No me beses, no enciendas
la luz, no toques nada.
Tengo miedo de verte
carcomido de arrugas,
esperando la muerte.

 

Boceto para un retrato

 

Febril actividad

de esa mujer… Me inquieta y me conmueve.

Su risa luminosa, turbadora,

que a veces me da miedo, pues intuyo

el oscuro poder que la sustenta

La miro y estoy viendo

a la otra agazapada, inmóvil, vulnerable,

la mujer aterrada

que entierra su pavor, su vivo desamparo,

con paletadas de ávido ajetreo,

tras el ángel protector de su sonrisa.

 

Del llibre  Los dones suficientes, edit Pre-textos.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Cavall trencat, XXI

Nov 7, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Cavall trencat, XXI     

Quan el llamp incessant de la paraula
s’aclama als núvols de rent i aigua,
la vida esdevé paradigma de la terra,
boca esquinçada en batalles de gesmils.

Ací roman la farina i el blat dels somnis,
en aquesta despensa de bronquis nus
reclamant el somriure dels nenúfars
que desconeixen la suor del teu ventre.

Crineres de fil d’aram travessaran idees,
la llum de la teua pena enfosquirà
per sempre els semàfors lliures,
les voreres trairan els tulipans grocs.

I serà dissabte o un dia vulgar de versos.
Un malson d’agulles cobrirà el cel
de grisos estranys i pensaments incerts
a l’hora exacta de la cursa suprema.

El galop repetirà rítmicament itineraris
com una espiral de freixes fonent-se freda.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner