Una cambra pròpia de nord a sud: la veu poètica femenina als Països Catalans

/ Blog, Fires del llibre, Intervencions, Lectures i recitals, Notícies, Taula rodona / Per
Mida del text:

El dissabte 31 d’octubre, a les 19.30 h, El Pont Cooperativa de Lletres portarà a la Plaça del Llibre de Castelló la taula rodona «Una cambra pròpia de nord a sud: la veu poètica femenina als Països Catalans», acompanyada d’una lectura de poemes de poetes dones. Serà una conversa sobre com la poesia en la nostra llengua ha donat forma, segle rere segle, a l’experiència de ser dona. I sobre una altra qüestió, potser més incòmoda, que travessa tota aquesta història. Per què tantes d’aquestes veus han hagut d’esperar tant per a ser escoltades?

Des d’El Pont Cooperativa de Lletres us oferim aquest text com a punt de partida de la conversa. No vol ser un inventari ni una història tancada de la poesia escrita per dones, sinó un mapa per a orientar-nos, una manera de posar noms, dates i versos damunt la taula abans que s’hi asseguen les qui en parlaran. Llegiu-lo com una invitació. Si hi trobeu a faltar alguna veu, vol dir que la conversa ja ha començat.

cartell_una_cambia_propia_de_nord_a_sud_veu_poetica_donesContar aquesta història és, en el fons, seguir el fil d’una mateixa condició que es repeteix amb noms i rostres diferents. Maria-Mercè Marçal en va fer divisa a l’obertura de Cau de llunes (1977), on presentava com tres regals de l’atzar –amb una ironia que encara cou– la seua condició de dona, de filla de classe treballadora i de ciutadana d’una nació sense estat; i, de propina, l’obligació de ser rebel tres vegades. Aquella divisa val per a totes les veus que ressegueix aquesta taula. Des de la trobairitz medieval fins a les poetes que escriuen hui mateix, és la mateixa circumstància la que explica per què tantes dones han hagut d’escriure amagades, d’esperar dècades per a ser llegides, de veure’s arrabassar un guardó just guanyat o de conformar-se, senzillament, amb el silenci.

El cas del guardó, de fet, el tenim a casa. El 1952, a l’ondenca Anna Rebeca Mezquita Almer li van retirar la Flor Natural dels Jocs Florals de València tan bon punt es va obrir la plica i es va saber qui havia escrit aquell poema d’amor. Hi tornarem. Ara us proposem recórrer aquesta història de nord a sud i de segle en segle, una història de noms que cal dir en veu alta perquè no es perden, i d’obres que cal rellegir perquè no han deixat mai de parlar-nos.

Quan escriure era un acte clandestí

La precursora més llunyana és la trobairitz Beatriu, comtessa de Dia (Occitània, segle XII), autora de A chantar m’er de so qu’ieu no volria, l’única cançó de trobairitz que ens ha arribat amb la música original. Pertany a la lírica occitana que, durant segles, va ser el model directe dels trobadors catalans. D’aquella veu, als territoris de la Corona d’Aragó, només n’ha quedat un ressò sense nom. El Cançoneret de Ripoll, un breu recull de poesia catalanooccitana del segle XIV, inclou entre els seus autors, sense cap altra identificació, «una monja». Se’n conserva poc més que la tornada d’una dansa, però n’hi ha prou per a sentir-hi una dona que hauria preferit el matrimoni, o un amic cortés, abans que el convent. Ni el seu nom ni cap altra obra seua no han sobreviscut. No és estrany. La literatura vernacla escrita era, gairebé sense excepció, cosa d’homes, i les dones de la noblesa apareixien als cançoners com a destinatàries o inspiradores dels poemes, mai com a autores. Només dins dels murs d’un convent –com el d’aquella monja anònima– era possible, de tant en tant, que una dona aprenguera a escriure; ben poques vegades, que signara allò que escrivia.

Lassa, mays m’agra valgut
que fos maridada,
o cortes amich agut
que can suy mongada.

«Lassa, mays m’agra valgut», dansa anònima de malmonjada, Cançoneret de Ripoll (ms. Ripoll 129, Arxiu de la Corona d’Aragó, c. 1340). Text segons Josep Romeu i Figueras, «Incidència de la poesia popular en la lírica catalana culta de l’edat mitjana i el Renaixement», Els Marges, 43 (1991), p. 5-24.

Per això cal esperar al segle XV perquè sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), abadessa del convent de la Trinitat, trenque el silenci amb un nom i una obra completa, la Vita Christi, publicada pòstumament el 1497. És prosa, i no poesia, però no podíem passar-la per alt. És la primera obra literària en la nostra llengua que coneixem escrita per una dona, i hi narra la vida de Jesús des d’una mirada femenina que reivindica Eva o Maria Magdalena enfront de la misogínia dels textos del seu temps.

Tres segles de silenci, i després la Renaixença

Entre la mort de Villena, el 1490, i el naixement de la primera gran poeta moderna passen més de tres segles. Són els segles de la Decadència, en què la cultura escrita en català –no sols la de les dones– es va anar retirant dels usos literaris i cultes davant l’avanç del castellà entre les elits; les poques veus femenines que la recerca n’ha anat rescatant no trenquen, de moment, aquell silenci general. Caldrà esperar la Renaixença perquè la llengua recupere terreny literari, i és llavors quan apareix Josepa Massanés i Dalmau (Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887). El 1841 –abans, encara, que es restauraren els Jocs Florals de Barcelona, el 1859– publicava el seu primer volum de poesia, en castellà, amb un pròleg on reivindicava obertament el dret de les dones a l’educació i a la vida literària; anys després començaria a escriure versos en català, i el 1864 rebria un premi extraordinari als Jocs Florals restaurats. Poc més tard, Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona, 1845-1919), poeta i novel·lista, uniria la reivindicació de les dones treballadores a novel·les com La fabricanta (1904), fins a esdevenir, el 1909, la primera dona que va presidir els Jocs Florals de Barcelona.

Valor es y mòlt gran que per la historia
may ha sigut tal volta mencionat,
com si no fos més digna de memoria
la que vida y repós ha consagrat
als sants debers de mare y fiel esposa,
que la altiva heroina belicosa…

Maria Josepa Massanés, «Las donas catalanas» (novembre de 1859), dins Víctor Balaguer (ed.), Los trovadors moderns, Barcelona, 1859. Edició digital a Viquitexts.

Al País Valencià, la Renaixença tindria també veus pròpies, encara massa desconegudes, lligades a Lo Rat Penat i als Jocs Florals de València. Manuela Agnés Rausell Soriano (València, 1839-1918), premiada als Jocs Florals de 1883, va ser una figura central dels primers anys de l’entitat, també per la relació epistolar que va mantindre amb Constantí Llombart. Lluïsa Duran Pagés (Barcelona, 1840 – València, 1925) publicava des de 1872 al Calendari Llemosí i el 1909 compondria l’himne per a la coronació de Teodor Llorente com a «Poeta de València». I Magdalena García Bravo (València, 1863-1891), la més precoç de totes, va ser coronada als Jocs Florals amb dinou anys i elogiada pel mateix Jacint Verdaguer; va morir massa jove perquè la seua veu poguera créixer.

1869, dues dones i dos camins

L’any 1869 naixien, a banda i banda de la mar, dues dones que la història de la literatura no ha tractat igual. A Mallorca, Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 – Llucmajor, 1958) seria la primera gran veu poètica femenina de l’illa en la nostra llengua, amb llibres com Espigues en flor (1926) i amb la traducció, el 1917, de Mireia, de Frédéric Mistral. A l’Escala, Caterina Albert (1869-1966) va aprendre ben prompte que una dona podia guanyar un premi i perdre’l alhora. El 1898, el seu monòleg dramàtic La infanticida s’imposava als Jocs Florals d’Olot, i l’escàndol de saber que l’havia escrit una dona la va decidir a amagar-se darrere d’un nom d’home, Víctor Català. Amb aquella identitat prestada va publicar poemes –El cant dels mesos (1901)– i, sobretot, Solitud (1905), un dels cims de la novel·la catalana, protagonitzada per una dona, la Mila, que lluita per una veu pròpia. Dos camins, doncs, el de qui va poder signar amb el seu nom i el de qui, per a ser llegida seriosament, va haver de deixar de semblar una dona.

Cantar volia sa dolça pau,
font solitària de poesia;
però, cantant-la, dins mi sentia
com un somriure brufat de plor…
–Boires que passen a frec de cor–

Maria Antònia Salvà, «De passada» (1904). Text segons Margalida Tomàs, «Maria Antònia Salvà (1869-1958). Poesia i vida», pregó de les Fires de Llucmajor, 2019.

De la preguerra a la postguerra

Vint anys després naixia a Barcelona Clementina Arderiu (1889-1976), poeta per dret propi i no l’apèndix d’un marit il·lustre, Carles Riba, amb què massa sovint se l’ha despatxada. Va ser una veu de referència per a les que vindrien. Tant, que el 1985 Maria-Mercè Marçal en va preparar l’antologia Contraclaror, amb un pròleg que va canviar la manera de llegir-la i que era, alhora, un gest explícit de reconéixer-se’n hereva. Maria Ibars i Ibars (1892-1965), nascuda per atzar a València però criada a Dénia, va ser mestra abans que escriptora. Mestra compromesa, va ser denunciada per fer classe a homes adults, cosa vedada a les mestres, i el 1934 es va separar del marit i se’n va anar a València amb els fills, una decisió gens habitual en una dona catòlica i conservadora. No va emprendre la carrera literària en valencià fins als anys trenta, empesa per l’amic Carles Salvador –un nom que tornarà a eixir, i no de la manera més amable, quan parlem de Castelló–, amb qui va retrobar aleshores el contacte i en els cursos de valencià del qual es va formar. Salvador mateix li prologaria, el 1949, el primer llibre, Poemes de Penyamar –el nom del paratge de Dénia que més estimava–, i en plena postguerra, quan la cultura en la nostra llengua havia quedat pràcticament proscrita al País Valencià, l’ajudaria a mantindre-la viva a través de les publicacions festives i religioses que el règim tolerava.

Clementina em dic,
Clementina em deia.
[…]
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
[…]
ara m’és honor
i m’és meravella.

Clementina Arderiu, «El nom», dins Cançons i elegies, Barcelona, 1916. Text segons l’antologia de l’autora a l’AELC (escriptors.cat).

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983), coneguda arreu per la narrativa –La plaça del Diamant (1962)–, va conrear també la poesia, sobretot durant l’exili. No en va publicar cap llibre en vida, però aquells versos li van valer la Flor Natural als Jocs Florals de l’exili de Londres (1947), París (1948) i Montevideo (1949), on va ser proclamada Mestra en Gai Saber. Els poemes que n’han quedat, cent quatre, s’apleguen hui a Agonia de llum, a cura d’Abraham Mohino, que Godall Edicions ha reeditat fa poc.

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910 – Cadaqués, 1985), amb Epigrames i cançons (1938) i Presència i record (1952), va construir, entre la guerra i l’exili interior, un imaginari poètic marítim i de rebel·lia continguda que la mateixa Marçal s’encarregaria de rescatar de l’oblit. Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) va fer parlar en català Sylvia Plath i Adrienne Rich alhora que construïa, amb llibres com Dins l’esfera del temps (1998), una veu pròpia que el reconeixement va tardar a trobar.

Carmelina Sánchez-Cutillas (1921-2009), poeta, novel·lista i historiadora vinculada a València, va obrir un altre front, amb una obra que va d’Un món rebel (1964) a Matèria de Bretanya (premi Andròmina 1974) i amb una tasca d’arqueologia literària que tornava a la llum dones silenciades de la Corona d’Aragó, com la mateixa Isabel de Villena. I Maria Beneyto (València, 1925-2011) va fer del valencià una opció de resistència, amb poemaris com Altra veu (1952) i novel·les com La dona forta (1967), ambientada en un club exclusivament femení dels anys cinquanta que esdevenia, en plena dictadura, un espai d’alternativa feminista. És una de les autores més premiades d’aquesta nòmina, i tot i això la crítica ha hagut de parlar de l’«oblit displicent» que l’ha envoltada.

Veus del nostre temps

Ja en generacions que molts de nosaltres hem conegut, Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020) és recordada sobretot com a narradora, però també va escriure poesia, una faceta que hem pogut descobrir fa poc gràcies a El desig és foc i és gel (Tàndem Edicions, 2023), l’antologia que en va fer Aina Garcia-Carbó tres anys després de la seua mort, amb poemes que parlen, sense embuts, d’igualtat, de sexe, de dignitat i de mort. Isabel Robles (1948), poeta, assagista i traductora, que ha fet també crítica literària amb mirada de gènere –sobre Virginia Woolf, Montserrat Roig o Kate Chopin–, ha publicat llibres com L’Espiral (1994) o Les sabates i altres poemes (2014, Premi Ibn Hazm), i el 2023 va rebre el Miquelet d’Honor per una trajectòria compromesa amb la llengua i amb la presència de les dones en la literatura.

Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998), la de la divisa amb què hem obert aquestes línies, va convertir aquella triple condició en pensament. En assaigs com «Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la Medusa» parlava de l’orfenesa literària de les escriptores –filles, deia, d’una Atena sense mare– i reclamava per a elles la mateixa autonomia, la mateixa cambra pròpia, que Virginia Woolf havia exigit dècades abans.

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i de nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal, «Divisa», dins Cau de llunes (Barcelona, Proa, 1977).

Teresa Pascual (Gandia, 1952), amb llibres com Flexo (1988) i Arena (1993), representa des del País Valencià aquella mateixa generació. Anna Montero (1954), poeta i traductora de Baudelaire, hi afegeix títols com El pes de la llum (2007, Premi Rosa Leveroni) i Teranyines (2010, premis Ausiàs March i de la Crítica). Encarna Sant-Celoni i Verger (Tavernes de la Valldigna, 1959), amb Sénia de petits vicis (1989) i Dèria i fal·lera (1996), hi suma una veu atenta als jocs del llenguatge i a la ironia. I Margalida Pons (Palma, 1966), poeta a més de filòloga, hi aporta, amb Les aus (1988, Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover), una altra veu balear de primer nivell.

Reconeixements tardans

Al costat d’aquestes veus, i de les mateixes generacions, n’hi ha unes altres que han sostingut durant dècades una obra pròpia amb un reconeixement que sovint ha arribat tard, o a mitges. Maria Àngels Anglada, més coneguda per la narrativa, hi va sumar una poesia que fonia la tradició grega amb el paisatge empordanès. Quima Jaume, valorada per Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, va obtindre el Premi Carles Riba. Antònia Vicens, narradora de prestigi, ha hagut d’esperar fins fa poc perquè la seua poesia rebera el reconeixement que mereixia des de feia dècades. Margarita Ballester no va publicar el primer llibre fins passats els quaranta anys. Antonina Canyelles, que la crítica va batejar com la «poetessa punk» de Mallorca –amb un sufix del qual parlarem més avall–, continua sent massa poc coneguda per al valor real de la seua obra. Montserrat Rodés hi va tornar després d’un llarg silenci. Teresa d’Arenys va posar la veu al servei d’altres veus minoritzades, com la poesia tuareg del Sàhara. Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013), bibliotecària i lexicògrafa, no va publicar el primer llibre de poemes fins als seixanta-huit anys, i va acabar sent una de les veus més estimades de la poesia per a infants. Felícia Fuster (Barcelona, 1921 – París, 2012), pintora instal·lada a París des de 1951, també va arribar tard a la poesia, que li va valer el Premi Vicent Andrés Estellés el 1987 i llibres com Postals no escrites (2001). I Cèlia Sànchez-Mústich ha construït una obra que travessa poesia, narrativa i assaig.

En unes altres, el vincle amb la perspectiva de gènere és més directe, i val la pena detindre-s’hi. Olga Xirinacs, Premi Carles Riba el 1987 per Llavis que dansen, és l’única dona que ha estat proclamada Mestra en Gai Saber des que ho fou, a l’exili, la mateixa Mercè Rodoreda. Marta Pessarrodona, que el 2019 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes –només la sisena dona a obtindre’l en cinquanta-un anys–, va aprofitar l’ocasió per a denunciar, sense pèls a la llengua, la desproporció de gènere en els grans reconeixements literaris del país. I Dolors Miquel, la més jove de les tres, n’ha fet el centre mateix de la seua obra. A Missa pagesa reescriu la litúrgia des d’una veu de dona arrelada al paisatge rural del Pla de Lleida.

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.

Dolors Miquel, «Mare nostra», dins Missa pagesa (Barcelona, Edicions 62, 2006).

Totes elles, cadascuna a la seua manera –amb l’obra, amb el silenci, amb la denúncia–, han obert un camí que les que escriuen ara mateix troben ja fressat. I no són poques, ni d’un sol lloc ni d’una sola edat. No hi són totes, a continuació, ni de bon tros, perquè aquest escrit no vol fer inventari, sinó presentar algunes credencials pel que fa a la poesia més actual per generació i territori. Hi ha veus ja ben consolidades, com Susanna Rafart (Ripoll, 1962), Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia, 1968) o Begonya Pozo (València, 1974, que va fer el pas del castellà al valencià amb Poemes a la intempèrie (2010). Hi ha la generació dels huitanta, amb Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), que el 2024 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre amb Els afores; Laia Noguera (Calella, 1983), premi Ausiàs March amb Caure; o Laia Malo (Berga, 1984), que amb Afollada (2016) va deixar més d’un lector sense alé. I hi ha les més joves, com Maria Isern (Vic, 1994), amb Sostre de carn (2017); Clara Fiol (Palma, 1995), cantant i poeta que va a buscar la tradició per a dur-la al present; o Chantal Poch (Barcelona, 1993), poeta i investigadora molt vinculada a Mataró, que va debutar amb L’ala fosca, premi Art Jove Salvador Iborra, i hi ha tornat amb Cremaven (2023). De Ripoll a Pego i de Vic a Palma. De nord a sud, també ara.

I convé dir-ho clar. La poesia que fan hui les dones en la nostra llengua té una força i una presència que no havia tingut mai, i resisteix sense complexos la comparació amb la que es fa en qualsevol altra llengua d’Europa. A qui en dubte, n’hi haurà prou amb un parell de llibres per a canviar d’opinió.

Fent justícia, antologia rere antologia

Aquesta veu, de nord a sud i de segle en segle, és la que han anat recollint les antologies que, des dels anys noranta, intenten fer justícia a allò que la crítica havia deixat fora. Al País Valencià, Camp de mines (1991) ja aplegava poetes com Teresa Pascual i Anna Montero. El 1999 arribaven Contemporànies, de Vinyet Panyella, que reunia poetes de tots els Països Catalans, i Paisatge emergent, preparada per Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i la mateixa Maria-Mercè Marçal, que ja no la va veure publicada. Començava amb Maria Antònia Salvà i acabava amb Margalida Pons i amb Anna Dodas (1962-1986), la jove poeta assassinada amb vint-i-tres anys. Hi seguirien l’Antologia de poesia catalana femenina, de Carme Riera (2003); Eròtiques i despentinades (Arola, 2008), a cura d’Encarna Sant-Celoni, que recorria cent anys de poesia catalana amb veu de dona; Flamarades sortiran (Godall, 2023) i, ben recentment, Foc al cos (Proa, 2026), de Lídia Gàzquez i Raquel Casas, que recorre nou segles de poesia eròtica femenina, de les trobairitz medievals a les veus més joves. Que en ple segle XXI encara calguen antologies per a omplir buits ja és, per si mateix, tota una declaració.

sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror
jo sóc la vall

com el rampí
cec entre pedres
que ensopega amb el terròs

Anna Dodas, El volcà (Barcelona, Edicions 62, 1991).

Mirant cap a casa

Ja que la taula se celebra a Castelló, val la pena cloure el recorregut mirant cap a casa. Anna Rebeca Mezquita Almer (Onda, 1890 – San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 1970), la més menuda d’una família culta i conservadora, va viure la vida que l’època reservava a les dones de la seua classe. Es va casar el 1917, va seguir els destins laborals del marit i el 1931 es va instal·lar definitivament a Tenerife. Allà, amb els fills ja grans, va sentir la necessitat d’escriure en la seua llengua, la normativa de la qual va aprendre tota sola, amb el diccionari Alcover a la vora i els clàssics a les mans, de March i Llull a Verdaguer.

El 1952 es va presentar als Jocs Florals de València, convocats per Lo Rat Penat, amb «Ratxa», un poema d’amor, i va guanyar la Flor Natural. Però quan el jurat –amb Carles Salvador de president i Enric Soler i Godes de secretari– va obrir la plica i hi va trobar el nom d’una dona, li va retirar el premi. Un poema d’amor, als Jocs Florals, només podia anar adreçat a la reina de la festa, i una dona que cantava l’amor a una altra dona era inadmissible. Com resumeix l’antropòloga Josepa Cucó, «una dona que lloara una altra dona era una segona transgressió». No hi va valer que el poema fóra simbòlic i no tinguera cap destinatària explícita, com remarca la investigadora Maria Lacueva. El poema no havia canviat ni una coma; només la signatura. Anna Rebeca va passar a un segon lloc i, segons recull Concha Piñón a partir de les seues cartes, es va sentir ferida en la seua condició de dona.

—Ai!, amor sempre té les finestres descloses
i la taula parada i el jaient com les roses;
frescorós i flairant des del sol fa sortida
puix és llum i és claror i és viure a la vida.
Com el córrer del riu, és suau son passar,
més el riu tot s’ho enduu, i l’amor sap deixar
amb el freg de ses ales de plomes de seda,
vols que hi diga verí?, doncs diré que d’ell queda
la sentor qui és al cor com coloma engabiada
qui amb lo seu parrupeig cada vida hi ha emmelada.

Anna Rebeca Mezquita, «Ratxa» (1952), fragment. Text segons Maria Lacueva i Lorenz, Dones i valencianisme. Clandestines (1940-1969), Barcelona, Fundació Nexe / Riurau Editors, 2023, p. 19-20.

Aquell veto diu molt més que una anècdota de certamen. Dos anys després, el 1954, el règim va incloure l’homosexualitat en la Ley de vagos y maleantes, i l’amor entre dues dones no podia ni insinuar-se en un escenari públic, i encara menys premiar-se. Els amors que s’eixien de la norma es pagaven amb el silenci, amb la vergonya o directament amb la presó. I no és cosa només del passat. Hui, en desenes de països, estimar algú del mateix sexe continua sent delicte, i fins i tot on la llei ho empara, la mirada de molts encara no ho ha fet.

Res d’això no la va fer callar. El 1953 va publicar Vidres, amb pròleg de Bernat Artola, en una edició de la Societat Castellonenca de Cultura i la impremta Armengot. El censor franquista hi va veure només «versos de delicados sentimientos femeninos. Nada censurable». Artola, en canvi, s’hi preguntava quin accent determinant significava la contribució femenina a les lletres valencianes, i responia que el tòpic de les «suavitats i delicadeses» oblidava «les realitats d’una experiència vital que, com en el cas d’Anna Rebeca, pot manifestar-se impetuosa; bullent; “atlàntica”». Dues lectures del mateix llibre, la del censor i la del poeta, que resumeixen potser millor que cap argument el que aquest article vol dir.

Anna Rebeca va continuar escrivint fins al final. El 1954 va obtindre un accèssit a la Flor Natural de València amb «Amor, i sempre amor», va ser la primera dona que va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Nules, que s’hi va endur tres vegades, i «Intimum», el poema que completava la trilogia amorosa encetada amb «Ratxa», va rebre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, a Caracas. Fins i tot Joan Fuster, el 1954, celebrava en una carta que hi haguera «una nova poetessa». Tot i això, el seu nom ni tan sols apareix en el darrer Diccionari de la literatura catalana. Maria Lacueva la situa, amb tota la raó, entre les veus que la història ha deixat a l’ombra.

Sofia Salvador i Monferrer (Benassal, 1925-1995), filla precisament d’aquell Carles Salvador, completa el quadre. Mestra i activista, va ser també poeta, i no una poeta qualsevol. El 1947 s’autoeditava Jardinet, el primer recull de poesia signat per una dona que es va publicar al País Valencià després de la guerra. Són setze poemes de flors i plantes de la terra que, sota l’aparença d’un homenatge botànic, parlen també d’una llengua que ningú no cultiva i que el poble, tanmateix, estima. Va dedicar bona part de la vida a l’ensenyament del valencià, als cursos de Lo Rat Penat des de 1949 i, anys després, a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià de Castelló, i també a preservar l’obra del pare, una tasca que acabaria donant lloc, el 2002, a la Fundació Carles Salvador.

I aquí hi ha una paradoxa que no podem passar per alt. El 1951, en la IV Taula de Poesia, Carles Salvador celebrava que a la poesia valenciana s’hi haguera unit «la sensibilitat poètica femenina expressada per dones», amb una «obra poètica responsable, i solvent, i continuada». Un any després presidia el jurat que va retirar la Flor Natural a una poeta per haver escrit l’amor des d’una veu de dona. Era el pare d’una poeta i l’amic que havia empès Maria Ibars, i alhora va ser qui va tancar la porta a Anna Rebeca Mezquita. Les dues coses són certes alhora, i potser és això el que més ens hauria d’inquietar. Perquè la incoherència no és només d’una persona, sinó d’una època sencera. La lluita per la llengua que els homes de la Renaixença i de la postguerra defensaven amb orgull convivia, massa sovint, amb la negació del reconeixement a les dones, encara que foren, com en aquest cas, les pròpies filles. Arran del centenari del naixement de Sofia, El Pont i altres entitats li han dedicat diversos actes i el llibre col·lectiu Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador (2026), que la rescata, finalment, de l’ombra paterna.

I no només en la poesia. El 1943, la censura va prohibir l’estrena de La filla del rei barbut, l’òpera sobre la llegenda de Tombatossals que la compositora castellonenca Matilde Salvador (1918-2007) havia escrit sobre un text en què va participar el mateix Artola. Oficiosament, el motiu era que es tractava d’«una òpera en valencià» i, a més a més, «d’una dona i jove». Només se’n va tolerar una representació, al Teatre Principal de Castelló, i va ser un èxit de públic.

Més a prop nostre en el temps, Marisol González i Felip (València, 1962), establida a Nules, és autora de Suite de València (Babilònia, 2012), entre altres llibres, i combina la poesia amb la lexicografia de les comarques de Castelló i amb la docència del valencià.

Una qüestió de mirada

Per què cal, encara hui, parlar-ne amb una mirada de gènere? Perquè la historiografia literària no ha estat mai neutra. Durant segles, el cànon s’ha escrit des d’una perspectiva que donava per fet qui podia escriure i qui no, i la monja sense nom del Cançoneret de Ripoll, o Caterina Albert amagada darrere d’un nom d’home, ho demostren millor que qualsevol argument. La crítica actual –i la mateixa Lacueva, parlant de les valencianistes de la postguerra– en diu criptogínia, l’ocultació sistemàtica, al llarg dels segles, de les dones autores. Virginia Woolf ho va resumir el 1929 amb una precisió que no ha perdut vigència, quan va reclamar per a la dona que vol escriure «uns diners i una cambra pròpia», és a dir, temps, espai i autonomia material, tres coses que a la majoria de dones els van ser negades durant generacions senceres. Als Països Catalans, a més, aquella mancança es va sumar a la d’una llengua apartada durant segles dels usos cultes. Doble silenci, doncs, i doble feina per a desfer-lo.

Llegir amb perspectiva de gènere no és reduir la literatura a una etiqueta, sinó recuperar allò que una lectura suposadament neutra havia deixat fora, com el cos, el desig, la quotidianitat domèstica, la maternitat o la ràbia política dits des d’una experiència que la tradició, majoritàriament masculina, no havia sabut –o no havia volgut– anomenar. Aquesta és la mirada que la taula rodona d’El Pont vol posar damunt la taula, connectant veus de generacions i territoris diferents. Ben literalment, de nord a sud.

Tenia tres amants
i els enganyava als tres.
Un era digne,
l’altre era destre,
el tercer, docte.
Els tres, ornats
amb les banyes d’un mediocre.

Isabel-Clara Simó, El desig és foc i és gel. Antologia poètica, a cura d’Aina Garcia-Carbó (Tàndem Edicions, 2023).

Poetes, i prou

La mateixa qüestió es juga, encara hui, en el nom que donem a qui escriu. El sufix -essa, amb què es forma «poetessa», ens arriba a través del llatí tardà des del grec -issa, i en català s’ha fet servir sobretot per a títols i dignitats femenines, com comtessa, abadessa, baronessa o duquessa. Amb el temps s’ha estés a alguns oficis –metgessa, jutgessa, alcaldessa–, però els noms en -a que designen simplement una activitat solen quedar invariables. Ningú no diu «artistessa» ni «pianistessa». Que «poeta» haja rebut un femení a banda, en compte de seguir la pauta d’«artista» o «pianista», no és, doncs, una evolució tan neutra com sembla.

El castellà ho il·lustra encara millor. Hi trobem «abadesa» documentada ja el 1159, hereva directa del llatí abbatissa, mentre que «poetisa» arriba molt més tard, amb el mateix sufix però al servei d’una necessitat ben diferent, la d’anomenar les dones que escrivien poesia quan aquesta va deixar de ser cosa exclusiva d’homes. I aquell origen tardà potser no és innocu. La poeta Maria Antònia Massanet ha assenyalat que «poetisa» es documenta, entre els segles XVI i XVII, a partir del masculí castellà «poetiso», que designava un mal poeta. Si té raó, la paraula no naix com un simple femení de «poeta», sinó amb la burla ja incorporada. Siga «poetessa» o «poetisa», el resultat és sempre un mot que no es limita a nomenar la dona que escriu, sinó que la tanca en un calaix a banda. Per això cada vegada més dones que escriuen poesia en la nostra llengua prefereixen que les anomenem, senzillament, poetes. No perquè el gènere no importe, sinó perquè importa massa per a acceptar que la paraula mateixa les arracone.

Et donen la vida,
et nodreixen,
t’eduquen,
t’instrueixen,
t’ensinistren
perquè siguis com els altres,
com tots els altres
però no com tu.

Antonina Canyelles, «Cotilles», dins La duna i la cascada (Barcelona: Edicions 62, 2013)

La cita, a la Plaça del Llibre

La taula rodona vol parlar, doncs, de com les dones han escrit, i continuen escrivint, la nostra literatura des de perspectives diverses i complementàries. Encara falta confirmar qui hi prendrà part, però la conversa la protagonitzaran sòcies d’El Pont Cooperativa de Lletres i altres veus convidades per a l’ocasió. I com que parlem de poesia, també hi tindran la paraula els poemes. La taula es completarà amb una lectura de poemes escrits per dones, perquè no n’hi ha prou d’explicar aquestes veus. També cal escoltar-les.

Jo, que podria engendrar un home
no sé mirar aquest home als ulls

Chantal Poch, Cremaven (Barcelona: laBreu Edicions, 2023)

Ben prompte en donarem més detalls, però ja podeu apuntar-vos la cita. Serà dissabte 31 d’octubre, a les 19.30 h, a la Plaça del Llibre de Castelló. Durant una vesprada, almenys, la cambra pròpia serà a la plaça –i serà de totes.

Quim Pont

Bibliografia

fin
0
0
La teua cistella
El carret és buitTornar a la botiga
Continuar la compra