PUNYETES SOTA PRESSIÓ O ERA POETES?

El nostre amic Artur Àlvarez no ha pogut dur a terme el seu darrer projecte de construir un disc sobre l’Ausiàs March, gravar-lo i imprimir un llibre de poemes sobre la trilogia del cineasta Krzysztof Kieślowski. De fet, la feina la té feta, però no l’ha pogut materialitzar.

L’obra d’Artur Àlvarez

No crec –des de l’inici– en aquests projectes de Crowdfunding o Cooperació col·lectiva, en aquest cas concret Verkami, ni en analitzar si s’agafen amb el mateix interès i tracte qualsevol dels seus projectes, tot açò  vaja per endavant. Personalment sempre he decidit jo fer el que vulga amb tot allò que dic i escric, però respecte altres maneres de fer i pensar.

Artur, un treballador de la cultura (música i poesia) ja havia fet algun altre projecte abans i li havia eixit bé la jugada. Aquesta vegada no ha estat el cas. Ha arreplegat 575 € dels 1400 que necessitava per realitzar el projecte

Parlem amb llibertat de nombres i fem una ullada al tema: 43 membres del Pont de les lletres, més 19 autors del Núvol poètic, més 1 poeta del disc 10 poetes contemporanis del País Valencià que no es troba als altre dos grups farien 60 persones.

Si tots els amics i persones hagueren mogut 20€ pel projecte darrer d’Artur, hauria aconseguit 1200 €. Ens faltaven 200 € tan sols per enllestir el projecte, però no.

Em reserve la opinió –car la desconec i en aquesta vida no vull saber-ho tot– sobre l’interés i recolzament de companys, amics i coneguts. De fet estic passant una gran vergonya, si aquesta és la consciència militant i estima per la nostra llengua. Alguns tenen la boqueta molt ampla: per a què?

No he vist cap miserable institució que pose la freda xifra de 200€ per arrodonir un altre projecte per fer país. Associacions d’escriptors? (arf), Quines, Quantes, Com?, Societats literàries del País o Països catalans?(gloc-gloc), “Gente guapa de la poesia”?, els qui ocupen portades a periòdics i revistes (no sé com sempre ixen els mateixos; vaja serà pels contactes i amistats, prou normal, humà, punt final), institucions acadèmiques, Universitats (catacrac), Institucions sobre la llengua nostra (barrabim-barrabam), Editorials ( ai les editorials que em tenen el cor robat des de l’inici càlcic dels meus ossos, -buu fantasmes-), solidaritat poètica 5.0 (plof) i qualsevol altra mandanga d’aquest tipus, a banda dels individus que mengen paraules i excreten literatura, tots aquests semblaven fer una becaina, desapareguts, absents, boires místiques, imparable invisibilitat, hologrames amorosos.

El nostre company està de volta de massa coses, té superades situacions estranyes com per capficar-se per aquesta experiència personal que li ha tocat viure. I me n’alegre per ell. Jo sé qui l’habita i per què i com bateguen les seus verges aigües.

Però tinc una gran VERGONYA per tot açò ocorregut.
Au, valents i sabuts, que cadascú es mire a l’espill.
Som indiferents, de fa massa temps, a les justificacions.

Artur diu que alguna cosa pensarem: Amén, sí amb accent, un gran accent.

Massa falta ens fa!

https://elnuvolpoetic.bandcamp.com/

https://arturalvarez.bandcamp.com/album/10-poetes-contemporanis-del-pa-s-valenci-2018

DESCARREGA’T L’OBRA «ESTATS D’EXCEPCIÓ»

PUBLIQUEM L’OBRA COL·LECTIVA «ESTATS D’EXCEPCIÓ. LLETRES PER AL RESCABALAMENT» EN EL 10é ANIVERSARI D’EL PONT COOPERATIVA DE LLETRES 

•  DESCARREGAR  [PDF 10 Mb]    |    Llegir via Yumpu

—DESCARREGAR—

Pocs dies després dels decrets de confinament a tot el planeta a causa de la pandèmia imperant, els poetes Francesc Mezquita i Vicent Jaume Almela proposaren a El Pont Cooperativa de Lletres posar en marxa un projecte literari col·lectiu, el més àgil i acurat possible, en resposta a la quarantena global, però també i, sobretot, per obrir amb la Paraula, de dins cap a fora, portes, finestres i llucanes que col·laboren a ventilar l’evacuada intempèrie resultant, deshabitada i, no obstant això, profusament mediatitzada –controlada– no només pel virus: creacions literàries que puguen fondre alguns dels invisibles barrots de glaç d’una gàbia exterior amb no poques bafarades a resclosit.

Com indica la presidenta d’El Pont Aina Garcia-Carbó al llibre que us presentem, «l’obra col·lectiva apel·la als estats d’excepció, entesos aquests com a situacions certament extraordinàries a partir de les quals o com a conseqüència de les mateixes prenem unes decisions i unes mesures. Situacions que poden anar des d’estats crítics fins a estats esperançadors, des d’estats de misèria fins a estats de riquesa. Són estats que vivim d’una manera excepcional, estats que vivim, sentim i entenem d’una manera única i singular cadascú de nosaltres».

Volem, a més, que aquesta obra servisca per recordar que enguany, el 2020, El Pont Cooperativa de Lletres celebrem el 10é aniversari de la nostra fundació, com a entitat que associa els escriptors i escriptores de Castelló i comarques. Destigem que aquesta creació col·lectiva siga una mostra d’estima oferida a la celebració. Una mostra d’orgull, de força i de vigor, cap a nosaltres com a col·lectiu i d’afecte, de complicitat i d’entesa cap als lectors i lectores i cap a la societat que respirem i ens conforma. Dediquem aquestes lletres a tot el personal sanitari que fa setmanes que combat incansablement la pandèmia i també –potser sobretot– massa anys de retallades.

Clica al play a continuació per a escoltar un fragment radiofònic del relat #Quedatalcarrer, de Manel Pitarch, realitzat per l’equip de Gravetat Zero, d’À Punt:

Pots també escoltar a continuació en la veu de Josep Ginesta el videoclip músical del poema «Confirmació de la regla» de Josep Porcar, que tanca el recull Estats d’excepció, amb Núria Cañellas al piano:

Condol per la pèrdua de l’escriptora Isabel-Clara Simó. DEP. Comunicat d’El Pont

Avui, 13 de gener del 2020, el Pont Cooperativa de Lletres estem de dol i ens sumem al que compartim totes i tots els lletraferits i lletraferides en llengua catalana, totes aquelles persones compromeses en la nostra (i en la seua pròpia) llengua, en la nostra cultura, en la nostra terra, en el nostre poble i acompanyem la seua família i la ciutat d’Alcoi de la manera més sentida per aquesta pèrdua que ens afecta a totes.

Companys de viatge, els i les membres d’El Pont hem compartit paraules, moments, vivències, experiències, escrits… Llibres col·laboratius, presentacions i entregues de premis, correspondència, trucades telefòniques, converses, mirades còmplices, suport, riures, sororitat, força, consciència, valentia, lluita, etc. Isabel, sempre incansable en la seua lluita, el seu compromís i la seua literatura, reflectia una força i una consciència dignes d’admirar capaç de contagiar-nos a tots i totes.

És per això, que ha estat merescudament reconeguda amb nombrosos reconeixements, premis i guardons, com la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria literària, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Premi de la Crítica Serra d’Or, el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre Català, el Pompeu Fabra o el Memorial Jaume Fuster a la trajectòria i conjunt de la seua obra, la Medalla d’Or de la ciutat d’Alcoi, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el càrrec de Degana de la Institució de les Lletres Catalanes. Alhora, la seua obra ha estat traduïda a l’alemany, el basc, el castellà, l’anglés, el francés, el gallec, l’italià, el neerlandés i el suec. Reconeixements, premis i guardons que són testimoni i certifiquen l’impacte, el ressò i la implicació que Clara-Simó té, ha tingut i tindrà en els nostres temps, perquè és innegable que la seua força, la seua veu, les seues lletres, han contribuït construir el nostre avui i també el nostre demà.

Amb tot el suport, allà on estigues, Isabel, estàs amb nosaltres. Els teus companys i companyes d’El Pont et recorden perquè tu també formes part de nosaltres.
Amb tot, amiga, companya, germana major, descansa en pau, que t’ho mereixes.

Castelló i Sogorb acolliran el Congrés Internacional «Cultura i Exili» del 3 al 4 de desembre de 2019

El Congrés Internacional Cultura i exili 1939-2019es convoca dins el Marc plural de celebració de congressos Ochenta años después (que té lloc a seus de totes les autonomies d’Espanya, i a França i a Mèxic, en estudi de la cultura de l’època posterior a la guerra del 1936-1939), a l’empara de la Comisión Interministerial para la conmemoración del 80 aniversario del exilio republicano, de la Dirección General para la Memoria Histórica del Gobierno de España, i amb el patrocini de la Generalitat Valenciana.

» Descarrega ací el díptic

Representa la participació valenciana universitària, acadèmica i social, sobretot, aportant una pauta d’atenció al patrimoni històric i a la racionalitat científica en l’anàlisi de la cultura, la literatura i les arts, la comunicació, i les seues implicacions institucionals i socials. Des de la Universitat Jaume I, diversos àmbits de recerca sustenten la qualitat científica del Congrés: el Departament de Filologia i Cultures Europees (temes d’estudi cultural i literari); el Departament d’Història, Geografia i Art (temes d’història i art); el Departament de Ciències de la Comunicació (temes de comunicació, de manifestacions audiovisuals); i el Departament de Pedagogia i Didàctica de les Ciències Socials, la Llengua i la Literatura (qüestions d’Història de l’Educació). I també  institucions com la Càtedra Interuniversitària de Memòria Democràtica de la Comunitat Valenciana (estudis de Memòria Històrica i patrimoni), la Càtedra UNESCO de Filosofia per a la Pau (estudis de Pau i Desenvolupament, i dels valors històrics i culturals que s’hi vinculen), o la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes. A més, compten amb la sinergia del Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló de la Plana; i sobretot, la Fundació Max Aub (Segorbe). I last but not least, la col·laboració d’Institucions valencianes com el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Les jornades del Congrés s’estructuren en un programa científic de quatre àmbits temàtics: (a) la història general i els processos i tendències vinculats a les crisis socials del segle XX, com a marc  de la Segona República, el colp d’estat i la guerra del 1936-39, i la dictadura i l’exili espanyols de les dècades següents; (b) la comunicació, i la creació cultural, artística i literària en l’època anterior i posterior de la Segona Guerra Mundial; i (c) la situació, les perspectives i les realitzacions dels col·lectius i les personalitats de l’exili científic i cultural de la Segona República, especialment de l’àmbit valencià, i llur projecció a Europa i l’Amèrica Llatina; amb atenció a les vinculacions  de Max Aub. I l’enfocament, a més d’acadèmic i internacional, s’adequa a la participació, la voluntat pedagògica i l’obertura social, tenint en compte la perspectiva de la cultura i les arts en les societats actuals.

» Més a la web del congrés

El Pont celebra a Vilafamés la Trobada Anual Literària i renova la seua junta directiva

El darrer dissabte 08 de juny, a Vilafamés, els i les membres d’El Pont Cooperativa de Lletres ens vam trobar a la Trobada Literària Anual, al Museu d’Art Contemporani del municipi, el qual celebra enguany el cinquanta aniversari.

Va ser una jornada que va començar ben d’hora amb l’esmorzar i va seguir amb una assemblea on tots els qui vam poder assistir ens vam reunir per valorar el camí recorregut durant l’any, on, entre altres coses, es va parlar del recurs dels “àudiollibres” com un canal que ens possibilita cap a noves eixides. Tractats els temes escaients, es va passar a la votació de la nova junta d’El Pont, on es va establir, que Reis Lliberòs mantindria el seu càrrec a la tresoreria, que Rosa Miró seguirà el camí de Manel Pitarch, com a secretària i que Aina Garcia Carbó, agafara el relleu de la presidència de la mà de Vicent Jaume Almela.

Amb la nova junta, també van arribar intencions, com ara, el fet d’establir una connexió més forta entre El Pont i el sector juvenil, la importància de la comunicació entre els col·lectius literaris i l’associacionisme per tal de compartir experiències o bé la rellevància de la presència en les xarxes i els mitjans de comunicació, entre d’altres.

Finalitzada l’assemblea i després de dinar, la jornada va concloure amb un recital al pati obert del Museu d’Art Contemporani, amb l’acompanyament del violinista Tomàs Fabregat, on van participar tant membres d’El Pont com del públic assistent, sent un èxit.

Més fotografies ací

La pruïja dels poetes.
Els «Anys llum» de Josep Porcar segons Manel Pitarch

«La mirada de vidre», d’Anna Moner

Per Manel Pitarch, Llibreria Ausiàs, Vila-real, dijous 2 de maig de 2019

Autor: Anna Moner
Títol: La mirada de vidre
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2018
Bromera, Alzira, 2019

Introducció

Presentem La mirada de vidre (Bromera), una obra que ja podem considerar de les més destacades del panorama novel·lístic en la nostra llengua, obra mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2018. L’autora, Anna Moner, és molt estimada a Vila-real, el seu poble (i dic poble i no ciutat quan em vull referir a la nostra gent, parafrasejant Joan Fuster, però en sentit invers). Anna és una amiga, implicada dia i nit en la cultura i en l’art (en les arts) i una persona amigable amb tothom que la reclama literàriament o personalment.

No em puc estedre en el seu currículum perquè ella mateixa no ho aprovaria, però no puc passar per alt que a la novel·la que presentem avui l’han precedida dos èxits més, com sabeu, “Les mans de la deixebla” (Premi Enric Valor de Novel·la, 2010) i “El retorn de l’hongarés” (Premi Alfons el Magnànim de Narrativa, 2014). També va exercir la primera representació institucional de l’Ambaixada de la Lectura, fa a penes any i mig, i pel que ens costa, ara mateix té llegint la seua novel·la als Messi, Piqué, Coutinho, Ter Stegen i companyia, des de la seua presència a la llotja del Camp Nou, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, dins de la iniciativa “Lletres al Camp”, promoguda pel F.C. Barcelona i amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.

Declaració responsable

A una obra de l’entitat de “La mirada de vidre”, el lector ha d’acudir ben predisposat prèviament a la permeabilitat literària, emotiva, artística. Per la qual cosa, heu de respondre a les reflexions següents:

• esteu disposats a deixar-vos agafar de la mà per a endinsar-vos en el món novel·lístic d’Anna Moner, a risc d’acabar afectats/afectades pels seus efectes catàrtics?
• esteu disposats a esmolar prèviament tots i cada un dels sentits per aconseguir interioritzar la descàrrega sensorial i emotiva de la potència calidoscòpica que il·lumina la narració?
• esteu disposats a eixamplar prèviament l’amplitud de la mirada fins als 360˚ per a evitar la mínima fuga en la capacitat perceptiva de la subtilesa que encomana la confluència dels extrems de la condició humana?
• esteu disposats a extirpar prèviament qualsevol glàndula del prejudici pudorós, que impedisca percebre detalladament la fusió entre bellesa i vilesa, entre tendresa i violència, entre art i perversió?
•  

Si accepteu les condicions exposades, la conseqüència d’arribar al final de “La mirada de vidre” serà una recompensa satisfactòria que vos transportarà cent anys enrere i vos despertarà de la catarsi per retornar a la vida quotidiana. I atenció, un retrobament , el d’aquest món, que només és diferent al de la ficció mentre no encadeneu circumstàncies que vos arrosseguen a una sort d’ubicació i herència social en la mateixa línia argumental que han viscut els personatges, una ficció que es nodreix de la més desgarrada realitat que es genera entre les ciutats i les persones. Per tant, si esteu preparats per a la immersió en la densa nebulosa, en la diversitat d’efluvis decadents i en l’exhuberància cromàtica de l’ambició artística, podeu passar.

Una vegada dins

Hi ha moltes peces de l’entramat textual que estan calculades amb gran virtuosisme, perquè encaixen en un quadre d’estil ben definit, una aposta atrevida i molt treballada des de la bastida de la documentació prèvia. Quan s’opta pel rigor en la construcció dels perfils dels personatges, dels ambients i dels detalls que tanquen el cercle de la subtilesa narrativa sense deixar res a l’atzar, l’excel·lència acompanya el lector en cada línia. No solament podem seguir cada moviment, neguit i sobretot inquietud psicològica dels personatges, sinó que comptem sempre amb el prospetce literari dels elements objecte que incideixen en el devenir dels actors en escena, l’artefacte científic que no deixa dubte a l’observació hiperrealista de cada moment.

Els àmbits temàtics de la depravació no tenen una línia empírica única i, en aquest cas, estan ben coordinats per ballar damunt de l’agulla de l’autodestrucció, obrint clarament la porta al debat filosòfic: l’ambició en l’art, la raó de la consciència, la moralitat, l’ètica en la ciència, la marginalitat, la sensualitat malaltíssa, la tortura psicològica, l’alienació…

La moral i l’alienació del món real

“No es nota el cos, les idees van fonent-se en una boira confusa, tota percepció exterior s’esfuma, sols existeix el tumultuós i delirant món interior…”

Queralt, el protagonista masculí adicte a la morfina, un fotògraf de professió que malviu i ens col·loca l’objectiu de la càmera als ulls dels lectors, malgrat deixar-nos ben ferma la convicció que és un cas perdut com a persona per la seua “bulímia morfínica” (expressió literal de la veu narrativa), és, en canvi, la contraposició a la resta de personatges, en la mesura en què desitgem agafar-nos a algun ressort d’honradesa moral, el referent principal on els éssers immorals que poblen la fauna nauseabunda de La mirada de vidre intenten purgar la pròpia infàmia moral que els ha corromput l’ànima, sedegosos de la pòcima del perdó. No tenen cap escrúpol a l’hora de construir els seus altars sobre les roques de la depravació, l’opressió i l’estafa, però els molesta veure’s la cara del despreci reflexada en el mirall que representa l’esguard de Queralt. De manera que la paradoxa que alimenta un reflexió vital no passa de puntetes per la consideració que el personatge amb una major alienació voluntària de la realitat resulta ser el més sensible i contariat davant dels abusos degradants d’aquells que aparentment mostren major lucidesa, serenor o posició social.

Un món de supersticions i sortilegis religiosos també. El mateix protagonista viu del fetitxisme, pretén contrarestar el destí que determina el Dimoni de les cartes del Tarot: “esclavitud, sentiment d’asfíxia i possibilitat de fugir”, que intenta contrarestar amb els seus tres amulets:  la fotografia de la Valquíria, les cartes del Tarot i la cinta vermella que ella portava all cabell. Alimenta la idea que l’essència de la dona a qui ama roman en els tres objectes.

En una altra línia, el doctor Robert Isaac i el seu ajudant Gualbert, encarnen la dimensió mesquina de l’ésser humà, una actitud impossible d’acceptar sense perbocar incomprensió i necessitat de denúncia. Aconsegueixen despertar l’odi, fins que arribarà un moment en què un determinat tipus de justícia venjarà el seu comportament amb les víctimes. La ganyota de la cara de Gualbert, per exemple, és el major càstic que l’argument pot reservar al pesonatge, per la significació que comporta l’antítesi a l’ideal de bellesa en un rostre, una pena màxima en aquest context de justícia estètica, la llei que mou els fils de l’infortuni dels personatges que es relacionen amb el Sanatori de Sant Gervasi.

I sense arribar al grau de crueltat dels referits, però també en la dimensió de l’engany, el joc brut i la cobdícia, situem Mme Babinski, la mèdium (o pressumpta mèdium) que convoca tots els morts que calga si amb diners sant Pere canta. El mateix pseudònim amb què s’autoanomena la bruixota juga amb l’efecte grotesc i caricaturitzant d’una dona que viu de l’engany; el pretés glamour del tractament afrancesat, “Mme”, no té res a veure amb la grolleria del personatge en la manera de viure, ni amb la condició social, ni amb l’actuació moral. I encara els segueixen una sèrie de personatges perfectament caracteritzats que tenen únicament dues opcions en la composició argumentativa de l’autora, o bé situar-se com a opressors o bé com a oprimits, o botxins o víctimes. La supervivència únicament la podrà garantir una evolució de la personalitat, l’astúcia i el motor de la venjança, etapes biogràfiques de la protagonista femenina, la Valquíria, un lepidòpter de gran bellesa que és capaç de volar de nou a pesar d’estar clavada per les ales  amb una agulla.

Escenaris, escenes i llocs reals

Només pot qualificar-se de genial l’apartat de les descripcions. Veieu, si no, la caracterització del burdell La Malícia (pàg. 159), seguint la fotografia de la Barcelona d’inicis des segle XX, la Barcelona del tramvia amb què recorre el trajecete Queralt, en un dels pocs trams en què el personatge veu la llum natural del carrer, amb una riquesa descriptiva que costaria referir millor amb altres dispositius que excediren la paraula escrita. Un aparador mòbil dels arquetips i classes socials, la configuració urbana dels bulevards i places, el paisatge costumista de la vida comercial, des del Passeig de Gràcia i el Passeig de Colom, la del Paral·lel… (pàg. 127 i pàg. 129), amb enumeracions de categories gramaticals plurals que potencien hàbilment la sensació d’intensitat en el ritme urbà d’una Barcelona en pujança i sobretot l’efecte de deshumanització que propicien les grans ciutats, afecció que cala en els personatges, la vida dels quals acaba per mutar-los la morfologia i convertir-los simbòlicament en animals, (una altra estratègia de la narració, l’animalització recurrent), per desprovehir-los de la naturalesa humana i distanciar-los dels comportaments més racionals. La Valquíria és una papallona esclavitzada en la caixa entomològica, la pacient del sanatori que és la “dona ocell”, el parrupeig constant dels coloms que torutren el cervell, les internes que reclamen la dosi i “criden com a bèsties”,  o Gualbert, quan llepa ell bescoll de la Valquíria: “em mirava amb aquells ulls de rata de claveguera” (un mamífer de reputació ben explícita); fins i tot els animals arriben a ser animalitzats: prop del prostíbul rondava “un gos minúscul i ridícul amb orelles de rata penada…” i podríem proseguir.

La posada en escena de les operacions horrorífiques de Sant Gervasi ens remet inconsicentment a obres de la literatura i el cinema; el dels ambients mòrbids amb personatges degenerats, com ara El cadàver d’Anna Fritz(Héctor Hernández), La pell freda (Albert Sánchez Piñol) o els abusos clínics de Shutter Island, d’Scorsese. I és el cinema qui ens pot servir per advertir que en alguna ocasió dels passatges, entre les línies més reflexives o “teoritzants”, trobem l’autora quan guaita per pantalla (com feia divertidament Hitxcoc), mitjançant algunes declaracions del doctor, sempre que les considerem objectivades fora de la història argumental.

Referències cultes

La passió per la cultura artística feta evident en l’argument i al mateix temps la notorietat reivindicativa d’Anna Moner per la necessitat de l’Art en la vida, de la literatura, la música, la ciència, li atorga a la novel·la un caràcter enciclopèdic ben marinat: Wagner, Shaespeare, Da Vinci, Caravaggio, etc., passant també per la cultura popular, a través de la cançó “Caterina de Lió”, que han interpretat darrerament, per exemple, el grup Urbàlia Rurana (àlbum Sarau mediterrani) i la cantant Lídia Pujol (Els amants de Lilith), en aquesta oportunita per rematar la temàtica del maltractament del mascle sobe la dona.

Tesi

El relat és també una exposició constant de les tesis sobre la sublimació de l’art i els seus camins. Moner utilitza el personatge del metge per verbalitzar-les d’una manera que generen el debat intern del lector, si més no a través d’aquella màxima que la perversió mai està en l’origen i el destí del material artístic, sinó en la degeneració, immoralitat, perversió… de qui en determina el mètode. Al cap i a la fi, la identificació de la bellesa amb la veritat se situa (prèvia declaració textual en la novel·la) en el terreny de la lluita de superació del racionalisme que va apuntar Kant, o si ho preferiu cronològicament més recent, en la premissa de necessitat que li atrubí Bertrand Russell, segons el qual “necessitem la «veritat» molt més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes”. Podríem afegir que el coneixement és fonamental per arribar a l’art, però l’art va més enllà del coneixement.

Conclusió

Només amb un coneixement tan gran de la bellesa artística es pot arribar a un tractament tan perfecionista de l’estètica decadent. La creació literària d’Anna Moner explora una galeria subterrània de monstres, no fantàstics ni mitològics, monstres del nostre món, del gènere humà. Uns humans deshumanitzats per la vida degenerada que han portat, amb permís de la condemna determinista de les cartes del Tarot, a través de les quals una Olarieta erigida en messies de la fortuna, és a dir, de la mala fortuna, transporta els missatges macabres de la doctrina d’un deu que és Dimoni i que de manera despietada descarrega la seua maldat sobre el teixit més feble de la societat terrenal i els deixa una elecció macabra: o l’alienació o la mort. Com a conseqüència, fent valer un llenguatge depurat, mil·limètric, amb molta propietat lèxica i al servei del martell obsessiu de la reiteració ben estudiada (els olors, els instruments, les fesomies repulsives, la morbositat…) ens podem preguntar on està la vida, a risc de deduir que tots els personatges eren fantasmes; però contràriament, es fan visibles perquè la vida justament és el vel sedós que els cobria i dissimulava les vergonyes impúdiques, una tela embellidora que donava sentit a la miserable existència i que els feia trepar cap a l’Olimp i enfonsar-se a l’oceà. El catalitzador que ha permés sobrevolar les clavegueres i viure instants d’eufòria emotiva, de realització plena, és un tapís metafòric que es concreta en tres lletres: Art. Les tisores del sinistre Gualbert,  els reòfors del metge i la xeringa de Roger Queralt, són armes de destrucció que estan al servei d’un poder molt superior a tots, el de l’Art. La pretensió ambiciosa del doctor Robert Isaac per atrevir-se, com a mortal, a emular l’èxtasi de Santa Teresa en la transformació heretge de Caterina Morell, la Valquíria, és la cara oculta de la puresa en el camí envers l’art. Quan Robert Isaac teoritza sobre el seu propòsit per arribar a la perfecció en l’art, escoltem de lluny la veu de l’artista i albirem el rostre de la novel·lista que l’inspira:

“Cal ser audaç i atrevir-se a fondre la bellesa i la lletjor de la mateixa manera que ho fa la naturalesa! (…) L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indeferent ningú”.

La Fundació Carles Salvador rebrà la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya

El Govern ha acordat concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 2019 a 29 personalitats i 15 entitats que, pels seus mèrits, han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural. Entre elles, ha estat guardonada la Fundació Carles Salvador de Benassal, en reconeixement a la preuada tasca de preservació i divulgació de tot el llegat del mestre, gramàtic i poeta Carles Salvador.

La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. La distinció es va crear el 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s’atorgui aquest guardó a alguna persona, ja sigui física o jurídica.

«De sons i somnis» d’Alfredo Sanz Corma musica poemes de Miquel Peris, Manel Garcia Grau i Manel Pitarch

Dimarts 7 de maig (19:30 h), a la Casa dels Mundina, Vila-real, Alfredo Sanz Corma (compositor castellonenc, director de la Coral Sant Jaume de Vila-real) presenta De sons i somnis, sobre poemes de Miquel Peris,  Bernardí Rubert, Manel Garcia Grau, Vicent Fausto i Manel Pitarch.

Autores i autors d’El Pont a la XXXV Fira del Llibre de Castelló

Les escriptores i els escriptors d’El Pont Cooperativa de Lletres presentaran i signaran les seues obres aquest divendres 26 d’abril, 19h de la vesprada, a la XXXV Fira del Llibre de Castelló

Enguany presentaran nova obra en fira els autors Albert Garcia Pascual, Lluís Meseguer, Rosa Miró Pons (per partida doble), Joan Pla i Josep Porcar, i ho faran a la carpa central del recinte firal. Amb reedicions de les seues obres, també hi signaran els autors Vicent Jaume Almela, Joan Andrés Sorribes, Vicent Pallarés, Manel Pitarch i Josep Usó.

IX Literatura en Veu Alta
D’altra banda, a les 20h tindrà lloc a la carpa central la IX edició de Literatura en Veu Alta, recital de proses i de versos amb la lectura de fragments d’autores i d’autors en aquest any commemoratiu dels aniversaris de Joan Salvat-Papasseit, Maria Antònia Salvà, Josep Maria de Sagarra, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Teresa Pàmies i Caterina Albert (Víctor Català). Per a l’homentage, El Pont comptarà amb la intervenció de Manel Pitarch, Rosa Miró, Joan Andrés Sorribes, Josep Porcar, Albert Garcia, Rafael Mesado, Aina Garcia, Vicent Jaume Almela i Lluís Meseguer.