Illa de Wrangel, 17 de gener de 1969
Fotografia de Simon Matzinger a Unsplash
Als merlets d’aquest cor els ocells canten la tendresa impossible.
Irina, ha mort un poeta, desconnectat de la faràndula, no publicat (així ho decidí), però obert i compromés amb els projectes que li oferiren.
Irina, ha mort un poeta, silenciosament, com ha viscut. El guardià del foc autèntic, curador de paraules que engendren vida. I les notícies volen.
I un altre poeta ha tret el cap del cau i li ha posat nom, l’ha estimat com sap fer-ho, amb l’amor més gran de les paraules. I amb elles ha manifestat admiració per la lletra que escrigué, pel seu esperit, per l’actitud moral, humil, vital.
I després l’han recordat altres poetes, escriptors, lectors.
I els mots han encès una alimara de companyonia i respecte. I, per moments, el verb ha guanyat la partida a l’oblit: etern instant d’alegria!
Irina som el que som, també per l’amor de les paraules. Per elles, tot pot ser explicat, significat i comprès. Cal ser elegant amb les paraules, transparent; amb elles ens va, impecable, la Vida. Transmeten un foc que tot ho cauteritza, un foc compassiu, un foc que dona, que possibilita l’existència dels qui, mortals, caminem encara per cercar la bellesa.
La hi veig en la senzillesa de cada cosa o fet; també, en tu, palpita.
Fotografia de Will Christiansen
Illa de Wrangel, 1 de gener de 1969
Això és el que de fa temps no tinc, nits d’estiu.
De gaidó veig el termòmetre luminiscent que penja de la paret de cristall i marca -29 º. A l’exterior tot és un mar de gel; avui faig voltes i més voltes sota la vànova i no m’acompanya cap somni.
M’empolaine i aliè als crits de la societat de tan lluny com sóc, isc a fer un passeig.
Petits punyals de vidre em pentinen les galtes sense fer sang. No puc escoltar música llevat d’aquesta verge i erma de la tundra. Van i vénen pensaments i assage el somni. No sent el dringar de campanes, ni s’enlairen serpentines, ni esclaten taps de cava fins al cel. Tan sols una solitud m’encercla les mans i aquell cursor intermitent m’exigeix escriure’t la carta; les mans diuen que és hora de tornar al cau artificial que em manté viu
Que aquest vell any feliç siga nou per a tu Irina, com la joia que impregnen les nits d’estiu.
I per què no per a tothom?
Podeu seguir-les totes a https://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/tag/cartes-a-irina/
Per Artur Àlvarez
Una secció important dels meus treballs discogràfics va dedicada a homenatjar la figura del cantautor. Segurament, és una deformació personal fruit de la meua condició d’artesà de la música i paraula.
En les actuacions, tinc per costum realitzar un comentari que, per obvi, no deixa de perdre la certesa que atresora. Ocorre en el moment que he d’interpretar alguna versió dels meus cantautors favorits. Diguem, Luis Eduardo Aute, Serrat, Lluís Llach, Leonard Cohen … o molt especialment Bob Dylan.
Sempre procure reivindicar la cançó d’autor. Damunt els escenaris, tinc per costum comentar amb desmesurat èmfasi, que la producció d’un cantautor va molt més enllà del simple fet d’interpretar una cançó. I tot seguit, recorde a l’auditori la concessió del Premi Nobel de Literatura de 2016 a Bob Dylan. En alguns sectors, més immobilistes i bastant corporativistes, el fet va vindre seguit de nombroses crítiques. Com si un cantautor fóra un intrús al país de la poesia.
Personalment, vaig valorar immensament l’esdeveniment. Crec que, a part de la importància artística i social de les seues lletres, la concessió portava implícita un reconeixement als creatius i creatives que fem de la composició musical i el cant una manera d’enaltir, més encara si cap, la producció lírica. Siga aliena o pròpia.
Des del meu punt de vista, un cantautor és poeta, en la mesura que escriu versos que més tard escamparà sobre el matalàs de la música (o viceversa). També és un creador d’harmonies i melodies on balancejar els continguts poètics. Finalment, és un executant que fa del seu cant un ens globalitzat. Un tres en un amb segell personal.
Encara que no tot cantant és cantautor o cantautora, cada vegada és més extens l’espai en el qual els solistes de la veu, són, al mateix temps, artífexs de les seues lletres i de la seua música. I és que la poesia està en l’ADN de tota persona que utilitza la música i la veu com una manera creativa i sensible d’expressar emocions.
No és el mateix compondre que interpretar. I això té molt a veure amb el valor afegit.
Com a cantant, per a escometre un tema, pren valor essencial la personalitat de la veu. La capacitat que aquesta té d’estremir a l’oient. La tècnica és important, però en moltes ocasions, la millor veu no és la més afinada i potent sinó la més personal. O almenys, la més valorada pel públic.
Així doncs, si el cantor no és més que cantor, ací acaba el trajecte del seu art. Però si aquesta faceta es complementa amb altres expressions artístiques com la poesia i la composició musical, la veu passa a formar part d’una amalgama creativa que dota a tot el conjunt d’una identitat inconfusible.
Si a l’hora de valorar el procés, li apliquem el sentit reflexiu, arribem a la conclusió que, ja siga primer el poema i després la música o a l’inrevés, tot flueix entorn d’un valor afegit. És llavors, quan la globalitat creativa proporciona un resultat molt més exquisit i gustós a l’hora de transmetre sentiments, emocions o sensacions subjectives fruit de la inspiració.
Quan cante lletres alienes amb música també aliena, no estic reproduint alguna cosa que és fruit de la meua inspiració. Tan sols, estic fent de la veu el centre del meu art.
Per contra, on resideix el valor del cantautor o cantautora?, en la seua veu?, en la creació poètica?, en la composició musical?, en la interpretació?
Què és primer?, cantant?, escriptor?, compositor?… Segurament és tot i l’ordre l’estableix la subjectivitat del procés creatiu. Però, com si d’una mescla es tractarà, de l’addició poètica, musical i interpretativa obtenim un resultat que té identitat per si mateix, encara que en cap moment perda l’essència de les parts. És, més aviat, un segell personal que va més enllà del poema.
Per sort per al nostre gaudi, hi ha grans poetes, excel·lents compositors i fantàstics cantants. Per norma, centrar-se en una disciplina ha de ser més fructífer a l’hora de millorar el producte, però aquesta hipòtesi no pot convertir-se en teorema. Hi ha mestres de la cançó d’autor que són extraordinaris com a poetes, cantants, músics … Per exemple, què em diuen de Leonard Cohen?, què seria de la seua poesia sense la seua música i la seua interpretació? Segurament, continuaria sent una excel·lent poesia, però no tindria el mateix efecte en l’oient que té escoltar els seus versos amb el seu cant i la seua música. No seria ni millor ni pitjor, seria diferent.
Ací rau gran part de la màgia dels cantautors i cantautores. En el segell inconfusible del seu producte global. En eixa pluralitat creativa.
Per Manel Pitarch, Llibreria Ausiàs, Vila-real, dijous 2 de maig de 2019
Autor: Anna Moner
Títol: La mirada de vidre
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2018
Bromera, Alzira, 2019
Introducció
Presentem La mirada de vidre (Bromera), una obra que ja podem considerar de les més destacades del panorama novel·lístic en la nostra llengua, obra mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2018. L’autora, Anna Moner, és molt estimada a Vila-real, el seu poble (i dic poble i no ciutat quan em vull referir a la nostra gent, parafrasejant Joan Fuster, però en sentit invers). Anna és una amiga, implicada dia i nit en la cultura i en l’art (en les arts) i una persona amigable amb tothom que la reclama literàriament o personalment.
No em puc estedre en el seu currículum perquè ella mateixa no ho aprovaria, però no puc passar per alt que a la novel·la que presentem avui l’han precedida dos èxits més, com sabeu, “Les mans de la deixebla” (Premi Enric Valor de Novel·la, 2010) i “El retorn de l’hongarés” (Premi Alfons el Magnànim de Narrativa, 2014). També va exercir la primera representació institucional de l’Ambaixada de la Lectura, fa a penes any i mig, i pel que ens costa, ara mateix té llegint la seua novel·la als Messi, Piqué, Coutinho, Ter Stegen i companyia, des de la seua presència a la llotja del Camp Nou, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, dins de la iniciativa “Lletres al Camp”, promoguda pel F.C. Barcelona i amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.
Declaració responsable
A una obra de l’entitat de “La mirada de vidre”, el lector ha d’acudir ben predisposat prèviament a la permeabilitat literària, emotiva, artística. Per la qual cosa, heu de respondre a les reflexions següents:
- esteu disposats a deixar-vos agafar de la mà per a endinsar-vos en el món novel·lístic d’Anna Moner, a risc d’acabar afectats/afectades pels seus efectes catàrtics?
- esteu disposats a esmolar prèviament tots i cada un dels sentits per aconseguir interioritzar la descàrrega sensorial i emotiva de la potència calidoscòpica que il·lumina la narració?
- esteu disposats a eixamplar prèviament l’amplitud de la mirada fins als 360˚ per a evitar la mínima fuga en la capacitat perceptiva de la subtilesa que encomana la confluència dels extrems de la condició humana?
- esteu disposats a extirpar prèviament qualsevol glàndula del prejudici pudorós, que impedisca percebre detalladament la fusió entre bellesa i vilesa, entre tendresa i violència, entre art i perversió?
-
Si accepteu les condicions exposades, la conseqüència d’arribar al final de “La mirada de vidre” serà una recompensa satisfactòria que vos transportarà cent anys enrere i vos despertarà de la catarsi per retornar a la vida quotidiana. I atenció, un retrobament , el d’aquest món, que només és diferent al de la ficció mentre no encadeneu circumstàncies que vos arrosseguen a una sort d’ubicació i herència social en la mateixa línia argumental que han viscut els personatges, una ficció que es nodreix de la més desgarrada realitat que es genera entre les ciutats i les persones. Per tant, si esteu preparats per a la immersió en la densa nebulosa, en la diversitat d’efluvis decadents i en l’exhuberància cromàtica de l’ambició artística, podeu passar.
Una vegada dins
Hi ha moltes peces de l’entramat textual que estan calculades amb gran virtuosisme, perquè encaixen en un quadre d’estil ben definit, una aposta atrevida i molt treballada des de la bastida de la documentació prèvia. Quan s’opta pel rigor en la construcció dels perfils dels personatges, dels ambients i dels detalls que tanquen el cercle de la subtilesa narrativa sense deixar res a l’atzar, l’excel·lència acompanya el lector en cada línia. No solament podem seguir cada moviment, neguit i sobretot inquietud psicològica dels personatges, sinó que comptem sempre amb el prospetce literari dels elements objecte que incideixen en el devenir dels actors en escena, l’artefacte científic que no deixa dubte a l’observació hiperrealista de cada moment.
Els àmbits temàtics de la depravació no tenen una línia empírica única i, en aquest cas, estan ben coordinats per ballar damunt de l’agulla de l’autodestrucció, obrint clarament la porta al debat filosòfic: l’ambició en l’art, la raó de la consciència, la moralitat, l’ètica en la ciència, la marginalitat, la sensualitat malaltíssa, la tortura psicològica, l’alienació…
La moral i l’alienació del món real
“No es nota el cos, les idees van fonent-se en una boira confusa, tota percepció exterior s’esfuma, sols existeix el tumultuós i delirant món interior…”
Queralt, el protagonista masculí adicte a la morfina, un fotògraf de professió que malviu i ens col·loca l’objectiu de la càmera als ulls dels lectors, malgrat deixar-nos ben ferma la convicció que és un cas perdut com a persona per la seua “bulímia morfínica” (expressió literal de la veu narrativa), és, en canvi, la contraposició a la resta de personatges, en la mesura en què desitgem agafar-nos a algun ressort d’honradesa moral, el referent principal on els éssers immorals que poblen la fauna nauseabunda de La mirada de vidre intenten purgar la pròpia infàmia moral que els ha corromput l’ànima, sedegosos de la pòcima del perdó. No tenen cap escrúpol a l’hora de construir els seus altars sobre les roques de la depravació, l’opressió i l’estafa, però els molesta veure’s la cara del despreci reflexada en el mirall que representa l’esguard de Queralt. De manera que la paradoxa que alimenta un reflexió vital no passa de puntetes per la consideració que el personatge amb una major alienació voluntària de la realitat resulta ser el més sensible i contariat davant dels abusos degradants d’aquells que aparentment mostren major lucidesa, serenor o posició social.
Un món de supersticions i sortilegis religiosos també. El mateix protagonista viu del fetitxisme, pretén contrarestar el destí que determina el Dimoni de les cartes del Tarot: “esclavitud, sentiment d’asfíxia i possibilitat de fugir”, que intenta contrarestar amb els seus tres amulets: la fotografia de la Valquíria, les cartes del Tarot i la cinta vermella que ella portava all cabell. Alimenta la idea que l’essència de la dona a qui ama roman en els tres objectes.
En una altra línia, el doctor Robert Isaac i el seu ajudant Gualbert, encarnen la dimensió mesquina de l’ésser humà, una actitud impossible d’acceptar sense perbocar incomprensió i necessitat de denúncia. Aconsegueixen despertar l’odi, fins que arribarà un moment en què un determinat tipus de justícia venjarà el seu comportament amb les víctimes. La ganyota de la cara de Gualbert, per exemple, és el major càstic que l’argument pot reservar al pesonatge, per la significació que comporta l’antítesi a l’ideal de bellesa en un rostre, una pena màxima en aquest context de justícia estètica, la llei que mou els fils de l’infortuni dels personatges que es relacionen amb el Sanatori de Sant Gervasi.
I sense arribar al grau de crueltat dels referits, però també en la dimensió de l’engany, el joc brut i la cobdícia, situem Mme Babinski, la mèdium (o pressumpta mèdium) que convoca tots els morts que calga si amb diners sant Pere canta. El mateix pseudònim amb què s’autoanomena la bruixota juga amb l’efecte grotesc i caricaturitzant d’una dona que viu de l’engany; el pretés glamour del tractament afrancesat, “Mme”, no té res a veure amb la grolleria del personatge en la manera de viure, ni amb la condició social, ni amb l’actuació moral. I encara els segueixen una sèrie de personatges perfectament caracteritzats que tenen únicament dues opcions en la composició argumentativa de l’autora, o bé situar-se com a opressors o bé com a oprimits, o botxins o víctimes. La supervivència únicament la podrà garantir una evolució de la personalitat, l’astúcia i el motor de la venjança, etapes biogràfiques de la protagonista femenina, la Valquíria, un lepidòpter de gran bellesa que és capaç de volar de nou a pesar d’estar clavada per les ales amb una agulla.
Escenaris, escenes i llocs reals
Només pot qualificar-se de genial l’apartat de les descripcions. Veieu, si no, la caracterització del burdell La Malícia (pàg. 159), seguint la fotografia de la Barcelona d’inicis des segle XX, la Barcelona del tramvia amb què recorre el trajecete Queralt, en un dels pocs trams en què el personatge veu la llum natural del carrer, amb una riquesa descriptiva que costaria referir millor amb altres dispositius que excediren la paraula escrita. Un aparador mòbil dels arquetips i classes socials, la configuració urbana dels bulevards i places, el paisatge costumista de la vida comercial, des del Passeig de Gràcia i el Passeig de Colom, la del Paral·lel… (pàg. 127 i pàg. 129), amb enumeracions de categories gramaticals plurals que potencien hàbilment la sensació d’intensitat en el ritme urbà d’una Barcelona en pujança i sobretot l’efecte de deshumanització que propicien les grans ciutats, afecció que cala en els personatges, la vida dels quals acaba per mutar-los la morfologia i convertir-los simbòlicament en animals, (una altra estratègia de la narració, l’animalització recurrent), per desprovehir-los de la naturalesa humana i distanciar-los dels comportaments més racionals. La Valquíria és una papallona esclavitzada en la caixa entomològica, la pacient del sanatori que és la “dona ocell”, el parrupeig constant dels coloms que torutren el cervell, les internes que reclamen la dosi i “criden com a bèsties”, o Gualbert, quan llepa ell bescoll de la Valquíria: “em mirava amb aquells ulls de rata de claveguera” (un mamífer de reputació ben explícita); fins i tot els animals arriben a ser animalitzats: prop del prostíbul rondava “un gos minúscul i ridícul amb orelles de rata penada…” i podríem proseguir.
La posada en escena de les operacions horrorífiques de Sant Gervasi ens remet inconsicentment a obres de la literatura i el cinema; el dels ambients mòrbids amb personatges degenerats, com ara El cadàver d’Anna Fritz(Héctor Hernández), La pell freda (Albert Sánchez Piñol) o els abusos clínics de Shutter Island, d’Scorsese. I és el cinema qui ens pot servir per advertir que en alguna ocasió dels passatges, entre les línies més reflexives o “teoritzants”, trobem l’autora quan guaita per pantalla (com feia divertidament Hitxcoc), mitjançant algunes declaracions del doctor, sempre que les considerem objectivades fora de la història argumental.
Referències cultes
La passió per la cultura artística feta evident en l’argument i al mateix temps la notorietat reivindicativa d’Anna Moner per la necessitat de l’Art en la vida, de la literatura, la música, la ciència, li atorga a la novel·la un caràcter enciclopèdic ben marinat: Wagner, Shaespeare, Da Vinci, Caravaggio, etc., passant també per la cultura popular, a través de la cançó “Caterina de Lió”, que han interpretat darrerament, per exemple, el grup Urbàlia Rurana (àlbum Sarau mediterrani) i la cantant Lídia Pujol (Els amants de Lilith), en aquesta oportunita per rematar la temàtica del maltractament del mascle sobe la dona.
Tesi
El relat és també una exposició constant de les tesis sobre la sublimació de l’art i els seus camins. Moner utilitza el personatge del metge per verbalitzar-les d’una manera que generen el debat intern del lector, si més no a través d’aquella màxima que la perversió mai està en l’origen i el destí del material artístic, sinó en la degeneració, immoralitat, perversió… de qui en determina el mètode. Al cap i a la fi, la identificació de la bellesa amb la veritat se situa (prèvia declaració textual en la novel·la) en el terreny de la lluita de superació del racionalisme que va apuntar Kant, o si ho preferiu cronològicament més recent, en la premissa de necessitat que li atrubí Bertrand Russell, segons el qual “necessitem la «veritat» molt més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes”. Podríem afegir que el coneixement és fonamental per arribar a l’art, però l’art va més enllà del coneixement.
Conclusió
Només amb un coneixement tan gran de la bellesa artística es pot arribar a un tractament tan perfecionista de l’estètica decadent. La creació literària d’Anna Moner explora una galeria subterrània de monstres, no fantàstics ni mitològics, monstres del nostre món, del gènere humà. Uns humans deshumanitzats per la vida degenerada que han portat, amb permís de la condemna determinista de les cartes del Tarot, a través de les quals una Olarieta erigida en messies de la fortuna, és a dir, de la mala fortuna, transporta els missatges macabres de la doctrina d’un deu que és Dimoni i que de manera despietada descarrega la seua maldat sobre el teixit més feble de la societat terrenal i els deixa una elecció macabra: o l’alienació o la mort. Com a conseqüència, fent valer un llenguatge depurat, mil·limètric, amb molta propietat lèxica i al servei del martell obsessiu de la reiteració ben estudiada (els olors, els instruments, les fesomies repulsives, la morbositat…) ens podem preguntar on està la vida, a risc de deduir que tots els personatges eren fantasmes; però contràriament, es fan visibles perquè la vida justament és el vel sedós que els cobria i dissimulava les vergonyes impúdiques, una tela embellidora que donava sentit a la miserable existència i que els feia trepar cap a l’Olimp i enfonsar-se a l’oceà. El catalitzador que ha permés sobrevolar les clavegueres i viure instants d’eufòria emotiva, de realització plena, és un tapís metafòric que es concreta en tres lletres: Art. Les tisores del sinistre Gualbert, els reòfors del metge i la xeringa de Roger Queralt, són armes de destrucció que estan al servei d’un poder molt superior a tots, el de l’Art. La pretensió ambiciosa del doctor Robert Isaac per atrevir-se, com a mortal, a emular l’èxtasi de Santa Teresa en la transformació heretge de Caterina Morell, la Valquíria, és la cara oculta de la puresa en el camí envers l’art. Quan Robert Isaac teoritza sobre el seu propòsit per arribar a la perfecció en l’art, escoltem de lluny la veu de l’artista i albirem el rostre de la novel·lista que l’inspira:
“Cal ser audaç i atrevir-se a fondre la bellesa i la lletjor de la mateixa manera que ho fa la naturalesa! (…) L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indeferent ningú”.
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.
RSS Agenda
