«Sofia Salvador i Monferrer va nàixer un dilluns 22 de juny l’any 1925, a Benassal. Una nena amb cara de lluna plena, bonica i sana, una nena d’ulls vius i curiositat encesa, la xicoteta de casa, la xiqueta del pare, i ho féu heretant el nom de la mare, un nom que ve del grec antic, Σoφíα, i que significa saviesa, un nom al qual li ha fet honor la dona compromesa i amb esperit crític de qui parlen aquells que en vida la conegueren i tractaren.
També a les seues fortes creences, al seu vessant espiritual, al seu desfici per la llengua valenciana, al seu arrelament al territori, com calia esperar en una filla del solstici d’estiu.
Va fer, doncs, el darrer any 2025, cent anys del seu naixement. Per això, tot i que amb uns mesos de retard, des d’El Pont Cooperativa de Lletres –l’associació d’escriptors/es de les comarques del nord del País Valencià, amb seu a la mateixa Fundació Carles Salvador de Benassal—, hem volgut editar aquesta publicació per fer valdre la dona, la mare i la filla; la mestra i la curadora de l’obra pedagògica, educativa i literària de son pare, l’escriptor i també mestre Carles Salvador i sobretot la seua faceta menys coneguda, la d’escriptora i poeta.» (Del prefaci d’Isabel Serrano, presidenta d’El Pont Cooperativa de Lletres)
«A l’ombra del pare i moguda per l’impacte que li produïa la formidable producció literària salvadoriana, Sofia va arribar a redactar un munt de textos, més aviat breus i que en bona part no arribaren a ser publicats, els uns pensats per a ser impresos i d’altres com a suport de parlaments públics, tinguts en circumstàncies diverses. Paga la pena de remarcar que aquest volum de producció textual es va generar al voltant de dos eixos temàtics claus: la vida i l’obra de Carles Salvador, d’un costat i, d’un altre, la promoció de Benassal i la seua cultura popular.
Ho he avançat adés, respecte de Jardinet: decididament, si bé Sofia no és una escriptora d’excel·lència, ho és de militància, sense discussió. Alhora, la condició de dona i de valencianista afegeixen valors literaris suplementaris de dimensió històrica a la seua producció literària. Fet i fet, per damunt de poeta, Sofia Salvador fou una activista cultural, novament seguint les petjades del pare, que es vantava d’autodefinir-se «soc un polític de l’idioma».
De la seua faceta d’activista cultural, permeteu-me que ací en remarque un parell d’aspectes: la custòdia de l’arxiu del pare i el projecte de la Fundació Carles Salvador. A la mort del pare, ella restava com a dipositària del llegat salvadorià. Al cap de quatre anys, filla i mare fan el trasllat familiar definitiu des de Benimaclet a Benassal, que incloïa l’arxiu i la biblioteca salvadorians. Aleshores Sofia iniciava una etapa de dedicació intensa a la recol·lecció, catalogació i datació, en definitiva a la custòdia acurada, dels arxius i del fons bibliogràfic del pare. L’activitat incloïa la informació que ella prestava als investigadors de l’obra salvadoriana, a banda de les visites a biblioteques i arxius amb l’objectiu de documentar-la. I tal com veia acostar-se la fi dels seus dies, Sofia va activar el projecte de constituir la Fundació Carles Salvador. Crec sincerament que l’obra magna de Sofia va ser la conservació del llegat salvadorià.» (Del text «Sofia, en el centenari del pare», de Vicent Pitarch)
«Vaig conèixer Sofia Salvador, la filla del mestre Carles Salvador, quan vam pujar, Lluís Meseguer i jo, per primera vegada, a la seua casa de Benassal, a primers dels anys vuitanta, per tal de projectar al cinema del poble la pel·lícula en súper-8 Carles Salvador: Elogi d’un xiprer, d’Alfred Ramos, en el context d’uns actes d’homenatge a la figura del gran divulgador de les Normes arreu del País Valencià.
Anar a casa de Sofia i el seu marit Enric, que havia estat alumne de Carles Salvador a l’escola del poble, era com tornar als anys trenta del segle passat, era un poc com si tractares amb el mateix Carles Salvador en persona, amb aquella forma de valencià alhora tan pura i popular, neta, amb una mena de cortesia d’aquelles «que ja no es duen». Recorde quan Sofia baixava a Castelló; per a ella, venir a la capital era «anar de viatge», es feia la maleta i ens demanava que li buscàrem «una pensioneta senzilla i honrada», tot i que finalment Ferran Sanchis va aconseguir convèncer-la d’allotjar-se a casa seua. Però Sofia se’n resistia, perquè sempre «li sabia greu molestar». Molestar-nos ella, quan ser-hi amb ella era tot un honor!» (Del text «Sofia Salvador i Benassal», de Jordi Querol)
«Quan la malaltia et va impedir continuar treballant a l’escola, et vas dedicar en cos i ànima a continuar l’obra de ton pare. I vas fer tant com vas poder per recollir tota la seua obra. Vas recórrer totes les biblioteques de Castelló per a recollir la bibliografia completa del pare. Des de Benassal, amb poca salut i sense disposar, quin pensament, de vehicle propi.
Vas treballar sense desmai fins quasi el mateix dia de la teua mort. I al final, va ser amb ella que els xiprers del calvari del teu poble van poder mormolar-te una absolta amb veus de vent, tal i com molts anys enrere havia demanat ton pare en un petit poema. Els xiprers van haver d’esperar quaranta anys per a poder satisfer aquell desig del pare. Des de llavors però, i ja fa més de trenta anys, ho fan amorosament cada vegada que el vent els acaricia i els engronsa.» (Del text sense títol de Josep Usó)
«Casualitat o no, pensar la figura de Sofia Salvador un 8 de març com aquest en què s’escriuen aquestes ratlles, és un descobriment i una constatació. És descobrir, redescobrir una dona, una mestra, una intel·lectual que hauria de ser un referent feminista i nacional.
I és constatar com no va abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, que diria el mestre Fabra, del valencianisme, malgrat la piconadora de la dictadura franquista. Quan va arribar això que en diuen democràcia, era al lloc on havia de ser. Que el 1991 entomés la presidència de la Junta Qualificadora de Valencià a Castelló dona compte de la seua autoritat quant a la llengua i de la seua significació com a baula de continuïtat entre el mestratge de son pare i la normalització lingüística, si es pot parlar en aquests termes, del valencià en el règim polític actual. Encara més: la preservació en l’àmbit privat dels papers i el patrimoni intel·lectual de son pare és la massa bàsica perquè el 2002 es constituïsca la Fundació Carles Salvador, a Benassal, de la mà de la família Salvador Monferrer, l’Ajuntament de Benassal i l’Institut d’Estudis Catalans. I què us en diré? El dia que Pere-Enric Barreda i Vicent Pitarch van acomboiar la colla d’escriptors i escriptores que ens vam aplegar en la reunió fundacional d’El Pont Cooperativa de Lletres a la seu de la Fundació, el 25 de setembre de 2010, em preguntava íntimament, en la meua ignorància, per quina raó aquella gent vinguda majoritàriament de la Plana havia pujat a Benassal a conxorxar-se com si a Castelló no hi hagués a on domiciliar la nova entitat. Ja havia plogut des dels primers anys de l’autonomia quan Sofia s’havia posat al capdavant de la Junta Qualificadora i els governs de la dreta espanyolista ja havien donat lloc a un nou statu quo polític i cultural caracteritzat per l’arraconament sistemàtic de la llengua i la cultura dels valencians de la vida pública. I mira, el que havia fet Sofia Salvador en vida i els qui en van promoure l’obra després havien bastit aquell espai que és la Fundació Carles Salvador, que tornava ser i encara és avui el que la tasca i l’esperança aconsegueixen cada dia: la persistència del que som. Moltes gràcies, Sofia!» (Del text «Sofia n’és la baula», de Vicent Sanz)
