Per Jesús Peris Llorca a Caràcters, núm. 103 (juliol de 2025)
Vicent Usó, Les ferides del món. Alzira: Bromera, 2025
L’existència d’un escriptor com Vicent Usó (Vila-real, 1963) és prou per ella mateixa per demostrar la bona salut de la literatura valenciana en general i de la narrativa en
particular, per la seua extraordinària fecunditat (tres llibres en cinc anys: No sabràs el teu nom en 2020; Dotze en 2023 i Les ferides del món en 2025) però també per la seua versatilitat com a narrador i per la seua sostinguda qualitat. Les seues narracions són sempre interessants, estan ben escrites i sota la seua immediatesa tenen plecs que es despleguen en insospitades profunditats.
És sense dubte també a xicoteta escala el cas del recull de narracions Les ferides del món, diverses, tant en temes com en veus narradores, però al mateix temps unides per un fil subtil que les vincula.
S’obri amb un relat que recorda l’anomenat realisme fantàstic, amb un narrador en primera persona que ens comparteix la seua visió de món, que potser estiga esbiaixada o potser en efecte estiga endinsant-lo en una màgia que converteix la vida en una mena de guió escrit d’antuvi. I trobe que no és casual que siga el primer relat, ja que pot ser entés com una mena de clau de lectura del volum. I és que en efecte “Podria ser vosté”, com avisa des del seu títol, la qual cosa pot ser certament inquietant o, fins i tot sinistra. Crec que en certa mesura es pot llegir en paral·lel -és un poc la mateixa història amb un altre protagonista i d’altra manera?- amb “Susanna i els vells”.
De fet, una de les coses que més m’han agradat en la lectura, a mesura que se m’anava fent palés l’existència d’aquest fin conductor, és el ventall de perpetradors i
perpetradores que ens desplega. I, per cert, em fa gràcia com el text de la contraportada amaga aquest fet. “Un fresc narratiu de sentiments profunds i dilemes
quotidians”, diu. El que no esmenta és el tipus de dilemes als quals s’enfronten molt dels seus personatges.
Així per exemple trobem la mare que ha perdut el seu fill a “Plou com si s’acabara el món”, personatge tan patètic com enigmàtic i sinistre contemplat des de la perspectiva d’un dels bombers que participa en la cerca. Però moltes vegades són els narradors els que ens mostren al llarg de la narració vessants inesperats: el narrador melòman i esteta d’”Ofèlia (no entraré en molts detalls per no ser el típic ressenyador que fa malbé l’experiència lectora del llibre que està recomanant amb entusiasme), el maquinista del tren a “Tres dies de viatge” cap a un destí que es va desvetllant en la lectura, o el vell guerriller tornant al lloc dels fets a “La fugida”. Tots els perpetradors, és clar, no són iguals. El protagonista de “L’anarquista imprevist” ens pot arribar a ser molt simpàtic i a generar l’empatia dels lectors i lectores. Per altra banda, el qui apareix a “Manuel” resulta especialment esgarrifant i sinistre.
Al relat també hi ha víctimes, o el que és el mateix, perpetradors vistos des de la perspectiva de la víctima, com a “El nen de la mà esquerra” i, en certa mesura i a altre
nivell, no menys destructiu i masclista, a “Seràs una d’elles”, o per víctimes col·laterals, com a “La finca”, o per testimonis que arrosseguen la culpa de la seua passivitat com a “El somriure”.
Una altra raó per llegir aquest llibre és el relat que el tanca, “Nicodem”. El mateix autor ens explica en nota al peu que va ser escrit el 1993 i que seria el disparador de
l’escriptura de La mirada de Nicodemus (1996), és a dir la seua primera novel·la. En efecte, té sentit per ell mateix i enclou ja el món narratiu -i el to- de la novel·la. A mésresulta fascinant veure com encaixa amb la resta de relats del volum, com dialoga amb ells i com els clou. Que el llibre acabe amb un sonet en italià em sembla una genialitat.
En resum, que es tracta d’un llibre estimable, calidoscòpic, amb relats i veus plens de llum amenaçada o que ens parlen des de l’ombra. També, que sempre és un plaer llegir Vicent Usó, i que tenim molta sort que ens done tantes ocasions de gaudi.