El paradís a les fosques
:: r. e.
Per Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Soberanisme (10-X- 2018)
Títol: «El paradís a les fosques»
Autor: Vicent Usó
Premi Enric Valor de novel·la
Editorial: Bromera, Alzira, 2018
Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.
Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.
L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.
Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.
Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.
En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.
La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.
El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més baixos.
En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges…, individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.
La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant i que ni tan sols capaços d’intuir.
Artur Àlvarez canta “10 POETES CONTEMPORANIS” del País Valencià. Campanya a la plataforma de mecenatge VERKAMI.
:: Editor El Pont
El cantautor castellonenc Artur Àlvarez comença una campanya de mecenatge en la plataforma VERCAMI per a l’edició del seu nou treball discogràfic. Un projecte molt especial en el qual música i canta a 10 poetes contemporanis del País Valencià. Com comenta l’escriptor Manel Alonso: “deu poetes valencians vius, cinc homes i cinc dones de diferents generacions i procedències”. Segurament, com a botó de mostra, la selecció és molt atractiva. Estem parlant de Manel Alonso, Maria Carme Arnau, Berna Blanch, Alba Fluixà, Gràcia Jiménez, Susanna Lliberós, Francesc Mompó, Àngels Moreno, Vicent Penya, Josep Porcar.
Un treball discogràfic que, en certa manera, té també vocació de document. En ell, incloem la recitació dels poemes realitzada pels mateixos creadors. I Artur, fidel al seu estil, ens proposa 10 moments musicals plens d’intimitat, lirisme, calidesa i una particular manera d’interpretar. Com insinua el mateix autor, “per a escoltar a mitja llum, tranquil·lament, assaborint un combinat, una cervesa, refresc, …”.
Un treball que necessita la teua ajuda. Val la pena que dediques uns minuts per a visitar el projecte en la plataforma VERKAMI, veges les variades recompenses proposades i faces la teua aportació al projecte.
ENLLAÇ DE LA CAMPANYA VERKAMI:
Poemari per a ociosos
:: r. e.Per Manel Alonso, Diari Gran del Soberanisme, 24-VII-2018
Autor: Manel Pitarch
Títol: Poemari per a ociosos
Bromera, Alzira, 2018
Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.
Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.
Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.
La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociososde Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.
Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.
Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.
En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.
Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.
Es presenta la publicació «Caragola» d’Artur Àlvarez, premi Miquel Peris i Segarra 2017
:: Editor El Pont
Títol: CARAGOLA
Autor: Artur Àlvarez
Edita: Ajuntament de Castelló de la Plana
Castelló, maig de 2018
Premi Miquel Peris i Segarra 2017 / Premis de la Mar
En l’acte de lliurament dels Premis de la Mar 2018 (Centre Cultural LA MARINA-Grau de Castelló) ha vist la llum “CARAGOLA”. Poemari guanyador del premi de poesia MIQUEL PERIS i SEGARRA 2017 (Premis de la Mar) d’Artur Àlvarez.
Extracte del pròleg de la publicació:
“Amb Caragola se’ns presenta als ulls, tot seguit, el miracle de la gratuïtat. Al llarg de 20 onades, el poeta ens ofrena parcel·les d’intimitat compartida.
Sí, lectors, el doble gènere del mot “Mar” dóna per a molt. Element en principi neutral, s’abilla d’un gènere determinat pel compromís i insistència -dins del joc poètic- del malabarista dels somnis, del poeta.
Artur apama amb paraules l’experiència amorosa en dolça tranquilitat. Acota els amants envoltats de la sal lluminosa que els uneix.
Enlairant la veu d’Artur pels boscos d’Aín, qui us escriu, el príncep de les milotxes.”
Extracte de les paraules d’agraïment de l’autor:
“Sempre he entés la creativitat com una necessitat, així com fer d’aquesta necessitat un motiu per compartir i crear aliances. Una cosa així com una creativitat alternativa en la qual prevalgue el compartir per sobre d’altres finalitats més materials.
I tingueu la seguretat, que veure publicat el poemari “Caragola” i poder-lo compartir amb els futurs lectors, plena totes les meves expectatives.
Per tot això, simplement, gràcies! Moltes gràcies!”
Les llàgrimes d’Orfeu
:: r. e.
Manel Alonso
Diari Gran del Sobiranisme, 6 de febrer de 2018
Títol: Les llàgrimes d’Orfeu
Autor: Vicent Pallarés
Edita: 3i4
València, desembre de 2017
Premi Andròmina de Narrativa / Premis Octubre
El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.
L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.
El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,… i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.
Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.
Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.
Napalm: un exercici de justícia poètica
:: r. e.
Anna Maria Villalonga
Núvol, 27-10-2017
Títol: Napalm
Autor: Joan Canela i Jordi Colonques
Edita: Bromera
Alzira, de 2017
XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. Aquesta és la lectura que en fa Anna M. Villalonga.
Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva.
Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.
Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols.
Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu.
La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen és trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès.
En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.
«Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela
:: r. e.
Mar Fontana
Llavor Cultural, 18 d’abril de 2017
Títol: També el vertigen
Autor: Vicent Almela
Edita: Viena Edicions
Barcelona, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona
Els poemes que integren També el vertigen (Viena Edicions, 2016) són petits banys de realisme, la intensitat dels quals va en augment a mesura que avancen els versos: cada una de les quatre parts en què està estructurat el llibre, encapçalades, la majoria, amb citacions de poetes estimats per l’autor, és un pas més en el dedins del poeta. Trenta-dos poemes de mot sincer, planer, i de fraseologia concisa, directa, que han merescut el darrer Premi Betúlia de Poesia (Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona).
De primer, la mirada del poeta ens situa en un temps passat, el de la seva infantesa, i en un entorn determinat, la Vall d’Uixó i els seus entorns. Records familiars —amb un paper destacat de la figura dels avis—, la descoberta de l’amor, moments de partida i moments de dol amaren les paraules d’una certa recança: «I mai no arrecera prou el record / quan el fred naix als ossos».
Inevitablement, el temps, aquest «cercle fet de cercles», ens condueix al present, ara amb el món urbà com a escenari on experiències i sensacions s’esdevenen en companyia de la infantesa d’altres: petites —i grans— vides que s’apleguen en racons «on la ciutat / oblida el seu nom» i on «el veritable nus / no coneix l’asfalt del benestar». Llocs fronterers, com les platges que guaiten l’horitzó com a límit infranquejable, testimonis de somnis bruts, mirades perdudes i anhels cecs que colpeixen la sensibilitat del poeta.
Els poemes de vers més narratiu que predominen en les dues primeres parts donen pas a d’altres de més breus, amb metàfores encara més potents que afegeixen encara més càrrega emotiva a les imatges.
I la paraula, forma de supervivència, projectil vers el «cor negre de la bèstia», atorga als versos de la tercera part un to més malenconiós: hi trobem els perills de l’enyor que «llaura camins / que a cegues ressegueixes», l’amenaça constant dels dies comptats sense els quals «seria senzill viure», i la por, aquesta «entranya fosca que vol dominar-te».
Seguint el to in crescendo arribem a la darrera part del llibre, la quarta, en què les hores lleus conviuen amb el vertigen, amb la ferida encara oberta provocada per la pèrdua i els seus pedaços, una absència indefugible («Et dic que no voldria / escriure el que escric») que fa que el poeta només pugui oferir «un amor ple de vidres».
Estimar és viure «un fràgil equilibri / d’arenes movedisses», viure és ser conscient de l’alteració d’aquest equilibri que suposa l’adversitat. Aquesta és una de les certeses que revela També el vertigen.
“BAGATGE”, recopilatori de l’Artur Àlvarez
:: Editor El Pont
Juntament la recent publicació del doble cd [TRIBUT] (24 versions homenatjant a una nodrida representació de la cançó d’autor), el cantautor castellonenc ARTUR ÀLVAREZ, ha volgut publicar, al seu torn, un àlbum molt especial dedicat a tots els seus seguidors i també per a totes aquelles persones que tinguen interès a conèixer una bona mostra de la seva discografia. Un recorregut que va començar fa més de 30 anys com a cofundador del grup de cançó popular valenciana ADESIARA i que, des de 2004 ha prosseguit, com a cantautor, en solitari.
Des de llavors, ha editat 11 treballs discogràfics i amb “BAGATGE” ens presenta un selecte recopilatori de l’esmentada trajectòria.
A més, ho fa sense cap ànim de lucre, oferint la DESCÀRREGA LLIURE i GRATUÏTA de l’esmentat àlbum.
Gaudiu doncs, de la seva calidesa de veu, intimisme i sensibilitat a l’hora de musicar i interpretar els seus versos o els de rellevants poetes de la seva terra. Si és possible, relaxats, a mitja llum, en la intimitat, assaborint un bon licor, combinat, refresc, …
CREDITS:
1-“Fulles”
Lletra: Josep Lluis Abad. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2013.
2-“La Lluna minva”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RITME DE BLUES”- Molusco Discos. Any edició: 2015.
3-“A boqueta nit”
Lletra: Joan B. Campos. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2013.
4-“Tardoral”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “POLS DE MEU CAMÍ”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2008.
5-“Nit de Sant Joan”
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “PAISATGES”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2010.
6-“Idil·li”
Lletra: Carles Salvador. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2015)
7-“La pluja”
Lletra: Manel Alonso. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2016)
8-“Sóc el vaixell que son velam desplega”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RECER DE LA MAR”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2011.
9-“Deixa’m dibuixar-te un espai””
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “DEIXA’M DIBUIXAR-TE UN ESPAI”- Autoedició. Any edició: 2004.
10-“Autodefinició”
Lletra: Vicent Pau Serra. Música: Artur Àlvarez. VIDEICLIP publicat a Youtube (2014).
11-“Una ciutat a l’alba nexeria””
Lletra: Albert Vernet. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “CASTELLÓ, TRIANGULADA PLANA”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2007.
12-“Espill”
Lletra: Manel Garcia Grau. Música: Artur Àlvarez. VIDEOCLIP publicat a Youtube (2016).
13-“Jo sóc lo port”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RITME DE BLUES”- Molusco Discos. Any edició: 2015.
14-“Serra d’Espadà”
Lletra: Artur Àlvarez. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “PAISATGES”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2010.
15-“Timoner”
Lletra: Bernat Artola. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “POLS DE MEU CAMÍ”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2008.
16-“Vespre de tardor”
Lletra: Miquel Peris. Música: Artur Àlvarez. Inclós al CD “A RECER DE LA MAR”- Audiovisuals de Sarrià. Any edició: 2011.
——————————-
ENLLAÇ DE DESCÀRREGA GRATUÏTA:
https://arturalvarez.bandcamp.com/album/bagatge
Les beceroles d’un escriptor
:: Joan Garí
Publicat a: Ara Llegim
Títol: «L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa»
Autor: Vicent Usó
Pròleg de Manuel Baixauli
Editorial: Bromera
Alzira, 2017
Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi).
L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.
Escriptors de brúixola o de mapa
Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El mateix Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada.
Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant ) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary ); la diferència (com volia E.M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.
Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.
[TRIBUT] d’ Artur Àlvarez o un sentit homenatge a la cançó d’autor
:: Editor El Pont
“Fuimos sembrando canciones y en esta tierra baldía floreció la poesía, viviendo la utopía, convencidos de que un día vendría la revolución”. Aquestes emotives paraules expressades per Luís Pastor en el seu poema “¿Qué fue de los cantautores?” podrien ser perfectament la síntesi de [TRIBUT]. Un nou treball discogràfic que m’agradaria compartir des d’el posicionament que considere inherent als meus plantejaments pel que fa a l’activitat creativa. Una cosa així com l’habitacle on anem construint una cultura alternativa. Compartir, buscant aliances de pensament per convergir o divergir des de propostes crítiques, constructives i democràtiques.
En aquesta ocasió, doncs, la creativitat es vesteix d’exaltació i reconeixement. Des de la necessitat, he furgat la motxilla del bagatge existencial i he reviscut cançons d’aquells cantautors que van ser, i ho segueixen sent, una part important dels ciments sobre els que vàrem edificar la nostra forma de pensar i entendre la vida. Una mena de banda sonora del viscut.
Un record reivindicatiu de tots aquells valents i valentes que, guitarra en mà i veu ferma, van resistir i van contribuir a la formació d’una consciència cívica en favor de plantejaments democràtics i anhels d’un món millor.
Cantautores i cantautors que van protestar i van fer un discurs crític amb l’afany d’airejar les contínues injustícies i contradiccions d’un món segrestat per uns pocs amb intencions de sotmetre en el seu propi benefici.
Cantautores i cantautors que, tot i patir la marginació dels cercles oficials, van omplir de poesia el batec d’una cultura diferent.
Cantautores i cantautors que van denunciar les mentides i van cantar les veritats, escopint-les a la cara dels poderosos. Que van viure la utopia convençuts de que eren possibles altres plantejaments de convivència.
Cantautores i cantautors que van escriure cançons honestes. Cançons de lluita, d’amor, de festa, intimistes, … i que van contribuir a la formació d’una consciència de denúncia, sense oblidar-se de la perspectiva musical i literària, a través de la cançó d’autor.
Així doncs, un atreviment, que s’ha d’entendre des de l’agraïment i respecte. Unes versions plenes d’humilitat, procurant mantenir l’essència del missatge literari i musical. Però aportant també cert toc personal.
En el doble CD [TRIBUT] trobareu una selecció de 24 temes que, encara que molts d’ells originalment van ser concebuts en castellà, francès o anglès, tots estan adaptats i interpretats en català.
Així, al costat de cançons versionades de Serrat, Lluís Llach, Raimon, Jaume Sisa, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Joan Isaac, trobareu temes de Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Pedro Guerra, Antonio Flores, Pablo Milanés, Antonio Vega, Joaquin Sabina, J.A. Labordeta, Violeta Parra, Hilario Camacho, Victor Jara, Patxi Andión, Luis Pastor, Georges Moustaki, Bob Dylan, Leonard Cohen o John Lennon.
No estan, ni moltíssim menys, tots els que podrien estar, però crec que la selecció és prou representativa. Almenys, he intentat que reflectira un espai temporal proper a la meua generació i adjacents.
Un treball amb el valor d’un fet puntual i irrepetible. Un xicotet tiratge que m’agradaria compartir amb vosaltres. Una acurada edició en “digipack” de tres pales amb llibret interior.
Una manera de contribuir, amb aquest particular gra de sorra, a exaltar el valor d’aquells intèrprets que van dotar de contingut a la cançó d’autor en una època paral·lela al nostre recorregut vivencial. Aquells que van resistir, allunyats de la cultura oficial. Que van ser conscientment incòmodes per al poder establert.
Artur Àlvarez.
CONTINGUT DEL DOBLE CD:
CD 1:
1-És tan difícil deixar de pensar (Patxi Andión) 2-Com un puny (Raimon) 3-Cos de dona (Antonio Flores) 4-Imagina (John Lennon) 5-Princesa (Joaquin Sabina) 6-D’alguna manera (Luis Eduardo Aute) 7-La vella (J.A. Labordeta) 8-El lloc del meu esbarjo (Antonio Vega) 9-Escolta-ho en el vent (Bob Dylan) 10-Tristesa d’amor (Hilario Camacho) 11-Paraules d’amor (J.M. Serrat) 12- Als companys (Ovidi Montllor).
CD 2:
1-Abril 74 (Lluís Llach) 2-Sóc (Luis Pastor) 3-Gent sola (Pedro Guerra) 4-Em declaro innocent (Joan Isaac) 5-Petit vals vienés (Leonard Cohen) 6-Iolanda (Pablo Milanés) 7-El metec (Georges Moustaki) 8-Dona’m sa mà (Mª del Mar Bonet) 9-Gràcies a la vida (Violeta Parra) 10-L’unicorn (Silvio Rodríguez) 11-Amanda (Victor Jara) 12-L’home dibuixat (Jaume Sisa).
