PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «ANYS LLUM» PER MANEL PITARCH
Onada Edicions, 2019
XXI Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt 2018
Llibreria Babel de Castelló, divendres 12 d’abril de 2019
1. A. GLOSSARI CIENTÍFIC
Any llum
Unitat de longitud aplicada al camp de l’astronomia que indica distàncies, com en el cas de la distància que hi ha entre la Terra i una estrella llunyana, una galàxia, etc. Equival a la distància que la llum recorre en un any. La llum recorre una distància en el buit de: 299.792,458 km cada segon, és a dir, un total aproximat de 9,5 bilions de km l’any.
Buit
Evangelista Torricelli, l’italià inventor del baròmetre en el segle XVII, va crear el buit per primera vegada en un laboratori.
Espaitemps
Hermann Minkowski el 1908 va introduir el concepte, que fusiona el temps i l’espai absoluts de la teoria newtiana en una nova entitat de quatre dimensions, tres corresponents a l’espai i la quarta al temps. Parlem també de la detecció de forats negres que xoquen, d’arrugues en l’espai-temps.
Gravitació
La llei de la gravitació universal de Newton ens diu que la força d’atracció entre dos cossos, és proporcional al producte de les masses i, a la vegada, inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els dos cossos.
Forat negre i Forat de cuc
Matèria d’alta densitat en concentració, amb una elevada força gravitatòria de manera que l’alliberament té una velocitat superior a la de la llum.
Forat de cuc
També anomenat pont Einstein-Rosen. Un forat de cuc té dos o més extrems, connectats per un únic conducte, per on la matèria es pot desplaçar entre els extrems.
1.B. INTERPRETACIÓ POÈTICA DEL GLOSSARI
Any llum
Devenir vital que deparen les relacions humanes quan la implicació íntegra de cor i cervell es veu afectada per buits en la retroalimentació afectiva.
Buit
Estat anímic en què l’interior de la persona ha estat espoliat de tota emoció positiva per causes no previstes o no desitjades que actuen hostilment sobre la línia estable de la felicitat, que en termes d’exigència mínima és aquell estadi en què la persona no té consciència de desànim o defalliment d’esperit.
Espaitemps
Era.
Forat negre a contrallum
ara orbites el record
on gravita tot l’oblit.
«Espaitemps» (fragment)
Gravitació: la conjunció estable entre els components de la matèria no orgànica: el desig, la pena, el dubte, l’admiració, el dolor, l’expiació, la justícia, la pau… determinen el nivell de gravitació personal amb què podem orbitar pel món dels sentiments i l’ànsia de futur.
Forat de cuc
Com que no hi ha déu ni en l’absència,
ni lladre que me les torne, em consola imaginar
que no vaig perdre cap ni una de les petges
regalades, i que en algun forat de cuc
de l’eternitat s’han unit per fi en l’única
i afligida mà que cada nit pica la meua porta
i pregunta si, per favor, pot colgar-se amb mi
al llit, perquè als somnis d’enfora fa massa fred.
«Empremtes» (fragment)
2. CRONOLOGIA
— 1706. Ole Romer, físic danés, demostra que la llum té una velocitat finita.
— 1838. Friedrich Bessel, astrònom alemany, usa per primera vegada el concepte any llum com a unitat de mesura.
— 2017. Rainer Weiss, Barry C. Barish y Kip S. Thorne reben elPremi Nobel de Física “per les seues contribucions decisives al detector LIGO i l’observació d’ones gravitatòries”.
— 12 d’abril de 2019. Josep Porcar, poeta castellonenc, presenta al públic una dimensió poètica dels Anys llum, havent invertit 6 anys d’investigació metafòrica i de treball de camp existencial.
3. PROVES EMPÍRIQUES
Obrim les pàgines, d’una edició per cert molt acurada, i es disposa una estructura en parts, que l’autor titula:
Sisme i diàspora
Pràctiques de salvament
Nou ecografies
precedides per uns versos proemials, anomenats “Guant”, el poema pòrtic que ja estableix un correlat entre un símbol poètic encarnat en la natura i els camins que s’intercanvien de pèrdua i de retorn, d’oblit i de memòria. El poeta ens avisarà, en les endreces del llibre i en les notes, que l’inici connecta amb versos del seu anterior llibre “Nectari”, fet que ens situa sobre una altra òrbita, un cicle existencial que pilota la nau de la poesia.
El poemari que tenim a les mans presenta una combinació encadenada de poemes, que podríem considerar una diagnosi sobre el camí de dunes que és desert, amb horitzó anys llum, i travessa esforçat etapes d’una vida, la coneixença pròpia per la mateixa experiència en primera persona.
—PART 1 DEL POEMARI: SISME I DIÀSPORA
contorns de fum callat, perfils
de boira cega, siluetes al ras
d’un udol sense ullals ni bosc.
«Walk on the wild side» (fragment).
On tot comença a qüestionar-se i la matèria passsa a ser fum. Són els senyals d’un sisme que sotraga el paisatge habitual i ennegreix l’atmosfera per apagar la llum:
Si foc, si cendra, si vent.
No n’esperes cap explicació.
«Hefest al foguer» (fragment)
El deu de la mitologia romana, Hefest, fill de Zeus i d’Hera, és un monstre inabastable per a una lluita desigual, la de la incomprensió en el solatge de la injustícia. La cosmologia, que enllustrava els estels de color poètic, esdevé cosmogonia, desestructurada i aliena, imprevisible.
—PART 2 DEL POEMARI: PRÀCTIQUES DE SALVAMENT
Imprevisible, el telescopi
amb què clissava el futur
se’m va espatllar fa un món,
tres amants, anys llum.
«Zoom Out» (fragment)
Anys llum de Josep Porcar és la sagnia artística d’una evolució psicològica que acompanya les vivències intenses de l’individu, la depuració simptomàtica d’un redescobriment en què la llum projectada sobre els planetes, sobre els seus habitants, provoca ombres que provoquen hiverns que provoquen hipotèrmies, en el sentit més íntim. Tanmateix, ni que siga per virtut de la teoria heracliana dels oposats, cal l’existència d’ombres, foscors i buits, perquè la llum renasca.
A la tristesa, que floreix on mor,
A l’alegria, tan fràgil si n’ignora
els cavalls i els cavallons, el punt de fuga.
«Viva» (fragment)
En aquest sentit, renàixer és el retorn a la claror del paradís, però per una òrbita diferent a la viscuda, perquè el solc de la decepció demana ponts de fermesa. No s’explica la paradoxa de l’amor contradictori, que es desdibuixa i reapareix… i es difumina i… s’esvaeix.
Les boniques melodies
dels esclaus fan de la rosa
pany i clau.
«Antífona de la rosa borda» (fragment)
En el camí estelar s’hi troben ara planetes nous, bells projectes il·lusionants que deixen anar l’esguard al pas gravitatori de l’actitud humana, del valor de la paraula amorosa, de l’exploració del cau del llop per un arqueòleg dels sentiments salvatges.
Com llevar-se un matí i haver perdut
les ratlles de les mans (…)
«Bisell» (fragment)
Subtilesa i força, macerades pel temps, el temps cronològic i el temps creatiu. Quan ens endinsem ens transportem en els Anys llumdel poeta, cada imatge literària està compromesa amb la causa, sense esbandir cap dilació en la idea, de manera que el lector ha d’escalar de l’espectació a l’hermenèutica, per a interpretar quasi circumflex les emocions sagrades que el fil de la navalla despulla en el protagonista. Un quadre clínic d’eufonies simètriques i de sintaxi creativa, perquè no es trasnmet si no es viu, o altrament dit, no és pur si no és poesia. I entre altres referències cultes, un petit homenatge dissimulat a Ausiàs March:
de l’incendi de la sal fem bàratre i tint de poma
a la carn, cards entre llirs despullats d’aroma.
«A Ghost» (fragment)
—PART 3 DEL POEMARI: NOU ECOGRAFIES
Un estil molt personal, el joc macabre i depurador alhora de sotmetre la bellesa dels versos a l’experimentació constant de la relació entre el missatge i la poètica per comunicar-lo, el joc creatiu de fer desfilar pel trapezi de l’estètica un camp semàntic llindar entre la vida i el projecte, la delicada pell del no nascut, mereixedor indiscutible d’una oportunitat de vida.
El bucle format pel turment emocional i el llançament no explorat a l’espai futur conviu amb les clarianes de la serenor que s’endevina baix de la cataracta:
Quan s’acaba l’anestèsia, comença el malson.
«Aminocèntesi»(fragment).
Nou ecografies que completen les nou metàfores de la gestació, on l’experiència dels versos escrits ha d’aportar fonament al nou edifici dels espais per guarir les ferides. Restituir l’amor, apaivagar la reflexió i ascendir a la talaia del nou horitzó.
T’has fet lluny. T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i a la mudesa
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats a la dreta, engrunes
a l’esquerra, de pètals secs,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles o pètals, cucs blancs,
silencis de piano com roses
negres en la neu.
«Barra espaiadora» (fragment)
Josep Porcar perfila els poemes com les mans que acaronen les galtes del fang, en el moment més crític de la creació. Deus i mortals units per a l’art, per a significar que l’esperança sempre avisa i és tendresa entre el brancam. La voluntat renascuda guaita impertinent pels selfies de les ecografies, entre les llàgrimes de sang i de goig que reciclen la matèria morta i obren les pupil·les blanques dels genitors, la pruïja dels poetes.
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.
El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.
La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.
Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «… l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar…/ i només estimar, la resta és fum».
El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.
Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.
Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.
Per Manel Pitarch, Llibreria Ausiàs, Vila-real, dijous 2 de maig de 2019
Autor: Anna Moner
Títol: La mirada de vidre
Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2018
Bromera, Alzira, 2019
Introducció
Presentem La mirada de vidre (Bromera), una obra que ja podem considerar de les més destacades del panorama novel·lístic en la nostra llengua, obra mereixedora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2018. L’autora, Anna Moner, és molt estimada a Vila-real, el seu poble (i dic poble i no ciutat quan em vull referir a la nostra gent, parafrasejant Joan Fuster, però en sentit invers). Anna és una amiga, implicada dia i nit en la cultura i en l’art (en les arts) i una persona amigable amb tothom que la reclama literàriament o personalment.
No em puc estedre en el seu currículum perquè ella mateixa no ho aprovaria, però no puc passar per alt que a la novel·la que presentem avui l’han precedida dos èxits més, com sabeu, “Les mans de la deixebla” (Premi Enric Valor de Novel·la, 2010) i “El retorn de l’hongarés” (Premi Alfons el Magnànim de Narrativa, 2014). També va exercir la primera representació institucional de l’Ambaixada de la Lectura, fa a penes any i mig, i pel que ens costa, ara mateix té llegint la seua novel·la als Messi, Piqué, Coutinho, Ter Stegen i companyia, des de la seua presència a la llotja del Camp Nou, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, dins de la iniciativa “Lletres al Camp”, promoguda pel F.C. Barcelona i amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes.
Declaració responsable
A una obra de l’entitat de “La mirada de vidre”, el lector ha d’acudir ben predisposat prèviament a la permeabilitat literària, emotiva, artística. Per la qual cosa, heu de respondre a les reflexions següents:
esteu disposats a deixar-vos agafar de la mà per a endinsar-vos en el món novel·lístic d’Anna Moner, a risc d’acabar afectats/afectades pels seus efectes catàrtics?
esteu disposats a esmolar prèviament tots i cada un dels sentits per aconseguir interioritzar la descàrrega sensorial i emotiva de la potència calidoscòpica que il·lumina la narració?
esteu disposats a eixamplar prèviament l’amplitud de la mirada fins als 360˚ per a evitar la mínima fuga en la capacitat perceptiva de la subtilesa que encomana la confluència dels extrems de la condició humana?
esteu disposats a extirpar prèviament qualsevol glàndula del prejudici pudorós, que impedisca percebre detalladament la fusió entre bellesa i vilesa, entre tendresa i violència, entre art i perversió?
Si accepteu les condicions exposades, la conseqüència d’arribar al final de “La mirada de vidre” serà una recompensa satisfactòria que vos transportarà cent anys enrere i vos despertarà de la catarsi per retornar a la vida quotidiana. I atenció, un retrobament , el d’aquest món, que només és diferent al de la ficció mentre no encadeneu circumstàncies que vos arrosseguen a una sort d’ubicació i herència social en la mateixa línia argumental que han viscut els personatges, una ficció que es nodreix de la més desgarrada realitat que es genera entre les ciutats i les persones. Per tant, si esteu preparats per a la immersió en la densa nebulosa, en la diversitat d’efluvis decadents i en l’exhuberància cromàtica de l’ambició artística, podeu passar.
Una vegada dins
Hi ha moltes peces de l’entramat textual que estan calculades amb gran virtuosisme, perquè encaixen en un quadre d’estil ben definit, una aposta atrevida i molt treballada des de la bastida de la documentació prèvia. Quan s’opta pel rigor en la construcció dels perfils dels personatges, dels ambients i dels detalls que tanquen el cercle de la subtilesa narrativa sense deixar res a l’atzar, l’excel·lència acompanya el lector en cada línia. No solament podem seguir cada moviment, neguit i sobretot inquietud psicològica dels personatges, sinó que comptem sempre amb el prospetce literari dels elements objecte que incideixen en el devenir dels actors en escena, l’artefacte científic que no deixa dubte a l’observació hiperrealista de cada moment.
Els àmbits temàtics de la depravació no tenen una línia empírica única i, en aquest cas, estan ben coordinats per ballar damunt de l’agulla de l’autodestrucció, obrint clarament la porta al debat filosòfic: l’ambició en l’art, la raó de la consciència, la moralitat, l’ètica en la ciència, la marginalitat, la sensualitat malaltíssa, la tortura psicològica, l’alienació…
La moral i l’alienació del món real
“No es nota el cos, les idees van fonent-se en una boira confusa, tota percepció exterior s’esfuma, sols existeix el tumultuós i delirant món interior…”
Queralt, el protagonista masculí adicte a la morfina, un fotògraf de professió que malviu i ens col·loca l’objectiu de la càmera als ulls dels lectors, malgrat deixar-nos ben ferma la convicció que és un cas perdut com a persona per la seua “bulímia morfínica” (expressió literal de la veu narrativa), és, en canvi, la contraposició a la resta de personatges, en la mesura en què desitgem agafar-nos a algun ressort d’honradesa moral, el referent principal on els éssers immorals que poblen la fauna nauseabunda de La mirada de vidre intenten purgar la pròpia infàmia moral que els ha corromput l’ànima, sedegosos de la pòcima del perdó. No tenen cap escrúpol a l’hora de construir els seus altars sobre les roques de la depravació, l’opressió i l’estafa, però els molesta veure’s la cara del despreci reflexada en el mirall que representa l’esguard de Queralt. De manera que la paradoxa que alimenta un reflexió vital no passa de puntetes per la consideració que el personatge amb una major alienació voluntària de la realitat resulta ser el més sensible i contariat davant dels abusos degradants d’aquells que aparentment mostren major lucidesa, serenor o posició social.
Un món de supersticions i sortilegis religiosos també. El mateix protagonista viu del fetitxisme, pretén contrarestar el destí que determina el Dimoni de les cartes del Tarot: “esclavitud, sentiment d’asfíxia i possibilitat de fugir”, que intenta contrarestar amb els seus tres amulets: la fotografia de la Valquíria, les cartes del Tarot i la cinta vermella que ella portava all cabell. Alimenta la idea que l’essència de la dona a qui ama roman en els tres objectes.
En una altra línia, el doctor Robert Isaac i el seu ajudant Gualbert, encarnen la dimensió mesquina de l’ésser humà, una actitud impossible d’acceptar sense perbocar incomprensió i necessitat de denúncia. Aconsegueixen despertar l’odi, fins que arribarà un moment en què un determinat tipus de justícia venjarà el seu comportament amb les víctimes. La ganyota de la cara de Gualbert, per exemple, és el major càstic que l’argument pot reservar al pesonatge, per la significació que comporta l’antítesi a l’ideal de bellesa en un rostre, una pena màxima en aquest context de justícia estètica, la llei que mou els fils de l’infortuni dels personatges que es relacionen amb el Sanatori de Sant Gervasi.
I sense arribar al grau de crueltat dels referits, però també en la dimensió de l’engany, el joc brut i la cobdícia, situem Mme Babinski, la mèdium (o pressumpta mèdium) que convoca tots els morts que calga si amb diners sant Pere canta. El mateix pseudònim amb què s’autoanomena la bruixota juga amb l’efecte grotesc i caricaturitzant d’una dona que viu de l’engany; el pretés glamour del tractament afrancesat, “Mme”, no té res a veure amb la grolleria del personatge en la manera de viure, ni amb la condició social, ni amb l’actuació moral. I encara els segueixen una sèrie de personatges perfectament caracteritzats que tenen únicament dues opcions en la composició argumentativa de l’autora, o bé situar-se com a opressors o bé com a oprimits, o botxins o víctimes. La supervivència únicament la podrà garantir una evolució de la personalitat, l’astúcia i el motor de la venjança, etapes biogràfiques de la protagonista femenina, la Valquíria, un lepidòpter de gran bellesa que és capaç de volar de nou a pesar d’estar clavada per les ales amb una agulla.
Escenaris, escenes i llocs reals
Només pot qualificar-se de genial l’apartat de les descripcions. Veieu, si no, la caracterització del burdell La Malícia (pàg. 159), seguint la fotografia de la Barcelona d’inicis des segle XX, la Barcelona del tramvia amb què recorre el trajecete Queralt, en un dels pocs trams en què el personatge veu la llum natural del carrer, amb una riquesa descriptiva que costaria referir millor amb altres dispositius que excediren la paraula escrita. Un aparador mòbil dels arquetips i classes socials, la configuració urbana dels bulevards i places, el paisatge costumista de la vida comercial, des del Passeig de Gràcia i el Passeig de Colom, la del Paral·lel… (pàg. 127 i pàg. 129), amb enumeracions de categories gramaticals plurals que potencien hàbilment la sensació d’intensitat en el ritme urbà d’una Barcelona en pujança i sobretot l’efecte de deshumanització que propicien les grans ciutats, afecció que cala en els personatges, la vida dels quals acaba per mutar-los la morfologia i convertir-los simbòlicament en animals, (una altra estratègia de la narració, l’animalització recurrent), per desprovehir-los de la naturalesa humana i distanciar-los dels comportaments més racionals. La Valquíria és una papallona esclavitzada en la caixa entomològica, la pacient del sanatori que és la “dona ocell”, el parrupeig constant dels coloms que torutren el cervell, les internes que reclamen la dosi i “criden com a bèsties”, o Gualbert, quan llepa ell bescoll de la Valquíria: “em mirava amb aquells ulls de rata de claveguera” (un mamífer de reputació ben explícita); fins i tot els animals arriben a ser animalitzats: prop del prostíbul rondava “un gos minúscul i ridícul amb orelles de rata penada…” i podríem proseguir.
La posada en escena de les operacions horrorífiques de Sant Gervasi ens remet inconsicentment a obres de la literatura i el cinema; el dels ambients mòrbids amb personatges degenerats, com ara El cadàver d’Anna Fritz(Héctor Hernández), La pell freda (Albert Sánchez Piñol) o els abusos clínics de Shutter Island, d’Scorsese. I és el cinema qui ens pot servir per advertir que en alguna ocasió dels passatges, entre les línies més reflexives o “teoritzants”, trobem l’autora quan guaita per pantalla (com feia divertidament Hitxcoc), mitjançant algunes declaracions del doctor, sempre que les considerem objectivades fora de la història argumental.
Referències cultes
La passió per la cultura artística feta evident en l’argument i al mateix temps la notorietat reivindicativa d’Anna Moner per la necessitat de l’Art en la vida, de la literatura, la música, la ciència, li atorga a la novel·la un caràcter enciclopèdic ben marinat: Wagner, Shaespeare, Da Vinci, Caravaggio, etc., passant també per la cultura popular, a través de la cançó “Caterina de Lió”, que han interpretat darrerament, per exemple, el grup Urbàlia Rurana (àlbum Sarau mediterrani) i la cantant Lídia Pujol (Els amants de Lilith), en aquesta oportunita per rematar la temàtica del maltractament del mascle sobe la dona.
Tesi
El relat és també una exposició constant de les tesis sobre la sublimació de l’art i els seus camins. Moner utilitza el personatge del metge per verbalitzar-les d’una manera que generen el debat intern del lector, si més no a través d’aquella màxima que la perversió mai està en l’origen i el destí del material artístic, sinó en la degeneració, immoralitat, perversió… de qui en determina el mètode. Al cap i a la fi, la identificació de la bellesa amb la veritat se situa (prèvia declaració textual en la novel·la) en el terreny de la lluita de superació del racionalisme que va apuntar Kant, o si ho preferiu cronològicament més recent, en la premissa de necessitat que li atrubí Bertrand Russell, segons el qual “necessitem la «veritat» molt més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes”. Podríem afegir que el coneixement és fonamental per arribar a l’art, però l’art va més enllà del coneixement.
Conclusió
Només amb un coneixement tan gran de la bellesa artística es pot arribar a un tractament tan perfecionista de l’estètica decadent. La creació literària d’Anna Moner explora una galeria subterrània de monstres, no fantàstics ni mitològics, monstres del nostre món, del gènere humà. Uns humans deshumanitzats per la vida degenerada que han portat, amb permís de la condemna determinista de les cartes del Tarot, a través de les quals una Olarieta erigida en messies de la fortuna, és a dir, de la mala fortuna, transporta els missatges macabres de la doctrina d’un deu que és Dimoni i que de manera despietada descarrega la seua maldat sobre el teixit més feble de la societat terrenal i els deixa una elecció macabra: o l’alienació o la mort. Com a conseqüència, fent valer un llenguatge depurat, mil·limètric, amb molta propietat lèxica i al servei del martell obsessiu de la reiteració ben estudiada (els olors, els instruments, les fesomies repulsives, la morbositat…) ens podem preguntar on està la vida, a risc de deduir que tots els personatges eren fantasmes; però contràriament, es fan visibles perquè la vida justament és el vel sedós que els cobria i dissimulava les vergonyes impúdiques, una tela embellidora que donava sentit a la miserable existència i que els feia trepar cap a l’Olimp i enfonsar-se a l’oceà. El catalitzador que ha permés sobrevolar les clavegueres i viure instants d’eufòria emotiva, de realització plena, és un tapís metafòric que es concreta en tres lletres: Art. Les tisores del sinistre Gualbert, els reòfors del metge i la xeringa de Roger Queralt, són armes de destrucció que estan al servei d’un poder molt superior a tots, el de l’Art. La pretensió ambiciosa del doctor Robert Isaac per atrevir-se, com a mortal, a emular l’èxtasi de Santa Teresa en la transformació heretge de Caterina Morell, la Valquíria, és la cara oculta de la puresa en el camí envers l’art. Quan Robert Isaac teoritza sobre el seu propòsit per arribar a la perfecció en l’art, escoltem de lluny la veu de l’artista i albirem el rostre de la novel·lista que l’inspira:
“Cal ser audaç i atrevir-se a fondre la bellesa i la lletjor de la mateixa manera que ho fa la naturalesa! (…) L’art permet transformar el que resulta desagradable o repulsiu a la vista en quelcom captivador, que no deixi indeferent ningú”.
Títol: «El paradís a les fosques»
Autor: Vicent Usó
Premi Enric Valor de novel·la
Editorial: Bromera, Alzira, 2018
Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.
Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.
L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.
Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.
Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.
En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.
La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.
El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més baixos.
En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges…, individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.
La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant i que ni tan sols capaços d’intuir.
Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.
Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.
Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.
La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociososde Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.
Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.
Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.
En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.
Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.
Títol: CARAGOLA
Autor: Artur Àlvarez
Edita: Ajuntament de Castelló de la Plana
Castelló, maig de 2018
Premi Miquel Peris i Segarra 2017 / Premis de la Mar
En l’acte de lliurament dels Premis de la Mar 2018 (Centre Cultural LA MARINA-Grau de Castelló) ha vist la llum “CARAGOLA”. Poemari guanyador del premi de poesia MIQUEL PERIS i SEGARRA 2017 (Premis de la Mar) d’Artur Àlvarez.
Extracte del pròleg de la publicació:
“Amb Caragola se’ns presenta als ulls, tot seguit, el miracle de la gratuïtat. Al llarg de 20 onades, el poeta ens ofrena parcel·les d’intimitat compartida.
Sí, lectors, el doble gènere del mot “Mar” dóna per a molt. Element en principi neutral, s’abilla d’un gènere determinat pel compromís i insistència -dins del joc poètic- del malabarista dels somnis, del poeta.
Artur apama amb paraules l’experiència amorosa en dolça tranquilitat. Acota els amants envoltats de la sal lluminosa que els uneix.
Enlairant la veu d’Artur pels boscos d’Aín, qui us escriu, el príncep de les milotxes.”
Extracte de les paraules d’agraïment de l’autor:
“Sempre he entés la creativitat com una necessitat, així com fer d’aquesta un motiu per a crear aliances. Una cosa així com una creativitat alternativa en la qual prevalgue compartir per sobre d’altres finalitats més materials.
I tingueu la seguretat que veure publicat el poemari “Caragola” i poder-lo compartir amb els futurs lectors plena totes les meves expectatives.”
El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.
L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.
El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,… i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.
Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.
Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.
Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. Aquesta és la lectura que en fa Anna M. Villalonga.
Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva.
Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.
Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols.
Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu.
La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen és trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès.
En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.
Els poemes que integren També el vertigen (Viena Edicions, 2016) són petits banys de realisme, la intensitat dels quals va en augment a mesura que avancen els versos: cada una de les quatre parts en què està estructurat el llibre, encapçalades, la majoria, amb citacions de poetes estimats per l’autor, és un pas més en el dedins del poeta. Trenta-dos poemes de mot sincer, planer, i de fraseologia concisa, directa, que han merescut el darrer Premi Betúlia de Poesia (Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona).
De primer, la mirada del poeta ens situa en un temps passat, el de la seva infantesa, i en un entorn determinat, la Vall d’Uixó i els seus entorns. Records familiars —amb un paper destacat de la figura dels avis—, la descoberta de l’amor, moments de partida i moments de dol amaren les paraules d’una certa recança: «I mai no arrecera prou el record / quan el fred naix als ossos».
Inevitablement, el temps, aquest «cercle fet de cercles», ens condueix al present, ara amb el món urbà com a escenari on experiències i sensacions s’esdevenen en companyia de la infantesa d’altres: petites —i grans— vides que s’apleguen en racons «on la ciutat / oblida el seu nom» i on «el veritable nus / no coneix l’asfalt del benestar». Llocs fronterers, com les platges que guaiten l’horitzó com a límit infranquejable, testimonis de somnis bruts, mirades perdudes i anhels cecs que colpeixen la sensibilitat del poeta.
Els poemes de vers més narratiu que predominen en les dues primeres parts donen pas a d’altres de més breus, amb metàfores encara més potents que afegeixen encara més càrrega emotiva a les imatges.
I la paraula, forma de supervivència, projectil vers el «cor negre de la bèstia», atorga als versos de la tercera part un to més malenconiós: hi trobem els perills de l’enyor que «llaura camins / que a cegues ressegueixes», l’amenaça constant dels dies comptats sense els quals «seria senzill viure», i la por, aquesta «entranya fosca que vol dominar-te».
Seguint el to in crescendo arribem a la darrera part del llibre, la quarta, en què les hores lleus conviuen amb el vertigen, amb la ferida encara oberta provocada per la pèrdua i els seus pedaços, una absència indefugible («Et dic que no voldria / escriure el que escric») que fa que el poeta només pugui oferir «un amor ple de vidres».
Estimar és viure «un fràgil equilibri / d’arenes movedisses», viure és ser conscient de l’alteració d’aquest equilibri que suposa l’adversitat. Aquesta és una de les certeses que revela També el vertigen.
Títol: «L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa»
Autor: Vicent Usó
Pròleg de Manuel Baixauli
Editorial: Bromera
Alzira, 2017
Proliferen des de fa anys les escoles d’escriptura. Posat que un novençà en el camp de les lletres tinga una mica de talent, és obvi que no li farà cap mal aprendre un rudiment de les tècniques que poden ajudar els seus escrits a formular-se com un relat d’alguna mena de valor literari (si no hi ha talent, és clar, més val no posar-s’hi).
L’arquitectura de la ficció. Claus per a escriure narrativa és precisament un manual on s’exposen de manera clara i ordenada aquestes tècniques a què he fet referència. El seu autor, Vicent Usó (Vila-real, 1963), ha aprofitat la seua àmplia experiència novel·lística per a indagar en tots els aspectes que permeten construir un bon relat ficcional, exemplificant de vegades els diferents aspectes abordats amb detalls del seu propi corpus literari. Ha seguit així les passes del seu mestre, Jaume Cabré, que en El sentit de la ficció (profusament citat per Usó) ja va deixar pistes importants sobre els secrets d’una bona edificació narrativa.
Escriptors de brúixola o de mapa
Diu Manuel Baixauli, en el pròleg del llibre d’Usó, que li fa pena no haver trobar aquest manual vint anys enrere, quan començava en l’ofici de l’escriptura. El mateix Usó fa classes en una d’aquestes escoles on s’ensenyen les beceroles de l’art narrativa. Cal pensar, doncs, que la utilitat de l’invent està més que justificada.
Per aquestes pàgines passa la diferència entre els escriptors de mapa i els escriptors de brúixola (els primers necessiten tindre tots els aspectes de l’obra esquematitzats abans de començar a escriure, els segons es deixen guiar per l’instint); el delicat equilibri entre mostrar (“Com a l’escala de davant de l’armari de casa dels meus senyors, l’escala, fins al primer pis, era de pinyonet. Del primer pis al meu, era de rajola vermella…”. La plaça del diamant ) i interpretar (“De mica en mica els temors de Rodolphe també la van anar guanyant a ella. Primer, l’amor l’havia embriagada, i no havia pensat en res més enllà”. Madame Bovary ); la diferència (com volia E.M. Forster) entre personatges plans (meres caricatures estereotipades) i personatges redons (complexos, profunds, amb vida interior), i un llarg etcètera de destreses que ajuden a escollir punt de vista, caracteritzar protagonista i secundaris, plantejar un conflicte o gestionar la informació.
Inspiració? Ja ho va dir Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant”. L’arquitectura de la ficció és un text sòlid i perfectament útil per poder dur a terme aquest esforçat ofici.
Utilitzem cookies per garantir que us donem la millor experiència al nostre lloc web. Si continueu utilitzant aquest lloc, assumirem que us plau.D'acordNo
MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.
