Per Jesús Peris Llorca a Caràcters, núm. 106 (juliol de 2026)
Josep Usó i Mañanós, La casa del carrer Sant Antoni. Alzira: Bromera, 2025
La coberta de Jorge Collado Perea ens mostra la façana d’una casa, decadent i clevillada, en la qual es reconeix de manera clara el número 22. La temptació de posar
a Google Maps «Carrer Sant Antoni, 22, Almassora», era molt forta, i així ho vaig fer quan anava per la meitat de la lectura de la novel·la. La veritat és que em va fer
impressió trobar la mateixa casa de la il·lustració, amb la mateixa porta i la mateixa finestra i amb semblants –si no majors– símptomes de decadència. La casa del seu
costat, que també té molta importància a la novel·la, i que també sabem que estava buida i abandonada el 2015, ja no existeix. A la fotografia del Maps es veu amb claredat el mur que tanca el seu solar.
A partir d’eixa recerca en internet la sensació de realitat es va fer molt potent, i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li a l’autor quant de veritat hi ha en la història dels Panxa Plena i els seus veïns, de Carmeta, de Josep Llorenç, dels Octavis, de Batiste Ortells, de Vicent Galí, de Mateuet, d’Encarnita, dels parroquians de la taverna del
Matalafer, quantes d’eixes persones van habitar el carrer de Sant Antoni. Perquè eixe és el punt de partida de la novel·la guanyadora del Premi de Narrativa Antoni Bru convocat per l’Ajuntament d’Elx, deixar parlar les parets clivellades i contar la història de la gent que va viure les seues vides i va morir les seues morts en eixes cases hui
abandonades, runes d’altres temps mudes per als transeünts d’ara.
Per una d’eixes casualitats aquesta novel·la va caure en les meues mans quan llegia sobre 209 rue Saint-Maur, Paris Xe: Autobiographie d’un immeuble, una novel·la de
Ruth Zylberman que tinc en la meua llista de lectures, i potser per això vaig pensar que el llibre de Josep Usó i Manyanós aniria també en eixa direcció. La veritat és que no, i haguera estat molt bé. Hauria pogut escriure una crònica urbanística i humana dels habitants del carrer Sant Antoni d’Almassora, però en lloc d’això va decidir escriure una novel·la clàssica, sòlida, potent, estructurada en capítols breus que avancen en la història però fan passes arrere per a donar antecedents. Per moments, com en el desenllaç que no desvetlaré, resulta pertorbadora.
I el que conta, a partir de les històries dels veïns i les veïnes del carrer Sant Antoni (i del carrer d’Amunt) és el pas de la Història amb majúscules per la seua comunitat, l’impacte dels processos socials, les morts arbitràries durant la guerra i la revenja desfermada, desproporcionada però sistemàtica dels guanyadors, la transformació del carrer i la transformació d’Almassora, de poble rural centrat en el cultiu de la taronja pautat pel soroll del ferrocarril, de la Panderola, vola que vola, a poble industrial centrat en la rajola, en les manisetes que havien fet rics uns empresaris d’Onda que arribaren un dia al casino i es fartaren de menjar sépia i musclos, i també l’ascens social d’un xicotet Julien Sorel de la Plana i la caiguda i decadència de la família condemnada a un poc menys de cent anys de soledat.
Moltes vegades he pensat que eixe nucli industrial, Onda, Vila-real, La Vall d’Uixó, Borriana, és un espai molt literari. I crec que narrar-lo, entendre’l, integrar-lo en el lloc
que mereix en l’imaginari nacional del País Valencià és entendre un poc millor el nostre país. Ho vaig pensar arran de La Plana connection, de Germà Garcia Belmonte, i ho he pensat encara més en llegir aquesta genealogia, aquesta història familiar i veïnal d’Almassora. Recomane molt per això transitar aquest carrer de Sant Antoni, aquesta xicoteta Comala postrural, i escoltar les veus que habiten les cases abandonades, com aquesta del número 22 del carrer de Sant Antoni, on va estar la llar d’una família valenciana vivint una vida desapareguda com ella, aquest derelicte del naufragi d’un món que és –que era– el nostre.