L’AfD ha guanyat les eleccions a Saxònia-Anhalt amb, a hores d’ara, un 44,1% dels vots i 39 escons (amb el 99,1% del recompte escrutat i pendent encara de resultat oficial definitiu), doblant amb escreix una CDU enfonsada al 17,1% (15 escons) i deixant SPD (9,3%), Die Linke (8,5%) i els Verds (8,9%) relegats a un paper secundari, amb el BSW entrant al Parlament amb un 5,3%. No és, però, la primera vegada que l’extrema dreta guanya unes eleccions estatals a Alemanya des de 1945: eixe rècord ja el va assolir l’AfD a Turíngia el 2024. El que sí sembla nou, si es confirmen aquestes xifres, és l’aritmètica: sumant-hi els 5 escons del BSW, l’AfD (39) superaria per primer cop la majoria absoluta (42 de 83), cosa que a Turíngia mai va arribar a passar. Que això s’escriga amb naturalitat, en present d’indicatiu, hauria de fer-nos aturar un moment.
No cal caure en l’equació fàcil que iguala l’AfD del 2026 amb el nazisme dels anys trenta: els contextos legal i institucional són diferents, i Alemanya s’ha dotat, precisament per no oblidar, d’una «democràcia militant» que no existia aleshores. Però la funció de la memòria no és garantir que la història es repetisca idèntica —mai ho fa—, sinó ensenyar-nos a reconèixer els mecanismes que la fan possible: la normalització progressiva del discurs d’exclusió, la conversió de la por econòmica en odi identitari, la impotència dels partits que haurien de fer de mur —la CDU manté, de moment, el seu veto a pactar amb l’AfD, i tot depèn ara d’un BSW que encara no s’ha pronunciat—, per no parlar ara d’una Unió Europea que ja no es limita a mirar-se-ho des de fora: el 9 de març de 2026, la comissió d’Afers Interiors del Parlament Europeu va aprovar, amb els vots conjunts del PPE i grups d’extrema dreta com l’ECR o Patriotes per Europa, una reforma migratòria que tipifica com a delicte l’entrada irregular i n’amplia les expulsions forçoses, la detenció i les prohibicions d’entrada indefinides. Ulrich Siegmund, el candidat de l’AfD, defensa obertament deportacions massives i grans repatriacions, i ho fa amb la mateixa desimboltura amb què, fa uns anys, venia fragàncies d’ambient. Aquesta és, potser, la novetat més inquietant: l’extrema dreta d’avui no necessita disfressar-se de res per créixer, ni tan sols dins les pròpies institucions europees.
Seria còmode pensar que això és un problema alemany. No ho és. El fenomen respon a una onada que travessa Europa i que ja toca casa nostra. A l’Estat espanyol, diverses enquestes situen Vox i el PP a prop o per damunt de la majoria absoluta al Congrés. I al País Valencià no cal imaginar-s’ho: ja hi governa, en la pràctica, aquesta aliança. Al més pur estil «maga» de Trump —America first—, i seguint sobretot el fil més antic i pròxim de la «préférence nationale» que el Front National francès de Jean-Marie Le Pen va encunyar fa mig segle, els pressupostos valencians de 2026, aprovats pel PP de Pérez Llorca amb pràcticament totes les esmenes de Vox, introdueixen per llei el concepte de «prioritat nacional», que reserva l’accés a l’habitatge i a les ajudes socials a qui acredite un «arraigament real, durador i verificable». És a dir: institucionalitza, amb llenguatge administratiu, un criteri d’exclusió per origen que ja té mig segle d’història a Europa. La normalització no sempre crida; sovint es limita a legislar.
Des d’una cooperativa de lletres com El Pont, que treballa des de fa dècades per una llengua i una cultura minoritzades, no podem mirar cap a un altre costat quan la política s’organitza per decidir qui pertany i qui no. La nostra pròpia experiència històrica ens hauria de fer especialment sensibles davant qualsevol discurs que jerarquitze persones per procedència, i solidaris amb qui avui n’és la diana: persones migrades, minories religioses o culturals, qualsevol col·lectiu convertit en explicació fàcil d’unes pors reals. Perquè, i cal dir-ho amb honestedat, part del vot a l’AfD o a Vox respon a greuges econòmics i a una desconfiança legítima envers unes elits que no han sabut escoltar; ignorar-ho, i limitar-se a anomenar «feixistes» tots els qui hi voten, no ajuda a revertir-ho, sinó a alimentar-ho.
El que sí que podem —i devem— fer és no naturalitzar el resultat, ni consentir-hi amb el silenci còmode de qui pensa que no hi és, en joc. Perquè la indiferència també tria bàndol: qui calla davant l’exclusió organitzada —encara que arribe amb llenguatge net i amb forma de llei— ja no és neutral. Tenir present Saxònia, doncs, no com una anècdota alemanya, sinó com un avís que arriba just a temps perquè encara en puguem fer alguna cosa, ací, en la nostra pròpia terra: amb la paraula, amb acció, amb el vot, i amb la solidaritat concreta cap a totes les persones que algú, avui, vol convertir en sobreres. Perquè cap poble, cap llengua i cap persona no ha de tornar a haver de demostrar que mereix existir.