Fundació de la ciutat, memòria medieval i arrels compartides amb tot el domini lingüístic català
Castelló de la Plana commemora enguany el 775 aniversari de la seua fundació a l’emplaçament actual, un episodi que arrenca el 1251, quan el rei Jaume I va autoritzar, mitjançant un privilegi reial, el trasllat de la vila des del Castell Vell —el turó fortificat on havia nascut la població després de la conquesta— fins a la plana litoral que ocupa hui. La ciutat ha desplegat una programació commemorativa que s’allargarà, amb diferent intensitat, fins al setembre de 2027.
El nucli de la celebració s’ha concentrat entre el 4 i el 13 de setembre. La façana del consistori va acollir els dies 5 i 6 un videomapping que repassa la fundació de la ciutat. Dimarts 8 de setembre va inaugurar-se al Menador l’exposició El privilegi d’existir. 1251-2026, amb el manuscrit original del privilegi de trasllat —un pergamí de 13 per 20 centímetres, escrit en llatí i conservat a l’Arxiu Històric Nacional—, visitable fins al 8 de novembre; hi va haver volteig de campanes i actuació de la Banda Municipal. La ciutadania ha pogut inscriure’s també a la visita teatralitzada El nacimiento de una ciudad, amb passis gratuïts diversos dies del mes, i a tallers i al Racó Medieval Infantil per al públic familiar. El 12 de setembre, l’acte institucional al saló de plens inclou la presentació d’un retrat commemoratiu i una mascletà. El programa es completa amb conferències sobre arqueologia i figures històriques locals i amb els Premis Ciutat de Castelló 2026, dedicats enguany a l’efemèride.
Què commemora l’efemèride
El privilegi de 1251 no va ser un simple tràmit: va suposar el pas d’un nucli militar, dalt d’un turó, a una vila oberta a l’horta, la ramaderia, la pesca i el comerç, amb molt més potencial de creixement. Aquell trasllat, decidit per Jaume I pocs anys després de la conquesta del regne de València, s’emmarca en el gran procés de repoblació impulsat pel monarca, que hi va portar colons vinguts sobretot de Catalunya i, en menor mesura, del sud de França i l’Aragó.
Una llengua compartida amb Catalunya i tot el domini lingüístic
Aquells repobladors catalans van portar amb ells la llengua que parlaven, la mateixa que, amb el temps, ha esdevingut el valencià: una varietat més del català, la llengua que es parla també a Catalunya, les Illes Balears, Andorra, la Catalunya Nord o l’Alguer. Els primers documents de la vila, com el mateix privilegi, es van redactar en llatí, però ja al segle XIV el català és la llengua habitual de govern i de vida quotidiana a Castelló. Aquesta arrel comuna es va manifestar amb força durant el Segle d’Or de les lletres valencianes (segles XIV-XV) i, molt més tard, amb la Renaixença valenciana, moviment que va reivindicar la llengua i que va tindre a Castelló alguns dels seus noms més destacats, com ara Gaetà Huguet i Breva (Castelló de la Plana, 1848-1926), conegut com el «patriarca del valencianisme» –organitzador dels Jocs Florals a Castelló i fundador del periòdic Veu de la Plana (1916)–, i Salvador Guinot i Vilar (Castelló de la Plana, 1866-1944), historiador, escriptor i alcalde de la ciutat (1907 i 1924), fundador de la Societat Castellonenca de Cultura (1909), signant de les Normes de Castelló de 1932 i autor de reculls costumistes com Capolls mustigats (1900) i Escenes castellonques (1905).
Escriptors i la genealogia de Castelló
Diversos autors castellonencs han deixat rastre, en la seua obra, dels orígens de la ciutat. Al segle XVII, l’erudit Onofre Esquerdo i Sapena (1635-1699) va compondre les Trobes de mossén Jaume Febrer, atribuïdes falsament a un cavaller del segle XIII: 554 semblances en vers valencià sobre els llinatges i els blasons dels cavallers que van fer possible la conquesta i la repoblació del regne de València, el mateix procés que, uns anys després i amb el privilegi de 1251, portaria el trasllat i la fundació de Castelló a la Plana.
El testimoni literari més fantasiós d’aquell origen, però, és el Tombatossals de Josep Pascual Tirado, publicat el 1930 i considerat una de les obres més reeixides de la narrativa valenciana del primer terç del segle XX. Pascual Tirado hi mitifica la fundació de la ciutat: el gegant bo Tombatossals, nascut d’una nit de tempesta de l’amor entre les muntanyes Penyeta Roja i Tossal Gros, s’alia amb altres gegants —Bufanúvols, Cagueme, Arrancapins— per a ajudar el rei Barbut a transformar en terra fèrtil i regable l’espai entre la muntanya i el mar, fent-hi possible l’assentament de Castelló a la Plana. Sota la fantasia dels gegants s’hi amaga, doncs, una recreació literària del mateix trasllat que commemora enguany la ciutat: el pas del turó fortificat a l’horta oberta. La llegenda, convertida en patrimoni popular, ha inspirat des d’aleshores una òpera de Matilde Salvador, escultures pels carrers de Castelló i fins una pel·lícula d’animació.
Ja al segle XX, el poeta Bernat Artola i Tomàs (Castelló, 1904-1958) va teixir en la seua poesia popular i satírica el caràcter i la memòria de la seua ciutat, mentre que l’historiador i bibliògraf Josep Ribelles Comín (Castelló, 1871-1951) en va documentar el llegat cultural i lingüístic amb la seua Bibliografia de la Llengua Valenciana (1905). I l’impressor i escriptor Enric Forcada Traver (Castelló, 1902-1976), fundador de la Impremta la Gavina, va retratar amb ironia i afecte els costums i els personatges castellonencs, sempre des de la defensa de la llengua pròpia.
Ja al final del franquisme i els inicis de la democràcia, Miquel Peris i Segarra (Castelló, 1917-1987), conegut com «el poeta de Castelló», va ser un dels primers a reivindicar l’ús literari del valencià en una ciutat que, urbanitzada a marxes forçades, corria el risc de perdre’n la identitat de segles; llibres com Fossar de naus (1971) recullen la seua mirada sobre el Grau i el port de la ciutat. Guardonat quatre vegades als Jocs Florals de Castelló i nomenat fill predilecte el 1984, va rebre el 1986 el títol de Valencià de l’Any.
Pintors dels paisatges i la ciutat
La Plana i la ciutat han tingut també els seus pinzells. Vicent Castell i Domènech (Castelló, 1871-1937), bon colorista, va fundar una acadèmia de pintura a la ciutat i hi va deixar obres com Segadors, testimoni de l’horta i la vida rural que l’envoltava. Ja al segle XX, Joan Baptista Porcar i Ripollés (Castelló, 1889-1974) —conegut afectuosament com «el tio» Porcar i nomenat fill predilecte de la ciutat el 1952— va convertir l’horta, el port i els paisatges de la Plana en el centre de la seua obra, partint d’influències impressionistes cap a un estil cada volta més esquemàtic; les seues teles encara decoren l’escala principal de l’Ajuntament. En la mateixa nissaga pictòrica, José Manuel Porcar Queral (Castelló, n. 1946), que aquest any compleix 80 anys, prepara una antològica de la seua obra –que és alhora una antològica del terme i ciutat de Castelló, amb rellevants aportacions etnogràfiques als seus llenços– i continua pintant hui la marjaleria, el secà, el Grau i la ciutat mateixa.
Un contrasentit que no passa desapercebut
Enmig d’aquesta celebració de les arrels, hi ha un detall que ha cridat l’atenció de molts castellonencs. Un dels actes centrals del programa, la visita teatralitzada que recrea el naixement de la ciutat, porta per títol El nacimiento de una ciudad —en castellà—, i no El naixement d’una ciutat, tot i que és precisament el valencià la llengua que van portar els repobladors del segle XIII i la que Castelló ha parlat i escrit de manera ininterrompuda des d’aleshores, com testimonien els mateixos autors i pintors citats en aquestes línies.
La tria no es pot llegir aïllada. El mateix Ajuntament que organitza els actes del 775 aniversari —governat en coalició pel PP i Vox— és el que ha impulsat la castellanització del topònim oficial de la ciutat, de Castelló de la Plana a Castellón de la Plana, publicada al BOE i actualment recorreguda als tribunals pel PSOE i Compromís, que hi veuen un intent de desnaturalitzar la identitat de la ciutat. Vist en aquest context, resulta difícil no llegir en el títol castellà de la visita teatralitzada la mateixa lògica que en el canvi de nom: la de donar sistemàticament prioritat al castellà per damunt de Castelló, que és la denominació legítima i genuïna de la ciutat.
I ací hi ha, per a molts, una contradicció de fons. Commemorar amb solemnitat un privilegi de 1251 redactat en l’òrbita d’uns repobladors catalanoparlants, exhibir-ne el manuscrit original, parlar d’arrels i de genealogia… per a fer-ho, en els mateixos actes oficials, en la llengua que no és la que va fundar i modelar Castelló, sembla, senzillament, hipòcrita: no es pot honrar l’origen d’una ciutat mentre es gira l’esquena a la llengua que en són l’ADN, la mateixa que Bernat Artola, Pascual Tirado, Ribelles Comín, Forcada Traver o Peris i Segarra van triar per a explicar-la.
Independentment de la cabassada d’actes municipals, el cas és que ara Castelló no només mira arrere per a recordar com i per què va nàixer al lloc que ocupa hui, sinó que reivindica una identitat construïda, des dels seus orígens, en diàleg constant amb la resta del territori de parla catalana. Una identitat que, per a ser celebrada de veritat, ha de parlar-se en la llengua que l’ha fet possible.
