Aquest juny s’han complit vint anys de la mort de Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana, 2006), i el silenci amb què ha passat l’efemèride per les grans pàgines culturals —les d’ací i les d’allà— contrasta massa amb tot el que li devem. Nosaltres, a El Pont Cooperativa de Lletres, no ens el podíem permetre. Ja el vam recordar a les xarxes. Manel no en va ser fundador, però sí que en va ser la llavor: l’activista literari que, molt abans que la cooperativa tinguera nom i estatuts, ja anava teixint els fils entre escriptors i escriptores del nord del País Valencià que després es convertirien en aquesta casa comuna. El 2012 el vam nomenar soci d’honor, però la veritat és que ho havia sigut des del primer dia, encara que ningú no ho haguera signat en cap paper.
Doctor en Filologia Catalana, professor de secundària i, des de 1995, docent a la Universitat Jaume I, Manel va fer de la paraula el seu ofici en totes les direccions possibles. Com a poeta va deixar una obra extensa i premiada: des de Quadern d’estances (1987) i La veu assedegada (1988), passant per Els signes immutables (1991), Llibre de les figuracions (1994) o La ciutat de la ira (1998), fins a Anatema (2001, Premi Ausiàs March) i Al fons de vies desertes (2002). El 2003 va publicar La mordassa (Castelló: Perifèric Edicions), un dels seus llibres més contundents, de resistència i de rebel·lia contra tot allò que ens vol callats. Se’n va anar massa d’hora, per la malaltia, quan encara li quedava tant per escriure. I el 2005, l’any abans de morir, va publicar Constants vitals (Alzira: Bromera), Premi Roís de Corella, el darrer poemari que li vam poder llegir en vida i que avui, sabent com s’acabaria la història, llegim amb un nus a la gola: un llibre que és, alhora, balanç i comiat, i que confirma que fins a l’últim moment va seguir escrivint amb la mateixa urgència amb què sempre havia viscut.
Perquè Manel no va ser només poeta. Com a narrador va deixar la novel·la històrica El Papa maleït (2003), i com a assagista i investigador, obres com Poetes del Nord. Poesia jove a les comarques del nord del País Valencià (1985-1992) (1992) —realitzada juntament amb el professor de la Universitat Jaume I Lluís Meseguer, amb qui va compartir més d’un projecte d’investigació sobre la literatura del seu territori— o De Castelló a Ítaca (1997), amb què va estudiar i divulgar la literatura del seu territori amb el mateix entusiasme amb què l’escrivia. Poc abans de morir encara va tindre temps d’acabar el seu primer llibre per a xiquets, Davall del cel (Perifèric Edicions), com si la vida li exigira, fins a l’últim moment, seguir sembrant.També va deixar esbossada una novel·la juvenil sobre l’urbanisme descontrolat i la memòria històrica de la Guerra Civil, que el seu amic Vicent Pallarés completaria i publicaria pòstumament amb el títol El magma silenciós (Onada Edicions, 2011).
Perquè això és el que millor el definia, per damunt dels premis: la generositat. Qui el va conèixer el recorda com algú afable, proper, sempre disposat a acollir qui volguera escriure en català, a presentar-lo, a fer-li lloc, a asseure’l a la mateixa taula que els altres encara que no es coneguessen de res. Aquesta bonhomia és, potser, el llegat més gran que ens ha deixat: no sols uns llibres, sinó una manera de fer comunitat entre gent de lletres que abans estava dispersa i que ell va convèncer, amb paciència i amb afecte, que tenia sentit ajuntar-se. El Pont, tal com el coneixem avui, és en bona part fill d’aquella convicció seua.
I aquella llavor no s’ha perdut. Aina Garcia-Carbó, la seua filla, tenia dotze anys quan son pare va morir, i va començar a escriure en secret aquell mateix estiu, uns versos que, anys després, eixirien a la llum en el poemari Rere la paraula (2015). Des d’aleshores no ha parat: El cor heretge (Premi València Nova, 2019), Crònica de la cadència (Premi Teodor Llorente, 2020) o El vast domini (2024) conviuen amb una dedicació especial, i bellíssima, a la poesia infantil, amb títols com Malifetes satisfetes o Quin mestratge, ser salvatge! El 2019, a més, i fins fa poc, va presidir El Pont Cooperativa de Lletres, la llavor que son pare va sembrar en companyia d’altres escriptors també traspassats, i igualment engrescadors, com Vicent Marçà i Duch o Vicent Pau Serra, i d’altres autors veterans en plena activitat literària que podeu consultar en aquesta web.
I enguany, eixe record ha pres finalment forma de llibre. Josep Manuel San Abdón Queral —amic, company de generació i coautor, amb el mateix Manel, de l’antologia Poetes del Nord (1992)— acaba de publicar Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat (Benicarló: Onada Edicions, 2025, col·lecció «Paisatges de la Memòria», 128 p.), un volum que repassa la seua formació al Benicarló dels anys setanta, el pas per la universitat i la docència, i que aplega, junt amb l’anàlisi de la seua obra poètica, narrativa i crítica, els testimonis de desenes de persones que el van conèixer. Un llibre necessari, escrit des de la proximitat i l’afecte, que confirma allò que qui el va tractar sempre ha dit: que la seua qualitat com a persona anava sempre de la mà de la seua qualitat com a escriptor.
Potser tampoc no ha sigut als vint, i ja n’és hora!, però els vint-i-cinc anys podrien ser un bon horitzó, com molts pensem, perquè se n’elabore una antologia poètica: una selecta dels seus poemes, destinada a fer-lo arribar a qui encara no el coneix i a salvar la seua veu de l’oblit en què van quedant, de mica en mica, tants llibres hui esgotats o difícils de trobar.
Vint anys, Manel. Encara ens fas companyia en cada vers que algú, en aquesta casa, s’atreveix a llegir en veu alta.
