El nou Titànic
Enzensberger ens ho va advertir:
“L’iceberg no té futur”.
I després:
“Perquè l’instant
En què la paraula feliç
Es pronuncia
No és mai l’instant de la felicitat”.
I tot això vol dir que el Titànic
Fa cent anys que s’ha enfonsat
Però ens resistim a assabentar-nos-en.
Sentim la música pujant
Des del gran saló amb làmpades d’aranya
És una nit tan freda
I els cigars fumejants de primera classe
Són les lluernes a la deriva
Dels camarots de més al fons.
“Perquè per boca de la classe obrera
Mai sentireu la paraula classe obrera”
I això li ho xiuxiuegen a cau d’orella
A míster Guggenheim abans de la ranera
I míster Guggenheim somriu, picardiós,
Mentre el gel ja és a la cuina
I els cavalls marins cavalquen a la caldera.
I Enzensberger té raó:
Les paraules no venen mai a temps:
O fan prompte o fan tard.
Només l’iceberg és puntual com un rellotge,
La gran massa inexorable,
la societat occidental,
el final de la Història,
la poètica d’Aristòtil i el banquet de Plató,
el cavall de Nietzsche
i la mula Francis.
¿Quant pesa un iceberg?
Els mateixos quilògrams
Que tots els vostres somnis de redempció.
El pes exacte de la realitat
Sota la quilla del barco.
Els enfonsats i els salvats,
Si és que n’hi ha que se’n salven.
L’orquestra tocant un vals
Mentre el capità es maquilla
Tot esperant la dolça mort de sal.
(Escrit en vespres de la Vaga General del 29-3-2012)
,