Una aproximació a Cartes a Irina

Comencem el cicle d’Autors i autores a la biblioteca 2022, i ho fem amb Josep Lluís Abad, un valler bo, un bon amic i un gran poeta. Motius pels quals no em vaig poder negar quan em demanà, fa ja uns mesos, si podria presentar Cartes a Irina.

Josep Lluís naix a la Vall d’Uixó un 30 de desembre de 1959. Pot ser no feia tant de fred com a l’Illa de Wrangel, on se situa el poeta per escriure les seues Cartes a Irina, però de ben segur també notaria la gelor en arribar al món en ple hivern. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’ Educació per la Universitat de València, va exercir de professor d’Ensenyament Secundari fins l’any 2019 en què es va jubilar. Moment, per cert, que coincideix amb l’inici de les cartes. Membre fundador de El pont, cooperativa de lletres, té publicades diverses obres poètiques i ha estat guardonat en alguns certàmens literaris.

Josep Lluís, com a poeta que ha publicat i ha participat en diferents certàmens, se’ns presenta avui d’una forma diferent. No ens porta un llibre imprés, sinó una autoedició digital. Ell mateix em comentava com se sent de bé en crear bellesa i oferir-la gratuïtament al món, un món que li ha donat l’oportunitat de treballar en allò que li ha agradat i que li ha permés viure d’eixe treball vocacional, la docència. La seua creació literària no té una altra pretensió que poder ser gaudida per totes aquelles persones que tinguen a bé acostar-s’hi. L’escriptor crea i ens ofereix la seua creació a tots i totes nosaltres a través dels mitjans que les noves tecnologies ens posen a l’abast. I en aquesta tasca, comparteix fotografies que acompanyen la paraula i que també estan penjades en pàgines web d’accés lliure . Fins i tot la música que envolta cada carta és un enllaç que ens dirigeix cap a les notes de cadascuna de les peces seleccionades.

Hem d’entendre, doncs, aquesta obra en una triple dimensió: paraula, imatge i música. Cartes a Irina és un llibre exigent si se’n vol fer un passeig complet per tot el que ens proposa l’autor. L’escriptura de cartes és un dels mitjans de comunicació més antics de la humanitat, ha complit múltiples i variades funcions en la seua evolució historicoliterària fins arribar a transformar-se en un recurs literari.

Marisol Morales Ladrún en un estudi titulat La dialéctica entre la presencia y la ausencia ficcional del destinatario en el discurso epistolar, diu “La forma epistolar presenta tota una sèrie de característiques formals, la finalitat de les quals és, segons Claudio Guillén, crear una il·lusió de veritat, de realitat o del que es podria anomenar il·lusió de no-ficcionalitat. És el sentit de confessió, en tractar-se d’una narració en primera persona, el caràcter d’immediatesa que adquireix l’experiència viscuda i relatada, la naturalesa privada de l’exposició, amb la seua indagació psicològica i personal, i l’essència dialògica del discurs, allò que contribueix a la creació d’autenticitat del que contem i d’aparença de no-ficcionalitat. Es tracta d’un tipus de narració en el qual un personatge descriu des del seu mateix present, una realitat que és exterior i interior al
mateix temps. (….) Amb aquesta presentació, el lector percep que la revelació del personatge es manifesta de forma directa a partir d’una autoanàlisi dels seus propis sentiments.”

Des de la meua lectura personal de Cartes a Irina, he pogut entreveure moltes d’aquestes característiques de què ens parla Claudio Guillen (fill del poeta Jorge Guillem i especialista en literatura comparada) en analitzar el gènere epistolar tot sabent que és recurs literari i que estem davant del que podríem nomenar prosa poètica.

En les notes preliminars de l’edició d’Alianza Editorial de Cartas a un joven poeta de Rainer Maria Rilke, el traductor, investigador i reconegut crític literari José Maria Valverde, escriu:

“El poeta ha d’estar cridat per la vocació absoluta, per la consciència que es moriria si no escriguera, i ha d’acceptar aquesta exigència vital sense preocupar-se pel que altres diguen sobre el que escriu. Tal destí imposa soledat total, encara que vivint en societat…”

Això és el que llegim entre línies en el llibre: una necessitat vital d’escriure i escriure en soledat, en un paisatge quasi àrtic, gelat, en un aïllament social que permet l’autor de retrobar-se amb ell mateix i oferir-se alhora a Irina. Això sí, sabent que després d’un cru hivern, sempre arribarà una esperançadora primavera.

Cartes a Irina són 99 cartes començades el 12 de desembre de 2019 i acabades el 20 de març de 2020, encara que l’autor ens canvia les dates i se’n va al passat 1968-1969. Se situa en un lloc concret: l’Illa de Wrangel, situada sobre el meridià 180o i a uns 140Km de la costa de Sibèria, en una estació meteorològica, on la soledat i la gelor acompanyaran el poeta durant els tres mesos que dure la creació literària. Serà eixa soledat, el fred, la incertesa, el record, la tristesa, la melangia, però també l’esperança, l’amor, la paraula, la imatge i fins i tot la música, que dibuixarà al llarg de les 99 cartes el perfil del poeta, les seues preocupacions, creences, aficions, les seues coses més quotidianes i alhora els pensaments més transcendentals i filosòfics. En definitiva, Josep lluís se’ns mostrarà a través de les cartes adreçades a una dona tal i com és ell ( o almenys com es veu quan es mira en un espill). En la carta 77:

“ Digues-me, què veus allà palplantat davant l’espill? Ets tu el mateix que fores anys arrere, tot i que encara respires?”

Però aquesta presentació del poeta té una finalitat: Irina està sola, trista, i ell pretén, oferint-li el seu retrat més íntim, acompanyar-la. En la primera carta ja ho deixa clar:
“El cel avui és gris. Tan gris Irina que no puc distingir la línia que el separa de la terra. Soc un objecte a l’abast d’aquests vents àrtics que alhora s’enlaira i s’esmicola en pensar-te en la soledat abissal que et crema….Només res pretenc; avui ser recer, aixopluc tan sol.”

I torna al seu objectiu, i es pregunta si l’haurà aconseguit, en la carta 87:

“Acompanyar la solitud, em sembla allò més complex amb què m’he trobat. Qui sap, si ho he aconseguit, jo que l’habite i no hi ha escoles per mitigar-la”.

En el confinament gelat, la prosa poètica de Cartes a Irina ens fa navegar pels sentiments més íntims del poeta, no per quedar-s’hi, sinó per ser compartits. I així ho explicita en la carta 99:

“…Imbricació que tenen la literatura i la vida… els qui pintem lletres ho fem per a nosaltres en primer lloc, i n ́hi ha un després obert”.

Així se’ns mostra la literatura com a alliberadora del dolor, com a enaltidora d’allò més quotidià, com a trencadora de solituds, i com a esperançadora i creadora de vida.
I arribat el final, l’obra acabada i tancada, el poeta ha de tornar del seu confinament, del seu món de ficció al món real, a la societat, a la família, a la casa. Allí portarà la seua obra i la lliurarà a Irina, a la Irina real. Serà l’única manera de tancar el cicle.

El baró Ferdinan von Wrangel va emprendre en 1820 un viatge per trobar una illa que, paradoxalment, porta el seu nom i mai ho aconseguí, mai la va trobar. Espere que tots i totes nosaltres trobem la nostra particular illa de Wrangel. També tu, Josep Lluís, si no és que l’has trobada ja.

Us podeu baixar el llibre clicant ací.

Ací les 90 pistes que acompanyen cadascuna de les cartes; les nou restants són d’autors que no permeten l’audició del seu treball musical: