Una primera aproximació a la dona dels núvols en l’obra poètica de Josep Lluís Abad

El primer poemari que vaig llegir de Josep Lluís va ser Crisàlide d’esperança publicat l’any 1995. Un llibre que ens va signar a la família present i a la que estava de camí i que entre altres coses deia que els poemes no són dels autors sinó de tots aquells que els necessiten. Potser aquest hauria de ser el començament.

Tanmateix, comence amb les primeres paraules que obrin el que és el darrer llibre de Josep Lluis, Flors d’aniversari.

És pels mots que te n’adonaràs
d’una vida secreta.
I sí, amb la paraula construïsc la meua Vida.

(Flors d’aniversari és també el títol d’un poema dedicat a Marisol Gonzàlez del seu llibre L’Amor, 2010)

Tot s’amaga i es revela en les paraules i tot es pot construir amb les paraules. La necessitat d’escriure, una de les constants de la poesia de Josep Lluís.

Escriure és una necessitat, potser la més gran de totes les petites necessitats que sentim o desitgem els éssers humans. La necessitat de construir amb el llenguatge. La necessitat de construir emocions. 

Segurament, Josep Lluís, sempre té ben present el seu estimat i admirat Gabriel Ferrater quan s’expressava així: «un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge».

En aquest llibre, dedicat a la dona dels núvols, les paraules, els mots «són bombolles que olen a tu. Oh núvol blanc, llar i substrat d’un cel blau i ras on arrele i m’hi refugie». A més, confessa que li escriu aquest llibre mentre camina, al costat de Jana (la seua gossa i molt més) i ho fa de la mateixa forma com han estat escrits els set llibres darrers.

La prosa poètica on podem trobar molts elements compartits amb la poesia, però sense els elements formals que caracteritzen el vers (mètrica, rima).En estar escrit en prosa és diferent al poema, a pesar de la seua actitud lírica. És diferent del conte o del relat perquè la intenció no és narra fets, sinó transmetre sentiments, sensacions, impressions.

Joan Garí a propòsit de Petites necessitats i en acostar-se a la persona de Josep Lluís estableix la diferencia entre austeritat i frugalitat, “quan a tots se’ns demana austeritat, el nostre poeta ja fa temps que porta instal·lat en la frugalitat”.

Només se n’oblida d’aquesta, diguem-ne, opció vital quan es tracta d’escriure, quan es tracta d’escollir, de polir paraules per treure’n un llustre nou, brillant, sorprenent. Aleshores apareix tota la voluptuositat del llenguatge. La literatura, com li he llegit a Salvador Macip (escriptor, metge i investigador) des de la cara que ens mostra la necessitat d’escriure, la necessitat d’ajuntar paraules. L’altra cara de la literatura és aquella que altera la nostra percepció de la realitat, el nostre estat d’ànim, el nostre futur, seguint amb les paraules de Macip. Així, Pepe en pot dir:

Alfarrasse versos, poemes al vent,a mans plenes, en papers i cabassos. Els multiplique al vol i la bogeria, en lloc de romandre intacta, s’acreix. (12)

El gran plaer d’atresorar paraules i complaure’s en el delit de lliurar-nos- les. La bogeria de les paraules, si més no, té un sentit. Aquest, sembla ser l’únic luxe que es vol permetre l’amic Josep Luís. Ara bé, com a bon filòsof, Josep Lluís ens adverteix:

Escriure, ho sabem, no dona res ara; però és llavor de gegants per fructificar en tu, lector: brostam en l’avenir. (22).

Al seu llibre L’amor, 2010 (a la part Sublimació de la matèria) el nostre poeta ja esbossava el que significa la paraula i sobretot escriure-la: «Escriu, no t’atures i escriu; per més que t’ho proposes no esgotaràs la intimitat de les paraules. En paralitzar els llavis et llegirà, els ossos, la poesia». En aquest mateix llibre trobem, a la part De la volatilitat dels líquids, el poema IV dedicat A la dona dels núvols. Dona dels núvols, la seua més estimada musa a qui dedica Petites necessitats.

Al llarg dels 99 poemes en prosa de Petites necessitats, trobarem moltes reflexions sobre aspectes diversos que preocupen el poeta. Moltes preguntes que tenen resposta des del moment que apareix la figura de la dona dels núvols. «Després de l’obscuritat, tu»(70), resumeix de manera clara i anava a dir contundent, la importància que té per a Pepe la dona dels núvols.

Josep Lluís com Luis García Montero entén que «un poeta sap que escriure és dubtar i que no és el mateix ser sincer que dir la veritat, que escriure és més una negociació amb el dubte i la incertesa que amb les certeses».

Marisol Gonzàlez Felip, al pròleg del poemari de Josep Lluís D’amors i altres constel·lacions, 2001 apuntava algunes impressions que s’han convertit en constants en el seu mon poètic. Marisol ho expressava així: Traslladar la vida en carn i ossos al motlle sincer de la paraula: «L’única seguretat d’aquest poeta compromès socialment i amorosament rau en la ferma unió que existeix entre allò viscuti allò escrit. Viure i escriure són per al poeta Abad Bueno dues cares d’una mateixa moneda‐, ser home en aquest món ien aquest temps».

Per a Josep Luís les paraules eren, són princeses sense palaus i les exhortava a que totes li acudiren. Paraules que Pepe les despulla i les vesteix de veritat i bellesa. Em venen unes reflexions de Joan Margarit en una entrevista recent: «La poesia és veritat i és bellesa, és a dir, l’ideal de l’equilibri neoclàssic. El poeta dolent és aquell que creu que sols ha de produirbellesa. La bellesa quan vulnera la veritat, perd els perills que comporta. L’escriptura m’ha salvat la vida, deia, i que si per ell fora, seguiria confinat eternament».

Però, tornem-hi: moltes preguntes i al final després de l’obscuritat, tu.

Soc paleta i tinc estels al pit que fan envans i habitacles per amuntegar històries al capvespres de la vida. (66)

Potser tremolarà ma consciència, em pixaré al damunt i patiré d’anòsmia. Ningú em visitarà la veu antigament dita i no entendré ja de somriures. Tot això i potser encara més que no he pogut imaginar. (72)

Què hi haurà més enllà de la carn que fórem i que l’atzar pintà de matinada amb la consciència? Algú farà present la tendresa de la pluja en mullar-nos amb totes aquestes gotes i gotes de lletres? (52)

Pep Solà a La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli, en analitzar la poesia de Joan Vinyoli deia que «es possible que la grandesa de la poesia de Joan Vinyoli es trobi en la peculiar confluència, en la seua obra, d’una actitudindagatòria de les pregoneses de l’ésser humà abocat al conflicte vital, i de l’assumpció de la poesia com el procediment,substancialment màgic, que haurà de permetre transcendir i aassolir el que el poeta anomenava besllums depermanència feliç».

Els besllums de permanència feliç que res tenen a veure amb els indrets situats Als afores de la ment (on) regnenconvencions i obstacles, felicitacions ermes, vida de façana, anomia, soroll.

Els besllums de permanència feliç de l’amic Pep Lluís tenen molt a veure amb la natura, amb el silenci del seu Aín. «Un silenci solar on no existeix la pressa i el temps és tan sols un concepte desllustrat»(65). La felicitat de rutina casolana dels quefers, l’ambient casolà, la cuina sempre amb fruits i vegetals, mai carn.

La mestra natura del seu Aín tan passejat mentre «prenc pètals esfullats i dintre meu ols a timonet florit mentre els ocells canten». Tot un territori d’inspiració (i de treball) poètica. Com Vinyoli descobrint l’entorn natural de santa Coloma de Farners o com el símbol del paradís perdut, del mon feliç de la Sinera de salvador Espriu.

Aín és on prenen sentit, el primer sentit, molts dels pensaments i dels versos de Pep Lluis, almenys per a ell. Crec que comparteix amb mi, i amb molts d’altres supose, que u escriu en primer lloc per a ell mateix, per això se’ns fa difícil a voltes interpretar, encertar. Tant se val, si no encertem, la poesia d’aquestes Petites necessitats, que se’ns revela sota l’aparença de prosa, és nostra des del moment que Josep ens la lliura sense demanar-nos res a canvi i, per tant, com vos deia al primer començament pot ser llegida i interpretada d’acord amb les necessitats (petites o grans) de cadascú i cadascuna.

Recordeu:

Escriure, ho sabem, no dona res ara; però és llavor de gegants per fructificar en tu, lector: brostam en l’avenir. ( 22)

Això sí, sempre romandrà algun que altre misteri per desxifrar: «Ningú no mai sabrà del plaer de la música que em dugué a les petites necessitats».

I direu, i la dona dels núvols?

Aquesta és la meua aproximació a la dona dels núvols.

Amb tu i els mots transcorre ma vida.

No hi ha cap fred en absència teua, car romans al paisatge.
Revela’t carn, veu arquitectònica dels afectes.
Sobre la crinera dels vents et pronuncie com una flor.
Rere els vidres, pinte un cos de vent mentre boires encenen la ment.
No hi ha sons, ni colors que vibren.
Rere els cristalls no existeix cap llum, ni l’escalfor de la llar fumeja.
Digues-me on vagareges, ànima bessona?
Soterrat en fangs eixuts, sempre esperava la pluja.

Capte d’amagat com de discreta tens la mirada, un cassó de tendresa,
encara no sé com pots enganyar l’hivern amb aqueixa càlida mirada.
T’escric lletres, mots, centenars, milers, espais i silencis.
En la nuesa dels mots resplendeixes,
a tu sencer m’agafe, tot, plenament:
penyora dels records, secret vaivé al molí dels somnis.

No hi ha cap reialme com el teu:
inicie forces atrapant arrels cap a l’aire que et pentina el rostre.
Somriguérem allò que fórem i som, àngels de foc.
Uns segons de bellesa fou prou per aturar les presses i rellotges de la vida.
Banyats de llum, brostem en cicles de felicitat.

Emporta’m amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal.
Enyore la paraula als teus llavis com aquell mos al meló d’Alger de passats remots,
el teu record esdevé volior, l’autèntic so per al silenci.
Et dec l’esperança, la gràcia, la bondat: ésser fràgil en nous horitzons.

És bell, enmig de la incertesa quotidiana, creure’s certs somnis,
acceptaré i assumiré la vida que m’és ofrenada.
No menysprees cap paraula, quan als ulls et cap tota aquesta primavera.
No necessitem massa coses, ni grans experiències, ni eternes gratituds.
Tanque els ulls i m’abrace al teu record.
Dansar amb records
on sempre saltaràs eterna, daurada, feliç i jove, tot i els secs del temps.
Escriure’t “aigua", enmig del desert.

Espeteguen petits estels al microcosmos de l’estima.
T’escolte i reconec al cromatisme dels núvols,
t’escric per respirar la màxima llibertat.
No res més necessite que la consciència que grava
pensaments sobre els núvols que tu mateixa ets.

Els mots són bombolles que olen a tu.
Oh núvol blanc, llar i substrat d’un cel blau i ras on arrele i m’hi refugie.

Moltes gràcies.