Sobre las falsa evanescència de la literatura digital, II.

abr. 19, 2012   //   publicat per González Clofent   //   Apunts literaris, Blog  //  Comentaris tancats a Sobre las falsa evanescència de la literatura digital, II.     

Descripció dels fenotipus

Entre la diversa fauna d’escriptors podem trobar-nos amb distins espècimens tot i que no són tots els qui destil•len literatura. Dels qui sí en fan, trobem escriptors que ho fan en paper i d’altres per mitjà digital.

1/ Els qui ho fan en paper n’hi ha que són  professionals i treballen per amor a l’art: en són pocs i molt privilegiats; d’altres cobren un sou pel seu treball. D’aquests darrers molt pocs poden viure d’aquesta noble vocació – ho direm així, millor que emprar el concepte “d’ofici”.  Aquest han arribat a viure del seu treball perquè ho fan bé, controlen els registres formals de l’escriptura i han estat tocats positivament pel factor atzar: afegim els contactes.

Un altre grup d’escriptors amb una mica menys de sort treballen com eremites solitaris, independents o en col•laboració, siga mijantçant suplements periodístics, revistes i/o editorials fan la seua feina en distints fronts: crítica, creació, generació d’estètiques, selecció de nous valors, promoció venal al mercat del paper imprès, projeccions de tiratge i vendes, teoria probabilística, marketing, amén “forever”. Alguns esdevenen “marca” de la casa i, en certs àmbits, fan classificacions amb gradació: escriptors de 1era, de 2ona, 3era, etc, etc, etc…

Molt il•lustrats ells i molt il•lustrativa aquesta manera darwinista d’entendre el món literari (que no s’ofenga ningú, però els he sentit parlar així en més d’una ocasió). Certs escriptors  adopten un rol i arriben a creure’s cavallers defensors de no sé quines creuades, Ha!

Existeixen, també, excepcions com és natural.

2/ D’altres desenvolupen la creació per gaudir d’aquesta, amb l’afegit de traure’s un sobresou: és fotuda aquesta crisi (i l’humor sempre ens salva i dignifica). Als temps que corren caldria practicar, amb més carn que os, un meninfotisme vital sobre aquests conceptes – prima de risc, borsa, crisi- que volen fer-nos creure reguladors i importants a les nostres vides.

3/ El següents escriptors treballen en paper i s’han pujat -aconsellats per certes empreses editorials que no volen perdre mos- als cavalls digitals. La carrera de la vida és molt llarga i no podem malmetre un pura sang així, tan novençà… (abstingueu-vos de valorar-me demagog o caureu en pecat mortal).

Cal ressenyar que és just guanyar-se la vida escrivint en qualsevol suport respectant la dignitat de la persona humana i del procés creador.

Per últim tenim el conjunt d’escriptors digitals. De fet, àmbdues classes ho fan amb els dits, però em referisc a qui ho fa en suport virtual.

1/Existeixen els qui empren aquest mitjà per la facilitat de comunicació i expansió de la seua obra, per la visibilitat sense intermediaris.
Però el web és quasi infinit… com per cercar agulles en pallar. Aquest és un inconvenient per fer present una obra: trobem gra i palla i les forques autèntiques escassegen. Afegim un problema consubstancial a l’ésser humà i la seua perenne vanitat: qui pot afirmar i amb quin criteri la capacitat per pontificar i condemnar creacions d’altri?
Entrem de ple, en allò que podria apuntar una nova disquisició assagística: “Forma, contingut i subjectivitat en la qualificació de l’obra literària”, una bona excusa per a l’hora del café o per fer tertúlia a qualsevol fira del llibre.

2/Alguns esperits són lliures: aporten la seua petita llum sense  escarafalls perquè entenen en carn pròpia que el viure és regal.

3/Altres compaginen els bits electrofosforescents, la luminiscència poètica dels leds i la llum d’ivori emmagatzemada al paper. La literatura digital no és un aliatge fútil, de cap de les maneres evanescent…
Potser algún malpensat estrafolari faça premsa interessada: malament rai!

No crec que calga anatematitzar-ne una per salvar-ne l’altra. La vertadera literatura malgrat que pot vendre’s, no hauria de ser una qüestió exclusiva de negoci  o d’oportunisme estacional.

Des de les cantonades més profundes de la meua ment i després d’haver badat aquests pensaments, afirme que escric no per cap pàtria, ni per cap bandera… Escric perquè m’estime les persones i la veu que em fa comprendre el món que m’envolta.

Aliè a les etiquetes fugisseres i convencionals, escric per amor.

PDF   ·   Versió imprimible

Tancat als comentaris.

Darreres recensions

anys-llum-josep-porcar
mirada-vidre
paradís-fosques
poemari-per-a-ociosos
llagrimes-orfeu-pallares
napalm-bromera
arquitectura-de-la-ficcio-vicent-uso
incert-alberg-josep-igual
nectari-recensions
coberta
rere-la-paraula-aina
els fils de la memòria

Arxiu històric

Totes les seccions