Capitans d’abril calvalquen el desert
de la utopia ferida.
Foscament renilla la llum
d’un cavall fosforescent
i els genets del silenci mesuren la mar
bastida de somnis i foc.
La vaga desconvoca els llanterners
de la lluna, i la nit és occidental.
Tulipans de cendra entren en crisi,
l’esperança és un drap florit
i domèstic, un sospir de gel
en la sang trèmula del bosc.
La societat s’associa a una caixa buida,
al verí trist de totes les pèrdues.
Telèfons d’arena sonen intermitents
com una emergència de pluja
en oficines opaques que administren
la sobredosi de la màscara.
Galopa vençut com un huracà
el somriure gris dels condemnats.