WebBlog de: r. e.

El paradís a les fosques

Oct 15, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a El paradís a les fosques     

paradís-fosquesPer Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Soberanisme (10-X- 2018)

Títol: «El paradís a les fosques»
Autor: Vicent Usó
Premi Enric Valor de novel·la
Editorial: Bromera, Alzira, 2018

Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.

Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.

L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.

Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.

Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.
En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.

La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.

El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més baixos.

En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges…, individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.

La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant i que ni tan sols capaços d’intuir.

PDF   ·   Versió imprimible

Poemari per a ociosos

Jul 24, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Poemari per a ociosos     

Per Manel Alonso, Diari Gran del Soberanisme, 24-VII-2018
poemari-per-a-ociosos

Autor: Manel Pitarch
Títol: Poemari per a ociosos
Bromera, Alzira, 2018

Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.

Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.

Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.

La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociososde Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.

Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.

Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.

En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.

Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

PDF   ·   Versió imprimible

Les llàgrimes d’Orfeu

Abr 30, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Les llàgrimes d’Orfeu     

llagrimes-orfeu-pallaresManel Alonso
Diari Gran del Sobiranisme, 6 de febrer de 2018

Títol: Les llàgrimes d’Orfeu
Autor: Vicent Pallarés
Edita: 3i4
València, desembre de 2017
Premi Andròmina de Narrativa / Premis Octubre

El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.

L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.

El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,… i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.

Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.

Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.

PDF   ·   Versió imprimible

Napalm: un exercici de justícia poètica

Feb 20, 2018   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Napalm: un exercici de justícia poètica     

napalm-bromeraAnna Maria Villalonga
Núvol, 27-10-2017

Títol: Napalm
Autor: Joan Canela i Jordi Colonques
Edita: Bromera
Alzira, de 2017
XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques, publicada per Bromera el setembre d’enguany, ha estat Finalista al XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Es tracta d’un text breu (197 pàgines), escrit a quatre mans, que palesa sens dubte un interès remarcable. Aquesta és la lectura que en fa Anna M. Villalonga.

Amb una agilitat indubtable, Napalm es construeix en set capítols, un per cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Aquest és el període temporal en el qual es desenvolupa la història, una història de revenja personal que acaba esdevenint un episodi de catarsi col·lectiva.

Canela i Colonques se serveixen d’un tempo d’intriga que va in crescendo ‒i que obliga el lector a no tancar la novel·la‒ per criticar durament la realitat valenciana. L’acció, que té lloc a la ciutat del Túria durant una primavera extraordinàriament calorosa, se centra en un seguit d’incendis de cotxes que es produeixen misteriosament en diversos barris. Els incendis atemoreixen València, tot trencant l’harmonia urbana a les portes de la celebració d’un important esdeveniment polític i comercial (amb presència del rei inclosa). Tanmateix, els incendis només són una cortina de fum (i mai millor dit) per introduir el cop de veritat, que ha de posseir una magnitud sense parangó.

Per descomptat, no explicaré res més de la trama. Perquè, en realitat, la trama és un pretext. Un pretext per reflectir la terrible realitat de les nostres ciutats: el drama de la immigració, la marginació dels caiguts en desgràcia, la misèria, la solitud, les terribles conseqüències de la crisi, les diferències socials, la manca d’esperança. I, sobretot, la coexistència de dos mons absolutament distints: el dels desheretats sense possibilitats de futur i els dels poderosos sense escrúpols.

Malgrat la brevetat, la novel·la reflecteix a la perfecció els diferents ambients i la psicologia dels personatges, així com la devastació de la pèrdua i el dolor de la impotència. Com a lectors, de seguida ens sentim posicionats. En això no hi ha cap dubte, però també assistim a la constatació que cap solució, quan la vida és tan dura, acaba de portar-nos el consol definitiu.

La novel·la palesa un llenguatge actual, tot i que en alguns moments m’ha semblat que barrejava una mica els registres. Una cosa són els diàlegs i una altra les parts narratives. Tampoc he entès la necessitat d’incloure-hi algunes escenes de sexe més que explícit, massa llargues i detallades, que no venen gaire a tomb i que l’únic que aconsegueixen és trencar el ritme de la vertadera història. Una bona novel·la no necessita això per captar l’interès.

En qualsevol cas, m’ho he passat molt bé. Un text de denúncia i de crítica social que no s’està de fer un exercici de justícia poètica. A Napalm hi trobem tendresa, companyonia i comprensió. Però també hi trobem, amb un realisme inherent a la nostra societat, la desolació més absoluta de la condició humana.

PDF   ·   Versió imprimible

El nostre model

Nov 27, 2017   //   publicat per r. e.   //   Dissensions  //  Comentaris tancats a El nostre model     

Per Enric Cendra
ValènciaExtra, 27-11-2017

Ja fa mesos que el debat polític al nostre país es troba contaminat per diferents actors i agents que busquen la confrontació, no al modus més estrictament parlamentari i propi de les democràcies del nostre entorn, sinó alimentant el conegut fanatisme front a tot allò que tinga a vore amb la llengua i la cultura pròpies del poble valencià. Es tracta d’una ofensiva premeditada, estudiada, orientada a desestabilitzar tota acció de govern que cerca dignificar la identitat del nostre país, després d’anys de desfeta de la dreta reaccionària que tots coneixem.

Contra l’ensenyament. El búnquer, fent gala de la seua bona ‘educació’, ha optat per atacar els mestres i professors, assenyalant-los públicament, utilitzant els seus braços armats mediàtics per desprestigiar la seua feina. Això, simplement, respon als interessos d’una gent sense escrúpols que està disposada a intentar-ho tot per boicotejar l’acció de govern. Si més no, sembla reprovable recórrer a no sé quins (arguments?), propis d’una disputa d’anar per casa i d’un nivell molt allunyat d’una democràcia sana i moderna, que desprestigia el cos docent en comptes d’homenatjar-lo cada dia.

El conflicte lingüístic. Esta és la joia de la corona, ‘la preferida por los valencianos’ que deia un conegut anunci d’arròs. Ara la disputa ja no és estrictament valenciana, sinó que arriba fins i tot al Congrés espanyol. Mapetes amunt i avall, el debat se reduïx a diferenciar les llengües com si fóren xampús: tot el món porta un filòleg a dins. Amb molta bandereta i molt poca vergonya, com de costum, encara lluiten per reviscolar baralles passades que no porten enlloc.

I ara, els diners. Amb el finançament els està costant una miqueta més eixir de l’impàs. Quedar-se sols mentre tot un poble resta al carrer defensant-se col·lectivament, és dur. Potser feien bous el dissabte i no van poder vindre? No ho sé, clarament som de models totalment oposats.

PDF   ·   Versió imprimible

«Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela

Nov 10, 2017   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a «Els clivells del dia», ressenya del poemari «També el vertigen» de Vicent Almela     

Mar Fontana
Llavor Cultural, 18 d’abril de 2017

Títol: També el vertigen
Autor: Vicent Almela
Edita: Viena Edicions
Barcelona, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona

Els poemes que integren També el vertigen (Viena Edicions, 2016) són petits banys de realisme, la intensitat dels quals va en augment a mesura que avancen els versos: cada una de les quatre parts en què està estructurat el llibre, encapçalades, la majoria, amb citacions de poetes estimats per l’autor, és un pas més en el dedins del poeta. Trenta-dos poemes de mot sincer, planer, i de fraseologia concisa, directa, que han merescut el darrer Premi Betúlia de Poesia (Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona).

De primer, la mirada del poeta ens situa en un temps passat, el de la seva infantesa, i en un entorn determinat, la Vall d’Uixó i els seus entorns. Records familiars —amb un paper destacat de la figura dels avis—, la descoberta de l’amor, moments de partida i moments de dol amaren les paraules d’una certa recança: «I mai no arrecera prou el record / quan el fred naix als ossos».

Inevitablement, el temps, aquest «cercle fet de cercles», ens condueix al present, ara amb el món urbà com a escenari on experiències i sensacions s’esdevenen en companyia de la infantesa d’altres: petites —i grans— vides que s’apleguen en racons «on la ciutat / oblida el seu nom» i on «el veritable nus / no coneix l’asfalt del benestar». Llocs fronterers, com les platges que guaiten l’horitzó com a límit infranquejable, testimonis de somnis bruts, mirades perdudes i anhels cecs que colpeixen la sensibilitat del poeta.

Els poemes de vers més narratiu que predominen en les dues primeres parts donen pas a d’altres de més breus, amb metàfores encara més potents que afegeixen encara més càrrega emotiva a les imatges.

I la paraula, forma de supervivència, projectil vers el «cor negre de la bèstia», atorga als versos de la tercera part un to més malenconiós: hi trobem els perills de l’enyor que «llaura camins / que a cegues ressegueixes», l’amenaça constant dels dies comptats sense els quals «seria senzill viure», i la por, aquesta «entranya fosca que vol dominar-te».

Seguint el to in crescendo arribem a la darrera part del llibre, la quarta, en què les hores lleus conviuen amb el vertigen, amb la ferida encara oberta provocada per la pèrdua i els seus pedaços, una absència indefugible («Et dic que no voldria / escriure el que escric») que fa que el poeta només pugui oferir «un amor ple de vidres».

Estimar és viure «un fràgil equilibri / d’arenes movedisses», viure és ser conscient de l’alteració d’aquest equilibri que suposa l’adversitat. Aquesta és una de les certeses que revela També el vertigen.

PDF   ·   Versió imprimible

Del bres al clot hi ha el pèndol

Des 4, 2016   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Del bres al clot hi ha el pèndol     

nectari-porcar1Víctor Obiols
Ara Llegim, 3 de desembre de 2016

Títol: Nectari
Autor: Josep Porcar
Edita: Edicions del Buc
València, 2016

Quan la poesia brolla, no hi ha res a dir, sinó passar-hi els ulls i escoltar-la per dins. Existeix, oh meravella! i ja és prou, i ja és tot. És com la música, quan camina i s’alça. S’admira, es gaudeix, es balla, es deixa que et transformi, i quan es fa el silenci, ressona, i te’n tornes cap a casa (la casa de tu mateix), fatigat i feliç, a somiar-ho tot per refer-ho en la selva onírica, que nodreix de vida la nostra vida psíquica. Això regala la poesia autèntica. És aquella facilitat del geni, que fa que “sembli” fàcil, però no ho és gens. És el cas de Josep Porcar. I potser sí que podem assajar de dir alguna cosa, d’examinar-ne els contorns i mirar d’escatir com funciona per dins. O potser no. D’enllaminir el lector de la crònica perquè s’acosti a aquest magnet verbal. No gaire més. “Copsar un nèctar / demana el voler més ferit”, diríem que pot dir Emily Dickinson en la citació primera del Nectari, el seu nou llibre. I efectivament, hi sobrevola en tot el recull una passió ferida, feta de necessitat, que impulsa el poeta al seu dir oblic, pindàric, esquili, grandiós. Són acurades i esplèndides les Edicions del Buc, que amb aquest en fa 7, i tot és bo (personalment, la sobrecoberta la trobo baldera), i que per molts anys, els de la Pobla de Farnals!

Les tres seccions de Nectari són clares. Amb la seva habilitat musicoescultòrica fascinant, Porcar inicia els compassos encaparrat amb el métron áriston dels grecs, intuint que mesura i desmesura es necessiten i s’exhaureixen mútuament, i entre el jo i el tu hi ha un joc de mesures on ens hi va la vida, com el “a tot o res” de Riba.

La prosòdia oracular de Porcar continua amb unes anteres aforístiques que són com enigmàtiques caixetes de música, plenes d’ecos, brodades o brunyides, rotundes per la forma i l’harmonia. Amb noció tàctil i sonora dels mots, els posa, els calibra i els embolcalla d’embruix, com un alquimista que domina l’estat tèrmic del llenguatge, que diria Maragall. Parentius? Tot Mallarmé hi és, però també March, i Estellés! Celan, Gamoneda, Nerval, i un doll d’imatge lorquià, exuberant, i finesa de línia moral, que aniria fins a Czeslaw Milosz. Trasbalsa els focs màgics de la llengua, els apama i els revifa a plaer. Són moltes coses: veu distinta, contracció sintàctica pròpia, puntuació, dicció límpida, tria lèxica, combinació de textures, imatgeria sempre eficaç, do metafòric… què més es pot demanar? Que no aturi el “poderós vaixell”. Per si algú no ho sabia, tenim aquí un poeta.

PDF   ·   Versió imprimible

Carles Salvador i l’escola valenciana

Jul 11, 2016   //   publicat per r. e.   //   Apunts esparsos, Biblioteca, Blog  //  Comentaris tancats a Carles Salvador i l’escola valenciana     

Per Josep Daniel Climent
Publicat a: La Veu del País Valencià (8-VII- 2016)

Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893 i va morir en la mateixa ciutat el 1955. Mestre d’escola des dels 18 anys, és autor d’una important obra assagística i periodística, així com d’una significativa obra narrativa i teatral, tot i que on sobresortirà fonamentalment serà en la destacada obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida, tant és així que actualment és considerat com un dels escriptors més representatius del món literari valencià del segle XX i en una figura decisiva en de normativització i normalització del valencià, per la seua tasca en l’aprovació i difusió de les Normes de Castelló de 1932.
Des ben jove, Carles Salvador abraçà els ideals valencianistes de la mà de Josep Maria Bayarri i Miquel Duran i Tortajada, que anys més tard condensà en el lema del seu ex-libris, «València per damunt de tot». És per això que no podem entendre la seua obra intel·lectual i personal, ni la seua tasca professional, sense tindre present la importància que per a ell tenia la defensa dels elements definitoris del poble valencià, especialment la seua llengua. Tant és així que en repetides ocasions manifestà que si escrivia narrativa, teatre o poesia era per «l’íntim goig d’escriure la meua llengua», i si els publicava no era per altre motiu que «per exemplaritat propagandista, d’acció». De fet, s’autodenominava com un «polític de l’idioma».

El valencià a les escoles
Des dels 18 anys, Carles Salvador exercí de mestre d’escola; primer a Almàssera, després a Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, des del 1916 a Benassal, i des del 1934 a València, al barri de Benimaclet. Com observem, tots els pobles on feia de mestre eren valencianoparlants, però ell havia d’ensenyar en castellà, l’única llengua oficial de l’ensenyament dels valencians durant la major part del segle XX. No ens ha d’estranyar que des de ben prompte es convertira en un defensor de la introducció de l’ensenyament en valencià a les escoles.

Carles Salvador - Escola 1a

De fet, Salvador publicà desenes d’articles en la premsa valenciana i catalana reivindicant un canvi radical dels plantejaments pedagògics imposats des de Madrid, i que obligaven a impartir tot l’ensenyament en castellà a les escoles valencianes. A tall d’exemple, assenyalem la sèrie de textos publicats en castellà al periòdic La Correspondencia de Valencia sota el títol de La pedagogía y el regionalismo on afirmava que «Es triste, muy triste, que los niños que no hablan más que el idioma de su tierra, se encuentren al entrar en la escuela con una lengua desconocida para ellos y que, no obstante, han de descifrar a la fuerza».
A més de dur a terme una important tasca propagandística en favor de l’ensenyament del valencià a les escoles, el mestre benassalenc també s’encarregà d’elaborar el corpus teòric que la sustentava, en la línia dels articles publicats en la premsa de l’època. Producte d’aquest treball és la conferència que pronuncià en l’Associació Provincial de Mestres Oficials de Castelló el dia 3 de juliol de 1919 sota el títol «L’idioma valencià a les escoles», i que posteriorment fou publicada en format d’opuscle, patrocinat per la Unió Valencianista Regional.
És en aquest text on Carles Salvador formula de manera clara els seus plantejaments pedagògics. El principal, que «l’ensenyança dels alumnes s’ha de donar en l’escola a base de la llengua materna», per tant, calia ensenyar els xiquets i xiquetes únicament en valencià des dels sis fins els onze anys i, a partir d’ací, quan «tindrà sòlides nocions de llengua materna», introduir, poc a poc, el castellà, amb lectures, i «a l’uníson, la redacció de petites frases, passant a la composició de contes, historietes, lletres familiars i lliçons d’estudi, sempre baix la direcció del mestre i la consulta d’un vocabulari valencià-castellà». Cas de continuar els estudis, a partir dels dihuit anys, Salvador proposava que s’impartiren dos cursos de «llengua esperanto», molt fàcil d’aprendre gramaticalment i de resultats ben útils per a comunicar-se «amb tota la humanitat».

Carles Salvador

Un altre dels aspectes que tractarà serà el de la preparació dels mestres oficials que havien d’exercir la professió a les escoles valencianes, perquè sense una bona formació dels docents era difícil assolir els objectius proposats. Des del seu punt de vista el problema tenia dues vessants, la dels futurs mestres i la dels ensenyants que ja estaven treballant a les escoles. La solució per als primers passava per l’establiment «de la càtedra de llengua valenciana» en els estudis de magisteri. Pel que feia a la preparació dels mestres en actiu, la solució era un poc més complexa atés que s’havia de compatibilitzar amb la feina a l’escola, per això Salvador proposava l’organització de cursos de reciclatge, diríem ara, durant les vacances estiuenques, que podrien ser organitzats pels municipis, l’Estat o la Universitat.
Dissortadament, però, aquest programa d’actuació perfectament estructurat no es féu realitat atès que el setembre de 1923 el colp d’estat de Primo de Rivera tallava de soca-rel la possibilitat de construir una escola valenciana.

Per una ensenyança valenciana
Malgrat aquestos entrebancs, Carles Salvador continuà treballant calladament pels seus ideals, i no serà fins l’adveniment de la II República que reprendrà la tasca propagandística per implantar el valencià a les escoles amb la publicació d’articles en la premsa i amb la participació en cursos i conferències com ara la pronunciada el setembre de 1932 en l’Assemblea de Mestres de la Regió de Llevant, amb el títol «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles», o «L’idioma valencià a les escoles», ponència aprovada del 26 de juliol de 1933 dins dels actes de la II Setmana Cultural Valenciana. Aquest darrer text recollia els plantejament defensat per Carles Salvador el 1919 però, a més, propugnava els criteris que havia de seguir l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en redacció en aquells moments, fixava les «Orientacions pedagògiques per a l’ensenyament del llenguatge a base de la llengua materna dels infants» i aconsellava com s’havia d’elaborar «el material escolar per a l’ensenyament del llenguatge».

II Setmana Cultural Valenciana

No obstant això, la tasca més significativa de Carles Salvador en relació a la nostra llengua durant l’etapa republicana es concretà en l’elaboració i posterior difusió de les Normes de Castelló. De fet, Salvador fou un dels redactors de la normativa ortogràfica, revisant i esmenant el treball de Lluís Revest, i un dels principals impulsors.
Però sobretot, Carles Salvador dugué a terme un gran treball difonent la normativa ortogràfica aprovada a Castelló i elaborant la doctrina gramatical (morfologia i sintaxi) necessària per a codificar la llengua, element imprescindible per a la normalització lingüística, especialment en l’escola. Aquesta tasca es concretarà de dues maneres; la primera, mitjançant els cursos de llengua publicats primerament a El Camí i posteriorment editats en forma de llibres com ara l’Ortografia valenciana de 1933; la segona, amb la seua presència en les institucions claus del valencianisme de l’època republicana, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València, i fins i tot, en el Centro de Cultura Valenciana, des d’un organitzà cursos de llengua i edità llibres.
Una altra vegada, la barbàrie del feixisme estroncà projectes i il·lusions que amb molt d’esforç s’havien consolidat des del 1931, i l’inici de dictadura franquista, la segona del segle XX, eliminava qualsevol esperança de normalitzar l’ús del valencià a les escoles.

De l’escola somiada als cursos de Lo Rat Penat
Pot ser una altra persona haguera renegat dels seus ideals i sentiments envers la seua pàtria, sobretot després d’haver patit un expedient de depuració que prop va estar de portar-lo a presó per les seues implicacions polítiques durant la II República.
Carles Salvador, però, ben aviat reinicià les seues activitats. Com a mostra del seu esperit de resistència del deler i perseverança que movia les seues accions a favor de la recuperació del valencià, assenyalem que el 1947 iniciava contactes amb els responsables del Centro de Cultura Valenciana per reiniciar els cursos de valencià que ja impartia el 1936 o mantenia converses amb Josep Giner i Enric Valor per redactar un diccionari castellà-valencià.
Haurem d’esperar fins el 1949 per veure com un reduït grup d’estudiosos valencianistes, malgrat les condicions adverses imposades pel règim franquista, van aprofitar l’única infraestructura cultural existent, Lo Rat Penat, per reiniciar el seu treball de recuperació lingüística. En aquest context, Carles Salvador impulsà els cursos de llengua en aquesta entitat i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana, la seua obra gramatical més significativa, amb la qual milers de valencians de diverses generacions s’alfabetitzaren en la seua llengua en aquests anys tan difícils.
Els cursos de Lo Rat Penat, que s’allargaren fins el 1975, i la Gramàtica valenciana, foren les darreres grans obres d’un mestre d’escola que lluità sense descans per la transformació i dignificació de l’escola valenciana, per la introducció de l’ensenyament del valencià.

Gramàtica Valenciana 1952 1 (2), Carles Salvador

És per això que podem afirmar sense por a equivocar-nos que l’obra i la figura de Carles Salvador, i el seu treball en favor de la llengua i literatura dels valencians, han estat claus en la recuperació i consolidació d’un model de llengua apte per a tots els àmbits d’ús i, per tant, en el procés de construcció d’una la societat valenciana que es projecta cap al futur arrelada als nostres orígens i identitat, a la llengua, costums i tradicions dels nostres avantpassats, elements essencials de la nostra personalitat.

PDF   ·   Versió imprimible

Dues boires

Jun 7, 2016   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Dues boires     
«Les veus i la boira», de Vicent Usó

«Les veus i la boira», de V. Usó

Per Lluís Llort
Publicat a: El Punt Avui (15-V- 2016)

Títol: «Les veus i la boira»
Autor: Vicent Usó
Premi Alfons el Magnànim
Editorial: Bromera, Alzira, 2015

Avui toca una obra cuinada a foc lent durant anys i una altra que manté la vigència dues dècades i mitja després de ser publicada. I totes dues unides per la boira, en una la climatològica i la que provoquen els replecs de la memòria, i en l’altra… l’etílica i cocaïnica.

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil.

A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal.

Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novel·la, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

A través de la recerca del periodista Mateu Sequeral, que comença a finals de la dècada del 1990, en què reprèn la del seu pare, i sempre narrat per una dotzena de personatges, Usó ens ofereix una història amb amors, traïcions, mentides, mort i silenci, tot envoltat de la boira de la condició humana. Ens mostra postals de la Guerra Civil i la postguerra, del boom turístic a Mallorca. Setanta anys d’història a través d’aquestes veus tan diferenciades recollides en entrevistes, cartes, retalls de diari… Com a Rashomon, la suma de mirades conforma, a més de la història sabuda, la del misteri d’unes morts i, en especial, de les Columbretes, un personatge més, que ens explica molt sense parlar.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) ja havia viatjat al passat, i més remot, a La mirada de Nicodemus, ja havia narrat combinant veus a La mà de ningú i ja havia guanyat premis (dos cops finalista del Sant Jordi, amb Les ales enceses i El músic del bulevard Rossini) com l’Andròmina amb Crònica de la devastació, una magnífica i preciosista novel·la sobre la guerra i els seus efectes. Ja ho havia fet, deia, sí, però sempre se supera, sempre millora.

Vicent UsóTambé amb boira de fons dins la trama (la mental provocada per la ingesta d’alcohol i altres substàncies), La Magrana ha reeditat la novel·la del 1989 Canya o mitjana, sense cap motiu aparent més enllà d’un rescat merescut perquè, sense ser una gran obra en sentit absolut (com el 99% en els darrers mil anys), atresora unes virtuts que posades en el mercat actual encara creixen més. Els autors són Ramon Solé (Barcelona, 1953), guitarrista i propietari (amb Pere Pina) des del 1977 del bar Almirall, conegut per la seva bella estètica modernista i escenari de bona part de la novel·la, i el periodista Carles Serrat (Barcelona, 1961). El 1992 van publicar la segona i, si no m’equivoco, última novel·la a quatre mans, El fill de la Lola.

Canya o mitjana narra les peripècies del jove tortosí Ricard que, sense ofici ni benefici, accepta l’oferta d’un antic amic per dur un bar a Barcelona. Allà ja hi treballa el Cholo, un cambrer també jove que iniciarà Ricard en el consum de cocaïna. Fins més enllà de mitja novel·la la trama és el dia a dia de Ricard al bar, consumint alcohol i cocaïna i lligant amb dues dones molt atractives. A partir d’aquí la trama s’accelera amb l’entrada de traficants d’heroïna, un policia a punt de jubilar-se, un clan gitano, un grup de templers, algun assassinat i la plàcida vida de la Montserrat, la tortuga que el Ricard ha comprat a les Rambles.

Les virtuts passen per l’ambientació, que és dels vuitanta en petits detalls, sense abusar, com podria passar si fos escrita ara, en què referents, marques i modes de l’època sovintejarien per demostrar la tasca de documentació. És políticament incorrecta en diversos sentits: masclista, homòfoba, racista, fa apologia del consum de drogues… i això, de tant en tant, és un glop d’aire fresc. Com que està narrada en primera persona i present, manté un ritme molt alt. Els diàlegs funcionen perfectament i els personatges es fan entranyables. Fins i tot la correcció i el registre d’un català de fa 27 anys surt ben parat. El fil de la trama és prim i la resolució de tot plegat força precipitada, però importa poc perquè Canya o mitjana permet passar una estona molt divertida, sense complexos ni additius afegits, natural i espontània.

Dues obres es podria dir que oposades, recomanables totes dues, per entrar sense por en dues menes de boires.

PDF   ·   Versió imprimible

«Els fils de la memòria», al rescat de llegendes de la Plana Baixa

Nov 12, 2015   //   publicat per r. e.   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a «Els fils de la memòria», al rescat de llegendes de la Plana Baixa     
Els fils de la memòria

Coberta del llibre

Per R. D.
Publicat a: Periódico Mediterráneo

Autor: Navarro, Nel·lo; Font, Josep Vicent
Nombre de pàgines: 112
Enquadernació: Rústica amb solapes
Onada, Benicarló, juliol de 2015

Els autors de «Els fils de la memòria», Josep V. Font i Nel·lo Navarro, se senten afortunats d’haver arribat a temps de rescatar les onze llegendes populars publicades en aquest volum de la col·lecció Narratives d’Onada Edicions. Tal i com ells destaquen, per qüestions d’edat, “nosaltres encara tinguérem la sort, de menuts, de sentir de boca dels nostres majors històries, contes i llegendes ambientades en la nostra comarca, així com descripcions d’éssers i animals fantàstics i personatges mitològics que, d’una manera natural, acabaren formant part del nostre bagatge cultural i que mai no hem oblidat”. Però no tot els ha vingut donat, també hi ha hagut un exercici constant de recerca. “Sempre ens ha agradat parlar amb la gent gran, anàvem a buscar els familiars, els veïns, i els demanàvem que ens contaren històries, contes, passets, que ens cantaren velles cançons. Així arreplegàvem un material que consideràvem i considerem valiosíssim”, expliquen.

Aquestes històries omplin les pàgines de «Els fils de la memòria». Gegants cruels, pastors humils però alhora intel·ligents, monstres de dos caps, bruixes fetilleres, cavallers i donzelles, amors dissortats entre promesos de cultures diferents, la lluita eterna entre el bé i el mal, conformen el contingut de les històries narrades, recollides totes elles de viva veu entre les persones més majors de la Vall d’Uixó i d’altres pobles de la comarca.

Josep V. Font i Nel·lo Navarro

Josep V. Font i Nel·lo Navarro

Arqueologia de la paraula
Algunes de les llegendes recopilades arribaren completes als autors, amb una estructura ben definida i un desenvolupament perfectament travat; d’altres, però, eren esbossos o fragments dispersos que, pels arguments, pels noms dels personatges o per la successió dels fets era clar que formaven part d’una mateixa història. “Ens aquests casos, la nostra intervenció va consistir a lligar caps per conjuntar tots aquells passatges i, mantenint-nos fidels a l’estil de les altres llegendes, enllaçar un principi i un final”, destaquen els autors.

Una de les característiques comunes a moltes de les llegendes presentades en aquest llibre és l’exacta ubicació geogràfica d’alguns dels paratges on ocorren els fets narrats. És el cas de la penya de la Nòvia, penya-segat situat vora el riu Belcaire, al terme de Fondeguilla, on tràgicament acaben els dissortats amors entre una cristiana i un musulmà; o l’escoladora dels Moros, a la Vall d’Uixó, escenari d’una sagnant batalla entre els moros d’Uixó i les tropes cristianes durant els anys de conquesta de l’antic Regne de València.

Altres històries justifiquen la formació d’un accident del relleu; així, les illes Columbretes són pedres llançades a la mar Mediterrània per un gegant des de la serra d’Espadà, el riu Belcaire, que discorre per Fondeguilla, la Vall d’Uixó i Moncofa, és conseqüència de la caiguda a terra del mateix gegant, abatut pel tir d’una fona, i la font de la Servera seria, en una metamorfosi meravellosa, una ovella que se sacrifica per amor al seu pastor.

La forma literària
Els autors podrien haver fet un recull d’històries i presentar-les simplement l’una a continuació de l’altra. “És el procediment més habitual”, expliquen, “però nosaltres, mantenint separades unes històries d’altres, hem preferit de donar a l’obra un sentit més unitari, com una novel·la.” Per tant, una història emmarca totes les altres històries. I, més encara, això dóna opció a introduir noves veus en la narració. “En un recull, no hi ha més veu que la dels autors, que ho saben tot i ho conten tot; en canvi, ací els protagonistes també poden ser narradors.”

Amb tot, han evitat la temptació d’estirar les històries més enllà del que seria convenient en unes narracions d’aquestes característiques. “Algunes històries donen molt de joc per a introduir-se en la psicologia dels personatges i posar en contrast les diferents creences o motivacions, però això, que s’hauria agraït en una obra de teatre, hauria sigut impropi en aquest llibre.” Pel mateix motiu, hi ha un exercici constant de contenció per part dels autors, que no s’esplaien mai en la descripció física dels protagonistes o en el retrat paisatgístic. “Les descripcions”, segons els autors, “han de ser les purament necessàries per a emmarcar l’acció i facilitar que el lector s’hi endinse”.

Vora el riu d’Uixó
Les llegendes publicades a «Els fils de la memòria», són les mateixes que formen el llibre Vora el riu d’Uixó, publicat l’any 1995 per l’Ajuntament valler. Aquesta edició, distribuïda únicament per la Vall d’Uixó, es va exhaurir en poc de temps i els centres educatius, que les feien servir com a material didàctic, en reclamaven una segona edició. Ha sigut Onada Edicions qui ha comprès que l’interès d’aquestes històries superava l’àmbit local o comarcal i s’ha decidit a fer-ne una edició per a tots els valencians.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:1234»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner