Secció: Recensions

L’incert alberg

març 18, 2017   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a L’incert alberg     
:: Carles Lluch

incert-alberg-josep-igualLa Veu de Benicarló, núm. 1075 (17 de març de 2017) 

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Edita: Afers
Catarroja, 2016

Amb constància i mà ferma, Josep Igual va configurant una obra sòlida, treballada i personal de gran qualitat. Tot i que treballa amb assiduïtat la narrativa breu i la poesia, és en el que se sol anomenar “literatura del jo” on sembla trobar-se més a gust: el dietarisme, la prosa no imaginativa, un gènere que permet moltes modulacions textuals diferents. El seu darrer llibre, L’incert alberg, pertany a aquest àmbit, i mostra de manera brillant la maduresa a què ha arribat aquest escriptor benicarlando que resideix a les Terres de l’Ebre.

El volum està constituït per les anotacions diàries fetes per Igual durant l’any 2011. Hi trobem les referències a les rutines diàries, a la meteorologia quotidiana, a alguns aspectes de la seua vida personal: la seua disciplina de treball com a escriptor, la participació en actes literaris, els concerts musicals. Sempre amb una diversitat estilística, tan característica de l’autor, que evita que caiga en la monotonia. En aquest àmbit més personal, apareix també la vida familiar i probablement el fet més destacable d’aquell any, la malaltia i la mort del seu pare. Arran d’aquest fet podem llegir algunes de les pàgines més íntimes del llibre.

Però, sobretot, el tema més present en el llibre és la literatura. Si un dietari reflecteix la vida, aquest dietari ha de parlar de literatura, perquè per a Igual la literatura és la vida, i a la inversa. Les referències literàries són constants, fins i tot per a descriure o enriquir vivències personals; tot passa pel tamís o la ullera literària. Això ho pot fer perquè, per damunt de tot, Igual és un gran lector: en amplitud i en profunditat. La lectura del seu dietari pot ser entesa, entre d’altres coses, com un viatge per tot un mostrari d’autors que incita a la lectura encadenada.

L’altre aspecte temàtic essencial és l’actualitat social i política. Les anotacions de L’incert alberg pertanyen a un moment en què la fonda crisi econòmica desemmascarava les falsedats del sistema en el qual vivim. Hi apareixen les manifestacions per les retallades, el moviment pels indignats. L’autor es posiciona, i ho fa amb una visió crítica, lúcida, potser pessimista. Mostra una actitud de desengany davant d’una societat que, en un camí de baixada que sembla no tenir retorn, margina la literatura, el pensament i l’humanisme. En aquest sentit, la citació d’Amiel que constitueix l’entrada de l’1 de gener, a mode d’epígraf, és molt significativa: estem davant del triomf de l’utilitarisme, de l’anivellament i de la decadència espiritual. Una idea que es formula amb moltes variacions més endavant.

Davant d’aquest panorama d’empobriment espiritual i intel·lectual que Igual detecta en el dia a dia, hi oposa la voluntat tossuda de seguir endavant. En la literatura, “l’incert alberg”, hi ha l’esperança (“incerta”, és clar), el determini obstinat de ser més persones en un entorn hostil. I en aquest treball hi ha la companyonia d’altres esperits que ajuden a avançar.

Hem parlat del fons, però no de la forma. Tot lector de Josep Igual sap que l’estil és una de les claus de volta de la seua forma de fer literatura; sempre ho és, però en el seu cas destaca de manera esclatant. L’autor benicarlando defuig sempre l’expressió automatitzada, i es decanta per un estil metafòric, preciosista, a estones fins i tot barroc, amb un ús portentós de l’adjectivació, que constitueix un autèntic plaer en ell mateix per al lector.

En definitiva, L’incert alberg ens mostra un Igual en tota la seua esplendor, que ha arribat a adquirir una veu pròpia que no hauria de passar desapercebuda en l’àmbit de la nostra literatura, massa sorda cap a les perifèries. Almenys nosaltres, els mateixos perifèrics, hauríem de ser conscients del luxe que suposa poder comptar amb un autor com aquest.

 

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/L1Wt3pjjiYE?rel=0″ frameborder=”0″ allowfullscreen></iframe>

PDF   ·   Versió imprimible

Del bres al clot hi ha el pèndol

des. 4, 2016   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Del bres al clot hi ha el pèndol     
:: r. e.

nectari-porcar1Víctor Obiols
Ara Llegim, 3 de desembre de 2016

Títol: Nectari
Autor: Josep Porcar
Edita: Edicions del Buc
València, 2016

Quan la poesia brolla, no hi ha res a dir, sinó passar-hi els ulls i escoltar-la per dins. Existeix, oh meravella! i ja és prou, i ja és tot. És com la música, quan camina i s’alça. S’admira, es gaudeix, es balla, es deixa que et transformi, i quan es fa el silenci, ressona, i te’n tornes cap a casa (la casa de tu mateix), fatigat i feliç, a somiar-ho tot per refer-ho en la selva onírica, que nodreix de vida la nostra vida psíquica. Això regala la poesia autèntica. És aquella facilitat del geni, que fa que “sembli” fàcil, però no ho és gens. És el cas de Josep Porcar. I potser sí que podem assajar de dir alguna cosa, d’examinar-ne els contorns i mirar d’escatir com funciona per dins. O potser no. D’enllaminir el lector de la crònica perquè s’acosti a aquest magnet verbal. No gaire més. “Copsar un nèctar / demana el voler més ferit”, diríem que pot dir Emily Dickinson en la citació primera del Nectari, el seu nou llibre. I efectivament, hi sobrevola en tot el recull una passió ferida, feta de necessitat, que impulsa el poeta al seu dir oblic, pindàric, esquili, grandiós. Són acurades i esplèndides les Edicions del Buc, que amb aquest en fa 7, i tot és bo (personalment, la sobrecoberta la trobo baldera), i que per molts anys, els de la Pobla de Farnals!

Les tres seccions de Nectari són clares. Amb la seva habilitat musicoescultòrica fascinant, Porcar inicia els compassos encaparrat amb el métron áriston dels grecs, intuint que mesura i desmesura es necessiten i s’exhaureixen mútuament, i entre el jo i el tu hi ha un joc de mesures on ens hi va la vida, com el “a tot o res” de Riba.

La prosòdia oracular de Porcar continua amb unes anteres aforístiques que són com enigmàtiques caixetes de música, plenes d’ecos, brodades o brunyides, rotundes per la forma i l’harmonia. Amb noció tàctil i sonora dels mots, els posa, els calibra i els embolcalla d’embruix, com un alquimista que domina l’estat tèrmic del llenguatge, que diria Maragall. Parentius? Tot Mallarmé hi és, però també March, i Estellés! Celan, Gamoneda, Nerval, i un doll d’imatge lorquià, exuberant, i finesa de línia moral, que aniria fins a Czeslaw Milosz. Trasbalsa els focs màgics de la llengua, els apama i els revifa a plaer. Són moltes coses: veu distinta, contracció sintàctica pròpia, puntuació, dicció límpida, tria lèxica, combinació de textures, imatgeria sempre eficaç, do metafòric… què més es pot demanar? Que no aturi el “poderós vaixell”. Per si algú no ho sabia, tenim aquí un poeta.

PDF   ·   Versió imprimible

Dues boires

juny 7, 2016   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Dues boires     
:: r. e.
«Les veus i la boira», de Vicent Usó

«Les veus i la boira», de V. Usó

Per Lluís Llort
Publicat a: El Punt Avui (15-V- 2016)

Títol: «Les veus i la boira»
Autor: Vicent Usó
Premi Alfons el Magnànim
Editorial: Bromera, Alzira, 2015

Avui toca una obra cuinada a foc lent durant anys i una altra que manté la vigència dues dècades i mitja després de ser publicada. I totes dues unides per la boira, en una la climatològica i la que provoquen els replecs de la memòria, i en l’altra… l’etílica i cocaïnica.

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil.

A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal.

Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novel·la, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

A través de la recerca del periodista Mateu Sequeral, que comença a finals de la dècada del 1990, en què reprèn la del seu pare, i sempre narrat per una dotzena de personatges, Usó ens ofereix una història amb amors, traïcions, mentides, mort i silenci, tot envoltat de la boira de la condició humana. Ens mostra postals de la Guerra Civil i la postguerra, del boom turístic a Mallorca. Setanta anys d’història a través d’aquestes veus tan diferenciades recollides en entrevistes, cartes, retalls de diari… Com a Rashomon, la suma de mirades conforma, a més de la història sabuda, la del misteri d’unes morts i, en especial, de les Columbretes, un personatge més, que ens explica molt sense parlar.

Vicent Usó (Vila-real, 1963) ja havia viatjat al passat, i més remot, a La mirada de Nicodemus, ja havia narrat combinant veus a La mà de ningú i ja havia guanyat premis (dos cops finalista del Sant Jordi, amb Les ales enceses i El músic del bulevard Rossini) com l’Andròmina amb Crònica de la devastació, una magnífica i preciosista novel·la sobre la guerra i els seus efectes. Ja ho havia fet, deia, sí, però sempre se supera, sempre millora.

Vicent UsóTambé amb boira de fons dins la trama (la mental provocada per la ingesta d’alcohol i altres substàncies), La Magrana ha reeditat la novel·la del 1989 Canya o mitjana, sense cap motiu aparent més enllà d’un rescat merescut perquè, sense ser una gran obra en sentit absolut (com el 99% en els darrers mil anys), atresora unes virtuts que posades en el mercat actual encara creixen més. Els autors són Ramon Solé (Barcelona, 1953), guitarrista i propietari (amb Pere Pina) des del 1977 del bar Almirall, conegut per la seva bella estètica modernista i escenari de bona part de la novel·la, i el periodista Carles Serrat (Barcelona, 1961). El 1992 van publicar la segona i, si no m’equivoco, última novel·la a quatre mans, El fill de la Lola.

Canya o mitjana narra les peripècies del jove tortosí Ricard que, sense ofici ni benefici, accepta l’oferta d’un antic amic per dur un bar a Barcelona. Allà ja hi treballa el Cholo, un cambrer també jove que iniciarà Ricard en el consum de cocaïna. Fins més enllà de mitja novel·la la trama és el dia a dia de Ricard al bar, consumint alcohol i cocaïna i lligant amb dues dones molt atractives. A partir d’aquí la trama s’accelera amb l’entrada de traficants d’heroïna, un policia a punt de jubilar-se, un clan gitano, un grup de templers, algun assassinat i la plàcida vida de la Montserrat, la tortuga que el Ricard ha comprat a les Rambles.

Les virtuts passen per l’ambientació, que és dels vuitanta en petits detalls, sense abusar, com podria passar si fos escrita ara, en què referents, marques i modes de l’època sovintejarien per demostrar la tasca de documentació. És políticament incorrecta en diversos sentits: masclista, homòfoba, racista, fa apologia del consum de drogues… i això, de tant en tant, és un glop d’aire fresc. Com que està narrada en primera persona i present, manté un ritme molt alt. Els diàlegs funcionen perfectament i els personatges es fan entranyables. Fins i tot la correcció i el registre d’un català de fa 27 anys surt ben parat. El fil de la trama és prim i la resolució de tot plegat força precipitada, però importa poc perquè Canya o mitjana permet passar una estona molt divertida, sense complexos ni additius afegits, natural i espontània.

Dues obres es podria dir que oposades, recomanables totes dues, per entrar sense por en dues menes de boires.

PDF   ·   Versió imprimible

«Els fils de la memòria», al rescat de llegendes de la Plana Baixa

nov. 12, 2015   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a «Els fils de la memòria», al rescat de llegendes de la Plana Baixa     
:: r. e.
Els fils de la memòria

Coberta del llibre

Per R. D.
Publicat a: Periódico Mediterráneo

Autor: Navarro, Nel·lo; Font, Josep Vicent
Nombre de pàgines: 112
Enquadernació: Rústica amb solapes
Onada, Benicarló, juliol de 2015

Els autors de «Els fils de la memòria», Josep V. Font i Nel·lo Navarro, se senten afortunats d’haver arribat a temps de rescatar les onze llegendes populars publicades en aquest volum de la col·lecció Narratives d’Onada Edicions. Tal i com ells destaquen, per qüestions d’edat, “nosaltres encara tinguérem la sort, de menuts, de sentir de boca dels nostres majors històries, contes i llegendes ambientades en la nostra comarca, així com descripcions d’éssers i animals fantàstics i personatges mitològics que, d’una manera natural, acabaren formant part del nostre bagatge cultural i que mai no hem oblidat”. Però no tot els ha vingut donat, també hi ha hagut un exercici constant de recerca. “Sempre ens ha agradat parlar amb la gent gran, anàvem a buscar els familiars, els veïns, i els demanàvem que ens contaren històries, contes, passets, que ens cantaren velles cançons. Així arreplegàvem un material que consideràvem i considerem valiosíssim”, expliquen.

Aquestes històries omplin les pàgines de «Els fils de la memòria». Gegants cruels, pastors humils però alhora intel·ligents, monstres de dos caps, bruixes fetilleres, cavallers i donzelles, amors dissortats entre promesos de cultures diferents, la lluita eterna entre el bé i el mal, conformen el contingut de les històries narrades, recollides totes elles de viva veu entre les persones més majors de la Vall d’Uixó i d’altres pobles de la comarca.

Josep V. Font i Nel·lo Navarro

Josep V. Font i Nel·lo Navarro

Arqueologia de la paraula
Algunes de les llegendes recopilades arribaren completes als autors, amb una estructura ben definida i un desenvolupament perfectament travat; d’altres, però, eren esbossos o fragments dispersos que, pels arguments, pels noms dels personatges o per la successió dels fets era clar que formaven part d’una mateixa història. “Ens aquests casos, la nostra intervenció va consistir a lligar caps per conjuntar tots aquells passatges i, mantenint-nos fidels a l’estil de les altres llegendes, enllaçar un principi i un final”, destaquen els autors.

Una de les característiques comunes a moltes de les llegendes presentades en aquest llibre és l’exacta ubicació geogràfica d’alguns dels paratges on ocorren els fets narrats. És el cas de la penya de la Nòvia, penya-segat situat vora el riu Belcaire, al terme de Fondeguilla, on tràgicament acaben els dissortats amors entre una cristiana i un musulmà; o l’escoladora dels Moros, a la Vall d’Uixó, escenari d’una sagnant batalla entre els moros d’Uixó i les tropes cristianes durant els anys de conquesta de l’antic Regne de València.

Altres històries justifiquen la formació d’un accident del relleu; així, les illes Columbretes són pedres llançades a la mar Mediterrània per un gegant des de la serra d’Espadà, el riu Belcaire, que discorre per Fondeguilla, la Vall d’Uixó i Moncofa, és conseqüència de la caiguda a terra del mateix gegant, abatut pel tir d’una fona, i la font de la Servera seria, en una metamorfosi meravellosa, una ovella que se sacrifica per amor al seu pastor.

La forma literària
Els autors podrien haver fet un recull d’històries i presentar-les simplement l’una a continuació de l’altra. “És el procediment més habitual”, expliquen, “però nosaltres, mantenint separades unes històries d’altres, hem preferit de donar a l’obra un sentit més unitari, com una novel·la.” Per tant, una història emmarca totes les altres històries. I, més encara, això dóna opció a introduir noves veus en la narració. “En un recull, no hi ha més veu que la dels autors, que ho saben tot i ho conten tot; en canvi, ací els protagonistes també poden ser narradors.”

Amb tot, han evitat la temptació d’estirar les històries més enllà del que seria convenient en unes narracions d’aquestes característiques. “Algunes històries donen molt de joc per a introduir-se en la psicologia dels personatges i posar en contrast les diferents creences o motivacions, però això, que s’hauria agraït en una obra de teatre, hauria sigut impropi en aquest llibre.” Pel mateix motiu, hi ha un exercici constant de contenció per part dels autors, que no s’esplaien mai en la descripció física dels protagonistes o en el retrat paisatgístic. “Les descripcions”, segons els autors, “han de ser les purament necessàries per a emmarcar l’acció i facilitar que el lector s’hi endinse”.

Vora el riu d’Uixó
Les llegendes publicades a «Els fils de la memòria», són les mateixes que formen el llibre Vora el riu d’Uixó, publicat l’any 1995 per l’Ajuntament valler. Aquesta edició, distribuïda únicament per la Vall d’Uixó, es va exhaurir en poc de temps i els centres educatius, que les feien servir com a material didàctic, en reclamaven una segona edició. Ha sigut Onada Edicions qui ha comprès que l’interès d’aquestes històries superava l’àmbit local o comarcal i s’ha decidit a fer-ne una edició per a tots els valencians.

PDF   ·   Versió imprimible

Artola i Peris a ritme de blues

oct. 15, 2015   //   Diversos, Recensions  //  1 comentari     
:: Editor El Pont

Per Manel Alonso
Article publicat a Diari Gran del Soberanisme

Títol: «A ritme de blues»
Autor: Artur Álvarez
Música / Poesia
Edita: Audiovisuals de Sarrià
Barcelona, 2015

Blues és un mot anglés que literalment significat blau, però que pren també el significat de tristesa. Com tothom sap, el blues és un gènere musical creat als EUA entre la comunitat afroamericana i que al llarg del segle xx ha evolucionat i ha influït d’una manera notable en altres gèneres musicals posteriors.
El blues ha estat un gènere que tradicionalment al País Valencià s’ha conreat poc, per no dir gens, vull dir entre els músics valencians que canten en valencià. Pot haver
aparegut, en algun moment determinat, en el seu repertori com una nota de color, com ara en Carles Pastor, Doctor Dropo, Bajoqueta Rock; o com una pinzellada dins d’alguna cançó. No sé si és perquè aquest és un país atrapat pel tòpic de l’alegria, mentre que el blues, com ja he dit, és aparentment sinònim de tristesa.
Bona part dels músics valencians, les darreres dècades, s’han vist seduïts pel ska, el reggae, el hard-core, la música balcànica, els ritmes llatins, la música electrònica, el hip-hop, que barregen al seu gust tot conformant el so personal de cada banda.
De colp i volta veure que algú al País Valencià publica un treball discogràfic amb dotze blues, doncs, com a mínim sorprén, i si a més el so del blues servix per a embolcallar els versos de dos clàssics de la poesia escrita durant el segle xx a Castelló de la Plana, com ara Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra, la sorpresa ja és majúscula. El disc és A ritme de blues i el seu autor Artur Àlvarez, qui a la tristesa aparent del blues li ha sabut afegir gotes del blau de la nostra Mediterrània.
En A ritme de blues Artur Àlvarez s’ha envoltat d’una bona colla de músics experimentats, però també de cantants amb els quals ens oferix diversos duets.
Àlvarez ha volgut anar més enllà i ha creat amb aquestes cançons un espectacle amb el qual pretén recórrer el país alhora que fa créixer el treball, afegint-li nous temes de diversos poetes valencians contemporanis, la qual cosa, si les circumstàncies li són propícies, podria donar pas a un segon disc.
Artur Àlvarez i els seus amics, entre els quals trobem el seu fill Carlos, que s’ha encarregat dels arranjaments, el baixos Diego Barberà i David Mascaró, el guitarra Àngel Belinchón, amb qui fa un duet amb els temes que obrin i tanquen el disc, Mai sabré i Flor vermella, el bateria Sergi Bisbal, l’harmònica Ferran Bosch amb qui fa un duet en el tema A l’altra pinyol, el saxo Juanjo Carratalà, Paco Ibáñez a la guitarra acústica, Carlos Colom a les escombretes, Sara García a la flauta travessera, FJ Silvestre a la guitarra elèctrica i acústica i amb qui també participa en un duet en el tema La clau, Joan Villalonga, del grup TanStuPits, al piano i al hammond i qui amb la seua veu personal fa un duet amb Artur en el tema Presoners, músics als quals s’afegixen les veus de Muntsa en el tema Xiula el vent i Ferran Bellido En la nit quieta, tots junts, s’ha de reconéixer que han fet un treball magnífic. Han sabut seleccionar i acoblar a la música els dotze poemes de Peris i Segarra i d’Artola, l’obra dels quals aparentment està tan allunyada de l’univers blues nord-americana. Els arranjaments musicals, la interpretació instrumental, la producció han estat molt correctes. No ens trobem davant d’uns joves músics diletants, cadascun d’ells té una llarga trajectòria i passió pel gènere que interpreta.
A ritme de blues és un treball que no deixa indiferent ningú, a contracorrent, amb una gran capacitat de seducció des de la qualitat. Un disc capaç de crear-li a aquell que el sent una atmosfera que l’embolcalla i el fa moure atrapat pel seu ritme.
M’ha interessat descobrir com Artur Àlvarez i els seus amics han sabut dotar cada tema d’una gran personalitat, sense perdre de vista en cap moment el conjunt, un conjunt ric en textures i en tasts sonors.
Artur Àlvarez, músic i poeta incombustible, veterà treballador, ha fet una aposta arriscada i jo crec que guanyadora (encara que perda fins i tot la samarreta), perquè en realitat qui ha acabat guanyant som nosaltres que podem gaudir d’un treball musical amb una gran força lírica.

PDF   ·   Versió imprimible

Diàleg amb el pare

set. 20, 2015   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Diàleg amb el pare     
:: Josep San Abdón

rere-la-paraula-ainaConverses i lectures, 19 de setembre de 2015

Títol: Rere la paraula
Autor: Aina Garcia Carbó
Edita: Onada Edicions
Benicarló, 2015

L’any 2006, quan tenia 12 anys, Aina Garcia Carbó, l’autora d’aquest llibre, va sofrir un fet que va trasbalsar la seua vida, la mort del seu pare, el poeta Manel Garcia Grau. Ara, després de 9 anys d’aquell dolorós esdeveniment, publica aquest llibre que és un diàleg constant amb el pare.

El poemari es divideix en tres parts. La primera porta per títol Alba, representa la part en què el subjecte poètic va cercant la llum enmig de les tenebres a que ha estat sotmesa la seua vida després de la desaparició del pare. El primer poema es titula ben significativament A les fosques, i comença amb un vers que és una declaració de principis: “Escriure per necessitat” i continua més avant “Escriure per a mi. Sols per a mi./ Per a mi i per a tu,/ que ara estàs amb mi.” I expressa el desig de continuar la tasca del pare de compromís amb la seua societat: “L’herència d’un poble/ que mai no claudicarà davant els carronyers”.

Sovint els poetes tenen dificultats per a expressar en paraules els seus sentiments, es ben significatiu el gran San Juan de la Cruz quan per a expressar el sentiment amorós escriu allò de “un no sé qué que”. Aina Garcia Carbó comença el poema Calfred, amb aquest vers: “No sabria ben bé com dir-ho, saps?”, però a continuació escriu tot un seguit de comparacions on ens transmet el dolor per la pèrdua del pare, que el fan absolutament corprenedor. El mateix passa en el poema Allau de nit. Aquests dos poemes mostren una extraordinària maduresa poètica.

En L’esperança dels matins clars arreplega el missatge del seu pare que havia fet de la seua poesia un cant per la dignitat del ser humà i escriu: “Que cal malpensar d’allò impossible”. Acaba aquesta part amb un crit de rebel·lió i de desig de sobreposar-se a la situació, en el poema Peca podem llegir: “Desafia l’abisme./ Abraça tot el dolor que pugues,/i més,/i fes-lo plaer,/i gaudeix.”

La segona part porta per títol Migdia, és la més breu, consta únicament de tres poemes, i ja comença a albirar-se la llum després dels moments foscos. La poeta comença a seguir el seu propi camí: “Has de ser tu/ qui t’obligues a canviar de pensaments,/ com sempre./Tu i tu mateixa,/ i el bucle torna a fer-se.”

La tercera part, Crepuscle, com les anteriors, ve encapçalada per una cita del seu pare. En aquesta diu: “Sols aquell que reclama allò que ha estimat/ sap adonar-se que les cicatrius que no s’han gangrenat/ sols han estat un petit regal/d’aquells déus de què parlaven/ els vells mestres i els poetes de la vella escola.” Aina Garcia Carbó fa seu el consell poètic del pare. I els seus versos és tornen més optimistes, més lluminosos. Escriu algun poema més intimista, recordant llocs de la casa i es refugia en els moments feliços. Trobem un preciós poema com Vellut dolç, un emotiu cant d’amor als llibres. En un altre poema, Omnipresència, es fa referència a allò que és una constant en la poesia de Manel Garcia Grau, la importància de la paraula en la vida del ser humà. Acaba el llibre amb el poema Honoris Causa, que és un cant a la vida i una invitació a l’optimisme davant la celebració de l’aniversari de la germana que va creixent: “talla el pastís,/ amb els trossos corresponents/ – un per a cadascú de nosaltres -,/ i ens convida a acompanyar-la,/ a gaudir d’aquests anys amb ella,/ a celebrar la vida.”

Rere la paraula és un llibre, que malgrat que conté alguns poemes d’una profunda tristesa, és també una invitació a tornar a renàixer després dels cops grossos que dóna la vida. Aina Garcia Carbó ho fa arreplegant el testimoni del seu pare, seguint a través dels seus versos les seues ensenyances humanes i poètiques, – dos fets inseparables en la seua obra -. És un llibre que conté alguns poemes d’una gran qualitat, que transmeten unes emocions profundes i auguren una brillant carrera poètica.

PDF   ·   Versió imprimible

Un pont de paraules

set. 13, 2015   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a Un pont de paraules     
:: r. e.
Coberta del llibre.

Coberta del llibre.

Extracte de l’article “Dossier: literatura crossover” publicat a L’Illa. Revista de Lletres, Primavera 2015 pag. 16/17
Títol: Pedres marcades
Autor: Joan Andrés Sorribes
Edita: Bromera, 2015

Joan Andrés Sorribes (…) s’estrena ara en la col·lecció Trànsit de l’editorial Bromera amb una obra que, amb el caràcter propi del llibres “crossover” combina elements diversos, com ara un fil narratiu situat al segle XIV i u altre situat a les acaballes del segle XX, una tensa relació sentimental i una intriga ben bé policíaca. Així els personatges protagonistes de “PEDRES MARCADES” són el jove restaurador Pau Abril, l’enigmàtica Sophie Delpoux, historiadora de l’art, i el tio Valeria, que els ajudarà en la seua recerca al voltant de l’ermita de Santa Llúcia.

Fent un salt en el temps, un altre personatge clau serà el mestre d’obres Domènec Prunyonosa, autèntica clau de volta del misteri sobre el qual s’articula la novel·la. Un misteri que ens portarà a interessar-nos per l’herència del càtars, aquella confessió cristiana que va somoure la societat europea de la baixa edat mitjana i que fou intensament perseguida a les terres d’Occitània, al sud de França, en particular al segle XIII. Precisament la novel·la tracta sobre la sort d’un dels darrers vestigis del catarisme, un hipotètic sant llegat que podria haver-se amagat durant les obres de l’ermita morellana. Això ens permet acostar-nos a alguns aspectes poc coneguts de la nostra història, alhora que reflexionem sobre la llibertat religiosa, la relació entre el present i el passat, la franquesa de les relacions humanes per damunt de certs interessos materials o la importància de preservar el patrimoni artístic i cultural.

Però per damunt de tot destaca el protagonisme de l’espai de la història: Morella, una de les poblacions valencianes més belles i emblemàtiques, autèntica cruïlla territorial, cultural i històrica. PEDRES MARCADES és un cant a la capital dels Ports, que apareix perfectament descrita, com si l’autor convidara l’ajuntament a crear una ruta literària basada en el llibre, com si obrirà les portes a visitar els seus carrers de la mà del professor d’història o del professor de llengua que recomana la novel·la als seus estudiants. I no només això: llegir les paraules del tio Valerià és com escoltar la veu, l’accent, la melodia, l’essència mateixa del llenguatge dels Ports, amb tots els seus girs i particularitats. Una novel·la, en definitiva, plena de matisos, que transita, mai millor dit, a cavall de gèneres diversos i que s’obri, així, a un ampli ventall de lectors.”

PDF   ·   Versió imprimible

Les claus del canvi. Les notes del moderador

ag. 1, 2015   //   Recensions  //  2 comentaris     
:: Vicent Sanz

Aspecte general de la taula redona, que va tenir lloc a la seu de la UNED de Vila-real

 

El 30 de maig de 2015 va tenir lloc la II Jornada Escriptors a la Vila, organitzada per El Pont Cooperativa de Lletres, que va centrar-se en la taula redona “Les claus del canvi. Fonaments i actuacions per a una literatura amb oportunitats”. En aquesta entrada reproduïm les notes que el moderador de la taula va anar prenent mentrestant es desenvolupava, endreçades en un text poc o molt llegible.

Presenta la sessió la poeta Susanna Lliberós plantejant la qüestió central del debat: Quins canvis han de tenir lloc perquè la literatura escrita en català al País Valencià siga una literatura amb oportunitats?

Modera el desenvolupament del debat Vicent Sanz. Josep Igual és el primer a intervenir. Com a escriptor nat a Benicarló i establit a les Terres de l’Ebre, Josep Igual fixa la seua trajectòria des de l’associació cultural Alambor de Benicarló fins a l’activitat literària que actualment desenvolupa a les Terres de l’Ebre per afirmar que, en parlar de literatura escrita en català, el Sénia no suposa cap frontera perquè la situació d’aquesta literatura és molt similar a una banda i altra, en el sentit que es tracta de literatures perifèriques tal com demostra el fet que els autors clàssics ebrencs tinguen dificultats per ser admesos al cànon literari en català, ja que la crítica els ha exclòs fins a dia d’avui.

Pren la paraula Mari Carmen Sáez, pertanyent al grup poètic L’Argila de l’Aire d’Almussafes, un col·lectiu que acaba de complir 20 anys d’activisme en una situació política valenciana dominada pel PP. Esmenta Berna Blanc i M. Carmen Arnau com a components del col·lectiu, entre altres. Una de les claus del canvi que apunta és el fet d’entendre l’escriptura com a potencialitat, atenent a les possibilitats que la creació literària té per si mateixa. També apunta l’aportació darrerament feta per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) de l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), concretada en el Pla Valencià de Foment del Llibre i la Lectura. En aquest sentit, Sáez crida l’atenció sobre els índex de lectura tan baixos de la societat valenciana. Cal un posicionament dels autors davant aquest panorama, tot tenint en compte algunes consideracions darrerament exposades per Joan Francesc Mira a El Temps, en el sentit que tractant-se d’un país sense públic lector, per contraposició, es publica massa i sovint sense respecte per la llengua. Mari Carmen Sáez reivindica la creativitat literària davant aquesta situació.

A continuació intervé Enric Sanç, escriptor pertanyent a l’associació Lletra Edeta, del Camp del Túria. Inicia la seua intervenció citant Joan-Francesc Mira, citació que li serveix per encapçalar l’escrit que ha publicat al seu blog en relació a la seua intervenció: «Si no avivem els sentits amb olors dolces o agres, i si després no som capaços de fer-les viure i reviure amb paraules, potser ni tan sols no val la pena posar-se a escriure. I sobrarien molts, moltíssims llibres.» Intervé com a representant del col·lectiu Lletra Edeta, d’escriptors del Camp del Túria, que s’ha dedicat a la divulgació de la literatura a nivell comarcal, amb homenatges a Estellés i Antoni Ferrer. Posa èmfasi en la relació entre poesia i identitat valencianes. Destaca el deslliurament intel·lectual valencià respecte de certa subordinació dins la literatura catalana, ja apuntat per Jaume Pérez Montaner. Davant aquest increment creatiu en quantitat i qualitat, falta guanyar visibilitat mitjançant la col·laboració entre escriptors i entre editorials. L’accés als mitjans de comunicació és el segon factor d’aquest guany possible. En aquest sentit, el panorama polític que s’obri al País Valencià és esperançador, ja que pot permetre la socialització del moviment cultural valencianista. L’extensió del model d’Escola Valenciana a tot el sistema educatiu és un altre factor a tenir en compte. En relació a les editorials valencianes, recomana que col·laboren entre elles millor que no competisquen i reivindica el paper de l’editor que intervé en el procés creatiu, sobretot en relació al model de llengua. Finalment, fa referència als baixos índex de venda de llibres en valencià com a aspecte a millorar.

Intervé Josep Antoni Fluixà en substitució de Josep Lozano, que per motius personals no ha pogut atendre la convocatòria. Es presenta com a representant dels escriptors de la Ribera, un col·lectiu que ha funcionat a partir de trobades, sense associar-se, al voltant de la data de sant Blai, en convocatòries obertes a la participació d’altres comarques i orientades al coneixement del territori. Afirma que a la Ribera hi ha un gran nombre d’escriptors i també d’editorials: Reclam, Sembra, 96, Andana, Bromera, Tàndem, Algar. En connexió amb aquesta activitat editorial, esmenta la convocatòria dels premis literaris promoguts per Bromera, que dóna lloc a un activisme cultural. Per a ell, el panorama de les lletres valencianes és viu i esperançador.

En el segon torn d’intervencions, Josep Igual posa en dubte les consideracions esperançadores dels seus interlocutors a la taula a la vista de com s’ha arribat a la situació actual del panorama literari. Denuncia la qualitat de la tasca editorial i la inexistència d’una crítica sòlida als mitjans de comunicació. Personalment, afirma que ha acabat trobant un editor de veritat i que, pel que fa als mitjans de comunicació, la inexistència d’una crítica sòlida cal emmarcar-la en el desprestigi general de la paraula com a eina de coneixement, que als mitjans de comunicació ha estat substituïda per un discurs audiovisual banal. Parlant específicament del Principat, opina que les biblioteques no porten a terme una activitat específica orientada a l’actualitat literària en català i que els mitjans de comunicació hi són en general hostils. En termes encara més generals, els sistema neoliberal demana al seu entendre un determinat tipus de producte literari que potser caldria considerar pseudoliterari. Tenint en compte aquest panorama, la professionalització de l’escriptor en català es troba amb dificultats molt importants. Hi posa com a exemple Bel Olid, que recentment ha accedit a la presidència de la l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Seguint el fil de les tasques editorials, Mari Carmen Sáez fa referència a la revista de l’Argila de l’Aire que va acabar convertint-se en una petita editorial. Opina que aquest perfil d’editorial té un paper a jugar en el panorama de l’edició en català i que és preferible a l’autoedició, que personalment rebutja. Crida l’atenció que la professionalització, en general, també és impossible en castellà i que la literatura infantil és una forma de professionalització possible, que va lligada a una determinada manera de viure i d’entendre la dedicació creativa. Tornant a la qüestió editorial, denuncia que, al seu parer, hi ha editorials que no juguen net amb els autors, específicament en relació als drets d’autor d’obres premiades en concursos literaris.

Enric Sanç és del parer que no pot generalitzar-se quan es parla d’editorials, de la mateixa manera que tampoc no pot fer-se això mateix quan es parla d’escriptors. Al seu entendre, la creativitat literària és un assumpte que no està relacionat amb la qüestió econòmica. En canvi, l’economia editorial ha de ser realista si no es vol veure abocada al fracàs. El que sí que té molt clar i afirma amb contundència és que la llibreria tal com ha funcionat fins ara està morta. El negoci del llibre i de la literatura ha d’explorar nous models perquè el tradicional està esgotat.

Per a Josep Antoni Fluixà és prioritari incidir en les claus del debat. Contràriament a les opinions expressades a la taula en termes d’optimisme o pessimisme, prefereix mirar-s’ho amb perspectiva històrica. Si es mira d’aquesta manera, es veu que al País Valencià hi ha qualitat creativa i això suposa un fonament bàsic. I amb tot no hi ha dedicació a segons quins gèneres, com ara la ciència-ficció. També apunta que alguns editors joves no posen prou atenció a la correcció dels textos. Pel que fa a l’editorial amb la qual està vinculat, Bromera, afirma que la col·lecció «El Micalet galàctic» va suposar una innovació en relació a la tradició rondallística que venia d’Enric Valor. Al seu entendre, la clau per a una literatura possible és aconseguir un públic lector a partir de la visibilització dels escriptors, perquè no existeix una crítica objectiva. Posa d’exemple Manuel Baixuali, un autor que només ha obtingut el reconeixement del públic quan ha guanyat diversos premis de la crítica amb L’home manuscrit, ja que abans era molt poc llegit. En aquest sentit i per acabar, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que atorga la secció valenciana de l’AELC li resulten al seu torn molt criticables.

Obert el torn d’intervencions del públic, pren la paraula Tomàs Camacho, representant de la Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar i el certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres. Aporta al debat que el suport digital i la impressió sota demanda són vies per explorar.

Pren la paraula Antoni Gómez i assenyala que al seu entendre existeixen tres murs que dificulten el desenvolupament de la literatura en valencià. En primer lloc, la cultural audiovisual i electrònica. En segon lloc, la diglòssia i la minva de l’ús social del valencià. I en tercer lloc, la inexistència de públic lector. La literatura catalana al País Valencià és, doncs, una literatura més d’autors que de lectors, si bé assenyala que s’estan produint iniciatives editorials i associatives que suposen una efervescència que ha de comptar amb el suport institucional per acabar de difondre’s socialment. Explica el seu cas de ressenyador literari a Levante, Postdata i Caràcters, sense cobrar. Aquest fet posa en evidència la inexistència d’una crítica literària professional.

Intervé Jesús M. Tibau, que parla del seu programa televisiu «Tens un racó dalt del món», de Tortosa, com a plataforma de difusió, que posa a disposició dels assistents. Al seu parer, la resistència dels creadors i la vehiculació de la literatura per via de l’educació, són claus per a la consolidació de la cultura literària.

Pren el micròfon Fede Cortés per afirmar que efectivament els premis literaris serveixen per visualitzar els escriptors i que cal perseguir l’administració perquè aporti finançament als premis literaris i promocione la lectura.

Intervé des de la taula Josep Antoni Fluixà per fer referència a les consideracions d’Antoni Gómez en relació a l’exercici de la crítica. Matisa les seues apreciacions anteriors en relació a la crítica literària. A continuació parla del foment de la lectura en l’àmbit familiar com a estratègia a tenir en compte, i fa referència a l’opuscle Guia pràctica per a fer fills lectors, que va publicar-se amb una tirada de 60.000 exemplars. També esmenta la proposta de Pla Valencià del Llibre i la Lectura 2015-2020 formulada per la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), que al seu entendre és de lectura obligada per part dels escriptors.

Seguint aquest fil, intervé Jesús Girón, de Lletra Edeta, per dir que no hi ha professionals del foment de la lectura.

Tanca el torn d’intervencions Berna Blanch per proposar que s’exploren nous camins de promoció del llibre, específicament en associacions que no estan relacionades directament amb la literatura. Fugis de la convencionalitat és una de les claus a tenir en compte.

PDF   ·   Versió imprimible

Artur Álvarez, entre versos i pinzells

abr. 10, 2014   //   Biblioteca, Blog, Recensions  //  Comentaris tancats a Artur Álvarez, entre versos i pinzells     
:: r. e.

Per Manel Alonso
Publicat a: Diari Gran del Sobiranisme

CD-EVPC-web1Títol: «Entre versos i pinzells»
Autor: Artur Álvarez
Música / Poesia / Pintura
Edita: Audiovisuals de Sarrià
Barcelona, 2013

Artur Àlvarez és un cantautor de llarga trajectòria, ja que es va iniciar en el món de la música amb el grup Adesiara l’any 1978, encara que no és fins el 2007 que enceta el seu camí en solitari. La seua carrera musical està molt lligada a les comarques de Castelló i els seus literats, el primer treball discogràfic, Triangulada Plana (2007), el compon sobre textos d’Albert Vernet, el segon, Pols del meu camí (2008), sobre poemes de Bernat Artola, el quart, A recer de mar (2012), sobre poemes de Miquel Peris, i el cinqué, Entre versos i pinzells (20013), sobre textos de catorze poetes contemporanis de les comarques del nord del País Valencià.

El mateix Artur Àlvarez diu que les seues cançons tenen influències de cantautors tan assenyalats com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Luis Eduardo Aute. Personalment, crec que, per la seua veu càlida i profunda i els arranjaments de les seues cançons, està més a prop d’Aute que dels altres dos i fins i tot asseguraria que en alguns moments de Roger Mas.

La seua música beu dels millors compositors i intèrprets del pop i del rock internacionals, però també de la música llatina, com en la magnífica havanera Vaixell somiador. Hi ha en la seua interpretació sensualitat, elegància, saber fer.

En Entre versos i pinzells Artur Àlvarez ha volgut fondre les seues diverses passions, la que té per les arts plàstiques, la que té per la poesia com a lector i com a escriptor i la música. En el llibret del cedé es reproduïx el treball de catorze pintors contemporanis de les comarques de Castelló, pintures inspirades en els poemes seleccionats. D’aquesta fusió de les seues passions ens parla la quinzena i última cançó del disc, Paraules, música i pinzells, on Àlvarez escriu, compon i pinta convertint-se en el poeta i en el pintor número quinze.

Ens trobem, per tant, davant d’un disc que ens ve a reclamar tota la nostra atenció i sensibilitat, no sols perquè puguem assaborir cadascun dels poemes d’autors que en la majoria dels casos no han de demostrar res, perquè darrere seu hi ha una obra sòlida que els avala, com ara Josep Porcar, Joan Baptista Campos, Nel·lo Navarro o Josep Lluís Abad, sinó perquè ens deixem dur pels ritmes d’unes cançons i el so d’una veu que ens abraçaran i ens faran dansar d’una manera lenta i sensual en la majoria dels casos o més ràpidament i carregats de ràbia com en Deixeu que el vent retorne al meu país.

Hi ha un element que caracteritza les cançons d’Artur Àlvarez, a banda de la seua veu, de la qual ja els he parlat, i és la guitarra elèctrica que acompanya, dialoga, i fins i tot replica la veu i que mai no passa desapercebuda.

Entre versos i pinzells conté un grapat de bones cançons amb ritmes diversos, amb uns arranjaments cuidats i unes lletres magnífiques. És un recull de bona música, una mostra de poesia i, sobretot, és una aposta arriscada per la creació cultural en un temps no massa propici per a aquesta.

PDF   ·   Versió imprimible

La redacció d’un veredicte vital

març 6, 2014   //   Biblioteca, Recensions  //  Comentaris tancats a La redacció d’un veredicte vital     
:: r. e.

Veredicte, de Roman BernadPer Manel Alonso
Publicat a: Sons de xaloc

Títol: «Veredicte (Pel camí del goig)»
Autor: Roman Bernad
Editorial: Col•lecció Mil poetes i un país, Editorial Germania
Poesia
Alzira, 2014

Veredicte (Pel camí del goig) és el primer llibre de Roman Bernad Negre, un poeta de la comarca de l’Alcalatén que fins ara ens havia oferit la seua obra en la premsa local i comarcal, així com en alguns llibres col•lectius. Veredicte, per tant, encara que és una primera obra, ens arriba en plena maduresa de l’autor (hem d’assenyalar que és nascut el 1970), quan ja molts dels seus companys de generació, Josep Porcar, Alfons Navarret, Alexandre Navarro, Begonya Mezquita, tenen una obra consolidada.

Així, estem davant d’un autor que durant anys ha volgut mantindre’s a l’altre costat de la línia, vull dir en el costat del lector, un home que sense presses ha anat transitant per la poesia occidental (encara que en alguns moments la seua poesia es veu influenciada per la japonesa i la xinesa) amb els sentits oberts i receptius. Les nombroses citacions que pigallen tot el llibre ens parlen de les seues lectures, però també de les seues preferències estètiques.

Veredicte és la sentència definitiva que l’autor fa del seu recorregut vital i que ell considera personal i intransferible, una qüestió que jo em permet posar en dubte, ja que les biografies humanes tendixen a paréixer-se, fins i tot en excés. Potser per aquesta raó l’experiència, les vivències d’un individu en concret, interessen tant i enriquixen els altres, perquè en la vida llegida troben elements de la pròpia.
Roman ha subtitulat el llibre Pel camí del goig, i el goig a pesar dels colps baixos que rebem constantment, és el goig de viure, de sentir, d’emocionar-nos, el goig també de la lluita cos a cos contra els mals fats, contra la buidor, contra l’oblit i a favor de la llibertat, de la dignitat humana i de la necessitat d’eixa cosa abstracta que anomenem felicitat.

El llibre està escrit com un tot, encara que formalment dividit en tres apartats, més un pòrtic i una interlocució prèvia que demanaria que cap lector no se saltara.

Roman 1 La poètica de Roman és una poètica de l’experiència, producte de l’aprenentatge vital i de l’aprenentatge de l’ofici d’escriptor, la qual cosa de vegades és el fet de l’escriviure, una recerca de la bellesa i de conformar una personalitat per a dissenyar, des de la nostra mirada i veu, el nostre camí i la nostra obra. La condició humana, així com la societat i la tradició cultural de les quals venim, ens marcaran sens dubte el camí.

El veredicte no pot ser una condemna, perquè una condemna no és descobrir que ens cal estimar els altres, aprendre que de l’estima naix la pròpia existència. L’amor, la generositat, la tendresa, però també la intel•ligència i la imaginació són vies d’enriquiment personal i, per què no dir-ho, de saviesa, la saviesa com un escut contra la soledat, contra el dolor, l’amargura del fracàs i el nostre costat fosc on s’amuntonen les derrotes i les frustracions.

Roman Bernad Negre ha escrit un llibre ambiciós, en el qual no sols ha volgut crear bellesa, sinó que ha pretés atrapar el lector i fer-lo reflexionar, des de la llibertat sobre la necessitat de no deixar-se arrossegar pel viure, i per tal d’enfrontar-se a la desídia i a l’apatia i acabar construint, cadascú, el seu propi destí.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:«123456»

Recensions

anys-llum-josep-porcar
mirada-vidre
paradís-fosques
poemari-per-a-ociosos
llagrimes-orfeu-pallares
napalm-bromera
arquitectura-de-la-ficcio-vicent-uso
incert-alberg-josep-igual
nectari-recensions
coberta
rere-la-paraula-aina
els fils de la memòria