Veredicte (Pel camí del goig) és el primer llibre de Roman Bernad Negre, un poeta de la comarca de l’Alcalatén que fins ara ens havia oferit la seua obra en la premsa local i comarcal, així com en alguns llibres col•lectius. Veredicte, per tant, encara que és una primera obra, ens arriba en plena maduresa de l’autor (hem d’assenyalar que és nascut el 1970), quan ja molts dels seus companys de generació, Josep Porcar, Alfons Navarret, Alexandre Navarro, Begonya Mezquita, tenen una obra consolidada.
Així, estem davant d’un autor que durant anys ha volgut mantindre’s a l’altre costat de la línia, vull dir en el costat del lector, un home que sense presses ha anat transitant per la poesia occidental (encara que en alguns moments la seua poesia es veu influenciada per la japonesa i la xinesa) amb els sentits oberts i receptius. Les nombroses citacions que pigallen tot el llibre ens parlen de les seues lectures, però també de les seues preferències estètiques.
Veredicte és la sentència definitiva que l’autor fa del seu recorregut vital i que ell considera personal i intransferible, una qüestió que jo em permet posar en dubte, ja que les biografies humanes tendixen a paréixer-se, fins i tot en excés. Potser per aquesta raó l’experiència, les vivències d’un individu en concret, interessen tant i enriquixen els altres, perquè en la vida llegida troben elements de la pròpia.
Roman ha subtitulat el llibre Pel camí del goig, i el goig a pesar dels colps baixos que rebem constantment, és el goig de viure, de sentir, d’emocionar-nos, el goig també de la lluita cos a cos contra els mals fats, contra la buidor, contra l’oblit i a favor de la llibertat, de la dignitat humana i de la necessitat d’eixa cosa abstracta que anomenem felicitat.
El llibre està escrit com un tot, encara que formalment dividit en tres apartats, més un pòrtic i una interlocució prèvia que demanaria que cap lector no se saltara.
Roman 1 La poètica de Roman és una poètica de l’experiència, producte de l’aprenentatge vital i de l’aprenentatge de l’ofici d’escriptor, la qual cosa de vegades és el fet de l’escriviure, una recerca de la bellesa i de conformar una personalitat per a dissenyar, des de la nostra mirada i veu, el nostre camí i la nostra obra. La condició humana, així com la societat i la tradició cultural de les quals venim, ens marcaran sens dubte el camí.
El veredicte no pot ser una condemna, perquè una condemna no és descobrir que ens cal estimar els altres, aprendre que de l’estima naix la pròpia existència. L’amor, la generositat, la tendresa, però també la intel•ligència i la imaginació són vies d’enriquiment personal i, per què no dir-ho, de saviesa, la saviesa com un escut contra la soledat, contra el dolor, l’amargura del fracàs i el nostre costat fosc on s’amuntonen les derrotes i les frustracions.
Roman Bernad Negre ha escrit un llibre ambiciós, en el qual no sols ha volgut crear bellesa, sinó que ha pretés atrapar el lector i fer-lo reflexionar, des de la llibertat sobre la necessitat de no deixar-se arrossegar pel viure, i per tal d’enfrontar-se a la desídia i a l’apatia i acabar construint, cadascú, el seu propi destí.