La gent no llig, tan sols mira i en fer-ho 
no toca l’espina dorsal dels vents
on habite.
Tot s’esdevé molt ràpid,
sura el desconeixement, la incertesa,
que, als plecs del poema, a tu m’aclame.
No vull repetir-ho més; jo camine
tot just, per paisatges de sords i cecs,
i, al capdavall, quan la fatiga s’acosta
tan sols evoque la teua mirada.
T’he vist, he tastat la llum, l’he llegida.
Nogensmenys, cap dels naufragis futurs
m’acovardirà l’esperança en els mots:
Fugitiu, hi he dipositat la vida.