WebBlog de: Josep L. Abad

Cartes a Irina, 37

Mar 8, 2020   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Sense comentaris     

Illa de Wrangel, 17 de gener de 1969

Fotografia de Simon Matzinger a Unsplash

Als merlets d’aquest cor els ocells canten la tendresa impossible.

Irina, ha mort un poeta, desconnectat de la faràndula, no publicat (així ho decidí), però obert i compromés amb els projectes que li oferiren.
Irina, ha mort un poeta, silenciosament, com ha viscut. El guardià del foc autèntic, curador de paraules que engendren vida.  I les notícies volen.

I un altre poeta ha tret el cap del cau i li ha posat nom, l’ha estimat com sap fer-ho, amb l’amor més gran de les paraules. I amb elles ha manifestat admiració per la lletra que escrigué, pel seu esperit, per l’actitud moral, humil, vital.
I després l’han recordat altres poetes, escriptors, lectors.

I els mots han encès una alimara de companyonia i respecte. I, per moments, el verb ha guanyat la partida a l’oblit: etern instant d’alegria!

Irina som el que som, també per l’amor de les paraules. Per elles, tot pot ser explicat, significat i comprès. Cal ser elegant amb les paraules, transparent; amb elles ens va, impecable, la Vida. Transmeten un foc que tot ho cauteritza, un foc compassiu, un foc que dona, que possibilita l’existència dels qui, mortals, caminem encara per cercar la bellesa.

La hi veig en la senzillesa de cada cosa o fet; també, en tu, palpita.

PDF   ·   Versió imprimible

Cartes a Irina, 21

Gen 1, 2020   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Cartes a Irina, 21     

Fotografia de Will Christiansen

Illa de Wrangel, 1 de gener de 1969 

Això és el que de fa temps no tinc, nits d’estiu.  

De gaidó veig el termòmetre luminiscent que penja de la paret de cristall i marca -29 º. A l’exterior tot és un mar de gel; avui faig voltes i més voltes sota la vànova i no m’acompanya cap somni.

M’empolaine i aliè als crits de la societat de tan lluny com sóc, isc a fer un passeig.

Petits punyals de vidre em pentinen les galtes sense fer sang. No puc escoltar música llevat d’aquesta verge i erma de la tundra. Van i vénen pensaments i assage el somni. No sent el dringar de campanes, ni s’enlairen serpentines, ni esclaten taps de cava fins al cel. Tan sols una solitud m’encercla les mans i aquell cursor intermitent m’exigeix escriure’t la carta; les mans diuen que és hora de tornar al cau artificial que em manté viu

Que aquest vell any feliç siga nou per a tu Irina, com la joia que impregnen les nits d’estiu.

I per què no per a tothom?

Podeu seguir-les totes a https://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/tag/cartes-a-irina/

PDF   ·   Versió imprimible

USKUT – Silenci

Nov 15, 2019   //   publicat per Josep L. Abad   //   Agenda de presentacions, Autors, El Pont recomana  //  Comentaris tancats a USKUT – Silenci     

Demà dissabte 16 de novembre de 2019, a les 16:00 hores i a  Casa la Vila de la Vall d’Uixó, es presentarà una vegada més l’exposició de Poetes & Cia 2019, un projecte de Nel·lo Navarro, poeta, narrador i persona dinamitzadora d’activitats culturals.

Nel·lo Navarro fundador del Pont i editor de Trencatimons, ha demanat col·laboració a creadors de totes les zones del nostre petit país per generar interès en la població, menystenir l’oblit i tal com ell és, sembrar consciència i compromís aquesta volta amb fotografies i paraules per recordar-nos l’angoixa dels refugiats i poble sahrauí.

Membres de diferents col·lectius i associacions literàries del País Valencià intervindran en aquest acte.

Us esperem a l’Ajuntament a les 16:00 si voleu acompanyar-nos tota la vesprada amb passeig literari i presentació del llibre a les 18:00 al Palau dels Marquesos de Vivel.

POESIA, REALITAT I COMPROMÍS per construir una humanitat nova.

 

PDF   ·   Versió imprimible

Busseig per Les meues dones

Feb 14, 2019   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Busseig per Les meues dones     

Maria pintant el Mussol del cor a la paret d’algeps de sa casa

 

Maria Llidó Vicent, il·lustradora del llibre Les meues dones, ens sorprèn amb una profunda complicitat literària alhora que analitza tant els poemes com els dibuixos que l’acompanyen.

Un exercici de transparència vital que no tots poden permetre’s: el moll de l’os que genera cèl·lules de vida.

 

 

 

 

PDF   ·   Versió imprimible

Tornar a l’Institut, Vicent Almela Artíguez.

Mar 27, 2018   //   publicat per Josep L. Abad   //   Lectures i recitals, Notícies  //  Comentaris tancats a Tornar a l’Institut, Vicent Almela Artíguez.     

Responent algunes qüestions.

Ahir pel matí a l’I.E.S. Honori Garcia de la Vall d’Uixó hem tingut la sort i el plaer de rebre a qui fou alumne 20 anys arrere del centre i escoltar-lo com a poeta, Vicent Almela Artíguez.

Sota l’excusa de presentar el seu darrer poemari  També el vertigen, Premi de poesia Betúlia, Memorial Carme Guasch de Badalona 2016 i editat per Viena Edicions, els professors Olga Gargallo (departament de valencià), Fernando Garrido (departament de castellà) i un servidor han preparat tota una sèrie d’activitats durant un mes aproximadament.

La professora Olga ha fet una pàgina web vicentalmela.blogspot.com  que ha emprat per treballar a classe amb companyia dels alumnes amb un recorregut literari pel poble i tria de poemes que ha guiat la profundització en la seua obra. De fet, ha estat una sorpresa ben guardada i que, amb companyia de Vicent i les oportunes explicacions, hem pogut gaudir dels llocs que han estat motiu per generar l’espurna dels seus poemes.

Presentació al Saló d’Actes.

El professor Fernando Garrido s’ha encarregat de fer partícips tot l’alumnat que, d’una forma o d’altra, s’inicia en l’univers de l’escriptura i dels premis literaris on els nostres alumnes ja han fet  les primeres i bones collites.

Al voltant d’una trentena d’alumnes i 5 professors hem fet el trajecte al qual s’ha afegit la mare de l’escriptor.

Més tard a les 12:00 hem presentat el llibre al saló d’actes del nostre centre amb una assistència d’unes 65 persones, alumnes diversos de 3r, 4t d’ESO i 1r de batxillerat.

Llegint el poema Cercles

Un servidor ha presentat el nostre exalumne, amic, company i poeta membre del Pont Cooperativa de lletres, associació dels escriptors narradors i poetes de la Plana, amb l’objectiu de difondre l’activitat literària en llengua catalana al nostre territori.

Vicent Almela ens ha llegit uns quants poemes i ha fet unes anotacions que han donat peu a un torn de preguntes que s’ha animat tal com el matí finalitzava.

A la Placeta del Circ, on jugava de xiquet.

Una experiència engrescadora que ens apropa els nostres escriptors i la seua literatura. Profeta al seu poble, humil i proper, l’estimat Vicent Almela ha espargit petites llavors de nova esperança, il·lusió i vida: ha tornat a la seua casa amb els alumnes, companys i professors que l’hem vist créixer.

 
 
PDF   ·   Versió imprimible

Presentació a la Vilavella de Petites postals per a Grupeco

Gen 10, 2018   //   publicat per Josep L. Abad   //   Lectures i recitals  //  Comentaris tancats a Presentació a la Vilavella de Petites postals per a Grupeco     

Simplement dir-vos, apreciats lectors, amics i veïns que el nostre veí i col·laborador del blog de l’Associació de Veïns i membre del Pont de les lletres, Josep Lluís Abad i Bueno, tindrà el gust de presentar-nos aquest nou llibre  de poemes  convertits en postals que ha anat escrivint durant cinquanta dues setmanes correlatives; el nostre veí les ha arreplegades en aquest petit volum en què podreu interactuar a la web.

El 12 de Novembre passat en aquets blog ja vàrem fer una ressenya i descriguèrem la història del seu procés de creació.

El llibre serà presentat per les seues amigues Rosa Maria Vicent, ex-mestra de la Vilavella que actualment treballa a Nules i per la poeta de Nules Marisol Gonzalez.

Us esperem aquest proper divendres dia 12 de gener a les 19:30  al primer pis de la Casa de la Cultura Manuel Vicent.

PDF   ·   Versió imprimible

La profunda dignitat i transparència del llenguatge poètic

Gen 5, 2018   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a La profunda dignitat i transparència del llenguatge poètic     

Publicat per la Universitat de Cadis

És bonic i bell aquest nou regal que se’m fa de poder parlar de poesia. A més a més us he de dir que quan alguna persona em demana una comanda així, tan sols em neix del cor dir sí o sí. No mai em negaria. Avui es tracta, a més, de la meua germana, un altre esperit que ens fecunda.

La poesia no serveix per a res en concret i per això mateix obri en canal la terra que xafem perquè s’oxigene i parisca els seus fills: gratuïtat, veritat, bellesa i bondat.

– Per què un poeta dibuixa paraules en la neu? Perquè la gèlida neu crema els cors dels qui saben admirar-la.

– Per què una poeta grava noms en les ones d’una platja? Perquè l’arena no se senta mai sola i ens acarone sense fer-nos mal.

– Per què un poeta que camina per la ciutat cisella amb la mirada paraules al vent? Perquè cada ànima que a la seua vora camine no romanga invisible.

Per què una poeta li mussita sons a la nit que arriba? Perquè el pàlpit petit de la seua veu il·lumine els cansats, els trists i els de perduda esperança. Perquè nodrisca els lluitadors, els qui regalen lentament la vida pròpia.

Per què un llibre de poesia no necessita de cap presentació?

Perquè qui el presenta i el llibre – igual com els lectors- són dues peces de la vida que estan connectades i vibren en la seua totalitat. Adonar-se d’aquesta connexió t’ adreça al viatge d’una íntima felicitat.

Primer fill: Gratuïtat.

Per què existeix la poesia? Perquè som animals que sentim, perquè hem vingut pel regal d’uns pares, perquè, de petits, els mots ens han engronsat de la bondadosa mà dels mestres, per la solitud quan de les seues cintes  a ella ens hem sentit lligats.

Us adoneu, gratuïtat.

Segon fill: Veritat.

Per què llegim poesia? És el camí més bell i desinteressat que ens condueix a la veritat.  La poesia no vol mai figurar,  no li interessa l’aparença de l’univers, ella no espera res de ningú, ni pretén seduir, desisteix d’honors, mèrits, càlculs o  rèdits.

No mai la poesia ha de ser un mitjà per a qualsevol finalitat. Ella és fi en si mateix; per ella i en ella palpita l’Univers.

La poesia camí cap al coneixement profund d’una Humana Veritat.

Tercer fill: Bellesa.

Per què enamora la poesia? Perquè no fa accepció de persones, perquè s’estima totes les llengües, és indiferent a posició social, pobresa, lluïment o fama, diners. Ella penetra molt més enllà de coneixements intel·lectuals, s’escapa de descripcions objectives i balla amb les passions humanes, fa l’ullet a la Vida tota.

La poesia abillada o nua és la bellesa que es presenta i s’entortolliga als cors.

Quart fill: Bondat.

Per què la poesia convida a l’acció, al compromís desinteressat i al canvi positiu contra tota injustícia?

Perquè ella és amable, reconforta, acull i no mai foragita, ni a la teua cara t’escup. La poesia sempre és noble, respectuosa i reivindicativa quan s’escau; no crítica amb maldat, no construeix habitatges de perjuri, ni divaga amb perjudicis; tampoc no mai calumnia. Ella no és envejosa, ni es vanta.

La poesia estén la mà, t’ofereix recer i no mai abandona, no murmura, ni t’utilitza; no és hipòcrita, ni oportunista. Sempre, sempre és transparent.

La poesia és l’aigua de l’ésser humà, la seua bondat, facilita l’elegància interior, possibilita la fe en els altres, la promou, confia en el relleu i treball de les persones, genera empatia, col·labora en la consecució de la Justícia humana sense grandiloqüències, sense fer escarafalls.

Aquestes humils paraules han estat l’excusa per tal d’aproximar-nos a la lectura del  segon llibre titulat Retazos de otoño en Primavera, de l’autora Maritxé Abad i Bueno (escriptora vallera resident a Dos Hermanas, Sevilla) i publicat per la Universitat de Cadis.

Ara tots junts  és hora de llegir, de vibrar. Una petita mostra:

 

Los helechos, a sus anchas,
me hablaron de ti:
el orégano hizo hincapié en tu sonrisa
liviana ella…
Mariquilla, con su traje de fiesta
me advirtió que estabas cerca,
cerca tu pálpito del mío…
Entonces, el té rosado
lució su son alegre y, su aroma a menta
refrescó el recuerdo.
Nos convertimos en corazones de hiedra,
cara a cara,
sin tapujos,
amándonos las diferencias,
respetándonos los ritmos apaisados
y fuimos al unísono
hojas de chopo.

 

****     ****

No hieren las palabras fruto del despecho:
sólo lastiman al corazón que no entiende.

 

****    ****

Derramar sueños de confianza
entre tomates maduros fritos,
esparcir cebolla en los días
de nacimiento constante
y berenjena,
aliños de cariño
cada día del año.
Así, amanezco
y estoy
por un amor de siempre
en tu casa de besos,
amasando.

PDF   ·   Versió imprimible

Estimar una llengua… Moner i Usó, à punt!

Des 12, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Blog, Notícies  //  Comentaris tancats a Estimar una llengua… Moner i Usó, à punt!     

Sembla cosa fàcil estimar la llengua pròpia, però no és verb simple de conjugar. Sembla que tampoc no és un assumpte purament racional. Sobretot ha d’haver-hi la suma de raons i emocions que presentaran l’espurna per engegar la foguera que ens escalfarà.

Una llengua no es parla per decret llei, tampoc perquè siga una moda de gent polida. Cal haver pastat un sentiment des de la infantesa, haver-la treballada i no exactament per obligació, o també per adquirir privilegis, puntuacions que seran mitjans per accedir a altres realitats com destinacions en el treball, assolir millores salarials o d’altres invents dels sistemes polítics particulars.

Estimar la llengua amb què els pares t’han fet creure en tu; estimar-la per construir i creure pacíficament la teua història i canviar-la si no ha estat narrada amb honestedat; estimar la teua llengua per anomenar la pedra, el sol o la mà que t’acompanya i t’acarona en l’alegria, també en la soledat.

vicent-uso-arxiuAixò és el que faran també els nostres companys del Pont Anna Moner i Vicent Usó a la ràdio À Punt que, en aquest dies, inicia un nou camí que no mai hauria d’haver estat apaivagat.

Anna estigué al programa “Al ras” amb Jèssica Crespo” i col·laborarà amb “La biblioteca d’Hipàtia”; Vicent ho farà al programa “Plaerdemavida” amb Maria Josep Poquet. Serà una lloable ocasió per poder fer visibles els nostres autors, companys i escriptors en la nostra llengua.

Per la paraula al cor de les persones; i del cor a la vida lliure, la companyonia i l’amistat.

Teniu el nostre suport, companys, car aquest aparent silenci invisible també parla, us falca i anima: una llengua per fer-nos autèntics, humans.

PDF   ·   Versió imprimible

Un nou llibret: Petites postals per a Grupeco

Oct 31, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris, Diversos  //  Comentaris tancats a Un nou llibret: Petites postals per a Grupeco     

Piqueu sobre el llibre per baixar-lo

Simplement dir-vos, apreciats lectors, que totes aquelles postals que he anat escrivint durant cinquanta dues setmanes correlatives, les he arreplegades en aquest petit volum en què podreu interactuar a la web.

Fruit d’un compromís personal amb aquest col·lectiu Grupeco, una cooperativa d’autoconsum de productes ecològics i formada per llauradors de la terra, Grupeco  abasteix 50 famílies i té l’esperit d’expandir-se en la seua filosofia de compartir experiències i proporcionar totes les eines informàtiques, organitzatives i d’infraestructura, perquè aquest sistema de relacionar-nos amb les persones i natura puga ser imitat i, per descomptat, millorat.

Les Postals han volgut ser esperó i adob per generar empatia amb tot allò pensat i viscut que ens envolta. Petites revolucions per manifestar una forma distinta i amable de generar lligams afectius entre els éssers vius.

Tot està per fer, però la Humanitat ja camina.

PDF   ·   Versió imprimible

Observador a Cal Paradís

Mar 26, 2017   //   publicat per Josep L. Abad   //   Apunts literaris  //  Comentaris tancats a Observador a Cal Paradís     

Miquel Barrera a Cal Paradís

Sí senyores i senyors, despús-ahir 24, al migdia l’amic Joan Garí i un humil servidor passàrem unes hores al santuari de Miquel Barrera.

I dic hores, perquè així fou. Arribàrem a la Vall d’Alba a les 14:45 i eixírem d’aquest temple d’ordre, harmonia i  sinestèsia a les 18:25.

Des de feia mesos, prou mesos arrere, ja Garí em digué que un dia faríem una religiosa visita a Miquel Barrera, home i cuiner amb una estrella Michelin.

I clar, quan a Garí una cosa se li posa entre cella i cella, vaja que si s’acompleix!

Des d’aquella intimitat de l’obrador Miquel, el prestidigitador de la cuina ens ataüllà i fou entrar quan exclamà: “- Ostres Joan, ja dubtava jo si vindríeu o no”.

– Sí, home sí, li contestà Garí, mentre eixia per la porta i ens saludava en primera persona.

– Passeu, passeu i acomodeu-vos.

 

La seua casa, per tant la seua vida, es troba al poblet de l’interior de  la Vall d’Alba com us he dit abans.

Musclos en escabetx

La primera sensació fou d’una tranquil·la i incomparable bellesa i harmonia. Vistes d’ametllers florits i amb fulla, una terra roja i un cel blau que pintaven en mi allò que l’experiència particular ens anava a regalar.

El lloc elegant i equilibrat: ornaments humils, però amb gust; espais oberts i delicadesa en l’ambient i el parament de taula.

De seguida un atent cambrer ens acompanyà per fer tria d’on volguérem seure. Ens desitjà una bona estància i presentà les referències d’on ens trobàvem, alhora que ens oferia la carta de vins i ens féu algunes recomanacions.  Joan i servidor escollírem un caldo de l’indret, un Terres calisses elaborat pel seu veí del davant amb tres varietats de raïm: garnatxa, cabernet i merlot. Un vi contundent, generós i amb un buquet inqüestionable.

Nosaltres ja ho sabíem, Miquel Barrera s’estima els productes de la terra. Encetàvem el viatge amb bon peu.

Tot just després d’obrir l’ampolla per esperar el bateig secret de l’oxigenació ens dugué un oli de la terra servit en vaixella blanca perquè el tastàrem: densitat d’or còsmic i un regust amarg sense molèstia que abraçà el paladar a les soques mil·lenàries de l’olivar.

Estàvem preparats per al misteri dels sabors.

Miquel era a cada plat que el cambrer ens presentava amb explicació inclosa. No el veiem, però hi era present. La cerimònia s’acabava d’iniciar.

 

– Prepara’t Pepe, gaudeix del festival, em digué Joan Garí.

 

1/ Pell fregida d’abadejo amb brandada i salsa romesco.

2/ Musclos en escabetx.

3/ Carxofa fregida amb caputxino de la seua pròpia crema i tòfona ratllada.

4/ Pota de pollastre a l’ast amb crema reduïda del brou de les carcasses.

Bum! I les Terres calisses netejaven la boca amb aquelles aromes color vermell de sol primaveral. Mentre jo anotava els elements primordials dels plats  -però encastats pels meus ulls al cervell- el meu company paladejava i paladejava.

Tomata de penjar farcida de sardina de bóta

5/ Tomata de penjar d’Alcalà de Xivert pelada i farcida de sardina de bóta en la seua salsa.

6/ Tirabec que volia ser pèsol amb un finíssim tall de cansalada.

7/ Carxofa torrada amb cansalada Joselito i la seua cendra.

8/ Galeres amb salsa de rap.

El cambrer no parava de treure plat rere plat sense treva. Miquel  al seu Sancta Sanctorum, treballador imparable, modest. Jo, mentrimentres, prenia nota amb una rapidesa que no era tal i tan sols mig apuntava. Vostès i el xef, espere em perdonen en aquest relat la possible mancança d’exactitud.

Bum! I el mar i la terra confoses en les papil·les del meu bategar. La sang d’aquest Terres calisses em feia lentament trontollar.

Carxofa torrada amb cansalada Joselito

Miquel aguaità per primer cop, per tal de saludar-nos ara en persona i demanar si l’eternitat (açò ho dic jo) s’havia fet palesa a taula, a la qual cosa assentírem. Ens puntualitzà algunes qüestions gastronòmiques i ens animà a continuar en aquest viatge d’iniciació als orígens dels sabors.

9/ Gambes d’esquer amb verdures silvestres al dente espàrrecs, borratja de temporada.

10/ Mar i muntanya.

11/ Perdiu en escabetx i card en salsa.

Perdiu en escabetx

12/ Rajada amb caparres i emulsió d’algues i all negre.

13/ Ànec amb reducció de la seua salsa i aroma a cítrics.

Miquel se’ns presentà de nou i ens explicà algun petit secret de la preparació i tot seguit digué: -Ara us prepare un parell de plats més.

Garí i un servidor atònit  diguérem que era suficient. Que no calien més coets en aquesta festa de sensacions magistralment elaborada i presentada.

Ànec amb reducció de la seua salsa i aroma a cítrics

Per finir aquest castell i mascletà de sabors ens preparà unes postres magnífiques.

14/ Fruites àcides, gerds, móres amb salsa de remolatxa vermella amb punts de iogurt i formatge.

15/ Cruixent de sèsam amb crema d’ametlles i pètals de préssec.

 

Arribats ací, el meu amic demanà una ampolla d’aigua. Beguérem, és clar. L’atent cambrer ens dugué -per cortesia de la casa- un licor elaborat per a Cal Paradís amb gust a cítrics i tòfona.

Cruixent de sèsam amb crema d’ametlles i pètals de préssec

Miquel vingué i s’assegué amb nosaltres a taula, però Joan li demanà aquells pessics de carabassa torrada i taronja que ja havia tastat en una altra ocasió.

S’inicià conversa de projectes, Miquel i Garí il·lusionats: cuina i literatura sempre s’han avingut; jo  observador privilegiat de Cal Paradís done fe que tot açò narrat ha estat real i continuarà.

Un cafè aràbic ens asserenà.

Miquel Barrera és un mestre que sacralitza la cuina amb una pulsió que apunta la seua vida, el seu món regalat. I tot per ser tastat. No us decebrà!

Senyores i senyors, bon apetit.

PDF   ·   Versió imprimible
Pàgines:12345678»

Darrers apunts dels blogs

Tots els blogs dels autors

Subscripció al web


Per subscriure’t, introdueix
el teu correu-e i se t’avisarà
quan s’hi publique un nou apunt:


Via by FeedBurner